jul. 312011
 

Aquests dies  va apareixent als mitjans la crítica situació de l’Ajuntament de Moià, amb un deute del 400% que fa que es declari insolvent per assumir el seus compromisos i incapaç de fer front a les seves obligacions, des del pagament de les nòmines del seu personal, fins al serveis que li pertoca de prestar, en tant que govern local.

Segurament aquest és un cas extrem d’endeutament desmesurat, però és representatiu de la situació de molts municipis, els responsables dels quals, durant anys, han aplicat polítiques d’inversions populistes i desmesurades que han donat peu a situacions de molt difícil solució econòmica.  Aquestes polítiques irresponsables hipotequen ara el present i el futur de les poblacions i el deu seus habitants durant dècades.  Mal servei al poble, construir faraònicament sense mirar la butxaca.

El que m’indigna de tot plegat, però, més inclús que la incompetència d’aquests suposats servidors públics, és el fet que no se’ls puguin exigir responsabilitats, ni patrimonials, ni personals, ni polítiques, ni electorals.  Res.  Aquests personatges poden malbaratar els recursos públics, arruïnar un municipi, jugar amb el futur de milers de persones i no passa res.  Poden tornar-se a presentar com a candidats, fer noves promeses, optar a nous càrrecs públics… el que calgui.  I les formacions polítiques a les quals pertanyes, guarden un vergonyós silenci de complicitat.

Potser va sent hora de redissenyar l’exercici i la responsabilitat dels poders públics.  I no parlo dels funcionaris, objecte habitual de crítica, sinó d’aquells que decideixen inversions inútils i inviables, que es fixen el sou que volen i que encara ens donen lliçons de responsabilitat ciutadana.



jul. 302011
 

Ara ja sabem que el govern Zapatero té data de caducitat:  el 20 de novembre, una data prou simbòlica, a la qual se li ha volgut restar importància argumentant, com sempre, el bé del país.  De tota manera, em temo que la tria no és pas innocent.

A Catalunya ja sabem què vol dir convocar eleccions a finals de tardor:  que el nou govern no es formarà fins passat Nadal; que els canvis en la composició parlamentària i de l’administració tardaran encara una mica més; que els pressupostos no s’aprovaran fins a gairebé mitjans d’any… en resum, entre naps i cols, uns sis mesos d’inestabilitat o, si voleu, un any mig perdut.  Per tant, l’argument que al gener ja podrà funcionar el nou govern és fals.

D’altra banda, el 20N és una data de nefasta memòria per a molts ciutadans.  Fer unes eleccions aquell dia implica, per exemple, compartir espais informatius amb les celebracions feixistes en record de la mort del dictador Franco, una manera força grollera de recordar el lema, que ja sembla bandera del PSOE de tan repetit, de “si tu no hi vas, ells tornen”.  Un cop més la por com a argument (“que ve la dreta…”).

Finalment, amb eleccions al novembre, el govern sortint s’estalvia la feina de fer pressupostos  i, amb el panorama parlamentari espanyol, la cosa era prou complicada. No havent-los de fer, s’estalvien de complir compromisos contrets amb altres forces, com ara CiU.

En resum, que triar el dia 20 de novembre per a fer-hi eleccions és qualsevol cosa menys innocent.  La part bona de tot plegat és que finalment plega el president espanyol que passarà a la història com el més gran dels mentiders amb Catalunya (no oblidem el seu impagable apoyaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya o els incompliments sistemàtics dels compromisos en inversions); això sí, amb el suport inestimable del PSC dels Montilla, Corbacho i Chacón, a dins del gran cavall de Troia que va ser el segon tripartit.



jul. 292011
 

Em permeto manllevar el títol de la pel.lícula que té com a protagonista el matemàtic JF Nash, per comentar alguns punts d’una recent entrevista al Dr. Moisès Broggi, una altra ment meravellosa, però en aquest cas, de casa nostra.

