març 312012
 

Avui, a les dues de la tarda, hi ha convocada una gran manifestació a Tolosa de Llenguadoc, en defensa de la llengua occitana.  De vegades l’atzar presenta situacions curioses, com el fet que aquesta concentració, programada des de fa mesos, hagi de coincidir, amb pocs dies de diferència, amb els actes en record dels assassinats a l’escola jueva de la mateixa localitat.  Fa una setmana, la imatge que rebíem era la d’una França unida en el dol per les víctimes innocents, amb el seu president, Nicolas Sarkozy al capdavant.

Aquest cap de setmana ens deixarà una imatge totalment diferent, la d’una Occitània unida, demanant el seu dret a ser, a fer servir la seva llengua, en un exercici d’expressio ciutadana multitudinari, amb gent diversa, amb accents diferents i vinguda de territoris ben distants.  Perquè Occitània i l’occità existeixen, dels Pirineus als Alps, i de Burdeus a Marsella, malgrat tot.

I faríem bé de no oblidar que una part de Catalunya, també forma part d’Occitània (la Val d’Aran) i que la seva llengua també és oficial a Catalunya.  I és que, un cop més, el que passa a l’altra banda dels Pirineus no ens és aliè, perquè com explicava Verdaguer, els Pirineus no són frontera, sinó columna vertebral.

Per cert, també avui, a Perpinyà, s’enregistrarà un gran lipdub per la llengua catalana (ja en parlarem quan es pugui veure).  Un altre tros de país a l’altra banda de les muntanyes.

Des de la distància, el meu suport a la concentració de Tolosa i a tota la gent que treballa, amb una constància admirable, per recuperar l’espai que la història li atorga i li deu a la llengua occitana.

 

 

 



març 302012
 

Aquesta crisi que fa anys que ens acompanya ens està deixant situacions noves, fins i tot inimaginables fa quatre dies, però que potser aportaran alguna cosa de positiu a tot plegat.  Avui m’agradaria destacar el protagonismes que ha assumit la gent gran.  Si algú es podia pensar que la jubilació comporta la retirada de la vida social i de l’activisme, estava molt, però molt, equivocat.

Ja fa dies que sentim parlar dels “iaioflautes”, que van emergir en paral.lel al moviment dels indignats o, més recentment dels “iaiomaulets”, i també hi ha els que es plantifiquen a un CAP, oposant-se al seu tancament, o els que són capaços de fer una vaga de fam, amb risc evident per a la seva salut, per defensar la seva llengua.  Però per què?

Aquestes persones han patit, amb tota la seva virulència, el franquisme, han lluitat en la clandestinitat per recuperar la democràcia (o la república) i els drets i institucions de Catalunya, no pocs van experimentar l’amargura de l’exili, han viscut la mediocritat d’una transició que els va obligar a abandonar pel camí moltes esperances, han anat deixant il.lusions amb els diferents canvis de govern, han vist desfilar líders de diferents formacions que no han respost a tantes espectatives, i han vist passar anys i anys i saben valorar què ha costat arribar fins aquí, fins a aquesta incompleta societat del benestar.

I és justament ara, quan estem vivim els pitjors atacs als drets laborals, socials, polítics, lingüístics… aconseguits amb tant d’esforç i amb tantes renúncies, que aquests vells lluitadors han tornat a prendre la iniciativa, amb la mateixa energia i amb les mateixes raons que quan van haver de plantar cara al franquisme, perquè no volen renunciar al molt o al poc que van guanyar, esgarrapada a esgarrapada.

Potser els fills i els nets d’aquests “iaioflautes” no hem sabut estar a l’alçada del deute històric que hem heretat i ara ens volen recordar que res no és de franc, que res del que hem gaudit no ens ho ha regalat ningú i que tenim la responsabilitat d’incrementar el patrimoni que hem rebut i que estem deixant perdre, per les raons que siguin.

Potser és un bon moment per recuperar el respecte i l’admiració cap a la gent gran, per a tota aquesta gent que ens han fet arribar on són i que no mereixen l’arraconament i el menyspreu  amb què tot sovint els retornem tanta i tanta feina feta durant tants anys i en condicions tan difícils.

També és bon moment per demanar-nos si, d’aquí a uns anys, nosaltres ens assemblarem una mica a ells i sabrem actuar en conseqüència, per garantir, i per exigir, un futur millor als nostres fills i nets.

