des. 162017
 

Seguim en campanya i seguim amb les entrevistes de multitud de mitjans als principals candidats de cada formació.  Cert que aquestes eleccions no estaven previstes, que han caigut del cel (o de l’infern), que no tots els partits hi concorren amb les mateixes possibilitats, que alguns caps de cartell són a la presó o a l’exili, que venim d’on venim, i tot el que vulgueu, però he de confessar que em deceben profundament els futurs líders polítics del país.

Fins ara, els arguments apresos de memòria i repetits com un mantra fins a la sacietat, bàsicament, eren patrimoni d’unes determinades forces, carregades de populisme, que han basat els seus resultats en oferir solucions extremadament simples a les situacions més complexes.  D’aquesta manera podien convèncer un determinat electorat que vol les coses molt clares ( sí, o no; blanc o negre; legal o prohibit; bé o malament…) i així perpetuar una tradició històrica d’infausta memòria (o no tanta memòria) quan toquen poder.

La meva sorpresa, aquests dies, és que aquesta actitud, retòrica i repetitiva fins a l’avorriment, encara que mal dissimulada amb una major complexitat argumental (i per tant, molt més difícil d’entendre i d’acceptar), també s’està utilitzant per la resta de formacions.  Manca de nivell o pobresa ideològica?  Francament, no sé què m’estimaria més.  Sigui com sigui, estic trobant a faltar, i això em sembla molt preocupant, aquell polític capaç de respondre una pregunta sense fugir d’estudi, de manera clara, per fer arribar el seu missatge, de manera molt directa, a l’espectador o a l’oient.  Sense aquesta mena de figures, de líders, la política està condemnada a caure en mans de mediocres sense capacitat de plantejar respostes a necessitats socials canviants.  I molt em temo que en aquest punt ens trobem.  Tant de bo m’equivoqui.

Un país com el nostre mereix un millor lideratge institucional, perquè són les institucions les que cal recuperar i dignificar, i no els interessos de quatre grups, on sempre hi ha de tot, fins i tot mediocres amb càrrec, o que hi aspiren.



des. 152017
 

El jutge que s’ocupa del cas dels nostres presos polítics ha decidit que els cita a declarar novament passades festes.  Ara no deu ser temps de segons què i no els vindrà d’un mes més entre reixes, oi?  És el que té l’exemplaritat.  Decisió presa i de cap als torrons i al cava, o a allò que facin servir per empassar les farteres nadalenques a les Espanyes.  Tema resolt.

Dilatar  les coses, deixar que passi temps, és una bona mesura perquè es vagin oblidant, perquè vagin deixant de ser tema d’actualitat i perquè la memòria les desi a les golfes a l’espera que alguna circumstància les torni a fer presents, però cada cop més llastades per l’oblit.  En el cas dels nostres presos polítics i dels nostres exiliats, aquesta també  és una bona estratègia, i més quan arriba Nadal i tota la seva parafernàlia festiva, que tot ho desplaça i que tot ho ajorna.

Arriba Nadal i, contravenint el poema, no totes les ovelles seran al seu corral, ni la pau a cada casa.  Fem memòria doncs, fem-la en forma de llaços, de trobades al carrer, de cartells, d’omnipresència del color groc, del que sigui, però no permetem que aquells que no van fer altra cosa que recollir les nostres veus i portar-les al terreny formal de la política sentin que els hem abandonat aquests dies.

Memòria.  Molta memòria.  I solidaritat.  Solidaritat de la de debò, d’aquella que sentim davant l’absència d’algú, que d’això, qui més qui menys, en sap alguna cosa.  Ells seguiran entre reixes o en terres llunyanes, però si tenim memòria, la distància serà més curta i la pau, d’alguna manera, entrarà a cada cel·la, a cada habitació d’hotel i a cada casa.



des. 142017
 

Definitivament, tot pot ser una arma d’efectes imprevisibles per a la neutralitat, la pau i l’ordre.  Bé, de fet, gairebé tot.  Imagino que tot dependrà del valor simbòlic o històric de cada cosa.  M’explico:  la bandera franquista i els símbols nazis (amb tota la violència física que acostuma a acompanyar-los) es veu que no és cap perill ni per a la convivència ni per a la democràcia.  Imagino que tots aquests elements són part indissociable de la història recent d’Espanya i, per tant, patrimoni immaterial i bagatge mental i visceral dels espanyols.  Ves per on.

D’altra banda, uns llaços de color groc demanant la llibertat dels nostres polítics empresonats de manera preventiva i en espera de judici són elements que alteren substancialment una campanya electoral més que dubtosa i, per tant, cal prohibir-los i fer-los fora dels ulls de la bona gent.  I tant li fa si els llaços es troben a l’interior d’un edifici com si els duen a la solapa una colla d’avis en una plaça davant d’un ajuntament.  Cal reprimir-los sense pietat, fins al ridícul, si cal, perquè ja no ve d’aquí, quan s’ha perdut del tot la vergonya.

