nov. 302010
 

Fa setmanes que diferents indicadors auguraven un Parlament amb una presència de diputats independentistes menor que en legislatures anteriors. I així ha estat, malgrat el creixement social de l’independentisme.

Crec que no cal rumiar-s’ho gaire per trobar-hi una doble causa:  la incapacitat dels líders independentistes de bastir un discurs unitari i, davant de la dispersió d’opcions, l’aposta per un vot útil, nacional, d’oposició al tripartit.

Temps hi haurà per reflexionar i per reconstruir, si cal, un espai unitari.  Mentrenstant, Convergència i Unió té al davant el repte de gestionar adequadament aquests vots d’independentistes que ha rebut en préstec (ells mateixos han reconegut aquesta circumstància).

Pel seu cantó, Esquerra i Solidaritat hauran de saber articular un discurs que els faci necessaris per arribar a majories parlamentàries, perquè tant poden esdevenir influents, com totalment prescindibles.  Caldrà un gran exercici de responsabilitat, d’estratègia i de compromís polític, en majúscules, si realment volen avançar cap a la independència amb credibilitat.

Sigui com sigui, aquesta nova legislatura serà la de la sortida de la crisi, i l’esforç de redreçament nacional que aquesta sortida exigirà ja veurem com es projecta, també, a nivell polític.  Serà interessant comprovar qui estarà disposat a prendre-hi un paper actiu i qui assumirà que l’oposició ja és un lloc prou còmode.

El president Montilla va dir que en aquestes eleccions ens jugàvem el futur d’una generació.  No, president, no. Aquests resultats dibuixaran un futur molt més llarg, per bé o per mal.  Al temps.



nov. 292010
 

La humiliació que Espanya ha inflingit a Catalunya durant els darrers temps ja té resposta:  un parlament que pot funcionar, plenament, només amb partits catalans.

Amb aquest nou escenari, PSC i PP ja es poden dedicar a lliurar les seves batalletes particulars en clau espanyolista sense que això hagi d’influir en la dinàmica de la política catalana.

Artur Mas té un repte fenomenal i engrescador al davant:  gestionar la força d’una societat que exigeix la recuperació de la dignitat del país.  Ja no val intentar canviar qui no vol canviar, ni negociar amb qui només se’n vol servir.  És l’hora de construir des de Catalunya i amb Catalunya, des de les seves diverses sensibilitats polítiques i als seus diferents ritmes. 

Per primer cop, i potser per únic cop, la nostra cambra legislativa té un govern i una oposició nacionals que fan possible tirar endavant un projecte propi de país.  Al davant, una fortíssima resposta en clau espanyola. Això és segur.  Caldra, doncs, saber aïllar-se d’aquest soroll que ve.

Cal veure si el futur president sabrà exercir el lideratge que tant ha reclamat i que tan imprescindible serà ara, i si sabrà llegir correctament la història, sense nostàlgies, i el seu clam social. És el moment d’avançar a ritme constant d’un dia diari cap a allò que vulguem ser, nosaltres sols.  Ara podem.

Els propers anys caldrà exigir i repetir fins a l’extenuació:  "que la prudència no ens faci traïdors".

New Game.  Insert coin.



nov. 282010
 

 Ara és l’hora. Avui, a votar. 

Via fora !!!



nov. 272010
 

Reflexionem un moment, que avui toca:

"És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa que crida, que vol son esperit propi per a regir-se.

I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric…

Que no ho veieu?  És un alçament.”

Joan Maragall (1907).

I demà, a votar.

nov. 262010
 

La dialèctica Catalunya-Espanya serà l’eix del debat polítc dels pròxims anys. No en tingueu cap dubte. 

El desert del nou estatut, encara no del tot sentenciat pel Tribunal Constitucional, no ho oblidem, perquè encara té molts recursos pendents, com el del Defensor del Pueblo (socialista), sense anar més lluny, ens dibuixen un escenari tan complicat com engrescador, de fet.

Mentre se’ns repeteix, des de diferents forces polítiques, que la qüestió és dretes o esquerres, la realitat del país va per una altra banda.  La miopia política es paga, i la miopia del segon tripartit -no veure que un estatut acabat de signar exigia un eix nacional potent- passarà una factura molt dura als seus principals valedors (i a tots nosaltres, de retruc).

El PSC s’ha atrinxerat en un discurs cada cop més radical (ben escortat per l’alt estat major del PSOE) a favor de la dilució de Catalunya dins d’Espanya, mentre ERC torna a jugar a una equidistància que ja no resulta creïble.  És a dir, les dues forces que han dirigit la política del país els darrers anys enrocades en discursos forans, o proposant un referèndum que ja va caure, com a competència, de l’Estatut, o uns pactes absolutament impossibles per ressucitar les competències perdudes.

I mentrestant, CiU fent bandera d’un concert que també van esborrar de l’Estatut, i que va donar pas a un acord de finançament mediocre, definitiu (per als poders espanyols) i insuficient, que ens porta a la ruïna més absoluta.

És el moment de recuperar la iniciativa, de deixar d’anar a remolc dels dictats dels que encara defensen un pacte Catalunya-Espanya que no porta enllòc més que a la nostra desaparició com a país, i passar a una dialèctica nova de Catalunya amb Espanya, amb nous interlocutors.  És el moment de començar a avançar nítidament cap a la independència, amb un discurs nou i amb uns agents nous. No hi ha alternativa, posem-nos-ho al cap.

