maig 312016
 

Ja sabem que el país se’ns està envellint.  La piràmide d’edat és com és i apunta cap a allà on apunta, i no és cap al rejoveniment de la població, precisament.  Se’ns envelleix l’administració, les elits dirigents també, la classe política es nega a passar el relleu, i se’ns envelleixen els referents, fins i tot.

Mirem cap a allà on vulguem i encara trobem a tort i a dret allò de les molles i el pa sencer que cantava Ovidi Montllor, el “no era això, companys” i l’omnipresent viatge a Ítaca, de Llach, el “som molts més dels que ells volen i diuen”, i el silenci d’on proclamava que venia Raimon o, fins i tot, el “s’ha acabat el bròquil”, de la Trinca.  Tots ells, referents d’unes quantes generacions, de les generacions que avui volten els cinquanta, o que ja els han deixat enrere, les generacions que encara ocupen els llocs de poder o d’influència social i que, sobretot, marquen el pas i orienten el camí a seguir.

I jo, que formo part d’aquest grup de la cinquantena, em demano:  no som capaços de trobar referents mentals i ideològics més actuals?  On són les noves generacions, amb idees noves?  Potser les hem ofegat perquè no molestin?  Potser ens fa por perdre l’hegemonia que pensem que ens pertoca per ves a saber quina llei divina?  O potser és que els nostres referents sòlids i ben útils en el passat han esdevingut un mur insalvable?

Em temo que no hi ha renovacions substancials a la vista.  A tot estirar, alguna cara nova i el pensament de sempre.  Llegim la premsa i repassem les xarxes i trobarem un buit preocupant, molt preocupant, a nivell de nous referents intel.lectuals que nodreixin nous objectius i noves estratègies.  I no sé jo si és possible construir res de nou amb materials i eines vells.  Francament, tinc els meus dubtes.



maig 302016
 

Dissabte passat, final de la Champions League entre dos equips de Madrid i apoteosi espanyolista, amb tots els seus tòpics.  Res de nou, perquè si fossin dos equips de Barcelona tindríem, si fa no fa, el mateix escenari.  De tota manera, sí que hi ha algun element que marca diferències i que fa singular, i m’agradaria pensar que únic, tot un reguitzell de tòpics, sovint casposos, marca Espanya.

Un bon exemple, per a mi especialment significatiu, és aquest bonic article que es va publicar poc abans de la final i que compara el potencial (diguem-ho així) de les parelles dels jugadors d’un i altre equip, en una autèntica exaltació del masclisme més ancestral, que queda prou ben reflectit en el text que completa el titular:  “Las esposas y novias del club blanco son más conocidas y exuberantes que sus rivales.  Todas aportan el apoyo y la estabilidad que necesitan los jugadores“.  Espectacular.  De traca i mocador.

Anem a pams, que prou que s’ho mereix el text:  “conocidas y exuberantes“.  Vet aquí els valors de les dones dels futbolistes: ser famoses i estar molt bones.  I punt.  D’altra banda, ja sabem, segons el periodista (per dir-ne d’alguna manera), quina és la missió d’aquestes dones, a més de ser conegudes i aixecar passions:  aportar el suport i l’estabilitat que necessiten els jugadors.  Ser el descans del guerrer, perquè ens entenguem.

De debò que costa de pair aquest curiós i impresentable article que, d’altra banda, segur que ha suscitat no pocs debats, no poques tertúlies de barra de bar i no pocs diàlegs fàcils d’imaginar i difícils de reproduir, per pudor i dignitat.

Si algú dubtava que el futbol espanyol té una crosta rància i masclista (si fa no fa com els toros), que llegeixi una mica determinada premsa, i l’article que comento, de començament a final, i esvairà qualsevol.  És el que tenen els valors eterns i seculars.  És allò de l’home home i de la dona dona.