Així està el pati.  Però tranquils, que només falta una setmana per a les eleccions i, aleshores, la Junta Electoral ja tindrà ben poc a dir i a ordenar a la policia.  O potser es pensen que poden prohibir les consciències?  Omplim de groc el país, a veure si aquells que defensen la democràcia entenen que som realment nosaltres qui la defensem i no tots aquells que la imposen, de manera dictatorial, i que es volen reservar el dret a fer política, a expressar-se políticament en públic, des de la trinxera d’uns determinats partits, deixant-nos només la possibilitat de votar-los, de tant en tant.

Aquesta gent no ha entès que molts ciutadans, al marge dels partits, també sabem què és democràcia i en volem ser subjectes actius i no només votants.  El llaç groc n’és, ara mateix, la millor expressió d’aquest nostre dret, i gairebé d’aquesta nostra obligació cívica i amb l’autèntica justícia.



des. 132017
 

Seguim en campanya electoral, i encara ens en queda una setmana llarguíssima.  Una campanya electoral atípica, estranya, imposada, amb caps de cartell empresonats o a l’exili i amb una Junta Electoral desbocada disposada a prohibir fins l’aire que respirem si cal (això del groc i de la informació a TV3 de la manifestació de Brussel·les no té nom).  I en aquest escenari, què fan els partits?  Doncs seguir amb la seva lògica de sempre, amb els seus discursos de sempre, i amb les seves posades escèniques de sempre (llevat de les inevitables connexions per Internet amb els exiliats).

Tornem a jugar al repartiment de colors als escons del Parlament.  Mal joc, en aquest ocasió.  Estic segur que tots els nostres líders saben que ens ho juguem tot, absolutament tot, en aquestes eleccions.  Ho saben especialment els exiliats, els presos, els investigats i els que senten l’alè dels tribunals al clatell, però ni així són capaços de reaccionar i pensar en vots i no en escons, de pensar en seduir els votants nous, no els convençuts, i de deixar-se de pactes impossibles amb altres forces.  En aquestes eleccions tan clarament polaritzades, l’única prioritat hauria de ser, per a uns i altres, aconseguir més de la meitat dels vots, una dada que realment té valor.  Aconseguit aquest percentatge, el Parlament es dibuixa sol, i les majories  també.

Una reflexió:  El món ha mirat realment a Catalunya quan la societat, quan la gent, ha passat per davant dels partits, quan les manifestacions al carrer han estat immenses, quan les persones han defensat, físicament, la democràcia i les urnes, o quan es reclama la llibertat dels presos polítics sense mirar de quin partit són.  I també quan els polítics han apostat la seguretat personal exiliant-se o fent cap a la presó per no claudicar.  Però sembla que no hem après res i, de moment, qui realment té un discurs que apunta directament a la gent, amb tota la seva demagògia i amb tota la seva mala fe de sempre, són les formacions més reaccionàries i perilloses, les que sempre ofereixen respostes senzilles i primàries a les situacions més complexes.  Atenció, que ens estem jugant el present del país i el futur per a les pròximes dècades, i no s’hi valen errors, perquè no tindrem segones oportunitats.

des. 122017
 

Ahir, dia gris i trist que ens va recordar, per si encara algú tenia dubtes -es veu que sí-, que prendre el poder capacita per exercir-lo.  Segons en quines mans es diposita aquest poder, les actuacions seran unes o unes altres, caigui qui caigui.  Les obres d’art que van prendre ahir del Museu de Lleida en són testimonis, més enllà dels fantasmes de les grans conspiracions, o dels penediments amb la boca petita.

Però això ja és història, avui és un nou dia i és bo no oblidar que el 155 i el seu estol repressiu segueixen en marxa, no només en l’àmbit polític sinó també en el judicial, que intenta construir un relat amb una complexa i suposadament secreta organització criminal dedicada a trencar la unitat d’Espanya.  Tan secreta i clandestina, de fet, que anava a diferents programes electorals fa un parell d’anys i de les activitats de la qual prou -fins i tot massa per a alguns- se n’ha anat parlant als mitjans durant aquests temps.  Preparem-nos, doncs, a un allau de citacions judicials per presumptes delictes de sedició o del que sigui.  Començaran pels líders de les principals formacions polítiques que encara no estan ja investigats, seguiran per tota mena de professionals de diferents àmbits i arribaran, inclús, a ciutadans que en algun moment van exercir el seu dret de vaga.