L’entrevista que recomano de llegir es pot trobar seguint aquest enllaç.  Només vull destacar alguna de les seves afirmacions sobre la realitat política del nostre país:

– “ERC va cometre un greu error aliant-se amb el PSC, un pacte que la va esclavitzar també a Madrid i que ha acabat provocant que la mateixa Esquerra hagi anat contra Catalunya.”

– “Quan en Duran no hi sigui, tot serà més fàcil i CiU, si ho vol, podrà fer avançar més el país.”

– “Contra Catalunya, tots els espanyols sumen, sempre van junts per la seva causa nacional, sense ni una sola escletxa.”

Hi ha coses que es poden dir més alt, però no més clarament.  Al fil d’aquesta entrevista, potser ara seria bon moment per recordar l’equilibri de Nash o, amb un major paral.lelisme amb la situació del nostre país, el dilema del presoner.

De vegades, veure la política des d’una perspectiva científica o matemàtica té el seu què i pot aportar una mica de pensament lògic, que sempre fa falta.



jul. 282011
 

Mentir és una pràctica prou habitual en la nostra societat i sempre s’ha dit que un bon mentider ha de tenir bona memòria. Jo afegiria que també ha de durar prou poc temps perquè la seva mentida no surti a la llum, cosa que tard o d’hora acaba passant.

Aquest comentari es podria aplicar a l’equilibri de les finances catalana i espanyola, ara que anem sabent xifres reals i anem descobrint tota la veritat i, en conseqüència, totes les mentides amb què es va vestir el darrer pacte fiscal. Per exemple:

– Ara resulta que la Generalitat deu a l’Estat 2.500 milions d’euros per un avançament de diners fet en base al càlcul dels ingressos previstos per IVA, IRPF i altres impostos. És clar, el càlcul es va fer en aquella època que el govern d’Espanya negava una crisi més que evident per tal de guanyar unes eleccions i el de Catalunya, actor secundari del drama, practicava un seguidisme absolut d’aquell “govern amic”.

– El famós fons de competitivitat que el govern de Madrid ha de pagar a la Generalitat, ara ja no tinc cap dubte que no el veurem mai. També era mentida. Madrid sí podia preveure com aniria evolucionant la recaptació d’impostos (en té els mitjans i la informació)  i, per tant, podia permetre’s la promesa d’una quantitat que, ben aviat, es veuria superada pel deute que ara coneixem.

– Aquell acord de finançament que amb tota pompa va signar el govern Montilla amb el govern Zapatero és una nova gran mentida:  ni és tot allò que es va dir -ni de lluny-, ni serveix per cobrir les nostres necessitats com a país.  I així ens va.

Hem viscut uns anys sota els enganys successius d’una bona gestió dels recursos públics. Ara, a poc a poc, anem descobrint que moltes afirmacions categòriques erem, senzillament, mentides, i que la gestió va ser nefasta.

jul. 272011
 

Si un dels principals objectius de les crítiques dels moviments d’indignats són les entitats bancàries, el temps i la realitat no fan altra cosa que carregar de raó totes aquestes queixes.

Recomano la lectura de les xifres que ens presenta el periodista Ignacio Escolar en el seu “Escolar.net“, per entendre la magnitud de la tragèdia que suposa la irresponsable gestió de diferents caixes que, al capdavall, rebran uns diners públics que pagarem, per variar, entre tots.

El darrer cas, per no dir “escàndol” directament, és el de la CAM, alguns dels directius de la qual, ara fa un mes justet, es van repartir uns bons calerons per deixar, via prejubilacions en el marc d’un ERO, una caixa arruïnada.  Ah! i tot perfectament legal, només faltaria. Tan legal com, malgrat la seva ruïnosa situació, multiplicar els crèdits a la Generalitat Valenciana (que també acabarem assumint nosaltres, evidentment), o concedir crèdits als seus directius molt per sota dels preus de mercat, amb el beneplàcit, evidentment, del govern valencià.

Indignant i lamentable tot el que està passant amb el “sòlid sistema financer” que ens volia vendre el president Zapatero.  Si aquesta és la seva idea de solidesa, tot té sentit i no costa gens d’entendre per què som on som.

