jul. 312014
 

Hi ha un exercici que m’agrada molt fer, per mirar de valorar una mica les coses que passen, en matèria política.  I com que l’estiu és un temps propici per a tota mena de divertiment, us l’explico.  L’exercici és molt simple.  Només és qüestió de fixar-nos en uns fets determinats i canviar-los de país.  M’explico:   si són coses que passen a Catalunya, intentar imaginar-les a Espanya, i a l’inrevés.

Fem una prova.  Una notícia ben recent:  “Membres del PP recullen firmes per demanar l’indult de Carlos Fabra“.  Exercici:

1.  Intentem substituir Carlos Fabra per algun català amb problemes amb la justícia.

2.  Un cop identificat el personatge, subtituim el PP per la formació política del subjecte que hem triat.

3.  Mirem d’imaginar la reacció i les declaracions dels seus oponents polítics i les dels seus mitjans afins.

4.  Comparem això que hem imaginat amb les reaccions que provoca la notícia real.

Habitualment, les conclusions són sempre les mateixes.  Bàsicament:

1.  La vara (espanyola) de mesurar no és la mateixa quan un delinqüent (o un fet qualsevol) és català o espanyol.

2.  El que passa a Espanya, especialment en determinats àmbits i per part de determinades persones, cada cop provoca més indiferència a Catalunya.

Voleu fer una altra prova?  Us proposo aquest altre titular:  “Rita Barberá compra una bandera de España de 15.000 euros para Valencia “.  Proveu, proveu, a veure què passa.

 



jul. 302014
 

Durant dècades, moltíssima gent es va arribar a creure una determinada visió de Catalunya com un país ric, treballador, pacífic, net i polit.  Una visió que tenia molt a veure amb allò de l'”oasi català”, una imatge encara mig noucentista de la societat -fins i tot naïf-, fonamentada en una burgesia il.lustrada, i en els valors conservadors d’una classe dirigent de caseta i hortet que mirava a Montserrat com a referent ètic i moral.

Però la setmana passada, la mateixa persona que va liderar aquesta Catalunya postfranquista, la va liquidar.  I la va liquidar amb una càrrega de profunditat a la línia de flotació del seu propi corpus ideològic, tot reconeixent que durant anys i anys va cometre i amagar un important delicte fiscal.  Tocada i enfonsada la placidesa, l’ordre moral i, sobretot, la credibilitat d’una determinada classe dirigent, amb el seu gran tòtem al capdavant.

I ara què? Ara, toca tancar una època i encertar-ne una altra.  Cal serrar les dents i aguantar les tones de demagògia que es faran amb el cas Pujol, perquè aniran dirigides a tots nosaltres, tant si hem votat mai o no Convergència, o si hem defraudat o no.  Tots anirem al mateix sac.  Tot el catalanisme (i l’independentisme) passarà a ser corrupte i mentider.

No n’hi ha prou amb la versió catalana del “lo siento mucho, me he equivocado.  No volverá a pasar“.  I aquí, el Govern ha estat prou encertat, actuant en conseqüència amb la gravetat dels fets, tot aïllant ràpidament els actes d’una persona -o d’una família- de tot el que han representat en clau de país.

Aquesta setmana, la Catalunya càndida de les Teresines, de la Ben Plantada (què se n’ha fet d’aquells “això és una dona” que tants cops es van adreçar a Marta Ferrusola?) i del seny per damunt de tot, ha mort, perquè ara sabem que només era un decorat que amagava una gran mentida.  I si amb això dels diners de l’herència (si finalment ho és) a Andorra la cosa s’acaba, encara rai.  El temps ho dirà.

Mal favor ha fet Jordi Pujol al país (des de la seva declaració, em va deixar de sortir dir-li president).  Ara caldria respondre dues preguntes:  la primera, per què ara?  La segona, per què -o a canvi de què-?  I és que no podem oblidar que hi ha massa ombres sobre uns quants membres del clan Pujol.

Definitivament, Catalunya ha perdut la poca innocència que li quedava.  Però potser per això, haurà guanyat definitivament l’edat adulta, la que deixa enrere el paternalisme i una manera de fer, perquè no oblidem que ja fa anys que la societat va molt per davant de la política (o al marge, fins i tot).

La història posarà cadascú i cada cosa al seu lloc.  De moment, anem donant una lliçó de com cal actuar davant d’un delicte confés.  Algú n’hauria d’anar prenent nota abans de badar boca.



jul. 292014
 

Ens agradi o no, el temps passa. Amb la seva cadència lenta o accelerada –tot depèn- ens obliga a decidir constantment, a adequar-nos a una realitat que canvia i que, alhora, ens allunya de la seguretat del passat i ens aboca a la incertesa d’un futur que anem construint, sense gaire marge per ser conscients del present que se’ns escapa.