 



març 292012
 

La covardia de determinats responsables populars sembla que realment no tingui límits.  Ja vam veure què poc els costa fer carregar la policia contra adolescents que protesten perquè al seu institut fa fred.  Recordem que les retallades al País Valencià van arribar fins a aquí, fins a tallar la calefacció de centres escolars per no haver de pagar el combustible, i a ordenar violentes càrregues policials contra tohom que denunciava el fred a les aules.

Ara, a les Illes, nou domini popular, les ires del poder s’encaren contra un institut que ha tingut la gosadia de fer un vídeo amb una cançó a favor del català.  Novament els més febles són l’objectiu dels governants.  Quant de valor cal per amenaçar un institut.  Quina gran mostra de respecte per l’educació i pel civisme.  I encara són capaços de negar la seva voluntat genocida contra la nostra llengua.

Quins governs tenim, que s’abraonen contra els adolescents i giren els ulls quan els grups neonazis campen per on volen apallissant qui els ve de gust, o que no dubten a carregar contra les dones que reclamen el seu dret a decidir si volen tirar endavant o no el seu embaràs, amb un argument tan sòlid com que parir les fa autènticament dones.  I això al segle XXI.

Aquest és l’escenari on els populars es mouen amb comoditat: el de l’amenaça, el masclisme i la repressió.  Ja sabem, de fa anys, quin és el maleït codi ètic del PP, heredat del franquisme i inculcat per notables franquistes, no ho oblidem mai:  les dones i les criatures primer.  A rebre, és clar.



març 282012
 

A hores d’ara, molta gent que ja tenim una certa edat (perspectiva històrica, si voleu) tenim clar que estem assistint a una marxa enrere social més que destacable i que molt del que estem vivint ens suposa un déjà vu que s’hauria d’haver evitat, encara que ja no hi som a temps.  Repassem, si en teniu dubtes, alguns fets d’aquests darrers dies:

– Agressió a un jove, fins al coma, per un grup de fatxes neonazis.

– Vagues de fam en defensa de la llengua.

– Detenció de diversos empresaris i alts funcionaris per pressumptes irregularitats en concessions públiques.

– Denúncia de coaccions de la patronal, a diferents empreses, contra la vaga general de demà.

– Acceptació dels líders religiosos com a interlocutors polítics (si no en teníem prou amb els catòlics, ara hi sumem els musulmans).

– Reivindicació del català a l’escola.

– Retorn dels joves a viure amb els pares, a la feina mal pagada i a la impossibilitat de l’accés a l’habitatge.

– Èxode massiu de treballadors, molts d’ells ben qualificats, cap a altres països, a la recerca d’oportunitats.

– Increment constant de la demanda als menjadors socials.

– Guerra de banderes, impulsada pel Govern espanyol per fer omnipresent la seva.

Francament, del Segle XXI cabria esperar alguna cosa més que el retorn a pràctiques que, amb bon criteri, caldria esperar que ja no tinguessin lloc al nostre país.  Però no és així, i tot plegat fa la pinta d’un estrany retorn a finals del anys 70, o principis dels 80, del segle passat.

Només podem confiar que aquest autèntic pas enrere serveixi per agafar una mica de revolada i fer les coses de manera diferent en el futur.  En cas contrari, realment tindrem un greu problema, gairebé evolutiu, com a societat i com a país.

 

març 272012
 

“A la vora de la mar / hi ha una donzella / que en brodava un mocador / que es per la reina”.  Així comença la cançó popular “El mariner“.  I és que després de tanta i tanta metàfora marinera, de tanta i tanta Ítaca, i de tant i tant missatge amagat rere paraules i més paraules en el darrer congrés de Convergència, se m’ha encomanat la cosa del mar.  Què hi farem.

La veritat és que ja comença a cansar tanta imatge marinera, tant timó, tant rumb i tanta història perquè, al capdavall, Catalunya té una esplèndida façana marítima, però també un enorme territori interior que caldria no oblidar.  Però bé, aquesta no és, ara, la qüestió.  El problema de la imagineria marinera en mans de CDC és que serveix per dir però no del tot, per afirmar, però sense massa èmfasi o, fins i tot, per emfatitzar, però sense gaire contundència.  Un desgavell difícil de  pair.

