Teixir amb un fil estrany

 Actualitat  No Responses »
jul. 292023
 

Amb ganes o amb mandra, dia a dia, mes a mes, any a any, anem teixint aquest fil estrany i fràgil que descabdellem, sovint sense saber per què, i que, al capdavall, constitueix el nostre bagatge, el nostre rastre d’haver estat algú, en algun lloc, durant un temps.

Amb paciència infinita, o amb tota la il·lusió, anem inventant creacions noves amb aquest invisible fil, que de vegades segueix amable i complaent, i que de vegades es trenca un i mil cops, i ens obliga a aturar la feina i nuar i nuar una vegada i una altra, amagant com bonament podem els bonys dels nusos i seguint endavant, amb l’esperança que aviat arribarà una secció de fil forta i sense fissures.

Sigui com sigui, a força de dies i constància, tenim el nostre teixit avançat, d’una peça o a retalls, però en qualsevol cas el nostre, l’únic que l’atzar o el coneixement ens han permès de fer. I aquí que hi som, teixeix que teixeix, sense saber mai què vindrà al següent tomb del cabdell. Així, fins que abandonem la troca i canviem feina per ensopiment i desídia, o fins que la troca ens abandoni a nosaltres.

Cap de setmana. Bon moment per anar fent, al costat de qui també teixeix, potser sense ni ser-ne conscient, amb mans menudes i poc destres, o amb la il·lusió d’una madeixa encara molt gran entre els dits.

I si no funciona… off

 Actualitat  No Responses »
jul. 282023
 

Entre altres, la Generalitat de Catalunya té en marxa dues campanyes de publicitat amb finalitats i temàtiques del tot diferents. O potser no tant. Estic parlant de «Foc Off», en prevenció dels incendis forestals, i de «Provem-ho en català», per augmentar la presència social d’aquesta llengua.

Una de les crítiques que va tenir la campanya de «resurrecció» de la Queta, va ser l’expressió «provem-ho», ja que podia obrir la porta al fracàs de la prova i a la necessitat de recórrer a una altra llengua en qualsevol situació. Doncs bé, sembla que el temps no ha trigat gaire a donar la raó als que sostenien aquest argument. La pròpia Generalitat no s’està de fer servir l’anglès, imagino que per suposadament arribar millor a un públic jove, i deixa sense alternativa nostrada el concepte d'»apagada/desconnexió/negació», amb aquest massa recurrent duet «on/off«, que no aporta res a la normalitat en l’ús de la llengua. Ans al contrari.

Entenc que publicitàriament pugui agradar, o fins i tot funcionar, l’eslògan «Foc Off», i que hi hagi qui el pugui veure especilament modern, però a nivell de coherència sociolingüística, i potser fins i tot política, fa aigües per tot arreu, i denota un important nivell de desconcert o de manca d’harmonia, com a mínim, entre dos missatges coincidents en el temps, per part de la institució que els difon. Coses que passen, o Game Over? No sé si m’explico.

A l’estiu tota cuca viu

 Actualitat  No Responses »
jul. 252023
 

A l’estiu, tota cuca viu. I la pau a cada casa. Ja sé que no són ben bé així aquests versos nadalencs, però ja em perdonareu el poti-poti estacional. Al capdavall, l’estiu és també un temps de calma, de relaxament i, fins i tot, de retrobament amb persones, llocs i sensacions de les quals ens aparta el ritme frenètic de la rutina de tot l’any, i que sovint associem més amb les festes nadalenques.

Però l’estiu també és un temps en què passen coses, moltes d’elles mig desapercebudes, o en primera plana, enmig d’aquesta dinàmica de calma mig festiva, o festiva del tot, com ara que ERC s’incorpora al govern de la Diputació de Barcelona (oh, sopresa!, o potser no tant, vist el que hem vist darrerament), sense oblidar, faltaria més, els tradicionals culebrots de fitxatges del Barça -tot un clàssic-, les enguany previsibles i temibles converses i negociacions per fer govern, o no, a Espanya, o els tan nostrats fanalets de Sant Jaume.

I és que, insisteixo, a l’estiu, tota cuca viu, encara que no ho sembli, i res no s’atura. I malgrat tot, com la tossuda llum del sol, la pau entra a cada casa, entre la cridòria dels petits sense escola, el soroll de l’aigua de les piscines, i els acords amables o insufribles, que de tot n’hi ha, de festivals de música o de temes estiuencs, embolicats entre anuncis de cervesa i videoclips de regguaeton.

Però per damunt de tot, o malgrat tot, l’estiu és temps de casa, de família, d’amics, i de vetllades a la fresca, lluny del soroll i de la voràgine social, política, laboral… i és aleshores que ens adonem que arriba la pau a cada casa, i sentim que, de debò, i sense farses ni impostures, a l’estiu, tota cuca viu. Si més no, a casa nostra. I tant de bo a la de tothom que sap veure que la vida és realment això.

Algú carregarà amb la culpa

 Actualitat  No Responses »
jul. 242023
 

Sempre hi ha un culpable per justificar la incompetència. I és que la capacitat d’autocrítica és gairebé nul·la, o totalment nul·la, en aquells partits que es diuen de govern, i que aspiren a mantenir les seves opcions de manar.