Potser per això vam inventar les dates assenyalades, que ens obliguen a fer una pausa, a prendre consciència del dia que passem i a aparcar una estona aquest ritme que no s’atura. Una bon moment per practicar aquest exercici? L’aniversari.

Avui fas anys i no seran pocs els que et recordaran que et fas gran i tot plegat. I és cert. Et fas gran. I com més gran, més decisions a prendre i més responsabilitats que assumir, de grat o per força. Però això és la vida, en el fons:  decidir constantment i renunciar a coses per aconseguir-ne d’altres. Fet i fet, com proclamava un pòster de la irrepetible Mafalda que vaig llegir ja fa anys, “quan vaig aprendre totes les respostes de la vida, em van canviar totes les preguntes”.

En qualsevol cas, avui és el teu aniversari. Atura’t i gaudeix de poder-lo celebrar. Gaudeix d’estar viu i de tenir gent a la vora que s’alegra de tenir-te a prop. Demà serà un altre dia i tornaran les cabòries i les decisions, i també les il.lusions, els projectes i els somnis.

Però avui, regala’t un dia de calma, que no hi ha res que no pugui esperar fins demà.



jul. 252014
 

Un dels pilars fonamentals de tot estat que es vol democràtic ha de ser el seu sistema judicial.  En el cas de l’estat espanyol, però, d’uns anys ençà, l’administració de justícia està donant símptomes d’una pèssima qualitat, que evidencia algun forat negre molt profund, en els mecanismes de funcionament del sistema democràtic.

És cert que el sistema judicial espanyol fa temps que no ha sabut (o no ha pogut) adaptar-se a la realitat dels temps que corren.  Qui no recorda aquell ja famós “la justicia en España es un cachondeo” de l’alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, l’any 1985?  Però ara la cosa es complica, perquè comencem a percebre símptomes clars d’una absoluta incompetència en la direcció del sistema.  Concretament, és molt greu la manera de fer del ministre del ram, Ruiz Gallardón.

La seva conflictiva, i imposada, eliminació del concepte de justícia universal de l’ordenament jurídic espanyol, no només va tancar casos d’investigació contra activitats xineses al Tíbet o alguns que afectaven directament els Estats Units d’Amèrica, sinó que va servir perquè una bona colla de narcotraficants deixessin la presó per sentències de l’Audiència Nacional.

Doncs ara, el Tribunal Suprem es pronuncia en contra d’aquestes excarceracions i ordena de nova detenció d’aquells que es va alliberar.  La meva pregunta és:  seguint els mateixos raonaments, es podran reobrir altres casos que tenen a veure amb la justícia universal?  En aquest cas, quina reforma es va fer, que no va servir de res?  I si no, amb quin criteri treballen dues institucions tan importants com l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem per dictar sentències tan diferents?

En qualsevol cas, el ministre queda molt ben retratat.  Tant com el seu nivell d’incompetència, en el seu afany d’obediència cega a aquells que dicten la línia ideològica del seu govern, gairebé com aquell que balla al ritme de la pandereta del seu amo.  Però cap problema.  No passa res.  Tretze narcotraficants al carrer (o algú es pensa que els tornaran a detenir?) i un ridícul espantós del sistema judicial espanyol.

Més val que en prenem bona nota, i que mirem d’anar passant.

 

jul. 242014
 

Fa anys que aquesta expressió:  “Espanya ens roba” és ben present a l’imaginari col.lectiu dels catalans, perquè som ben conscients que bona part de la riquesa que generem serveix per sostenir zones de l’Estat on, per dir-ho d’alguna manera, aquesta capacitat de generar riquesa, senzillament, no hi és.

Si mirem què significa “robar”, segons el diccionari de la Real Academia Española, trobem que ens parla de “tomar para sí lo ajeno”.  Si agafem aquesta idea, és evident que Espanya pren per a ella allò que no és seu.  I ara no estic parlant del dèficit fiscal, ni de les balances, ni dels diners que surten de Catalunya i no tornen mai més.  Ara estic pensant en els diners de tots plegats que els governs espanyols destinen, per exemple, a pagar els forats enormes dels bancs.  En aquest cas ben segur que ningú no dubtarà que prenen per a ells (per fer-ne l’ús que els sembla) allò que no és seu:  els nostres diners.

És recent la notícia de la compra de Catalunya Caixa per part del BBVA per 1.000 milions d’euros.  Una xifra, si més no, sospitosa, quan pensem que l’estat hi ha posat més d’11.500 milions de diners públics, de diners nostres, i que ho ha fet sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, a través de més impostos, més retallades… és a dir, en un exercici pervers que ens empobreix a molts per enriquir un banc ja prou ric.

