Gen 312019
 

Temps era temps… Bé, no tant, de fet, tot just un any i una mica més, que es va produir un d’aquells moments que només alguns països i només algunes persones tenen la sort de viure, en què un objectiu clar i ben definit aconsegueix aglutinar forces polítiques, gent de tota mena i condició, i fins i tot la policia, i que acaba aconseguint que, per uns instants, ens mirem al mirall com a societat i ens agradem. Però ja se sap que dura poc l’alegria a cal pobre.

Avui, encara no un any i mig després, tot torna a ser una mica com sempre. Els partits que ahir s’abraçaven, avui es distancien, els líders ofereixen de nou el sempre lamentable espectacle de les desavinences personals, la policia torna a pegar, i la gent del carrer torna a fer el que bonament pot, sense gaire criteri, potser, però carregada de bones intencions.

Ja hi tornem a ser. Si tu presentes la Crida, jo et faig una conferència política amb holograma i tot. Si tu has marxat, jo sóc més valent i m’he quedat. Tu ves dient, que ja veuràs el dia que jo parli… I de fons, les veus més o mens afinades d’una multitud que no pot més que fer volar globus, cantar cançons i cridar i cridar, perquè per més que es digui, no té el poder, sempre en mans d’aquells que un cop i un altre acaben convertint les raons de país (no goso dir “d’estat”) en una qüestió personal, particular, gairebé en una exhibició de testosterona política. I així ens va.

Ara començarà un judici injust contra gent innocent. Bon moment, si més no per mirar de no tornar mai més a aquest punt, i de pensar, amb tota la fredor del món, si no s’haurien pogut fer algunes coses de manera diferent, i de ben segur molt més efectives, vist el resultat, només que les autèntiques disputes de barra que vam viure algunes hores, o alguns dies, haguessin donat una mica d’espai a la intel·ligència que ens va fer arribar fins allí. Avui, però, la distància entre el que vol i demana la gent anònima i el que vol i ambiciona la classe política es va fent més i més gran, i això mai no augura res de bo. Temps al temps, que la voladura controlada de tot plegat avança implacable.

Gen 302019
 

Vuitanta per cent. Aquesta xifra és una de les que més es van repetir ahir en els resums informatius de la conferència política d’Oriol Junqueras. Una xifra extraordinàriament ambigua, que es mou entre el percentatge que més o menys tothom accepta com la població que voldria un referèndum d’independència acordat, i la que representaria una majoria clara i indiscutible d’independentistes, als ulls del món.

Ja fa dies, potser massa i tot, que es parla d’eixamplar la base de l’independentisme, fins i tot escoltant alguns cants de sirena de molt incert destí. Sigui com sigui, aquesta constatació implícita, o explícita en alguns casos, que no som la majoria que sovint se’ns ha volgut vendre va ganyant terreny en el discurs polític.

Algun dia, la història, amb la seva perspectiva, jutjarà aquests darrers anys i estic força convençut que, passats pel garbell de les xifres, acabarà dient que les dues darreres eleccions van donar una majoria parlamentària que en cap cas no suposava la mateixa majoria social -especialment en el cas d’unes eleccions que es van anunciar com a plebiscitàries- i que ja fa temps que hauria calgut la reflexió que ara mateix sembla que s’estigui fent, i no aquella mena de joc dels disbarats per veure qui la fa més grossa i qui es rendeix l’últim. Potser aleshores entendrem que som els que som, i ni un més, i no en som prou; una evidència que pocs han anat dient i que s’ha anat silenciant, amb lectures dels resultats molt partidistes i poc reals.

Algun dia, la història passarà factura i cobrarà a cadascú allò que li pertoca. Si no fos pel drama dels presos i dels exiliats, potser el preu de jugar amb les il·lusions i esperances de tanta gent encara seria més alt. En qualsevol cas, quan aquest moment arribi, no sé jo si en sortirem gaire ben parats.

Gen 292019
 

De debò que encara hi ha algú a qui li pugui sorprendre la pujada o el retorn de l’extrema dreta i del feixisme arreu del món? Potser, com acostuma a passar, el millor és mirar ben a prop per entendre què passa a altres llocs. Per una vegada, Espanya pot ser aquella mena de microcosmos que reprodueix la immensitat de l’univers.

Ahir mateix, Afonso Guerra, vaca sagrada del socialisme espanyol i persona que, per edat, ha viscut moltes coses, com per saber què diu i per què, ho deixava ben clar: hi ha dictadures útils, si més no en el terreny econòmic, cosa que es veu que serveix per passar per alt la repressió i els assassinats. De fet, aquesta és la mateixa idea que els franquistes, amb Vox, PP i Ciutadans al capdavant, afirmen de la dictadura espanyola. Els diners tot ho blanquegen. Encara que no tinc gaire clar que molt xilens n’estiguin gaire d’acord.