Convergència diu que aposta perquè Catalunya sigui un estat d’Europa.  Anem bé.  Però a continuació parla d’Ítaca, i ja sabem que aquell viatge mitològic no va ser, precissament, una navegació en ferri, de port a port.  D’altra banda, caldria saber on para aquest nou port de la hisenda pròpia si fracassa la idea del pacte fiscal.  Algú pot creure que tindrem una hisenda pròpia si ni ens volen acceptar un pacte fiscal digne, ni ens pensen pagar els diners que ja reconeixen que ens deuen?  Què lluny que queda, aquesta Ítaca.

Fora d’agrair desar al calaix, si més no una temporadeta, les metàfores marineres, que ja cansen, i parlar sense embuts d’estat propi, si no volen dir-ne independència, que és el que pertocaria.  Només quan es comenci a parlar clar, i ara sembla que potser s’hauria arribat a fer un tímid anunci de projecte de proposta de primer pas (celebrem-ho, per si de cas va de debò), podrem començar a imaginar que la prudència no ens farà, també aquest cop, traïdors.

A veure si tenim sort i tot plegat acaba una mica com la cançoneta, ens sorprèn aquest “mariner bon mariner” i ens en sortim i deixem de brodar mocadors per cap altra reina, encara que avui ens manqui molt més que seda.

març 262012
 

La revolució tecnològica que ja fa un parell llarg de dècades que vivim, la qual cosa potser convida a deixar de parlar de “revolució” o de “noves tecnologies”, entre moltes altres coses, posa de relleu el potencial de les iniciatives petites i la seva extraordinària agilitat per oferir solucions molt més efectives que moltes de les que poden presentar les grans corporacions o les institucions públiques.

Aquests dies corre la notícia d’un nou “catalanitzador” per a Windows.  De pegats per posar en català els productes informàtics ja fa anys que n’hi ha, i si no que li demanin a la gent de Softcatalà, una associació sense ànim de lucre que des de 1997 és la responsable de la major part del programari informàtic que tenim disponible en la nostra llengua i que, com no podia ser d’altra manera, també se n’ha ocupat d’aquest catalanitzador.

Un cop més, una modesta entitat privada ofereix solucions que les grans companyies eviten o retarden i que les administracions ignoren.  Si en teniu curiositat, una visita a Softcatalà és sempre altament recomanable i una font de sopreses sobre eines que no sabíem que podíem fer servir en català.

Benvingut sigui aquest nou pegat (en el millor sentit de la paraula) i a veure si serveix, si més no, perquè a les pantalles dels ordinadors que apareixen a les diferents televisions catalanes -des dels informatius fins a la ficció-, el català s’hi pugui fer visible, no com passa habitualment, i sense cap pudor, tant per part de cadenes públiques com privades.  Si més no, a partir d’ara no es podrà argumentar la falta de mitjans.

març 252012
 

Aquesta setnama que s’acaba ha arribat, puntual com cada any, la primavera.  Potser algú pensarà que tampoc no és cap cosa especial, només una successió de dies que es van allargant.  Potser sí, però…

El cert és que la humanitat sempre ha volgut celebrar la fi de l’hivern, d’aquesta època dura, freda, on la vida sembla que tingui mandra de fer-se visible.  I aquest hivern, no ho oblidem, ha estat especialment dur a nivell climatològic, i també a nivell social.  No sé si cal recórrer a encanteris i rituals de fertilitat, però potser sí que val la pena pensar-hi, ni que sigui un moment, en aquest canvi, en aquesta mena de retorn de la vida, que s’esdevé cada any davant dels nostres ulls.

I és que ja hi som:  l’hivern ha deixat pas a la primavera.  El mateix dia 20, la persona que té la virtut (i la paciència) de fer-me feliç la vida em va dir que el seu jardí i ella estaven preparats per rebre-la.  Sobre el jardí, no en tinc cap dubte, perquè els brots verds (els de debò) i l’esclat de les flors a tota mena de plantes i arbres dibuixa un dels païsatges més increïbles que puguem imaginar.  Pel que fa a ella, tampoc no en tinc cap dubte, perquè la simple constatació de la seva predisposició ja és tota una  mostra d’actitud i de ganes de viure.

Ha arribat la primavera i tot reneix.  Vivim temps difícils, però com passa cada any al nostre voltant, els temps durs sempre són una porta a la bellesa, als fruits, a la llum i a la vida.

Estem preparats, cadascun de nosaltres, per rebre la primavera?

març 242012
 

Encara ressonen els ecos de la boda de la meganoble hispana:  María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay, més coneguda com la duquesa de Alba, als seus 86 anys, quan una altra noble sembla que li vulgui prendre protagonisme.

