Mai 262019
 

Mai no és fàcil saber si el que fem és el correcte, o si, fins i tot amb la millor de les intencions, no fem altra cosa que encadenar errors, un rere un altre. Algú dirà que això és la vida, un gran terreny de joc on no hi ha cap més certesa que el final de la partida.

Potser sí que no podem esperar res més, i que tot plegat és producte de la nostra condició humana, la mateixa que ens atorga capacitat de decidir i consciència, o que ens fa, en bona part, amos del nostre futur, en tant que decidim sobre el present fent servir el lliure albir, sense ni adonar-nos, a cada moment i davant de cada alternativa.

I així anem fent, actuant i decidint com millor sabem, però sense garanties d’èxit. Cada encert i cada error, els més minúsculs i els més transcendentals, van escribint la crònica de la nostra existència, amb totes les seves llums i amb totes les seves ombres. Al capdavall, una vida i una capacitat d’influir sobre els que ens envolten que potser mai no ens acaba de deixar del tot satisfets, per allò de pensar si hauríem pogut fer més, o si tot hauria resultat diferent si…

Però com que el present no dona opció a badar gaire, i el passat no es pot caviar, mirem d’aprendre, de millorar, amb la il•lusió que al final, totes les sumes i restes presentin un resultat positiu i un balanç satisfactori. Com va dir el poeta Maragall: “home sóc i és humana ma mesura” i prou tenim amb anar fent, mirant de no errar gaire, en qualsevol dels múltiples espais de la nostra existència.

Mai 252019
 

Si com s’acostuma a dir, la pluja neteja, ahir era el dia perfecte perquè el cel descarregués a plaer, de manera general i generosa, com diuen els nostres meteoròlegs. Ahir, punt final, per fi, de dues campanyes electorals consecutives, i necessitat imperiosa de fer net de tantíssima xerrameca, de tanta mentida feta dogma, i de tant odi mal o gens dissimulat.

Avui, jornada de reflexió. La calma després de la tempesta, l’olor de terra humida i revitalitzada, i l’esperança en una primavera que avança inexorable. Avui és el dia perfecte per tornar a escoltar els ocells que canten a punta de dia, o de contemplar com el sol, sempre fidel, treu el nas per l’horitzó, anunciant que la foscor ha passat, i que res no impedeix que es faci amo i senyor de tot, un cop més.

I demà, a votar. I amb els vots s’acabaran les metàfores i tornarà la crua realitat dels electes, i una nova batalla per impedir que alguns exerceixin el càrrec per al qual han estat votats, i una nova derrota. Demà, tot tornarà a ser ahir. I és que per molt que passin els anys, seguim ancorats en un passat negre de censura i repressió. Antany es prohibien pel·lícules, llibres, opinions, partits i avui es vol prohibir, i de fet es prohibeix, el pensament lliure i, fins i tot, es condemna la voluntat expressada a les urnes. I tot plegat amb la normalitat d’un relat que es va fent habitual i que potser no hi haurà pluja que el pugui netejar en molt temps. Aquesta és la grandesa de democràcia que demà diuen que tornarem a festejar. La grandesa d’una democràcia emmanillada. Tinguem-ho ben present quan ens acostem, devots, al sagrat altar de les urnes.

Mai 242019
 

Diuen que la primera impressió és fonamental; que començar les coses amb bon peu és la millor manera d’avançar cap a l’èxit. Bé, donem-ho per bo, doncs. No fa gaires dies, arran de bloqueig a la designació d’Iceta com a senador, per part del Parlament, des del socialisme madrileny va arribar la sentència que això no era començar amb bon peu la legislatura, i que el comportament dels grups independentistes tindria conseqüències jurídiques. Ara, un cop constituïdes les Corts Espanyoles, amb uns quants diputats i un senador presos, arriba el moment de decidir si poden exercir la funció per a la qual han estat votats i elegits, o no. I qui ha de decidir-ho? les meses de les dues cambres, controlades pels socialistes (partit d’Iceta, per si algú encara no ho sap).