Ens hem acostumat a la banalització de les paraules. Fem servir “nazi”, “colpisme” i “càncer” amb una frivolitat que hauria d’esgarrifar qualsevol persona que hagi patit o pateixi qualsevol de les tres. Però no, tot s’hi val. Ara li toca el torn a “dictadura”, però no a la del proletariat, com es podria pensar de qui durant dècades ha enarborat la bandera de l’esquerra i del socialisme, sinó la militar xilena, la del capitalisme ianqui, aquella contra la qual cantaven Víctor Jara, Violeta Parra o Quilapayún, a qui segur que coneix bé Guerra, si encara té memòria (o una mica de decència).

A poc a poc, la suposada alternativa al feixisme va justificant els crims i va deixant de ser alternativa. Així, aquí i arreu, el retorn de la bèstia a la primera línia de la política (les bambolines mai no les han abandonat) és inevitable. Quanta raó tenen aquells que diuen que la reconquesta espanyola comença per Andalusia. Per cert, encara espero el posicionament oficial del PSOE. I ja sabem que qui calla, atorga.

Gen 282019
 

No hi ha com crear un nom genèric per a alguna cosa, i si pot ser inventat, encara millor, per esvair la realitat rere una paraula o unes sigles. D’alguna manera, és com si posar nom, etiquetar, ja normalitzés les coses, ja ens permetés tenir un calaix on endreçar-les i, d’aquesta manera, calméssim el neguit que sempre genera qualsevol novetat.

Justament això és el que passa amb un substantiu que darrerament està adquirint un gran protagonisme. Em refereixo a “mena” o, sobretot, “menes”, en plural. Per si algú encara nou ho sap, aquests mots designen els “menors no acompanyats” que arriben al nostre país i que fan de mal acomodar en les nostres estructures socials.

Ara resulta que aquests menors sols són menes. Un substantiu, per cert, que a mi em sona a tribu urbana, o a banda juvenil, amb la qual cosa, encara tenim més ben definit i categoritzat el fenomen, per allò de les analogies inconscients. Bonica manera de definir i de deshumanitzar una realitat de joves sense futur que ens hauria de per pujar els colors, com a societat civilitzada que diem que som, però que ens relaxa força des del mateix moment que li podem posar nom.

Per cert, ahir llegia que en tres anys ha passat per quatre mans (titulars, si voleu) diferents això de la protecció dels menors. Per poc que conegueu l’administració, i si no ja us ajudo jo, sabreu que tants canvis en la direcció política (i el meu dubte retòric, perquè tinc molt clara la resposta, és si cal una direcció política a certs nivells, o si una direcció tècnica no seria molt més eficaç) alenteixen o, fins i tot paralitzen, l’activitat i molt més encara si del que es tracta és de donar resposta a realitats noves que exigeixen actuacions i dinàmiques noves.

Per cert, ja que hi som, com en podríem dir, d’aquests polítics que van saltant de càrrec en càrrec, amb relativa o descarada facilitat? Potser “paocs” (polítics acostumats a ocupar càrrecs)? No sona tan bonic com “menes”, però també ens serviria, si més no, per designar una realitat, també amagada, també molesta, però també ben real.

Gen 272019
 

Qui no ha sentit mai el plaer immens de rebre la gratitud o el reconeixement d’algú per alguna cosa? A qui no li agrada saber que el que ha fet està bé, o que ha estat realment útil o beneficiós? Gratitud i reconeixement, dos sentiments positius fonamentals, valuosíssims, i de vegades massa cars de veure.

Vivim temps en què tot sovint tenim la temptació de pensar que mereixem tot el que tenim, i molt més encara, i que, per aquest motiu, tot i tothom ha d’estar al nostre servei, sempre que ens cal o ens ve de gust. Vivim temps d’egoisme i de poca generositat. Potser és que ens hem acostumat a posar-li un preu a tot i, entre que tot costa (i ens costa) i que tot ens ha de ser donat de franc, perquè ens pertoca, no deixem espai a la generositat i a la gratitud.

Avui és diumenge, dia de festa per a molta gent, dia de rutines alterades i, per tant, un bon moment per dedicar una estona, per mínima que sigui, a pensar què ens cal agrair i què o a qui li hem de reconèixer alguna cosa, algun favor, el que sigui. Un cop ho sapiguem, i n’estic segur que la llista pot ser llarga, tocaria actuar en conseqüència.