Cada dia m’agraden més les polítiques socials, progressistes i d’esquerra d’aquest govern…

jul. 262011
 

Les darreres eleccions autonòmiques i l’arribada del PP a la presidència de diferents comunitats ens donen una visió molt nítida de què podem esperar, des de la perspectiva de la llengua, si arriba al govern espanyol; sobretot si ho fa amb majoria absoluta.

País Valencià:  res de nou ni cap nova sorpresa.  Tancament dels repetidors de TV3, marginació del català a l’escola, defensa numantina del valencià com a llengua, en contra de l’opinió de la comunitat científica…

Illes Balears:  el nou govern es planteja definir un estàndard lingüístic balear.  Imagino que ha pres bona nota de les pràctiques valencianes i veu que fragmentar la llengua és una bona via per fer-la desaparèixer del mapa.

Aragó:  una de les primeres declaracions de la nova presidenta van ser en el sentit de reformar la llei de llengües per anar contra el català, llengua que considera imposada.

Catalunya:  el PP encara no hi governa, però ja fa mesos que patim una deriva, clònica de l’ideari de Ciutadans, d’anar deixant en segon terme el català, en favor de la lengua común, a banda de mantenir oberta la seva croada particular contra la immersió a l’escola.

Aquest és l’escenari.  Si hi afegim el nou recurs d’inconstitucionalitat del govern del PSOE contra la llei de l’occità i el trist paper i les mentides d’anys i anys pel que fa a la presència del català a Europa, ja no ens queda cap dubte que estem sols.  Ben sols.

La pregunta, però, és:  i nosaltres, quina política lingüística volem fer?

jul. 252011
 

Els crims d’Oslo em fan girar els ulls cap als discursos integristes que han exhibit sense cap pudor diferents formacions polítiques i que, en alguns casos, les han portat al govern municipal.

És com si idees com ara la supremacia occidental, la lluita contra els immigrants (delinqüents en potència, per defecte), la necessitat de recristianitzar Europa… fossin elements normals del debat polític.  I no ho són.  No ho poden ser.

El concepte de reconquesta que hem vist aquests darrers dies fa por, perquè implica el pas del debat ideològic a l’acció armada.  I ja n’hem vist els resultats.  De fet, ja fa anys que sabem què es pot arribar a fer en nom d’una croada.

On són els límits de la xenofobia?  Europa sencera, i Catalunya també, assisteixen a una proliferació de discursos polítics que prou bé es podrien haver extret de l’ideari (per dir-li d’alguna manera) d’Anders Behring, i ens els empassem sense pudor i els assumim com a normals, igual com les llibreries d’ultradreta, les misses feixistes, la impunitat del grups neonazis del País Valencià, els candidats que han fet bandera d’allò de “primer els de casa”, per amagar un claríssim “fora els de fora”, o els mitjans de comunicació que els donen difussió i els amplifiquen.

Molt em temo que els crims d’Oslo no seran un fet aïllat.  L’odi a la diferència creix de manera imparable i la línia que separa la paraula del fet és massa prima, i molt més encara quan el sistema no és capaç d’aportar solucions a les necessitats socials més bàsiques, com ara.

Els assassinats d’Oslo ens escandalitzen perquè els morts són bàsicament blancs.  Quan siguin d’una altra raça, quina serà la resposta?

jul. 242011
 

Fa dies que vaig sentir un locutor de ràdio dir alguna cosa com ara que si amb la quantitat de gent que hi ha a l’atur no és possible trobar un professional (parlava de restauració) que t’atengui amb condicions i que no sembli que llença el plat sobre la taula.

Realment, la manca de professionalitat en molts sectors i la molt més que mediocre atenció personal són elements recurrents mirem on mirem.  Aquest és un dels grans dèficits que tenim com a país, no en tinc cap dubte. I no parlo de la impossibilitat de fer-me entendre en la meva llengua al meu país, que aquesta és una altra.

Pensem una mica i mirem de recordar llocs on hem anat i on, simplement, ens han atès bé, tant si hem volgut comprar un diari, prendre un menú del dia o un entrepà, o contractar una habitació.  Aquest bon tracte s’incorpora immediatament a la nostra galeria particular de records i ens deixa un regust amable.

