febr. 282011
 

Disculpeu el títol de l’article, en espanyol, però és el primer que m’ha vingut al cap en llegir que el Real Madrid serà la imatge d’Espanya a l’exterior per promocionar el turisme, especialment a Madrid.

Quants records, oi?  El ministeri, l’ajuntament de la gran capital i el gran club esportiu de l’Espanya imperial, junts de nou per atreure turistes d’arreu cap a Madrid i, de retruc, cap a altres llocs de l’Estat.

Un cop més constatem que, en segons quines coses, PP (Ajuntament de Madrid) i PSOE (Govern d’Espanya) es posen ràpidament d’acord, i més si el vincle entre tots dos és l’equip oficial de l’antic règim.

Algú es pot imaginar els comentaris de la caverna si la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Barça haguessin signat un acord com aquest? Si ja és tota una festa comprovar la febre que desperta l’excessiu pes dels catalans a la roja…

Cada dia tinc més clar que tornen banderes victorioses i que si no fem un pas endavant, ens passaran per sobre, sense pietat.

Espanya és diferent (bé, o potser és igual com sempre).



febr. 272011
 

Allò que no fa gaires anys era només el somni de quatre idealistes i nostàlgics, ara pot ser una realitat, a ben curt termini. 

Un recent estudi d’ESADE indica que un 45% dels catalans votaria "sí" en un referèndum d’independència.  Val a dir que l’estudi està fet abans de la darrera sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i de les del Tribunal Superm sobre la immersió lingüística. Podem imaginar, doncs, que el percentatge actual és superior.

D’altra banda, aviat s’ha de debatre al Parlament la proposició de llei de Solidaritat Catalana per iniciar el procés que ha de culminar amb la independència de Catalunya.

Què hi falta, doncs?  Senzillament (o complicadament), un lideratge clar.  Com en tantes altres coses.

A la vista de la distribució de forces polítiques, l’únic que cal és que un dels partits grans lideri el camí a la independència.  L’aritmètica parlamentària i la voluntat popular la faran possible.  L’alternativa, tal com assenyala el mateix estudi, és la progressiva espanyolització.  L’autonomisme ja no s’aguanta per enlloc.

Ara, després de les sentències, dels pronunciaments públics de personatges tan emblemàtics com el president Pujol, i partint d’un 45% (tirant baix) favorable a la independència, només cal el posicionament clar d’un partit majoritari i un líder que vulgui assumir el rol històric de president que va fer independent Catalunya, a principis del Segle XXI.  Convergència i Unió té la darrera paraula.  Així de fàcil, i així de complicat.

La cosa promet, perquè ja no valen tòpics ni excuses. La realitat els depassa i, si volem, ara sí que toca.



febr. 262011
 

El grup Manel treu un nou disc.  Sopa de Cabra podria tornar als escenaris.  Els amics de les Arts estan que se surten,  Mishima ocupa titulars, dia sí i dia també… tot sembla indicar que la música catalana no passa temps de crisi.

Des d’aquí, però, us convido a fer l’exercici d’escoltar una mica més i així podreu sentir un so magnífic, sense tant impacte mediàtic, però magnífic, que ve de desenes i desenes de grups de tot el país, de tots els gèneres, estils i edats, que aposten per fer bona música i per fer-la en català.  El seu pecat capital:  no arribar als mitjans.

Aquests mesos, 13 emissores de televisió local de tot el país estan emetent Canto.cat, una iniciativa de Musicat per promoure la música, bàsicament amateur, en català i en occità.  És una producció de molt ajustat pressupost que, malgrat tot, ens permet tenir un primer contacte amb 40 formacions musicals d’arreu, força de les quals són molt més que recomanables.

Cal dir que la convocatòria va haver de deixar fora, per manca de recursos, gairebé una trentena més de grups.  Aquesta reposta és un gran indicador de la vitalitat real de la música en català, molt més enllà dels gran noms.

Val la pena fer un cop d’ull a aquests programes i, si se us han passat, sempre els podeu recuperar a Canto.cat, o esperar el 9 d’abril, per poder gaudir de totes les bandes en els quatre concert simultanis que es faran a Girona, Lleida, Reus i Vic, ja sigui en directe, o en temps real a través d’Internet.



febr. 252011
 

No m’agrada ser pessimista, però no puc ser altra cosa davant el plantejament que ha fet el portaveu del Govern, Francesc Homs, en el sentit que el que ens cal és un finançament al marge de la LOFCA i en base als nostres drets històrics.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ve a dir que els nostres drets com a "nacionalitat", que no "nació", emanen de la Constitució de 1978 i d’una mena d’autoproclamació del Parlament de Catalunya.  És a dir, que Catalunya no té història, ni drets, fora de la Constitució Espanyola.  Perfecte.  Un passat de 1.000 anys esborrat de cop.