Quin valor més gran té aquella paraula, aquell detall, aquell gest, aquella simple mirada, fins i tot, de respecte, d’agraïment, que massa sovint se’ns queda a mig sortir, o se’ns perd entre els viaranys sempre complicats i tortuosos dels pensaments i dels bons desigs extraviats.

Gen 262019
 

Diu la dita que s’agafa més aviat a un mentider que a un coix. Potser caldria afegir que si, a sobre, el mentider ho és per negar allò que és evident, o si la casualitat juga al joc de les coincidències, la mentida està condemnada a durar ben poc, i el mentider a quedar com a tal, gairebé des del primer moment, per més ministre o delegada del Govern que sigui.

Respectem la jerarquia. El ministre Borrell tornava a repetir fa pocs dies aquell vell i insostenible argument que el miler de lesions del primer d’octubre eren mentida, malgrat les imatges de tota mena de mitjans nacionals i forans. Però en aquesta ocasió, l’atzar va voler que justament l’endemà del seu darrer intent d’engany, es fes públic un estudi de la doctora Núria Pujol-Moix, elaborat a partir dels registres informàtics de tots els casos atesos a hospitals, ambulatoris i serveis d’urgències. La veritat científica, un cop més, contra el fanatisme polític de l’actual govern i de l’anterior.

Però com si no n’hi hagués prou per acabar de desprestigiar la classe política espanyola, i especialment l’autoproclamada socialista en aquesta ocasió, apareix la delegada del Govern a Catalunya, Teresa Cunillera, mentint sobre la suposada ordre judicial que hauria avalat les detencions d’alcaldes i altres persones, suposadament responsables del tall de les vies de l’AVE a Girona l’any passat. Doncs tampoc. Poc va costar saber que cap jutge no va ordenar aquelles detencions i que, per tant, la policia no va actuar com a policia judicial, sinó al seu lliure albir, i segurament sense gaire més recorregut jurídic, i que la delegada va mentir.

Intentar negar l’evidència és una de les coses més absurdes que es poden arribar a fer. Si, a sobre, és un altíssim càrrec polític qui ho fa, la cosa pren tota una altra dimensió. Però en determinades terres i entre determinades formacions polítiques, ho sabem de sobres, tot és possible, tot és permès i, si cal, tot serà recompensat. Temps al temps. I encara ens volen fer creure que aquests són els bons de la pel·lícula.

Gen 252019
 

Hi ha imatges que ofenen. I ho fan tant pel seu contingut com pel que comuniquen i, fins i tot, pel que poden arribar a evocar. Una d’aquestes imatges és, sense cap mena de dubtes, la de Cristiano Ronaldo entrant al jutjat a signar una condemna de 23 mesos de presó, que evidentment no complirà, i gairebé 19 milions de multa, que imaginem que sí que pagarà. El fet, en si mateix no té més que la foto d’un de tants defraudadors d’impostos. El que el fa diferent és, d’una banda, el posat del delinqüent, més propi de l’entrada a qualsevol gal·la de lliurament de premis, acompanyat de la seva parella, amb igual tocat i posat, i enmig d’una filera d’admiradors que li demanen autògrafs. Tot molt revelador, de fet.

D’aquí a pocs dies veurem tota una altra colla de gent entrar i sortir dels jutjats, i tot serà ben diferent, des de l’estètica, fins al tractament periodístic. Coses de la justícia i de la manera de raonar d’alguns, suposo. Sigui com sigui, servidor, que ja té una edat, davant d’aquest autèntic ídols de joves i de no tan joves, no ha pogut evitar anar a buscar a les golfes de la memòria un altre autèntic líder social d’aquells ja llunyans, o no tant, anys vuitanta i primers noranta: Mario Conde. Qui no recorda amb nostàlgia tants i tants joves i tantes i tantes mares que somiaven d’arribar algun dia al seu nivell, o que els seus fills hi arribessin?

Està clar que els ídols, tard o d’hora, poden caure, tot i que hi ha els que sempre cauen drets. Potser per això, justament, són ídols, icones, referències i models a imitar, encara que sempre enmig d’un laberint de dubtes i sospites. En qualsevol cas, el futbolista ens recorda que els temps canvien, però tampoc tant. Sempre hi ha delinqüents, sempre delictes, i sempre alguns disposats a riure’ls totes les gràcies. El gènere humà no té remei. L’estupidesa, tampoc.