 



maig 292016
 

Ha tornat a ploure, i com ja és tradició, sense esme, de patac, amb pedra i tot en algun que altre lloc.  L’estiu s’acosta i aquesta pluja que vol imitar la d’agost prou que ho anuncia.  De tota manera, després de la pluja ve el bon temps, després de la tempesta la calma i aquella sensació que tot recomença, entre olor de terra humida i uns colors especialment brillants.

Què ho fa, que després d’un aiguat que ens deixa xops vinguin la pau i la serenor i que tot sembli net i nou?  En el fons, no podem negar que formem part d’aquesta cosa que ens envolta i que sovint ignorem.  També som un petit espai on pluja i sequera s’alternen;  i així anem fent, com bonament sabem i podem.

Ahir va fer tronada, amb vent i llamps.  Avui, el sol torna i els ocells es fan sentir.  Tot s’eixuga, a poc a poc, i tenim la seguretat que alguna cosa bona en sortirà, d’aquell xàfec sobtat i intens.  Potser una mica de saó, potser només les fulles netes i una mica de fresca.  Ja es veurà.

Diu una cançó que al meu país la pluja no sap ploure.  I segurament és cert, si mirem què acostuma a caure i com.  De tota manera, al meu país, el terra potser sí que sap rebre la pluja, tant si és fina com a bots i barrals, i treure’n profit.  Ahir va ploure i avui fa sol.  Desem el paraigua, obrim portes i finestres i, simplement, respirem l’aire nou i tornem-nos a il.lusionar amb tot el que encara ha de venir.  Cal res més?

 



maig 282016
 

Diuen que la ignorància es cura viatjant.  No sé jo si aquesta sentència també val per a Albert Ribera i la seva excursió a Veneçuela, perquè ha estat tornar i afirmar, sense cap rubor, com és habitual en ell, que les dictadures no tenen llibertat, però tenen certa pau i ordre.  Efectivament, senyor Ribera, la pau dels cementiris i l’ordre de les desfilades.

Està bé que en els temps que corren, on el Valle de los Caidos o el monument franquista de Tortosa han estat o són notícia, o quan no hi ha cap impediment perquè una manifestació feixista recorri Madrid o es faci una marxa de legionaris a Barcelona, algú digui clarament que la dictadura no és del tot tan dolenta, i que ho faci amb l’argument ja clàssic d’enfrontar llibertat amb pau i ordre.

Doncs miri, senyor Ribera, si pau ordre i llibertat no poden anar juntes, no m’interessa el més mínim el seu ideari.  Per cert, a poc que es traslladi a la societat actual, ben similar al d’un altre insigne Ribera, José Antonio Primo de, per a més senyes.

Que un polític posi preu a la pau i que aquest preu siguin les llibertats és indigne.  Ras i curt.  Lamentablement és habitual, i el pretext del risc terrorista el seu gran argument.  Però no oblidem que Ribera no pensa en Estat Islàmic quan diu el que diu.  El seu enemic a combatre per tots els mitjans és Catalunya i tot el que hi té a veure amb la seva identitat, des de la llengua -només cal recordar el patètic espectacle que està propiciant a l’Ajuntament de Lleida amb el bilingüisme, de la mà de l’equip de govern actual, aquell que es vol fer dir socialista- fins a qualsevol expressió de pensament independentista.  I ja sabem qui té tendència a eliminar, pels mitjans que calgui, tota forma de pensament contrari al propi.  I no són els demòcrates precisament.

maig 272016
 

Respondre a una provocació ho justifica gairebé tot.  Ho veiem a diari, des dels aldarulls als carrers, fins als grans conflictes bèl.lics, passant per les petites disputes de pati d’escola.  “És que m’havia provocat”, aquest és el gran argument que atorga poder per fer qualsevol cosa.

Però provocar també és la manera d’aconseguir una resposta contra la qual actuar.  Evidentment, en aquest cas cal dissimular la provocació, i això és fàcil de fer en nom de la llibertat, de l’estat de dret, de les lleis, o de Déu, si cal.

