Mai 312019
 

Se’ns acaba una altre mes i se’ns acaba la setmana. Divendres de trànsit, podríem dir, amb els peus encara al maig -el de cada dia un raig, o el mes de Maria, com cadascú s’estimi més-, però amb els ulls posats al juny, autèntic portal de l’estiu, i també amb els peus en una jornada que ja mira més cap al cap de setmana que cap a cap altre lloc.

Està bé, això d’ordenar el temps en dies, en setmanes, en mesos… Ens dona una certa perspectiva i ens marca objectius a curt termini, dates a les quals volem arribar, ni que només sigui per canviar el ritme monòton de cada dia, o per recordar que les estacions canvien, i amb elles la nostra predisposició a fer unes determinades coses, o altres.

Demà mateix serem al juny, el mes que marca la fi de moltes rutines, perquè bona part de la nostra societat funciona encara amb una curiosa disfuncionalitat entre el que indica el calendari, ordenat per anys, i el que dicten els cursos, amb el seu parèntesi estival. Sigui com sigui, ja comencem a sentir a prop la fi de tot allò que desarem allà on fins ara dormien els somnis del sol i la calor, protegits del fred hivernal, i que no retrobarem fins al setembre, amb el retorn a allò que en diem normalitat.

Potser sí que encara és d’hora, i que encara falten setmanes per anar tancant calaixos, però la perspectiva de fer realitat alguna que altra il·lusió bé mereix una avantsala d’aquesta mateixa il·lusió. I amb els temps que corren, estranys i imprevisibles, cap alegria ni cap esperança no són sobreres, ni ens poden fer cap nosa. Ni les mes simples, més habituals i tot sovint més ignorades.

Mai 302019
 

Un dels problemes de ser un personatge públic, imagino, és que has de tenir una especial cura al que dius i, de passada, o sobretot, a com ho dius. Potser això és el que ha passat amb les declaracions profundament masclistes de Fran Rivera per mirar d’alliçonar la seva filla sobre els perills de penjar segons quines coses a les xarxes. Fins aquí, podríem estar parlant de treure alguna lliçó del suïcidi d’una dona per un antic vídeo de caire privat que ha corregut de mà en mà, d’home en home, fins que la víctima, violada en la seva intimitat, ja no ha pogut més.

El problema de les declaracions en qüestió, però, és que rere la intenció moralitzadora i didàctica, que estic convençut que hi era, revelen un pensament profund, íntim i poderosament masclista que emergeix, de manera conscient o inconscient, sempre que troba una oportunitat de fer-ho: sóc home i, com tots els homes, això de compartir vídeos de contingut sexual, ni que atemptin directament contra la llibertat d’una companya de feina, és inevitable (només faltaria, i no fos cas que). L’instint de mascle per damunt de la raó. Tot en ordre.

Corren temps perillosos, en què s’han obert de bat a bat les finestres d’unes golfes on ens pensàvem que havíem abandonat, o si més no desat ben amagades, determinades pràctiques i determinades maneres de fer en societat, avui recuperades i convertides en norma de conducta a imitar i en paradigma d’una bona convivència social. Entre elles, una de les més perilloses, el masclisme ranci i ancestral. Ara resulta que el que cal reivindicar és el cavaller espanyol de tota la vida, el que comparteix vídeos, el que duu a la mort, el que defensa les violacions i el que t’obre la porta perquè passis, si ets dona (potser només amb la secreta esperança de fer una prospecció visual de les teves natges, per si de cas).

Mai 292019
 

Des d’ahir, per fi, la Tamara Carrasco pot sortir del seu poble, Viladecans. De totes les barbaritats i aberracions democràtiques que està deixant al descobert el procés, aquesta és, sense cap mena de dubtes, una de les més cruels i més reveladores d’un sistema en el qual diuen que hem de creure i confiar. Més d’un any de confinament al seu municipi per una acusació de terrorisme (escriure una piulada pot ser terrorisme, es veu) que va quedar en no res, però que la lenta i inoperant estructura judicial ha trigat tot aquest temps a resoldre. Al cap i a la fi, què l’importa a un jutge la situació personal d’una ciutadana?

Que tenim una estructura administrativa hereva del franquisme, antiga, lenta, gens resolutiva i molt sovint inhumana, és una evidència impossible de negar. Que en el cas de l’administració de justícia la cosa s’agreuja fins a límits gairebé inimaginables, ho veiem cada dia. Fins i tot el Tribunal Suprem, amb el seu judici estrella ens ho recorda sessió a sessió, com és de ranci i poc eficient. I que a ningú l’importa gaire, aquest anacronisme de molts dels serveis públics, perquè ningú s’hi posa per resoldre’l, també és una realitat que ens afecta molt més que no ens pensem, des dels tràmits més senzills i quotidians, fins a les situacions més absurdes i doloroses, com ara la reclusió municipal de la Tamara, per cap delicte.

