Gen 212019
 

On és aquella finíssima, gairebé imperceptible, però ben real, línia que separa la legítima reivindicació, la solidaritat i la dignitat, de l’esperpent i el ridícul? On és la frontera entre l’activisme públic i l’espectacle més intranscendent?

Aquestes preguntes poden resultar especialment punyents, sobretot si les enfoquem al que estem vivint i veient als voltants de diferents presons catalanes, però molt especialment al voltant de Lledoners, on aquest cap de setmana han tingut lloc tota mena d’actes en suport dels presos polítics, ara que estan a punt de ser duts a Madrid, però que no sé jo a quina banda de la línia que comentava s’han de situar realment.

És encomiable, i molt reconfortant, n’estic segur, la feina de tantíssima gent anònima que dia rere dia i setmana rere setmana, no defalleix, arreu del país, per demostrar el seu suport a uns presos injustament tancats i la voluntat indestructible d’un poble de defensar la seva identitat i la seva dignitat col·lectiva. Els dubtes, però, em sorgeixen quan veig una tendència a l’excés en el to lúdic, barrejant festa i reivindicació de manera, si més no, qüestionable, perquè del que estem parlant, en realitat, és del drama de persones que fa més d’un any que pateixen la separació de les seves famílies, sense cap condemna contra cap dels seus actes.

I per acabar-ho d’adobar, tot plegat, una indefinició política més que sospitosa, sense objectius ni línies d’actuació clares, tant respecte al futur del país, com a la defensa dels seus companys de partit. És aquí on apareix una altra ratlla finíssima però contundent: la que separa la política de debò de les rabietes entre partits o a dins de les mateixes formacions, per més llacets o altres elements grocs que es llueixin a la solapa. En aquest escenari, els més febles, els presos i exiliats, tenen totes les de perdre, per més aplecs que anem muntant i per més bona voluntat que anem desplegant, amb una benintencionada barreja de candidesa i de determinació, poc efectiva sense la correspondència efectiva dels que ostenten el poder. I així, cada dia que passa, es va dibuixant més clara una tercera línia: la que separa la voluntat de la capacitat.

Gen 202019
 

Què ens en queda, de tot plegat, si el temps passa, les coses passen i la vida és una successió d’etapes, de moments que avui són fonamentals i que demà se n’han anat per sempre?

De vegades tenim la temptació d’aferrar-nos a alguna cosa, a alguna realitat, a algun estat, per mirar d’aturar el pas implacable del temps i retenir-lo per sempre. Evidentment, no ens en sortim, i allò que ahir mateix era pura fantasia, o una part inseparable de la nostra realitat, per més que ens hi entestem, acaba sent un passat que fa lloc a un altre present, sempre diferent i sempre nou de trinca.

Què ens en queda, doncs, de tot això que se’ns esmuny entre els dits? Justament tot allò que no se’ns en pot anar, perquè no té matèria ni substància: els afectes, les sensacions, tot allò que és intangible i que només viu a dins nostre, que sempre va amb nosaltres, allà on nosaltres anem, i que acaba sent nosaltres mateixos.

Al capdavall, ben mirat, potser sí que tot passa. Però adaptant aquella famosa i enigmàtica frase, sempre ens queda el nom de la rosa. I potser això és l’únic important, transcendent i perdurable.

Gen 192019
 

Molt se’n parla -no sé si massa, o encara no prou- dels actuals models de referència dels nostres fills, tot sovint només centrats en l’èxit immediat, per efímer que resulti, en la consecució de diners fàcils i ràpids i en el paradigma de l’eterna joventut. Potser resulta sobrer recordar tots els personatges -per dir-ne d’alguna manera- de diferents programes de televisió que encarnen tots aquests “valors”, tot i que penso que mai no està de més, per si mai caiem en la temptació d’empassar-nos-els, com els models que ens volen vendre.