Ens trobem a les portes d’una anunciada causa general dels tribunals espanyols contra l’independentisme.  Una nova cacera de bruixes, o una nova repressió massiva, com vulgueu.  L’odi i l’afany de revenja són més que evidents.  Espanya no oblida i la humiliació de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre o de la manifestació del 7 de desembre, a més de tots els seus errors diplomàtics, són massa durs de pair.  Venen temps difícils i caldrà que els guanyadors a les urnes el proper dia 21 siguin capaços de recuperar plenament les institucions, d’oferir un projecte real de país i de garantir la seguretat,  també jurídica, dels ciutadans i dels nostres béns.  Contra la brutalitat i la barbàrie, és l’hora de la política.  L’interrogant és si els nostres representants sabran estar a l’alçada.

des. 112017
 

Les coses són el que són, i no el que ens agradaria creure que són.  Així de clar.  El 155 és una involució absoluta en l’autogovern que dona dret a l’Estat Espanyol a fer i desfer al seu gust durant les setmanes que està tenint de vigència.  I encara gràcies que finalment durarà encara no dos mesos i no els sis o més que s’apuntaven de bon començament.

No ens enganyem, destituir el Govern sencer, tancar el Parlament i convocar eleccions, posar en mans dels tribunals i empresonar o exiliar els seus màxims responsables, denunciar a tort i a dret tota mena de ciutadans i de col·lectius, entrar en el funcionament de la policia, decidir què es pot dir i què no, intervenir els mitjans de comunicació públics i la seva llibertat d’expressió o, ara mateix, renunciar a seguir un procés judicial d’anys i claudicar davant l’espoli d’obres d’art, només té un nom, d’infausta memòria per a molts:  dictadura.

Això és el 155 per més que alguns el vulgui endolcir.  Donar tot el poder que legítimament havien atorgat les urnes a aquells que mai no han guanyat unes eleccions, ni de lluny, a Catalunya és un cop d’estat vestit de constitucionalisme (també qüestionat per no pocs experts en lleis), però un cop d’estat, al capdavall.  I tots aquells aquells que el van aplaudir en el seu moment i que ara que estem en campanya s’hi volen desmarcar, uns cretins i uns hipòcrites.

Memòria, si us plau, en el moment de votar el dia 21.  Memòria i, sobretot, ni oblit ni perdó.

des. 102017
 

Se’ns acaba una setmana realment estranya.  Amb festius i feiners intercalats, amb ponts o aqüeductes, amb l’inici d’una atípica campanya electoral, amb viatges estranys i gens habituals, ben diferents dels que caldria esperar d’un llarg pont qualsevol…  Però potser ja és això, el que toca en aquests temps estrambòtics que vivim.  Una mica de tot i no gaire de res.  Una mica d’aventura, una mica de descobertes, una mica de retrobaments, una mica de protestes, una mica de propostes.  Vaja, que de tot una mica.

Estem acostumats a les rutines, a la monotonia fins i tot, i encara ens costa adaptar-nos a un ritme diferent, variat, frenètic, que fa saltar pels aire tot allò que teníem tan per la mà.  Però així són les coses, i potser és hora que aprenem a viure sense massa seguretats, preparats per als canvis, petits i grans, per a les sorpreses i també per a les incerteses.  En qualsevol cas, cadascun de nosaltres té ben presents els seus valors, les seves prioritats, els seus principis i els seus objectius, i aquí no hi ha gaire marge -per no dir gens- per a grans moviments.  Nosaltres som nosaltres i les nostres circumstàncies, passi el que passi i diguin el que diguin.

Tanquem aquesta setmana i encetem una altra que serà de trànsit a la de les eleccions i les portes del Nadal.  Incertesa primer i seguretat després.  Perquè malgrat tot, el 25 serà Nadal, el 26 Sant Esteve i el 31 cap d’any.  I això sí que no canvia, encara que no tinguem clar si enguany hi serem tots.  Tant de bo.

des. 092017
 

Entre 45.000 i 60.000 persones, segons la font policial belga que consultem, es van manifestar pacíficament a Brussel·les en suport del govern a l’exili i dels presos polítics.  Ni un incident.  Encara més, expressions de gratitud i admiració d’una població que va comprovar que els catalans som gent civilitzada, neta i pacífica.  Malgrat tot, no han fet falta gaires hores perquè diferents veus autoritzades espanyoles parlin d’expressió multitudinària d’odi o perquè, fins i tot, posin en qüestió les dades policials pel que fa a nombre de manifestants.  Tot en ordre.

Parlar de violència és parlar d’una cosa prou seriosa com perquè en fem un ús tan frívol com en fan alguns.  Titllar d’esclat de violència una concentració enorme i pacífica i, alhora, qualificar d’ús proporcionat de la força les càrregues del primer d’octubre és tot un insult a la raó humana.  On són els ferits de les concentracions davant de les conselleries?  Enlloc, perquè no en va haver cap.  Curiosa, aquesta violència que s’expressa tan pacíficament.  D’altra banda, els informes mèdics sí que testifiquen més d’un miler de ferits per càrregues policials.  Uns informes, per cert, que igual com les fonts oficials belgues, s’han qüestionat i menystingut.