M’estic referint a la futura comtesa de Montseny, neta del primer comte de Montseny, títol atorgat pel rei Alfons XIII a Josep Maria Milá i Camps, per la seva feina al capdavant de la Diputació de Barcelona, i filla del recentment traspassat Josep Lluís Milá i Sagnier, la coneguda periodista Mercedes Milá i al seu darrer “espectacle” televisiu al programa Gran Hermano.

Digueu-me raret, però opino que intentar negar l’evidència del pas del temps és una estupidesa i que cal saber portar els anys amb dignitat, aprofitant tot el que ens aporten de bo i sobreposant-nos a tot allò que ens prenen, però defugint sempre el patetisme i el ridícul.  I, per a mi, patètiques i ridícules són les imatges de Mercedes Milà intentant demostrar que els seus 62 anys no són cap obstacle per -en paraules seves- estar buena.  De fet, d’un patetisme només comparable a l’estupidesa del seu partenaire en la seqüència.

La televisió és espectacle, això és cert, i Gran Hermano un programa amb unes característiques determinades, amb uns personatges d’uns perfils ben concrets, entre els quals, a priori, no lligaria una futura comtesa, encara que la noblesa ja fa anys que cotitza a la baixa.  Però ja viem que quan del que es tracta és d’intentar renegar de l’edat, el pudor i la dignitat poden deixar pas al patetisme, sense cap mirament i sense cap rubor.   I aquest és el tema.

març 232012
 

Gregorio Peces Barba, pare de la Constitució Espanyola (ja diuen que els plats s’assemblen a les olles), es despenja ara amb la vella i lluminosa idea de modificar la llei electoral per afavorir els partits estatals i marginar els nacionalistes.  Res de nou, insisteixo, perquè aquest brillant exercici de democràcia i de respecte per la diversitat ja l’han fet, tot i que almenys fins ara només a nivell teòric, diversos dirigents tant populars com socialistes.

La temptació d’excloure els nacionalistes de l’activitat parlamentària és molt gran, i anar cap a una cambra amb alternància de només dos partits (IU seria, en qualsevol cas, testimonial) encara més, i per això, de tant en tant, va treient el cap la idea.  Quin bo poder-se treure la nosa de bascos i catalans…  Ara que ja es veuen amb cor de prohibir als diputats d’Esquerra ser a la Comissió de Secrets Oficials sense que passi res, tot és anar millorant.

Imagino que aquesta és l’autèntica idea de “pluralitat” dels espanyols.  Aquí manem nosaltres i els partits regionals cap al senat, a fer bonic, que aixi tindran una reserva on jubilar-hi els seus elefants.  I d’això, si cal, en diran “Espanya plural”.  I fot-li, que no ha estat res.

L’única cosa positiva de tot plegat és que en aquesta ocasió la idea no és bombardejar Barcelona.  Tot un detall.  De tota manera, el procés cap a la marginalització de tot allò que no sigui Espanya, Espanya i més Espanya està en marxa, liderat per tota mena de neofranquistes i emparat per socialistes jacobins.  I el més greu és que no hi ha a la vista ningú que el vulgui aturar.

Aquesta inactivitat dels nostres deu ser cosa d’aquests pactes tan original que anem veient dia sí i dia també i que fan, per exemple, que guanyin poder a TV3 aquells que volen carregar-se-la o, si més no, castellanitzar-la.  Això sí que és ben bé posar la guineu a vigilar les gallines.  Mal negoci, i més amb els vents que bufen.

març 222012
 

Des de fa un parell de mesos hi ha un nou blog obert a totes aquelles persones que pateixen directament la crisi, per tal que hi puguin explicar la seva experiència en primera persona.  Aquest nou blog té un nom tan directe com esfereïdor:   Els nous pobres.

Llegir les experiències de tothom que hi escriu esgarrifa.  Jo tinc fills de la mateixa edat d’algunes de les persones del blog i penso que podrien ser ells mateixos els que escrivissin, perquè són com ells, tenen les seves mateixes inquietus, els mateixos somnis i el mateix present. I és que aquestes línies, aquestes experiències posen cara i vida a la crisi, a les retallades i a tantes barbaritats que s’estan fent aquests darrers anys, i aquests rostres ens són ben familiars i propers.

Avui només vull recomanar la lectura d’aquest blog perquè, com diu el seu promotor, en el primer dels escrits:   “No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells”  [a la classe política].

css.php