De tota manera, poc se’n parla dels models, o antimodels, de la classe política i de cada cop més líders actuals, presidents fins i tot, sense estudis, o directament amb curiosos historials de fracàs acadèmic i sense gaire més experiència laboral que les nòmines del partit, al qual deuen fidelitat indestructible (no mossegaran la mà que els dona menjar, oi que no? Què estan transmetent aquests individus als nostres joves? Doncs, si fa no fa, el mateix que les estrelles fugaces televisives: el menyspreu per la formació, la importància de la imatge, i el valor de l’ascens social per qualsevol mitjà; en aquest cas, per mèrits a dins d’una formació, o per l’adulació permanent als líders de torn.

Les darreres eleccions andaluses ens han deixat uns quants exemples, d’aquests nous models de referència pel que fa a èxit social. Cert que a Catalunya ja n’he tingut algun cas ben notable, d’aquest estil; però no negarem que si abans eren casos més o menys aïllats, cada dia que passa són més freqüents. Deu ser un altre dels efectes col·laterals d’aquesta transició tan perfecta que vam patir, i d’unes quantes dècades de partits convertits més en agències de col·locació que en motors de canvi i superació socials. Sigui com sigui, el menyspreu per la formació, l’educació i la cultura avança imparable, des de la televisió fins a la política.

Gen 182019
 

Ja ho va deixar escrit Ciceró: “O tempora. o mores” (si fa no fa, “quins temps, quins costums”), i a fe de déu que tenia raó. Vivim temps estranys i ens anem acostumant a coses que mai no hauríem d’arribar a considerar normals.

Trobem natural la injustícia d’un judici injust i fem del debat sobre les línies de les defenses un tema de debat social, gairebé de barra de bar, com si es tractés de la tàctica d’un partit de futbol. Trobem normal que un determinat parlament tapi les seves misèries i la seva incompetència demanant l’extermini d’un altre i de la llengua i la cultura de tot un país. Ja no ens sorprèn que se celebri (en totes les accepcions d’aquest terme) una setmana de cinema en català, no ja a Ciutat del Cap, a Hanoi, o a Hèlsinki, sinó a Barcelona, capital de Catalunya, per si algú ho ha oblidat (gairebé quatre dècades de política lingüística per arribar fins aquí). Trobem normal que entrin a presó antics alts càrrecs polítics i que no hagin de tornar ni un cèntim de tot el que han malbaratat o desviat qui sap cap a on. Trobem tan lògic que la policia de l’Estat, sense identificació ni ordre judicial, detingui sense motiu, enmig del silenci miserable dels seus responsables polítics. Ja ni ens sobta que hi hagi qui defensi el retorn a la societat de Los santos inocentes. Trobem tan normal, al capdavall, destruir avenços que han costat esforç i llàgrimes de molta gent, en ares, suposo, d’un conformisme i d’una submissió indecents, d’un desig de revenja latent durant molt de temps, o d’una incapacitat de dibuixar i treballar per un futur millor.

Vivim temps estranys, sense cap mena de dubte. Potser aniria sent hora, si més no, d’exclamar-nos, com Ciceró, i de no trobar tan normal allò que no ho és; allò que mai no ho ha de ser. Si no, encara resultarà que els estranys serem nosaltres. I també els còmplices, o els responsables últims, per a major glòria seva.

Gen 172019
 

Això és un no parar. Accepto pop com a animal de companyia i independència judicial com a cosa certa, ja posats. Però el que ja em costa més de pair és la idea d’independència policial. Perquè, havíem quedat que els cossos policials depenen del Govern, oi? Per tant, que obeeixen ordres d’alts càrrecs polítics. Si això és així, qui hi ha al darrere de les detencions d’ahir?

Que la policia practiqui “detencions tècniques” (tots sabem que l’adjectiu “tècnic” sempre vol dir “és que no t’ho vull explicar”: raons tècniques, problemes tècnics…) sense ordre judicial, sense posar, per tant, els detinguts a disposició de cap jutge, amb algun comandament que afirma que l’ordre és seva encara que no té gaires arguments sòlids que justifiquin l’acció, i que entre els detinguts hi hagi fotoperiodistes, alcaldes, algú que estava fent classe mentre passaven els fets pels quals se’l detenen, o un nebot del president, més aviat ens fa pensar en una acció d’escarment general, que en alguna cosa que tingui res a veure amb la justícia.