Quan una situació és prou tibant, com la situació social que vivim, a cavall entre la crisi econòmica, el desgovern i un futur gens clar, decantar el plat de la balança de les emocions en un sentit o en altre pot dependre només de la capacitat de provocar coses o en la de resistir les provocacions amb estoïcisme, o amb cara de pòquer, com vulgueu.  Un exemple:  fa uns dies, el ministre Fernandez Díaz repassava els centenars d’agents de policia que tenia preparats per intervenir a Catalunya si calia.  Per a fer què?  Ja posats, hauria pogut demanar als seus col.legues ministres el nombre de bombers, d’assistents socials, de jardiners o d’enginyers nuclears que podrien venir si fessin falta.  I també podríem demanar-li per a fer què?.  Com a provocació, que ho és, de primer de conspirador.  Ni cas.

I com que no en tenim prou, ara se’ns anuncia una marxa de legionaris pels carrers de Barcelona.  Són legionaris en actiu o retirats?  Poden fer servir els uniformes i ensenyes com vulguin?  Qui paga els desplaçaments?  Això no és apologia de no sé jo quantes coses, cap de positiva?  Segurament no respondrà ningú, per variar.  En qualsevol cas, una nova provocació que, en aquest cas, sí que sembla ha estat efectiva perquè es veu que la CUP ja convoca una contramanifestació.  Greu error, això de respondre a l’estupidesa amb més estupidesa.  No és més fàcil i més efectiu passar d’aquesta “cabra de la legió parade”, ignorar-la i esperar que arribi carnaval per fer coses més intel.ligents?  Doncs es veu que hi ha qui pensa que no.

Veurem què passa el cap de setmana, quan també es veu que hi haurà una altra manifestació, aquesta, ideològicament i argumentalment, molt vintage per protestar contra les actuacions del Tribunal Constitucional.

Santa paciència…

maig 262016
 

Si res no ho impedeix, i no sembla que així acabi sent, el 25 de juliol viurem el darrer episodi d’un vodevil que té per protagonistes gairebé un centenar de peces actualment conservades al Museu de Lleida i al Museu Nacional d’Art de Catalunya i que, en un fet insòlit, marxaran cap a l’Aragó, per no tornar.

Algú hauria d’explicar, algun dia, tot aquest despropòsit que trencara col.leccions que formen part del patrimoni cultural català per anar a ves a saber o i per a què, més enllà de per satisfer obscurs interessos polítics i eclesiàstics i per humiliar el nostre Govern, un cop més.  I ara amb ple consentiment.

Algú hauria d’explicar què han fet els diferents consellers que han intervingut en aquest conflicte que ja té molts anys de recorregut.  Quins arguments de defensa s’han fet servir?  On han arribat realment aquests arguments?  Per què no s’han tingut en compte sempre i arreu?  Com pot ser que una protecció administrativa de la Generalitat sigui paper mullat?  i sobretot, per què fa l’efecte que ara es vulgui tancar el tema com sigui i al preu que sigui?

Aquest assumpte de les obres que van venir de Sixena és molt lleig.  Hi ha interessos molt poc dignes i gens culturals que amaguen la realitat d’unes peces que, sense la intervenció feta des de Catalunya, avui serien, en el millor dels casos, a qualsevol museu del món, comprades a preu de saldo, o decorant el rebedor d’algun nou ric amb ínfules culturals.

Insisteixo, algú hauria d’explicar aquest desgavell, ja sigui en un ben documentat reportatge, en un llibre, o com sigui, però el que no es pot permetre és que diferents personatges i administracions del país passin per lladres de tresors, quan el seu paper ha estat, fins ara, de preservadors de béns culturals.  Però ja se sap, la cultura ja no interessa ningú.  La cultura que no genera diners no compta, i les obres de Sixena no són indústria cultural.  El patrimoni no és indústria, només és identitat i memòria.  Ara es veu que toca fumar la pipa de la pau amb aquells que no tenen cap escrúpol, i a sobre fent bona cara.