Aquest és el l’escenari que ens tocarà viure els propers anys, vulguem o no, i l’hem de saber intepretar correctament.  No ens podem tornar a equivocar.

nov. 252010
 

Opinió de la Defensora del Pueblo d’Espanya sobre l’ús d’altres llengües que no siguin l’espanyola:

"Y lo que la Constitución diseña en el ámbito lingúístico es un marco de libertad en el que los derechos son predominantes y en el que el marco de las obligaciones se restringe a ese mínimo imprescindible que impone la necesidad de una lengua común a todos /…/

Así que, en términos generales, creo que en el ámbito privado el uso u otra lengua, de cualquier lengua, debe de ser plenamente libre".

Aquest és el lloc que pertoca, segons la Sra. Mª Luisa Cava de Llano y Carrió, al català, o a qualsevol altre llengua del món mundial (no en fa cap distinció), d’acord amb la Constitución Española.

Encara hi ha algú que pensi seriosament que podem esperar cap respecte per part d’Espanya? 

L’últim que tanqui el llum, si us plau.

nov. 242010
 

El passat dia 19, 150 cardenals es reunien, presidits pel Papa Benet XVI, per reflexionar sobre els casos dels capellans pederastes.  Una molt lloable convoctòria, si no tenim en compte que:

1.  La trobada també havia de tractar sobre la llibertat religiosa al mòn i sobre l’apertura de l’esglèsia catòlica als anglicans que hi vulguin tornar (és a dir, una qüestió més, entre altres de ja habituals).

2.  De la trobada no sortirà cap document de compromís, ni cap posicionament oficial, com sí s’ha fet per evitar que pugui haver capellans homosexuals (serà que és més greu que la pederàstia).

3.  Sobretot:  no servirà per posar a disposició judicial cap dels capellans pederastes.

Reflexions i pregàries a banda, la pederàstia és un delicte (remarco:  un delicte) recollit per les legislacions penals d’arreu.  Per tant, tot el que no sigui posar els responsables davant la justícia no és altra cosa que un exercici d’hipocresia, a banda d’una obstrucció a la justícia (un altre delicte).

Es veu ja és història allò de Mateu, 18,6:  "Si algú escandalitza un d’aquests petits que creuen en mi, més li
valdria que el pengessin al coll una pedra de molí i l’enfonsessin al
fons del mar."

Això sí, d’homosexuals, ni un.

 

nov. 232010
 

La paradoxa és a punt de consumar-se:  la distància entre el pensament social real i el dels grups polítics presents al Parlament serà més gran que mai.

Els darrers estudis del Centre d’Estudis d’Opinió, entre altres, apunten aquest fet.  Cada cop hi ha més ciutadans favorables a la independència de Catalunya (un 42% segons la Cadena Ser!!!), però la futura composició del Parlament, si els indicadors són correctes, pot tenir un nombre menor de diputats independentistes que les legislatures anteriors.

El divorci societat-polítics és més que evident, i també ho és la minsa capacitat dels líders independentistes d’articular un discurs que realment respongui a la demanda social, sobretot per part dels que més presència han tingut els darrers anys, perquè ells, només ells, han disposat dels instruments per dibuixar un futur millor i més digne. I no ho han fet.

Al capdavall, una nova decepció col.lectiva a la vista.  I el més trist és que ens estem acostumant a les decepcions.

O potser hi ha haurà sorpreses de darrera hora?  Potser tots plegats sabrem triar el nostre futur i no acceptar el que ens dicten?

Tot és possible, encara, perquè tanmateix, la remor persisteix.

nov. 222010
 

Cada mes, a Catalunya, més d’una dona és assassinada per la seva "parella sentimental" (quina expressió més poc encertada, en aquest cas, oi?).  A Espanya, més d’una per setmana.

Imaginem que fossin assassinats fets per un grup terrorista.  L’estat d’alarma social seria omnipresent i el de setge, a tocar.  No hi hauria cap dubte que ens trobaríem davant d’un autèntic problema d’estat amb hores i hores d’atenció política i mediàtica, amb mesures urgents, amb una potentíssima presència policial…

Però no.  Són dones, i l’assassí és l’altre membre de la parella.  I aquest fet, la nostra societat encara el tolera.  Sociològicament encara som massa a prop del franquisme, dissortadament.

Us sembla que exagero?  mireu, doncs, l’anunci del Govern d’Espanya al respecte, en què demana "targeta roja" per al maltractador.  Es veu que l’assassinat de les dones és un joc, simplement un joc (i no gosso dir un esport), on les "infraccions" es resolen amb amonestació, expulsió per un o dos partits i sant tornem-hi.  I això amb un govern que es proclama d’esquerres i que és capaç d’omplir-se la boca amb hipotètiques polítiques socials i d’igualtat.  Vergonyós i indigne.

nov. 212010
 

En unes recents declaracions, al meu parer especialment lúcides, a Vilaweb TV el Dr. Josep Murgades afirma que la política lingüística que s’ha vingut fent fins ara és la del "màxim insuficient"; és a dir, el màxim que es pot fer sense arribar a capgirar l’hegemonia de l’espanyol (i per tant -el comentari és meu- sense molestar gaire ni trencar massa res).

Molt em temo que aquesta no és una característica exclusiva de la política lingüística i que és la política catalana al complet la que està feta de "màxims insuficients", sota la cotilla de la interpretació de l’ínclita Constitució Espanyola i el seu estat de les autonomies, i d’una prudència (diguem-ne seny, si voleu) que tot sovint es paralitza.

D’aquí a quatre dies, com aquell que diu, tenim eleccions.  Potser és el moment d’optar per un "mínim suficient", si més no. "Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història", que diria Martí i Pol. 

Segur que tots els que som i ens sentim catalans i, per tant, amos i senyors únics del nostre destí, hi sortiríem guanyant.  I el país també. 

css.php