Gen 222019
 

Ja diuen que tot està inventant. I potser sí que tenen raó. Som moderns, molt moderns; ens creiem innovadors a més no poder i cada dia, de bon matí o abans de fer cap al llit, tenim la temptació de pensar que finalment hem descobert la sopa d’all. Aleshores, satisfets, descansem una estona, que això de la modernitat és molt cansat.

Però davall del maquillatge de la modernor, sempre acostumen a viure els clàssics; també en política i en les seves maneres de fer, per cert. Avui recomano la lectura d’aquest text que vaig trobar fa uns pocs dies, tot i que fa uns mesos que volta per la Xarxa. En llegir-lo vaig entendre que la feina ben feta, fins i tot la més macabrament i més sàdicament ben feta, no té fronteres, com afirmava aquell vell eslògan, ni tan sols temporals, i sempre pot ser recuperada pels hereus de les antigues formes i dels ideals més rovellats. Tot és aplicar-hi una petita capa de vernís de modernitat i confiar en la poca memòria de la gent. O en la seva estupidesa.

Llegir com s’ho va fer l’aparell propagandístic nazi, fa unes dècades, per assolir el poder i per executar (mai més apropiat el terme) el seu programa resulta d’una actualitat esfereïdora. No estaria de més recordar que som el que fem, no el que ens agrada dir que som, o el que esperem que els altres s’empassin que som. També en política.

css.php