Posem-nos en el més provable: els diputats i senadors electes no poden exercir. Consumada la venjança per l’afer Iceta? Gest de complicitat cap a l’extrema dreta? Obediència als designis reials? Connivència amb la persecució judicial? Potser, con en alguns tests, totes les possibilitats són correctes. Sigui com sigui, sense cap mena de dubtes, la millor manera de començar una legislatura en què el paper dels grups polítics catalans, no ens enganyem, serà poc més que testimonial, a Madrid.

Com sempre, més enllà de les paraules, sobretot d’aquelles tan recurrents i ja gairebé buides de sentit, com ara consens, diàleg, ponts, acords… hi ha el poder de sempre. Qui pot, la fa; i qui no pot, a rebre. Així ha estat sempre la política, i així és, ara mateix. O si més no, la petita -cada dia que passa més petita- part de la política que encara no depèn dels tribunals. Un comentari al marge, de passada: els tribunals, tots, han de decidir aplicant les lleis vigents. Modificar el panorama legislatiu és feina dels polítics. Si la política dimiteix de la seva feina, mai res no podrà canviar. Potser d’això és tracta, en definitiva. De moment, a veure què passa amb uns ciutadans que han estat elegits i que han pres possessió del seus escons i que en una d’aquelles bromes macabres, resultarà que no podran exercir la seva feina. Precedents ens en sobren, per a no ser gens optimistes.

Mai 232019
 

Resistim, que són quatre dies, i només dos de campanya electoral. Després de mesos de matraca propagandística per obra i gràcia de dues eleccions consecutives, per fi tornarem a la normalitat. Bé, diguem-ne normalitat, perquè d’alguna manera li hem de dir a tot això que fa anys que estem vivint i que més aviat sembla ciència ficció, o un malson.

Finalment sembla que tot estarà a punt per diumenge, i les llistes ben plenes i preparades. Unes llistes que tenen un nom de la formació, un líder al capdavant i una relació de noms i cognoms al darrere que, més enllà de la cara amable dels cartells, dibuixen amb precisió mil·limètrica la realitat que s’amaga a l’interior més profund de cada formació. I aquí és on comencen els problemes i les frustracions.

Fer una llista electoral no és fàcil, i acaba sent un puzle ridícul on han d’encaixar un seguit de peces perquè el dibuix final quedi bonic, polit i, sobretot, transversal, un concepte que ara es porta molt. Aquest encaix, de tant en tant, però, sigui per equilibris territorials, sigui pel que sigui, fa que hi acabin apareixent, en llocs poc significatius si voleu, però ben visibles per a tothom que sàpiga llegir, noms de personatges amb històries i trajectòries prou reveladores i no sempre gaire exemplars. Aleshores, tota la xerrameca electoral salta pels aires i ens adonem de què hi ha realment rere els programes i els grans lemes.

És trist, o molt revelador, potser. Al capdavall, la realitat sempre s’imposa, i fa inútils les cares amables i les grans declaracions. I de vegades, fins i tot, fa canviar el sentit del vot. Adaptant una mica allò que va dir el gran Groucho Marx, no formaria mai part d’un club que admetés segons qui com a soci. A mi, ja no cal, perquè no en formo part de cap.

Mai 222019
 

No m’hi entenc gaire de com funciona el món legal, ni de quina és la lògica que regeix moltes de les seves actuacions. De ben segur que és aquest desconeixement de la matèria el que em fa veure com a profundament anormals algunes coses que altres veuen com les més naturals del món.