Crec que si pensem que amb 11.500 milions d’euros es podria fer, gairebé, quatre vegades l’ampliació del Canal de Panamà, i que només serviran per amagar els excessos i la incompetència de directius com Narcís Serra, que van portar l’aleshores Caixa de Catalunya a la ruïna, i si, a més, pensem que no tenim cap mecanisme per evitar que els nostres diners vagin cap al banc comprador, la definició de “robar” no admet dubtes.

Espanya és un pèssim negoci, i amb tot el que paguem i pagarem (encara cal regalar Bankia -s’admeten apostes sobre quin gran banc espanyol en serà beneficiari-) pels excessos governamentals a les antigues caixes, se’ns fa urgent allunyar-nos-en tant com sigui possible.  I és que sí, Espanya ens roba, i de maneres ben diverses, a tu,a mi i a molts, encara que ho intenti amagar amb la cortina de fum de les balances fiscals ideològiques que ahir ens van presentar.  Al cap i a la fi, on són, avui, les notícies del regal (a càrrec nostre) de Catalunya Caixa al BBVA?

jul. 232014
 

De què serveix un organisme internacional?  De què serveix quan és capaç de no actuar -ni tant sols respondre amb un mínim de dignitat- davant de situacions com la de l’antiga Iugoslàvia, de les massacres a l’Àfrica, o de l’extermini de palestins d’aquestes darreres setmanes (600 morts en 15 dies)?  De què serveix quan es pot atacar un avió civil, carregat de ciutadans europeus, i els organismes europeus callen?  On són tots aquells grans demòcrates que fa quatre dies s’omplien la boca en campanya per guanyar una bona butaca a Estrasburg o a Brusel.les?

Són massa preguntes les que em vaig fent aquests darrers dies sobre la utilitat real de tants organismes internacionals, de tants alts funcionaris i de tants i tants diners esmerçats, teòricament, a garantir un món més just, on no tinguin lloc situacions com les que van tenir lloc ara fa gairebé setanta anys.

Potser és que el model de societat que va deixar la Segona Guerra Mundial ja no serveix.  A la vista de la realitat, és evident que no serveix.  O serà que aquest ordre polític universal que es prometia ha estat, com acostuma a passar a qualsevol nivell, un refugi per a jubilats i insolvents que els partits de cada país es treuen de sobre, a canvi d’un salari immoral i d’una obediència cega a aquells que realment manen.

No tinc ni idea d’on vindran les respostes, perquè el panorama ideològic, a nivell mundial, fa dècades que és un desert, però del que no tinc cap dubte és que la malaltia és molt greu.  Tant com permetre la impunitat d’un atac militar a un avió civil o l’assassinat sistemàtic de civils (especialment nens) per part de l’exèrcit israelià.

Realment els responsables polítics de tots els organismes internacionals poden dormir tranquils?  Doncs es veu que sí.  I nosaltres els seguim pagant els llençols.

jul. 222014
 

El diccionari defineix “obsessió” com l’apoderament de l’esperit per una idea, una paraula o una imatge persistent.  Justament el que li està passant al govern del PP davant de qualsevol cosa que soni a catalanista, sobiranista, independentista… especialment si apareix en algun cercle internacional.  La darrera mostra (fins ara, sempre fins ara) és l’oposició radical al possible nomenament de l’economista Jordi Galí com a director d’investigació del Banc Central Europeu.  La raó (com és possible si és un economista “espanyol”?) no és altra que formar part del Col.lectiu Wilson.

Un cop d’ull ràpid de la biografia de Jordi Galí ens presenta un perfil professional perfectament adequat al càrrec que podria ocupar, sempre i quan la diplomàcia (per dir-ne d’alguna manera) no ho eviti.  I encara diria més, molt més adequat que el d’un altre economista que també va arribar a llocs de gran importància econòmica internacionals, el popular Rodrigo Rato, que en el seu moment va gaudir de tot el suport, encara que els resultats són més que coneguts.

Però és clar, la lògica del PP té més a veure amb les obsessions que amb la racionalitat.  I tractant-se d’algú que promou el trencament d’Espanya, la raó desapareix absolutament.  És la seva manera de ser, d’entendre el món i d’actuar.