De debò, mirant la Tamara als ulls, algú pot dir que hem de tenir confiança en els tribunals, en els jutges i en aquesta mena de democràcia que se’ns desfà entre els dits i sentència a sentència? El nivell d’arbitrarietat en l’ús de la força judicial contra tot i contra tothom és un escàndol de dimensions monumentals. Provem a repassar la premsa i fem llista de totes les denúncies i acusacions que han quedat en no res, aquest parell d’anys últim i perdrem la fe en un sistema que sembla que jugui a escampar la por de manera indiscriminada, perquè ningú no gosi badar boca, si no és per cantar les meravelles del règim. D’un règim, dit sigui de passada, cada dia més anacrònic i més digne hereu del franquisme on es va engendrar. Del tot coherent amb les estructures i maneres de fer de les seves institucions i administracions, inclosa la de justícia (per dir-ne d’alguna manera) que el sostenen.

Mai 282019
 

Ho deia amb contundència del doctor House, aquell controvertit i sempre sorprenent personatge de telesèrie: “tothom menteix”. I si parlem de política, jo encara afegiria que “tothom es menteix”, tothom mira d’enganyar-se o d’auto-convèncer-se que té la raó i que la culpa de tot, inclús dels propis fracassos, sempre és d’algú altre. La mentida en la seva màxima expressió, la mentida que vol enganyar a qui la practica i que és presentada en públic com a argument o explicació, per tal de no caure en la temptació de fer una mínima autocrítica, o d’admetre cap error.

Eleccions fetes, resultats ja gairebé definitius i moments d’eufòria o de cares llargues, que han de donar pas a una doble reflexió, segons cada situació: amb qui ens hem d’entendre i com, en la major part dels casos, o què he fet jo per merèixer això, en un altre bon grapat. En el primer escenari, tot formarà part del joc de portes burlesc, més propi del vodevil que de la gestió pública, que de vegades -massa sovint, de fet- acaba sent la política; però en la segona, o bé vindran el silenci i l’oblit, per part de determinats personatges, o bé la càrrega de la culpa de tot als rivals polítics, amb una acusació més o menys evident als votants, per haver escollit malament. Sempre és molt temerària, la supèrbia. Ho sabem de sobra.

I deixo per al final una altra situació clàssica després de tot procés electoral: la dels nous guanyadors, la d’aquells que arriben al poder gràcies a un triomf anunciat o imprevist, tant li fa. La gran pregunta que imagino que es fan, i que ens fem els ciutadans, de fet, és: “i ara, què?”. Ells amb la certesa que se’ls gira feina i, nosaltres, amb la secreta esperança que els canvis de persones comportin canvis de maneres de fer i en l’entorn social de la convivència col·lectiva. Tant de bo aquests nous vencedors, almenys (sisquere, que diem per aquí), no facin bones es paraules del delirant doctor House, i no menteixin, ni es menteixin, gaire. Això sí que seria ja un bon triomf.

Mai 272019
 

Una de les coses bones que té participar activament en això de la gran festa de la democràcia (en formar part d’una mesa electoral, de fet), a banda del bon clima que es pot arribar a crear entre tothom que hi volta pel col·legi durant tot el dia per garantir que la cosa funcioni, si tothom hi posa una mica de bona voluntat, és que atorga una perspectiva diferent i prou interessant sobre com s’acosten a les urnes persones de tota mena, edat i condició.

Sense entrar en més detalls, tenim la gent jove, que es nota que és el primer o segon cop que vota, i que encara duu als ulls aquella emoció de la novetat.  També tenim la gent més gran, amb cara d’un cert tip de mentides i promeses incomplides, però amb una mena de fe profunda en la necessitat de votar.  Hi ha qui s’acosta a les meses amb posat seriós, fins i tot un tant solemne, segurament sabedors de com ha costat, tant a nivell col·lectiu, com individual en molts casos, arribar fins aquí.  Però entre tots, personalment, qui sempre em commou per tot el que diu amb ben poques paraules, és aquella gent més gran que, un cop introduït el vot a l’urna, et mira amb una expressió difícil de definir i et diu:  “tant de bo serveixi per a alguna cosa”.  No sé si la fe mou muntanyes, però el que tinc clar és que la fe en el poder del vot mobilitza persones, malgrat les limitacions físiques.