El fet, però, és que encara hi ha quatre empresonats per aquestes explosions violentes que no van causar cap ferit, mentre s’ha impedit qualsevol comissió que investigui l’actuació policial de l’1 d’octubre, alhora que s’ha alçat un mur de silenci judicial al respecte.  Potser no és fàcil definir exactament el terme violència, però tothom que tingui un mínim de senderi sap identificar-la, tant si l’exerceixen les forces policials com si va a càrrec de grups feixistes que fan la feina bruta d’aquells que defensen la presó per als que sempre actuen de manera pacífica.

No oblidem ni un sol dels detalls d’aquests darrers mesos, ni cap de les paraules que s’han dit, en el moment d’anar a votar el dia 21, perquè la realitat és la que és i no la que inventen tan indignament.   Només en tant que tinguem memòria tindrem futur.

des. 082017
 

Quan s’acaben els arguments, comencen els disbarats.  Justament això és el que ahir va deixar ben palès la vicepresidenta del govern espanyol afirmant, amb els ulls fora d’òrbita i amb una barreja de ràbia i d’odi més que evidents, que si els catalans es van poder manifestar ahir a Europa va ser perquè tenen DNI espanyol i, per tant, són europeus.

Francament, en sentir-la, vaig pensar que aquest tipus de declaracions eren més propis d’altres companys seus de partit que ja han demostrat mil-i-una vegades que no allarguen gaire i que tot el que poden arribar a dir és el que podem escoltar, a deshores, en qualsevol barra de bar de qualsevol polígon marginal, enmig d’efluvis alcohòlics, com a mínim, però no pas de l’hipotètic cap pensant del govern Rajoy.  Però mira tu, ja diuen que els plats s’assemblen a les olles.  I al PP, de plats i gots i tot plegat, en saben una mica.

En una cosa he de coincidir amb la senyora Sáenz de Santamaria, però:  la manifestació d’ahir a Brussel·les, si els catalans no tinguéssim DNI espanyol, no s’hauria hagut de fer.  Si els processos polítics a Espanya fossin realment democràtics, ja fa temps que s’hauria fet un referèndum com cal i, potser, la majoria de la població catalana hagués optat per ser catalana i europea, però no espanyola, i no tindríem ni exiliats ni presos polítics, en ple segle XXI.  Problema resolt.  Una pena que ni ella, ni ningú del seu govern, ni de la suposada oposició, cada cop menys oposició i més còmplice, tingui el més mínim interès a escoltar la veu de milions de persones.  I llavors passa el que passa, que s’ha de recórrer a allò de “què posa al teu CNI” o al “no feu soroll, que desperteu el feixisme”. Quin nivell.

Sigui com sigui, ahir, demostració enorme de força, de civisme, de capacitat organitzativa i de ganes de ser lliures.  Mai podrem agrair prou l’esforç i la gran feina que van fer les més de 45.000 persones que van ser la veu i la presència de tots plegats davant d’un món que ens mira i que, malgrat els silencis formals, n’estic segur, no pot entendre determinades lectures de la realitat, com la d’ahir mateix en nom del govern d’Espanya, amb arguments tan absolutament tabernaris.  No n’hi ha més.

des. 072017
 

Avui és el dia.  Avui, a les 11, manifestació immensa a Brussel·les.  Milers i milers de persones hi arribaran en cotxe, en autocar, en tren o en avió per fer sentir la seva veu, al cor mateix d’aquesta Europa que ens ignora, i per dir amb claredat que volem ser i que volem la nostra gent lliure i a casa.

Avui no hi seré, amb vosaltres, compartint fred i esperança.  Per aquest motiu us demano que us feu sentir molt, que crideu com mai no heu cridat fins ara, que canteu tan fort com els vostres pulmons permetin, perquè tothom us escolti, perquè tota Europa sàpiga que som un país ocupat.  Nosaltres, des d’aquí, també a les 11, serem amb vosaltres, amb música o en silenci, al carrer o allà on calgui, fent el que calgui perquè el record dels nostres presos i dels nostres exiliats no es perdi i perquè els que ens representeu a tants quilòmetres de distància sentiu que teniu tot un país darrere que us encoratja a omplir de groc carrers i places, en un esclat d’il·lusió i de pacífica seguretat, com mai no ha vist aquesta vella, i de vegades cega, sorda i rància, Europa.

Avui és el dia de tancar files, de fer costat al nostre president, a les nostres institucions, a les nostres entitats, per dir alt i clar que no ens deixem humiliar, que no ens rendim i que, malgrat tot, finalment, vencerem.  Avui el món ens mira, i el dia 21 ens tornarà a mirar, i no fallarem.  Ni vosaltres allà, ni nosaltres aquí.

 

css.php