El cert és que si els policies ahir van actuar sota el seu criteri, el Govern Sánchez té un problema. Però si van seguir instruccions polítiques per causar aquesta sensació de terror generalitzat per la impunitat amb què poden arribar a actuar, encara més. Perquè, com en direm de qui causa terror entre la població? I si al darrere té l’aparell polític d’un estat? Doncs això.

No estaria de més sentir alguna veu dels responsables polítics de la policia mirant d’aclarir els fets. De moment, silenci. I ja sabem que, qui calla, atorga. I mentre la política calla, la policia se n’ocupa, de la política.

Gen 162019
 

Mira que ho hem repetit per activa i per passiva. Però, és clar, sempre resulta fàcil negar segons quines realitats, tancar els ulls i creure, en una barreja d’innocència i d’irresponsabilitat, que hi ha certes coses que no ens poden passar mai, que no van amb nosaltres. Però la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant.

Ahir, multitud de manifestacions per tot arreu en defensa dels drets de les dones, davant d’un present més que complicat i d’un futur en el qual pinten bastos. I ahir mateix, primeres reaccions de la caverna titllant les concentracions de kale borroka. Benvingudes, senyores, al club del “tot és ETA”.

Fa dies que ho diem. Això no va d’independència, només. Això va de democràcia, de drets fonamentals, de llibertat. Primer vam ser els independentistes, però després vindran les dones, els homosexuals, els animalistes, els musulmans, els estrangers… i tothom que faci broma o que dissenteixi de la veritat oficial, fins a arribar als socialistes i comunistes, o el que en quedi. A poc a poc, però de manera inexorable, si no sabem actuar a temps, tots els que gosem pensar diferent serem terrorismes.

Ja havíem vist algun exemple, que ningú no va voler acabar d’entendre, algun titellaire, algun còmic… però eren casos aïllats i no calia patir gaire. Extravagàncies del món de la faràndula. Ahir, per primer cop i de manera clara, era una multitud, eren les dones. Ahir va ser el primer dia en què va quedar molt clar que per als que mouen els fils, “ellos” també sou vosaltres. No sentiu els crits d'”a por ellas“? Escolteu bé, que en sentireu d’altres.

Gen 152019
 

Que es morin. Així, tal qual, sense més, sense matisos. Això és el que deuen pensar o, si més no, és el que transmeten tots aquells dirigents polítics que neguen l’auxili als milers d’africans que intenten creuar la Mediterrània fugint de la misèria, amb la desesperació i el somni d’un futur per únic equipatge.

Fa un parell de dies, la direcció del Dakar va desqualificar un camió rus que no es va aturar a socórrer un espectador que havia atropellat. Tot i que l’espectador en qüestió es trobava en una zona expressament prohibida al públic i que l’atropellament només li va causar una fractura de fèmur, l’organització del ral·li va considerar que no aturar-se a ajudar-lo era motiu suficient de desqualificació.

Si seguíssim el model del Dakar, què hauríem de fer amb tots aquests líders polítics que neguen ajuda als nàufrags? Però no. Un altre cop, la realitat social i política es mostra amb tota la seva duresa i amb tota la seva inhumanitat, a tot estirar maquillada d’hipocresia. La hipocresia d’aquells que fa quatre dies es vantaven d’acollir l’Aquarius a port i ara bloquegen l’Open Arms. O igual que la d’aquells que avui callen, quan fa una setmana s’hi fotografiaven, com a exemple per als nens. Que es morin. I que no molestin, que fan lleig i queden malament a les fotos dels turistes. I vius costen diners.

Gen 142019
 

De debò que hem de creure que es pot arribar a bon port sense rumb, ni cartes de navegació, ni instruments, ni timó? Sembla complicat, oi? Doncs aquesta és la sensació que tinc, cada cop més forta, quan sento parlar d’aquella Ítaca que només és un punt geogràfic i un nom en un relat antic, o d’una república només imaginada.