Ahir en vam tenir una bona dosi, de tot plegat, i per partida doble, de fet, i no puc deixar de pensar que si els diferents candidats passessin, de tant en tant, tot un dia rere una mesa electoral, observant la gent com a protagonistes de la jornada i no com a possibles vots en moviment, de ben segur que canviarien algunes, o moltes, de les seves maneres de fer i tots en sortiríem guanyant força.  Però no serà el cas, no ens cal patir.  Les eleccions seguiran sent aquella vella dialèctica entre qui hi creu i qui en treu profit.  I malgrat tot, la gent, la gent anònima i sense càrrecs que defensar, segueix votant i fent d’algun que altre diumenge, no sé si una festa, però sí una cita obligada a la qual no es pot faltar “baix cap concepte”, que diria aquell.

Mai 262019
 

Mai no és fàcil saber si el que fem és el correcte, o si, fins i tot amb la millor de les intencions, no fem altra cosa que encadenar errors, un rere un altre. Algú dirà que això és la vida, un gran terreny de joc on no hi ha cap més certesa que el final de la partida.

Potser sí que no podem esperar res més, i que tot plegat és producte de la nostra condició humana, la mateixa que ens atorga capacitat de decidir i consciència, o que ens fa, en bona part, amos del nostre futur, en tant que decidim sobre el present fent servir el lliure albir, sense ni adonar-nos, a cada moment i davant de cada alternativa.

I així anem fent, actuant i decidint com millor sabem, però sense garanties d’èxit. Cada encert i cada error, els més minúsculs i els més transcendentals, van escrivint la crònica de la nostra existència, amb totes les seves llums i amb totes les seves ombres. Al capdavall, una vida i una capacitat d’influir sobre els que ens envolten que potser mai no ens acaba de deixar del tot satisfets, per allò de pensar si hauríem pogut fer més, o si tot hauria resultat diferent si…

Però com que el present no dona opció a badar gaire, i el passat no es pot caviar, mirem d’aprendre, de millorar, amb la il•lusió que al final, totes les sumes i restes presentin un resultat positiu i un balanç satisfactori. Com va dir el poeta Maragall: “home sóc i és humana ma mesura” i prou tenim amb anar fent, mirant de no errar gaire, en qualsevol dels múltiples espais de la nostra existència.

Mai 252019
 

Si com s’acostuma a dir, la pluja neteja, ahir era el dia perfecte perquè el cel descarregués a plaer, de manera general i generosa, com diuen els nostres meteoròlegs. Ahir, punt final, per fi, de dues campanyes electorals consecutives, i necessitat imperiosa de fer net de tantíssima xerrameca, de tanta mentida feta dogma, i de tant odi mal o gens dissimulat.

Avui, jornada de reflexió. La calma després de la tempesta, l’olor de terra humida i revitalitzada, i l’esperança en una primavera que avança inexorable. Avui és el dia perfecte per tornar a escoltar els ocells que canten a punta de dia, o de contemplar com el sol, sempre fidel, treu el nas per l’horitzó, anunciant que la foscor ha passat, i que res no impedeix que es faci amo i senyor de tot, un cop més.

I demà, a votar. I amb els vots s’acabaran les metàfores i tornarà la crua realitat dels electes, i una nova batalla per impedir que alguns exerceixin el càrrec per al qual han estat votats, i una nova derrota. Demà, tot tornarà a ser ahir. I és que per molt que passin els anys, seguim ancorats en un passat negre de censura i repressió. Antany es prohibien pel·lícules, llibres, opinions, partits i avui es vol prohibir, i de fet es prohibeix, el pensament lliure i, fins i tot, es condemna la voluntat expressada a les urnes. I tot plegat amb la normalitat d’un relat que es va fent habitual i que potser no hi haurà pluja que el pugui netejar en molt temps. Aquesta és la grandesa de democràcia que demà diuen que tornarem a festejar. La grandesa d’una democràcia emmanillada. Tinguem-ho ben present quan ens acostem, devots, al sagrat altar de les urnes.

Mai 242019
 

Diuen que la primera impressió és fonamental; que començar les coses amb bon peu és la millor manera d’avançar cap a l’èxit. Bé, donem-ho per bo, doncs. No fa gaires dies, arran de bloqueig a la designació d’Iceta com a senador, per part del Parlament, des del socialisme madrileny va arribar la sentència que això no era començar amb bon peu la legislatura, i que el comportament dels grups independentistes tindria conseqüències jurídiques. Ara, un cop constituïdes les Corts Espanyoles, amb uns quants diputats i un senador presos, arriba el moment de decidir si poden exercir la funció per a la qual han estat votats i elegits, o no. I qui ha de decidir-ho? les meses de les dues cambres, controlades pels socialistes (partit d’Iceta, per si algú encara no ho sap).

Posem-nos en el més provable: els diputats i senadors electes no poden exercir. Consumada la venjança per l’afer Iceta? Gest de complicitat cap a l’extrema dreta? Obediència als designis reials? Connivència amb la persecució judicial? Potser, con en alguns tests, totes les possibilitats són correctes. Sigui com sigui, sense cap mena de dubtes, la millor manera de començar una legislatura en què el paper dels grups polítics catalans, no ens enganyem, serà poc més que testimonial, a Madrid.