Serà divertit veure si el dia 25 de juliol ve la policia judicial, ja sigui la Guàrdia Civil o els Mossos d’Esquadra, a protegir un acte d’incultura majúscula, i què hi té a dir, aleshores, tothom que en serà responsable, especialment aquells que els diran adéu tot just abans de marxar de vacances.

maig 252016
 

Vivim en l’era de la imatge i per això ens cal una pluja constant de fotografies per il.lustrar la nostra realitat.  Però no totes les fotos són iguals, ni diuen el mateix.  Deixeu-me comentar tres tipus de fotos ben diferents i ben actuals:

  • La primera, una foto com la del vicepresident ahir, amb un llapis de memòria en una mà i una tauleta a l’altra, com un modern Moises, mostrant al seu poble la proposta de pressupostos de la Generalitat.  Un parell de consideracions:  què aporta un llapis de memòria?  El mateix que una pila de capses fa uns anys, res.  I una tauleta mostrant la portada dels pressupostos?  Doncs el mateix que un full de paper imprès, tampoc res.
  • La segona, la tradicional dels líders europeus, posem per cas, ordenats en una escala, amb cara somrient després de dies d’una cimera de ves a saber què, que no ha servit per a cap altra cosa que per malbaratar diners i acordar la data de la propera cimera.  Una foto que no per repetida deixa de fer vergonya.
  • La tercera, la dels refugiats a Idomeni o altres camps de concentració similars.  Una foto que es vol evitar, per exemple, fent fora els periodistes abans d’expulsar-hi els seus inquilins i destruir-lo a cap d’excavadora.

És curiós, però en l’era de la imatge, ha de ser la paraula, sempre la paraula, la que ens acabi de commoure.  Paraules com les d’aquesta infermera (ni política, ni periodista), una professional que sap el valor de la vida i l’horror del sofriment, expressant amb una contundència incontestable el drama dels refugiats.

Potser hem de trobar, o de recuperar, aquells mitjans sovint oblidats que ens obliguin a mirar la realitat de manera diferent.  Potser cal retrobar allò que havíem bandejat o convertit en peça de museu.  Potser, si Miquel Àngel visqués avui, la seva Pietat s’assemblaria més a aquesta imatge capturada a Lesvos, que no a la que ens rep a l’entrada a la basílica de Sant Pere.13113905_628700830617498_20814464_n

maig 242016
 

Vint.  Dues desenes.  Finalment, aquest sembla que serà el contingent de refugiats de la guerra de Síria que Espanya es dignarà acollir.  Vint persones que es repartiran entre Andalusia, Aragó i Catalunya, no fos cas.

Preparem-nos per la foto.  Algun altíssim representant del govern en funcions donant la benvinguda a Espanya a aquesta gent que porta mesos arrossegant-se i malvivint per camps de mitja Europa.  Una foto bonica de solidaritat i tot el que vulgueu, o una foto d’infinita vergonya, més aviat.  Una foto amb uns protagonistes, els polítics -perquè els refugiats només seran atrezzo-, que avui es retraten i demà volen netejar les seves ciutats.  Tot un exercici de cinisme i d’hipocresia.  Un més, de fet.

Preparem-nos també per a l’onada de veus que cridaran contra el tracte de favor que rebran aquestes vint persones, perquè ja sabem que els d’aquí també tenen problemes i ningú no els ajuda.  Preparem-nos per als discursos bonistes que se centraran en oferir a aquests nouvinguts una bona acollida, mentre tanquen els ulls davant d’una realitat de pobresa creixent imparable.  O que no es vol aturar.