Ahir, sessions de constitució de les Corts Espanyoles. Un grapat d’electes que es van poder presentar a les eleccions, que van poder recollir l’acta que els acredita com a diputats o senadors i que van poder ocupar el seu escó en la sessió constitutiva de les cambres, malgrat la seva condició de presos polítics preventius, avui no sabem si hi podran tornar, ni si podran desenvolupar la feina per a la qual van ser escollits en unes eleccions lliures i democràtiques. No penso que puguem ser gaire optimistes, quan la mateixa vicepresidenta del govern en funcions ja avança què decidiran les meses de les cambres, tot i la suposada separació de poders entre el legislatiu i l’executiu.

No és nou, de fet. Una situació tan ridícula com aquesta, o més, ja la vam viure al Parlament on, fins i tot, es va interrompre el tràmit d’elecció del president, impedint, des del poder judicial, que hi pogués comparèixer el candidat, en la segona sessió de votació. Una nova i curiosa confluència del poder judicial i el legislatiu de difícil explicació.

Però aquesta és la democràcia espanyola, i aquest és el funcionament de les seves cambres legislatives. Tota una declaració de principis per a una legislatura que tot just comença i que ho fa al ritme compassat dels tambors de guerra, en forma de cops de mans i de peus, de l’extrema dreta, mentre el cap de l’Estat, absent com gairebé sempre, manté un silenci més que preocupant i sospitós. Per cert, què passarà si algun dels presos polítics és elegit eurodiputat? Amb el Parlament Europeu, també s’hi veuran amb cor d’intervenir? Potser som a les portes de veure com s’ensorra tota aquesta farsa? Qui ho sap. Temps al temps.

Mai 212019
 

És curiós. Cada cop més, sembla que anem cap a una societat en què vivim una mena de realitat de ficció. Ens passem hores i més hores mirant pantalles, relacionant-nos i contemplant el món a través d’elles, i bastint una espècie de societat paral·lela regida per tot el que hi trobem. A poc a poc, aquesta altra realitat va fent forat a les nostres vides, fins arribar al punt de generar debats, en la vida real, sobre fets que només passen en la imaginació d’escriptors i guionistes, ho mirem com ho mirem, però que arriben a ser el centre, ni que només sigui per alguns dies o setmanes, de la nostra existència col·letiva, deixant en un segon terme allò que realment ens hauria de preocupar, i sobre el que sí que tenim capacitat d’incidir per canviar.

Tradicionalment, la ficció, la literatura, el cinema, la televisió… han servit per crear relats que, d’una manera o altra, volien reflectir la realitat i, tot sovint, transmetre missatges que ens ajudessin a reflexionar sobre aquesta realitat, amb una mirada, poc o molt, sempre crítica. Ara, però, els consumidors de ficció l’elevem a la categoria de model verídic, per més fantasiós que sigui, amb la qual cosa distorsionem l’autèntica realitat, en una barreja difícil de pair, i d’efectes imprevisibles, oblidant-nos del missatge que ens volen transmetre l’escriptor, el director o el guionista de torn.

S’ha acabat Joc de Trons, un gran exemple del que intento explicar. Una sèrie capaç de generar debats seriosos, als mitjans més prestigiosos, sobre estratègies militars entre exèrcits de morts vivents, éssers fantàstics i dracs, fins i tot, o sobre si el final de tot plegat hauria de ser un final feliç amb casaments, flors i violes, a l’estil Disney. Mentrestant, passem de puntetes, sense veure-la, per damunt d’una enorme reflexió sobre el poder i els seus mecanismes visibles i amagats i sobre la naturalesa del bé i del mal en els éssers humans de tota classe i condició, mentre ens deixem seduir per la facilitat amb què el feixisme pot avançar amb la complicitat de tots plegats, sense que en siguem conscients.

Una important líder política, fotografiant-se durant una campanya electoral a l’estil d’una reina que, al capdavall, té més de protonazi que de cap altra cosa, malgrat el seu rostre amable i de les seves paraules de bon escoltar, hauria de ser una bona lliçó de com estem distorsionant el paper de la ficció i de com estem ignorant, sense adonar-nos, però caient en un parany letal, allò que els creadors ens estan volent dir. Tornem a ficció al seu lloc, i mirem el món real, que se’ns en va de les mans, i no aprenem.