Ara que sembla que el país vulgui substituir la totxana pel turisme com a locomotores econòmiques, crec que és bon moment per exigir una millora substancial de l’atenció al públic, i no només al turisme, sinó també als hospitals, a les administracions, a la policia, als conductors d’autobús, als polítics, a la banca, a la botiga…

Imagino que no és fàcil.  Imagino que és una qüestió de formació, per una banda, i de respecte, per una altra.  Lamentablement, de les dues anem justets, però si no assumim que la bona atenció és part indissociable de qualsevol activitat professional, no ens en sortirem.  Ja n’hi ha prou d’allò de “és molt bon professional, però té mal caracter”, perquè aleshores, no és bon professional.

Confeso que torno de vacances i que a la mateixa bossa dels paisatges, dels monuments, de les sensacions… hi he posat la calidesa humana del tracte que he rebut arreu.  Tot un plaer.

jul. 232011
 

Quan voltem pel món, una de les temptacions més pecaminoses i més llamineres és tornar a casa amb alguna d’aquelles coses, generalment de poca utilitat, difícils d’encabir en algun lloc concret però que, malgrat tot, aporten un plus d’emotivitat i de nostàlgia al nostre viatge.  Em refereixo, com podeu imaginar, als souvenirs.

El govern anterior va posar en marxa una iniciativa per crear diferents elements per projectar Catalunya a través, justament, dels souvenirs, monopolitzats per barrets mexicans, paelles, toros i flamenques.  Fa uns dies vam saber que sembla que la cosa no rutlla prou bé, un any després de posar-se en marxa.  Tampoc és estrany, perquè trencar estereotips construïts durant dècades no és fàcil, ni cosa de quatre dies.

De tota manera, aquesta notícia m’ha fet pensar si el problema, al cap i a la fi, no és de manca d’identitat com a país.  La patum, el caganer, Gaudí o el pantocrator de Taüll estan molt bé, però, ens hi sentim identificats per ells com a poble?  Crec que la resposta és no.  És molt difícil una projecció exterior quan, de fet, no es té una identitat col.lectiva que es pugui traduir en elments simples, com un toro, una faldilla de quadres, un ull de color blau o un barret texà.

Som un poble amb història, però potser sense consciència històrica;  amb identitat, però sense prou consciència identitària.  Tenim cultura, literatura, música… però ens falta alguna cosa amb la qual ens puguem identificar i que, de manera clara, ens representi.  I això és molt difícil de superar, i més a base d’intentar fer generals elements sovint massa locals, com  la patum, el pantocrator o, fins i tot, Gaudi o, a l’altre extrem, amb un culte sovint temerari, gairebé suïcida, a la interculturalitat.

L’únic element que jo sóc capaç de trobar que podria aglutinar un percentatge molt important de població, en tot cas, seria Montserrat, però una marededéu com a souvenir per a guiris hiperalcohòlics…

Un cop més ens cal no posar el carro davant dels bous.  Primer cal tenir consciència de què som i, sobretot, de què volem ser i, aleshores, només aleshores, ens podrem projectar com a poble amb una identitat plena i clara.

jul. 152011
 

Desapareixo del mapa uns dies.  Sí, sóc un dels pocs milions de privilegiats al món que puc agafar uns dies de vacances i deixar enrere la rutina, i he de dir que intentaré de fer-ho a consciència.

Que ningú no esperi fotos del lloc on seré penjades al Facebook, ni res per l’estil.  Senzillament marxo per compartir nous paisatges, noves sensacions i noves il.lusions amb la persona que estimo i amb qui no puc fer aquestes coses sempre que voldria.

Durant uns dies, doncs, res de notícies, ni de política, ni de res de res.  Ni portàtil, ni PDA, ni històries.  Només la complicitat de qui fa molts anys que em suporta i una carretera desconeguda al davant.

Passeu un bon estiu i, si teniu la sort de poder-ne fer, unes bones vacances.

css.php