D’altra banda, ja sabem com acaben totes les revisions del sistema de finançament:  regalant a Espanya el 10% del PIB català, i en el marc d’un "cafè per a tothom" batejat amb el nom de LOFCA ("tallat" devia semblar massa evident).

És molt perillos, políticament i socialment parlant, generar espectatives que no arribaran enlloc.  I molt em temo que el Govern ens està generant una de nova, condemnada a estavellar-se contra la immutabilitat del poder polític espanyol, amb el sentiment de fatalisme i derrota col.lectiva que això sempre comporta.

Malament comencem.  I tant de bo m’equivoqui.

febr. 242011
 

He de dir, d’entrada, que el jutge Garzón no és, precisament, el que jo proposaria com a model d’allò que ha de ser un sistema judicial àgil i eficaç.  De tota manera, tampoc seré jo qui li tregui el mèrit d’haver perseguit, fins a l’avorriment, i fins a la condemna, alguns destacats criminals de les dictadures argentina i xilena.

A nivell internacional, aquesta tasca de justícia històrica li ha valgut no pocs reconeixements.  El problema, però, és quan intenta aplicar les mateixes normes al cas de la dictadura franquista.  Es veu que no hi va haver cap dictadura, ni cap criminal de postguerra, a Espanya.

Em resulta molt trist constatar, un cop més, que la memòria, a l’Estat Espanyol, és només aquell recurs selectiu que serveix per evocar la glòria imperial de Castella, la reconquesta contra els musulmans, o la grandesa de la indissoluble unitat de la pàtria.

No tinc cap dubte que Garzón acabarà condemnat per prevaricació, o pel que sigui, a causa de la seva investigació dels crims franquistes.  Tot indica que realment hi ha una justícia universal i una altra justícia universal espanyola. 

Mentrestant, els fets de Vitòria, de 1976 (el 3 de març en farà 35 anys), per exemple, no només segueixen sense cap condemna, sinó que els màxims responsables polítics del moment, els ministres de Governació i de Relacions Sindicals, mai no han hagut de retre comptes davant ningú.  Per cert, aquests ministres, respectivament, eren Manuel Fraga Iribarne i Rodolfo Martín Villa.

febr. 232011
 

Sortia de treballar, amb el meu cunyat, i a la ràdio del cotxe anàvem escoltant la crònica del que passava al Congrès dels Diputats de Madrid.  Recordo que el meu primer pensament va ser que tenia sort i que el dia abans havia emplenat el dipòsit del meu cotxe.  Bé, de fet, no em va fer falta.  No vaig haver de sortir carretera amunt.  No va caldre.

30 anys després, el soroll de sabres ha estat substituit pel soroll somort de les togues i per l’escandalera dels tertulians, però la involució en el procés democràtic i la necessitat imperiosa de tallar les ales a les pretensions nacionalistes catalanes o basques en pro de la indissoluble unitat de la pàtria, són les mateixes.

Han passat 30 anys.  Ara no es dispara al sostre.  Ara, però, es pot atacar tot el que sona a català amb absoluta impunitat i des de tots els fronts:  premsa, televisió, opinadors, tribunals, institucions…, tant si es tracta de responsables polítics, com si són nens actors.  Tot s’hi val, fins i tot atacar els menors, i no passa res.

No han canviat tantes coses, potser, en 30 anys.  Potser el cop no va fracassar tant com ens pensem.

I ara arribaran sèries i pel.lícules diverses que hauran de servir per treure ferro als fets (la memòria és molt selectiva), i per sobredimensionar, si encara és possible, la Constitució de 1978 i alguns dels protagonistes d’aquell penós, fosc i gens explicat incident.

Reconec que encara penso, de tant en tant, que tinc el dipòsit del cotxe carregat, i em venen ganes de marxar.  De vegades, tot plegat és irrespirable.

febr. 222011
 

De tant en tant, la nostra maltractada llengua mereix alguna alegria. D’aquests darrers dies en voldria remarcar tres:

Primera:  La reacció massiva de la gent, de les entitats cíviques, de la societat en general, contra la prohibició de TV3 al País Valencià.  Qui havia dit que el català no podia fer moure ningú?