Vint persones ara.  I sembla que fins a cinc-centes en uns mesos.  Gran solució al drama dels refugiats.  Molt propi d’un país que parla més que fa i on l’única prioritat és el futbol.  I també miro cap a casa, un dels punts de recepció previstos, quan parlo d’hipocresia i de boniques paraules buides.  Segur que també hi haurà fotos.

maig 232016
 

Anava al cotxe dissabte, a les 9 del matí, escoltant una tertúlia de RAC1 (remarco emissora i hora per si algú la vol repescar) i vaig assistir, astorat, a una exhibició d’arguments casposament masclistes aplicats a altres àmbits.  Aleshores vaig entendre que el problema del masclisme és una realitat interioritzada de tal manera per part de determinats individus, que els fa entendre el món i la realitat des d’aquesta perspectiva supremacista i de domini.

En concret, el debat girava a l’entorn del tema de les estelades i la final de la Copa del Rei de futbol, i es comentaven -i es justificaven i defensaven- aquelles declaracions del president de la Lliga de Futbol, Javier Tebas, en què, després de proclamar sense rubor que l’estelada és un símbol que defensa la destrucció d’Espanya, sostenia que la prohibició de dur-la al patit era també per defensar els propis independentistes, per evitar-los les agressions d’aquells que es podien sentir provocats pel fet que exhibissin una determinada bandera.  Els tertulians que discrepaven no van anar més enllà de dir que aquestes paraules podien ser una invitació a la violència.  Poca cosa.

Sentint els raonaments d’aquesta colla de personatges mediàtics en favor d’aquestes afirmacions, em vaig demanar quina diferència argumental hi ha entre aquestes paraules i allò de “si és que van provocant”, “es vesteixen com a putes” o, “és que s’ho van buscant”.  He de dir que no en vaig saber trobar cap, més enllà del final de moltes de les agressions a dones, que acostuma a ser la mort.   Es tracta només de criminalitzar les víctimes fent-les responsables de les agressions que pateixen.  I tots contents.  La culpa és seva, que no saben estar ni comportar-se.  Ni creure.

Aquest és el raonament d’una de les persones que ocupa un important lloc de responsabilitat esportiu, aquest és el raonament de tertulians habituals i ben pagats d’una de les grans emissores radiofòniques del país, i aquesta és la realitat del pensament íntim i més profund de moltíssima gent.  Ja ho sabem, “no me gusta que a los toros te pongas la minifalda”.  Ni al futbol l’estelada.  Quin fàstic.

Per cert, finalment va haver-hi estelades, va guanyar el Barça i no va haver cap sarau a la grada.  Per si algú, cosa que dubto, encara no ho sabia.

maig 222016
 

Potser sí que tenien raó aquells que ja fa uns segles van parlar del gran teatre del món i de la vida.  De fet, tots plegats som actors, directors o espectadors en algun moment o altre.  Els anys ens van donant o prenent papers, i així que passa el temps, anem fent-nos més assidus del pati de butaques per contemplar, cada cop a més distància, la comèdia o el drama dels altres, especialment d’aquells que ens són més propers:  amics, família, fills… amb l’única exigència de pujar a l’escenari, de tant en tant, com en aquelles representacions en què els actors necessiten la interacció directa amb el públic, perquè així ho exigeix el guió.

Personalment, cada dia em vaig fent més a la platea i gaudeixo més de l’espectacle d’aquells que fins no fa gaire encara necessitaven alguna que altra ajuda per tirar endavant.  He vist com han crescut, com han anat creant i adaptant els seus personatges i com, en un moment donat, ja són ells i el seus companys de repartiment els que omplen l’escena.  I de quina manera.

Sempre m’ha agradat mirar, recrear-me, fins i tot, en la contemplació d’un paisatge, d’una obra, d’una multitud o d’una persona i aprendre una mica de cada detall, de cada gest.  Però quan el que mires és allò que d’alguna manera o altra has contribuït a fer realitat, la satisfacció és immensa i el plaer de poder ser finalment espectador, la major de les recompenses.  Que no s’aturi l’espectacle i que en gaudeixin els actors, que el seu gaudi i el seu èxit seran els nostres.

css.php