Com sempre, més enllà de les paraules, sobretot d’aquelles tan recurrents i ja gairebé buides de sentit, com ara consens, diàleg, ponts, acords… hi ha el poder de sempre. Qui pot, la fa; i qui no pot, a rebre. Així ha estat sempre la política, i així és, ara mateix. O si més no, la petita -cada dia que passa més petita- part de la política que encara no depèn dels tribunals. Un comentari al marge, de passada: els tribunals, tots, han de decidir aplicant les lleis vigents. Modificar el panorama legislatiu és feina dels polítics. Si la política dimiteix de la seva feina, mai res no podrà canviar. Potser d’això és tracta, en definitiva. De moment, a veure què passa amb uns ciutadans que han estat elegits i que han pres possessió del seus escons i que en una d’aquelles bromes macabres, resultarà que no podran exercir la seva feina. Precedents ens en sobren, per a no ser gens optimistes.

Mai 232019
 

Resistim, que són quatre dies, i només dos de campanya electoral. Després de mesos de matraca propagandística per obra i gràcia de dues eleccions consecutives, per fi tornarem a la normalitat. Bé, diguem-ne normalitat, perquè d’alguna manera li hem de dir a tot això que fa anys que estem vivint i que més aviat sembla ciència ficció, o un malson.

Finalment sembla que tot estarà a punt per diumenge, i les llistes ben plenes i preparades. Unes llistes que tenen un nom de la formació, un líder al capdavant i una relació de noms i cognoms al darrere que, més enllà de la cara amable dels cartells, dibuixen amb precisió mil·limètrica la realitat que s’amaga a l’interior més profund de cada formació. I aquí és on comencen els problemes i les frustracions.

Fer una llista electoral no és fàcil, i acaba sent un puzle ridícul on han d’encaixar un seguit de peces perquè el dibuix final quedi bonic, polit i, sobretot, transversal, un concepte que ara es porta molt. Aquest encaix, de tant en tant, però, sigui per equilibris territorials, sigui pel que sigui, fa que hi acabin apareixent, en llocs poc significatius si voleu, però ben visibles per a tothom que sàpiga llegir, noms de personatges amb històries i trajectòries prou reveladores i no sempre gaire exemplars. Aleshores, tota la xerrameca electoral salta pels aires i ens adonem de què hi ha realment rere els programes i els grans lemes.

És trist, o molt revelador, potser. Al capdavall, la realitat sempre s’imposa, i fa inútils les cares amables i les grans declaracions. I de vegades, fins i tot, fa canviar el sentit del vot. Adaptant una mica allò que va dir el gran Groucho Marx, no formaria mai part d’un club que admetés segons qui com a soci. A mi, ja no cal, perquè no en formo part de cap.

Mai 222019
 

No m’hi entenc gaire de com funciona el món legal, ni de quina és la lògica que regeix moltes de les seves actuacions. De ben segur que és aquest desconeixement de la matèria el que em fa veure com a profundament anormals algunes coses que altres veuen com les més naturals del món.

Ahir, sessions de constitució de les Corts Espanyoles. Un grapat d’electes que es van poder presentar a les eleccions, que van poder recollir l’acta que els acredita com a diputats o senadors i que van poder ocupar el seu escó en la sessió constitutiva de les cambres, malgrat la seva condició de presos polítics preventius, avui no sabem si hi podran tornar, ni si podran desenvolupar la feina per a la qual van ser escollits en unes eleccions lliures i democràtiques. No penso que puguem ser gaire optimistes, quan la mateixa vicepresidenta del govern en funcions ja avança què decidiran les meses de les cambres, tot i la suposada separació de poders entre el legislatiu i l’executiu.

No és nou, de fet. Una situació tan ridícula com aquesta, o més, ja la vam viure al Parlament on, fins i tot, es va interrompre el tràmit d’elecció del president, impedint, des del poder judicial, que hi pogués comparèixer el candidat, en la segona sessió de votació. Una nova i curiosa confluència del poder judicial i el legislatiu de difícil explicació.

Però aquesta és la democràcia espanyola, i aquest és el funcionament de les seves cambres legislatives. Tota una declaració de principis per a una legislatura que tot just comença i que ho fa al ritme compassat dels tambors de guerra, en forma de cops de mans i de peus, de l’extrema dreta, mentre el cap de l’Estat, absent com gairebé sempre, manté un silenci més que preocupant i sospitós. Per cert, què passarà si algun dels presos polítics és elegit eurodiputat? Amb el Parlament Europeu, també s’hi veuran amb cor d’intervenir? Potser som a les portes de veure com s’ensorra tota aquesta farsa? Qui ho sap. Temps al temps.

css.php