Mai 202019
 

Poc se’n parla d’un fenomen creixent en la política del país, que prou podria explicar la manca de nivell dels debats, la sequera de projectes i la realitat cada cop més qüestionable de l’activitat política a tots els nivells, però sobretot en els més alts, en els de major responsabilitat.  M’estic referint a la consolidació de tota una classe de professionals nascuda en el si dels partits (de tots els partits) que o bé han decidit abandonar la seva anterior dedicació professional, sigui quina sigui, no sabria dir si per mandra o per quins set sous, o bé, directament, no tenen ni ofici ni benefici més enllà del carnet.

En general, els membres d’aquesta nova classe presenten un tret comú:  la poca formació, el desconeixement de la matèria que han de dirigir, cosa que fa que tot sovint vagin actuant per impulsos, a cop d’enquesta, o per influència del primer que passa a vendre’ls el seu producte, sense que ells tinguin capacitat crítica per analitzar-lo amb garanties.  Cert que també hi ha qui va carregat de títols de prestigioses universitats, però que ha descobert la dolçor del poder.  Aquests, potser, encara són més perillosos, per molt que la ignorància sempre sigui molt temerària.

Si tenim la paciència i les ganes, perquè s’han de tenir ganes, de repassar els nostres alts representants, tant a escala local com nacional, veurem que aquesta nova classe, ni obrera, ni burgesa, ni capitalista, ni res ben bé, ja és tota una realitat ben asseguda en els escons i en les butaques dels organismes de govern.  En aquest context de prioritats elementals, com ara la de no perdre la poltrona, apareixen amb força, i com a valor en alça, allò que tradicionalment hem conegut com a trànsfugues, i que avui donen contingut a aquella buida expressió d’eixamplar les bases.  Tot per no perdre el lloc, insisteixo.

Ens agradi o no, aquesta és una realitat que podem veure cada dia, si mirem els nostres dirigents amb ulls mínimament crítics, més enllà de noms i sigles.  El resultat, un deteriorament cavalcant de la gestió pública i un descrèdit, potser irreversible, si més no durant molt de temps, segurament dècades, de l’activitat política.

Mai 192019
 

Començo a pensar que sigui qui sigui, algun déu, l’atzar, o qualsevol capriciosa combinació química o astral, va posar el mes de maig per recordar-nos, cada any, què és la vida, en versió reduïda. Si ens hi fixem una mica, el mes de maig és, segurament, el més variat i més impredictible de tots. Ja diu la dita que pel maig cada dia un raig, i ja és ben veritat, bona part dels dies, tot i que també convindria no oblidar el vent, la muntanya russa de les temperatures, sempre amunt i avall, els mil colors a trenc d’alba, o els capvespres sublims, quan la nit, cada cop més tardanera, es va fent ama.

Ben mirat, la vida ja és això, una barreja de tot, de vegades desordenada, a voltes imprevisible i de tant en tant anunciada. I així anem fent, entre una eclosió de llum, de colors i de vida que esclata a cada cantonada i a cada branca, i els períodes de bonança o de tempesta succeint-se sense donar-nos temps ni a pair el que passa, tot sovint.

Sigui com sigui, som vius i som al maig, amb tot el que té de bonic i amb tots els seus alts i baixos. I farem bé de sortir de casa amb la jaqueta el paraigua i el paravent, si cal, preparats per a qualsevol eventualitat, i deixar-nos seduir per la bellesa amagada d’aquesta variabilitat de vegades incòmoda, però sempre sorprenent i plena de matisos per descobrir i de sensacions que gaudir. Avui, diumenge. Bon moment per fer-ho, amb una mica de calma.