Aquest cap de setmana hem tingut una bona mostra de la manca de capacitat de pilotatge cap a algun rumb concret. Ja estem en precampanya electoral -com gairebé sempre, de fet- i comença la desfilada de les noves serps de mar i de les noves sirenes que genera la política. A saber: Des d’aquells que es consideren ocurrents, innovadors i moderns parlant de “trifachitos” i de “Voxonaros”, enmig d’un discurs ranci i sense cap mena de projecció de futur, fins als que segueixen fent de la mentida i de la realitat inventada bandera i mascaró de proa per atreure els pobres il·lusos que encara pensen que les solucions vindran dels creadors dels problemes, passant per alguns que, per més que s’esforcin, no aconsegueixen despertar cap mena de simpatia ni cap esperança que els vells somnis, algun dia, puguin ser realitat.

Aquest és el panorama polític, ara mateix. Això sí, amb un factor nou (si és que el feixisme es pot considerar nou) que mou cada dia que passa més a estribord el vaixell on tots naveguem, ens agradi o no. Això sí, amb la contundència i determinació que s’espera d’un capità, o d’un almirall. I aquest és el problema. I molt em temo que no ha fet més que començar, amb aquesta tripulació de grumets que tenim.

Gen 132019
 

Crec que no dic res de nou, ni desvetllo cap misteri si afirmo que la vida és complexa i que s’hi apleguen, o se superposen, fins i tot, diferents realitats. En aquest escenari, resulta imprescindible ordenar, prioritzar, saber, al cappdavall, què es prescindible, què anecdòtic, què important, o què essencial.

Plantejat així sembla evident, però com acostuma a passar, allò que sembla més simple sempre amaga una bona càrrega de complexitat. Mirem, si no, la política i provem d’endevinar l’ordre de prioritats de cada representant, o de cada formació. Apareixen tota mena de dubtes, i les sospites es fan inevitables.

Potser tots aquests dubtes i sospites només són el resultat lògic d’intentar posar-se en la pell i la ment d’un altre, cosa que sempre és un exercici de ficció, de resultat incert. I segurament aquesta és una de les grandeses de l’ésser humà: que només cadascú, i encara, sap realment què pensa i quin és el seu ordre de prioritats. Altra cosa és saber-ho comunicar amb encert, en la política i en tot. També en el més quotidià i aparentment més sencill o, inclús, més intranscendent.

Gen 122019
 

Quan penses que el cinisme ha tocat sostre, sempre arriba el polític de torn a demostrar que els seus límits encara són molt, però que molt, lluny. No puc negar, ni ho pretenc, que em fa angúnia sentir com Pedro Sánchez i tota la seva colla d’escolanets proclamen la bona nova de la gran novetat i el gran avenç que tenen preparat per a Catalunya: complir allò que marca la llei i que fa més d’una dècada que tots els governs espanyols s’han saltat a la torera amb tota la barra.

Que la gran novetat sigui complir una llei antiga i amputada, l’Estatut, i que aquesta novetat sigui la gran basa d’un govern que no s’està d’aplaudir la involució, l’empresonament i l’exili perquè diuen que no es pot permetre que ningú se salti les lleis, resulta, com a mínim, insultant i els hauria de desqualificar, per cínics i cretins, per a qualsevol negociació. Però es veu que la política també és l’art de la desmemòria i ja sabem que el passat, passat.

No sé com acabarà tot això dels pressupostos d’aquí i d’allà, però m’ho ensumo. I també m’ensumo que tot plegat no és gran cosa més que una passa més en la marxa enrere, en la voladura controlada, d’un procés que va massa gran a massa dirigents i que es veu que cal reconduir fins a una via morta.

Si el súmmum del progressisme és prometre allò que fa tants anys que no es compleix, a qui li pot estranyar que l’extrema dreta franquista, per obra i gràcia de la poca memòria, de la inconsciència i de la covardia, esdevingui el nou centre polític? Anem aviats, en qualsevol cas. Tinguem-ho clar, per evitar decepcions.

css.php