Aquesta actitud de supèrbia i de desarrelament de la realitat l’hem vista amb claredat a les darreres eleccions, un autèntic cadàver polític encara calent. Sembla que tant facin els resultats, o si responen o no a les expectatives creades, o a la més elemental de les aritmètiques, la de la suma i la resta sense decimals. Però aquest no és l’únic cas (tant de bo ho fos), perquè ara que portem un triple cicle electoral en pocs anys (i a saber què més ens depara el futur immediat), veiem que aquest és un mal generalitzat, que va més enllà de les votacions i que s’escampa com un virus per tota l’activitat política de govern, a qualsevol organisme, petit o gros. Ningú és responsable de cap error, de cap fracàs, de cap ineficiència. Sempre hi ha algun culpable a qui carregar-li el mort, per tal de mantenir una falsa aparença d’immaculada gestió, o de superioritat moral, i un optimisme de cartró pedra, malgrat la pèrdua de vots, d’escons, de bous i d’esquelles.

Decep veure determinades actituds i escoltar determinats arguments en boca de segons qui. I ja no sé si és que ens prenen per imbècils capaços de combregar eternament amb rodes de molí, o si és que no donen per a més, i no veuen més enllà dels seus nassos i de la ficció que els dibuixa el cor de panxes agraïdes que els envolten. que els canten totes les gràcies, quan potser caldrien les absoltes. Sigui com sigui, mala peça al teler de la política. I ja no valen excuses. Si no en sabeu més, plegueu. Tingueu aquesta mínima decència ètica. Us ho agrairíem de tot cor, encara que segur que no ens caldrà.

Ja se sap… normalitzem-ho tot

 Actualitat  No Responses »
jul. 222023
 

Hi ha expressions que caldria esborrar dels diccionaris i del nostre marc mental, ja de passada. Una d’elles, sense cap mena de dubtes, és «ja se sap». Amb aquestes tres senzilles paraules, qualsevol aberració, qualsevol bajanada, qualsevol bestiesa adquireix legitimitat i passa a ser acceptada com la cosa més normal del món, perquè «ja se sap».

I és que vivim temps en què, sigui per por, sigui per covardia, sigui per incapacitat, tendim a donar carta de naturalesa a tot. Absolutament a tot. Tant li fa si es nega l’evidència científica, com si s’ignoren els principis bàsics de funcionament social, com si suposen el retorn d’ideologies antidemocràtiques, o la mentida més descarnada. Tot hi cap, en un simple «ja se sap».

Però què sabem? Què és això que ja se sap? Senzill: el pànic profund i paralitzador a defensar principis i normes bàsiques de comportament, a les quals ens agrada recórrer en nom de la justícia, de la democràcia, de l’ètica o de la moral, però que no ens estem d’ignorar sempre que ens ve de gust, o que ens convé, sense ni despentinar-nos, perquè «en aquest país ja se sap», «amb aquesta gent ja se sap», «en aquesta casa ja se sap»…

Potser va sent hora de no saber tant, de no donar tantes coses per normals, per immutables, per veritats absolutes, per tal d’aprendre de nou què implica la nostra realitat, les nostres circumstàncies i, sobretot, la nostra responsabilitat individual, si és que realment aspirem a contribuir, ni que sigui molt modestament, a fer una societat millor i més digna. Tot i què… sempre, ja se sap. Reflexionem-hi.

Mediocritat amb ínfules

 Actualitat  No Responses »
jul. 192023
 

Recta final d’una campanya electoral que s’ha enganxat a una altra campanya electoral i que ja veurem si és o no el pròleg d’una altra, encara. Sigui com sigui, una nova constatació del lamentable nivell de la política (per dir-ne d’alguna manera) del país.

Ja ho vam constatar a les municipals i ara es ratifica, amb més força, si encara és possible, a les estatals: tot plegat és una simple pugna partidista per assolir o per conservar el poder, que prescindeix de la política de debò, aquella que presenta idees i programes amb propostes de solucions viables a problemes reals. Ara només s’aposta pel titular cridaner, pel suport del personatge famoset de torn, o per la foto ridícula, si es mira amb una mínima distància crítica, per aparentar una proximitat que ni existeix ni es vol.

Molt em temo que anem perdent, a marxes forçades, el sentit del servei públic que ha de ser la política, una activitat que se situa al capdamunt de les administracions i que, en principi, hauria de garantir el respecte a la norma i la prioritat del millor servei possible, a través de les millors persones per a cada lloc. Però ja veiem que no és així. La norma es vulnera quan cal, per part de segons qui, i la voluntat de servei és només un pretext propagandístic que vol amagar l’autèntic objectiu: el poder a qualsevol preu, prescindint de la realitat o de la veritat, al dictat del partit (déu suprem de tota aquesta tropa), perquè tot es fa, i tot s’hi val, per la poltrona. Pel que fa a noms i capacitats, repassem les llistes i podrem deduir qui hi és, simplement, per assegurar-se les garrofes a final de mes, a manca de res més sòlid on agafar-se, fins i tot als llocs més capdavanters.

Mala peça al teler. Però aquesta és la realitat, i amb aquests bous hem de llaurar. O abandonar el tros, i que llauri algú altre (aplicable a processos electorals i a d’altres situacions del mateix bancal).

css.php