Gen 242019
 

Això és un no parar. Cert que hi ha un temps per a tot, i que cada cosa té la seva temporada i el seu moment. Això, els pagesos prou que ho saben. Però sempre hi ha alguna que altre fruit bord que sembla que no tingui temporada preferent, i que sempre es pugui donar, en qualsevol moment i per qualsevol motiu. Posem alguns exemples recents, perquè la cosa resulti més entenedora:

Primer. Fa uns pocs dies, un advocat, Benet Salellas, no va poder entrar en una comissaria gironina a donar assistència legal a un client seu, allà detingut, perquè parlava català. L’agent de l’entrada li va barrar el pas si no se li adreçava en castellà.

Segon. Un taxista barceloní, durant una assemblea del ram, va tenir la gosadia de parlar en català. Immediatament va ser recriminat i insultat pels seus companys de feina, fins al punt que va haver de passar-se al castellà per poder intervenir.

Tercer. La vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mònica Oltra, va ser increpada per un guàrdia de seguretat privada de Fitur per parlar en català amb els seus acompanyants. Curiós que en una fira internacional on s’apleguen multitud d’idiomes, l’únic vetat, fins i tot en un ús privat, sigui el català.

Tres en pocs dies. Deu ser el temps d’atacar la llengua. I mentrestant, la resposta institucional, en el millor dels casos, ens ve a recordar el que diuen les lleis respecte a la cooficialitat del català a Catalunya. I?

Cada dia m’agraden més aquesta Espanya plural i multicultural, i aquesta Catalunya diversa, oficial, urbana i cosmopolita.

Gen 232019
 

Encara em sobta -serà que no he perdut del tot la capacitat de sorprendre’m- la quantitat de gent que demana que la policia actuï contra els taxistes de la mateixa manera que ho fa contra els independentistes. Malament rai quan el que demanem és estopa per a tothom.

Els taxistes protesten com ha fet sempre la classe obrera davant de qualsevol conflicte laboral important, amb contundència i amb dosis de violència, fins i tot. Fins aquí, no ens enganyem, res de nou, tot i la tradició recent de les modernes i jocfloralesques protestes. El problema, però, com sempre passa, no són les formes, sinó el fons de la protesta, i els taxistes defensen uns drets que han comprat a preu d’or en forma de llicències. I segurament aquí rau el problema de debò.

Algú pot imaginar una protesta similar sense les llicències de 140 o 150.000 € de per mig? Segur que no. La competència és una realitat en tots els àmbits, però aquí en condicions molt diferents, que obliguen, només a alguns que encara carreguen la creu d’una burocràcia rància, a endeutar-se tota la vida per poder treballar i a especular de sota mà per assegurar-se uns diners en el moment de la jubilació, mentre que se n’havia d’ocupar mirava cap a una altra banda perquè ja li anava bé, aquesta anomalia. Ja veurem com acaba tot plegat. Ara mateix, només sabem que la protesta política té una resposta policial, mediàtica i social molt més dura que la laboral.

Arribats a aquest punt, la realitat, tossuda realitat, ens confirma, si encara calia, que la persecució policial, judicial, mediàtica i de tota mena contra l’independentisme i els seus caps visibles és una qüestió política, només. La desproporció dels dos conflictes és tan gran que queda perfectament definit què és un afer social i què un de polític. I els tribunals que cantin missa, que és l’únic que els falta, mentre alguns segueixen fent el seu via crucis particular, aviat per les sales dels tribunals.

Gen 222019
 

Ja diuen que tot està inventant. I potser sí que tenen raó. Som moderns, molt moderns; ens creiem innovadors a més no poder i cada dia, de bon matí o abans de fer cap al llit, tenim la temptació de pensar que finalment hem descobert la sopa d’all. Aleshores, satisfets, descansem una estona, que això de la modernitat és molt cansat.

Però davall del maquillatge de la modernor, sempre acostumen a viure els clàssics; també en política i en les seves maneres de fer, per cert. Avui recomano la lectura d’aquest text que vaig trobar fa uns pocs dies, tot i que fa uns mesos que volta per la Xarxa. En llegir-lo vaig entendre que la feina ben feta, fins i tot la més macabrament i més sàdicament ben feta, no té fronteres, com afirmava aquell vell eslògan, ni tan sols temporals, i sempre pot ser recuperada pels hereus de les antigues formes i dels ideals més rovellats. Tot és aplicar-hi una petita capa de vernís de modernitat i confiar en la poca memòria de la gent. O en la seva estupidesa.

Llegir com s’ho va fer l’aparell propagandístic nazi, fa unes dècades, per assolir el poder i per executar (mai més apropiat el terme) el seu programa resulta d’una actualitat esfereïdora. No estaria de més recordar que som el que fem, no el que ens agrada dir que som, o el que esperem que els altres s’empassin que som. També en política.

css.php