Realment algú pot sostenir sense petar-se de riure que amb aquesta mena de gent (la colla del govern del PP) ens podem arribar a entendre?  Bé, segurament que algú sí.  Algú tan obsessionat com ells amb el dimoni català, encara que sigui de de formacions diferents i amb propostes suposadament diferents.  Obsessions, sempre obsessions.

jul. 212014
 

Comencem una setmana que sembla que podria ser prou moguda.  De moment, crec que caldria esperar que, si més no, no ens deixi titulars com alguns dels de la passada, començant per la crida a les armes que es va llençar des del púlpit de la missa en record del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Ja sabem que cada any, amb motiu d’aquesta data, hi ha una colla de nostàlgics que reten homenatge al colpista i dictador Franco, un fet insòlit en una Europa que ha fet mans i mànigues per tancar el terrible passat del feixisme.  Però la novetat d’enguany han estat les paraules del capellà que va oficiar la missa d’homenatge, perquè no es va estar de cridar a una nova croada (cop d’estat) davant de l’amenaça dels esperits i de les forces sobrenaturals del mal, contra els quals calen homes providencials, enviats per Déu, com ara el propi dictador.

Però més enllà de les paraules, hi ha els silencis.  Silenci de l’església (totalment esperable, de fet), silenci del govern (lògic, atesa la impunitat amb què es mouen tota mena de grups feixistes) i silenci a nivell europeu (deuen estar massa ocupats decidint qui ocupa cada cadira per preocupar-se d’incitacions a la violència).

Però fem un experiment, ara que ja han passat uns dies i que hem pogut valorar amb serenitat les paraules.  Intentem catalanitzar les paraules que vam sentir aquesta setmana passada i fer que siguin una proclama en favor de la independència, fins i tot a través de les armes.  Podeu imaginar la resposta que haurien generat?  Doncs això.

Aquesta democràcia constitucional que tolera tota mena d’actituds i crides al colpisme és una raó més per la qual val la pena marxar.  Per la qual hem de marxar, de fet.

jul. 202014
 

Un dels valors més cotitzats des de fa ja uns quants anys és el temps,  Tant que fins i tot hem creat bancs de temps.  La modernor ens ha portat la presa, la presa la immediatesa i, tot plegat, el sentiment que totes les coses han de passar ja mateix i que vivim en una mena de circuit d’alta velocitat que només té un sentit, sempre endavant i sense marge per decidir massa coses.

Vivim a un ritme molt sovint frenètic, i allò d'”és que no tinc temps per…” és una frase d’ús corrent.  Potser quan sentim que la nostra vida ha entrat en aquesta mena de cursa contra ningú cal retrobar la saviesa antiga, molt antiga si voleu, com ara la que trobem a l’Antic Testament;  concretament, en aquest cas, a l’Eclesiastès (capítol 3):

1 Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
2 Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
3 Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.
4 Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
5 Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
6 Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
7 Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
8 Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.

Aprendre a repartir el temps, recordar que tot té (ha de tenir) el seu moment, potser és la més moderna de les coses que podem aprendre.  I l’estiu, una època en què s’altera el ritme quotidià, és un temps excel.lent per posar en pràctica la saviesa antiga, i per trobar una mica de sentit (i d’oportunitat) a tot el que fem.  I ja posats, fins i tot, una mica de calma.

jul. 192014
 

La futura trobada -ara ja tot indica que inevitable- entre els presidents Mas i Rajoy va camí de ser el paradigma de la inutilitat política d’una reunió al més alt nivell.

Si fins ara ja teníem clar que tots dos defensen posicions absolutament incompatibles (votar o no votar), ara surt la FAES, l’autèntic govern espanyol a l’ombra i qui, de fet, dicta la ideologia a seguir a l’estat, i afirma que la tercera via no és solució, ans al contrari.

Tota una plantofada espectacular a aquells que, tant des d’aquí com des d’allà, acostumen a entonar cants de sirena federalistes, confederalistes i similars.  I també a tots els que clamen per una reforma constitucional que ho faci possible.  Una reforma, dit sigui de passada, que mai no es podrà fer sense els vots del PP a les Corts.

La part bona de tot plegat és que es van aclarint les alternatives.  Per al PP, la cosa passa per aprofundir en la recentralització, amb els ulls ben posats en la recuperació, segons ells perduda, de la unitat d’Espanya.  Per al Govern de Catalunya, per la fermesa en un compromís amb la societat, ara ja sense marxa enrere.

Un escenari prometedor per a una trobada inútil.  Cal fer-la perquè es pugui aixecar acta d’aquesta  inutilitat, però.  Ara, cal esperar el pas següent, que ja només es podrà fer des d’aquí.  A veure què hi diran tots (remarco “tots”) els partits catalans, perquè la societat, el país real, el nostre de debò, ja fa dies que s’està expressant, de manera majoritària i amb una claredat absoluta.  Tant com el darrer vídeo de l’ANC i Òmnium.  I és que ara és realment l’hora.  Caldrà veure si la política sap estar a l’alçada (ni que només sigui per un cop).

css.php