Mai 182019
 

Entre els molts espais encara reservats gairebé en exclusiva als homes, a banda del tradicional i franquista “Soberano, es cosa de hombres”, sense cap mena de dubtes, hi ha el futbol, tant pel que fa a nivell de pràctica, com de seguiment a través dels mitjans de comunicació. Es veu que aquest esport, i ben poc costaria recitar una llarga llista d’insignes representants, també és cosa d’homes. Quants cops no hem sentit aquesta expressió en boca de locutors, jugadors, entrenadors…

De tota manera, a poc a poc es van obrir petites esquerdes -parlar de murs que van caient em resulta terriblement agosarat- en aquesta muralla de masclisme. Una de tantes. Diumenge passat, sense anar més lluny, la tarragonina Danae Boronat va ser la primera dona que va poder narrar un partit de futbol televisat en directe. En contret, va ser l’Atlètic de Madrid – Sevilla per a La Liga TV. Tot un èxit, que aniria bé que tingués continuïtat en tantes cadenes i emissores que retransmeten futbol i on les dones tenen un paper molt secundari, quan hi són, i gairebé testimonial.

D’altra banda, avui mateix, el Barça femení juga la final de la Champions League, a Budapest, i cap allà ha enviat Catalunya Ràdio tot el seu equip titular de periodistes de la TDT. Per primera vegada a la història, aquesta emissora retransmetrà en directe un partit de futbol femení. Any 2019, final de Champions. Bé. No es pot dir el mateix de TV3, que només hi dedicarà un espai post partit al seu canal Esports3. Una mica justet, què voleu que us digui, i més quan es disposa d’un canal temàtic sencer.

I així anem. A pas de tortuga i amb prou feines. Tant de bo les noies del Barça s’enduguin la copa, a veure si el club i els mitjans els dediquen la mateixa atenció que als seus companys mascles i les veiem lluint el seu trofeu (el mateix que ni es disputaran els homes) en una rua festiva ben lluïda. I si no pot ser, perquè al futbol es pot guanyar o perdre, la seva feina ja haurà sigut prou important i potser, només potser, haurà marcat un abans i un després a les cròniques futbolístiques, també, a casa nostra.

Mai 172019
 

Caldria anar ampliant el repertori de dites, frases fetes i locucions diverses, perquè l’actual se’ns està quedant curt per a tot el que hem de llegir i escoltar. Allò de combregar amb rodes de molí, sembla que ja ha estat definitivament superat per les “armes no letals” del ministre Borrell. Potser són aquests temps de cerveses sense alcohol, tabac sense nicotina, cola sense cafeïna o llet descremada, no ho sé.

Costa molt de creure que un vaixell amb bandera saudita (detall gens anecdòtic) que no ha pogut atracar en diversos ports europeus, entre ells, algun de la veïna França, però que sí que ho ha fet al de Santander, no dugui un carregament, diguem-ne, com a mínim, qüestionable. Si no, per quins set sous la prohibició? Resulta, que el vaixell en qüestió havia anat carregant armament en diferents països i es dirigiria al Iemen, una zona que, com tots sabem, es caracteritza pel seu permanent clima de pau i concòrdia.

Més enllà de si és lícit o no vendre armes a països en guerra, un debat que per molt que es faci, mai no arribarà enlloc, perquè el negoci és el negoci, hi ha la hipocresia política, o la mentida, directament. Això sí, revestida de paraules amables, com ara, això de les armes no letals. Si són certes algunes fotos que corren per Internet, un vehicle amb una pila de rodes i un canó més que evident, no sembla un artefacte poc letal, ni cap joguina. Però si el ministre ho diu, ell tindrà la raó. Només faltaria.

Tant costa admetre el que és evident? O és que des de la distància ministerial ja es dona per suposat que els ciutadans som imbècils? Bé, veient alguns resultats electorals, potser arguments no els falten. Però no, no en som tant com es pensen. I les rodes de molí, que facin la seva funció, que les armes, ho admetin o no, faran la seva. Letal, evidentment.

css.php