Segona:  El català és la vuitena llengua del món a la blogosfera, i la catorzena a Google i a la Wikipèdia.  Això és present i és garantia de futur.  Interrnet, ja ho hem pogut veure en els esdeveniments internacionals més recents, és fonamental i decissiu ja ara, i ho serà molt més en endavant.

Tercera:  El domini .cat fa 5 anys i ja compta amb pràcticament 48.000 pàgines.

Si ens hi fixem, trobem que en els tres casos és la població, a nivell col.lectiu, però sobretot a nivell individual (i som els que som, i no més), la que fa possible aquesta significativa presència.  Ara només cal que els poders públics estiguin a l’alçada i tinguin la capacitat de respondre a aquesta força i a aquesta voluntat de ser de manera adequada, clara i innovadora.

Si els nostres representants polítics són capaços de fer coses noves i de crear nous projectes col.lectius, ens en sortirem.  Si només repeteixen allò que sempre s’ha fet, malament rai, perquè ens condemnarem, com a comunitat lingüística, a navegar entre l’autocomplaença estèril i el fatalisme inútil.

febr. 212011
 

No m’hi entenc gaire de gestió aeroportuària, però que els quatre aeroports que actualment operen a Catalunya no van ni amb rodes em sembla una obvietat que em genera molts dubtes.

Què no entenc?:

1. Com és que El Prat no acaba de despegar com a aeroport internacional i transoceànic?

2. Per què una nova terminal deixa pràcticament buida una altra?

3. Per què els vols de baix cost no es concentren realment als aeroports més petits?

4. Per què no hi ha una oferta de destinacions coordinada entre els quatre aeroports catalans?

5. Per què Catalunya no pot gestionar les seves infraestructures?

6. Per què seguim patint un sistema de gestió aeroportuària únic a Occident i absolutament centralista?

Com es pot veure, ni idea del tema aeroportuari, però em fa l’efecte que amb una gestió moderna i propera (des de Catalunya), els quatre aeroports, amb una capital com Barcelona i dues grans destinacions turístiques de costa, que mouen milions de turistes cada any, més una altra d’hivern, han de poder ser negoci, sense cap dubte.

Un cop més, la solució passa per decidir nosaltres.  I això només ho farem quan siguem independents.  Mentrestant, El Prat seguirà sent una terminal més de Barajas i Lleida-Alguaire, Girona i Reus una despesa innecessària més, producte dels capricis nacionalistes, diuen.

febr. 202011
 

En un d’aquests cara a cara entre Tura i Hereu, aspirants de les primàries del PSC a l’alcaldia de Barcelona (unes primàries que només serveixen perquè aquest partit tingui una presència mediàtica infinítiament superior a les seves espectatives electorals), ha saltat la sorpresa:  Montserrat Tura considera "normal" un sou de 2.000 – 2.500 €

Que aquesta gent viu en una mena de món paral.lel, absolutament allunyat de la realitat, ja ho sabem.  Però que s’ho callin, si us plau.  Si aquesta senyora, que ha estat un bon grapat d’anys al Govern, encara no sap quin és el sou "normal" al seu país, que plegui.  No mereix ostentar cap representativitat institucional.

No puc evitar que em soni a insult aquesta consideració de "normal" d’un sou que milions de catalans només poden somiar, perque no el veuran mai. 

Ho sento, però això ultrapassa tot el que pot suportar una societat que pateix la crisi d’una manera que aquesta senyora, consellera del Govern de la Generalitat les dues darreres legislatures , pel que es veu, no pot ni imaginar. 

I això que estem parlant de les pressumptes esquerres…

febr. 192011
 

Silenci

Si m’heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.

Que no vull esperar.

Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.


Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.

Lluís Llach.  1974

Ahir vam tornar, de manera brutal, a la terrible censura del darrer franquisme.  S’han tallat les emissions de TV3 al País Valencià.  Ja se’ns havia negat, fa temps, rebre Canal 9.  Ara s’ha consumat l’aïllament.  Ni espai comunicatiu, ni solidaritat, ni democràcia, ni res de res.  Censura. Senzillament censura dictatorial.

Maleïts sigueu tots els presidents, consellers i ministres valencians i espanyols que heu fet possible aquest atemptat salvatge a la llibertat d’expressió i aquesta traïció a la nostra llengua.  I també els que des de Catalunya no heu sabut fer res de  millor.  Maleïts sigueu per sempre.

css.php