Mar 102012
 

La guerre des boutons és una pel.lícula francesa de 1962 que l’any passat va tenir un remake també francès.  No he vist la versió de 2011, però encara recordo, tot i que la vaig veure fa molts, molt anys, l’original, i imagino que per algun motiu em devia impressionar prou com perquè encara en retingui algunes imatges.

La pel.lícula en qüestió narra els enfrontaments entre dos bàndols de nens a l’escola, immersos en una postguerra encara prou crua i en un sistema d’educació familiar basat en el principi d’autoritat i en la perpetuació dels enfrontaments.  En aquestes lluites infantils, el botí de guerra eren els botons dels vençuts.  D’aquesta manera, a la humiliació de la derrota s’hi afegia el càstic patern (o matern), per fer malbé la roba.

I a què ve aquesta reflexió cinematogràfica?  Doncs m’ha vingut al cap amb tot el tema de les sentències de diferents tribunals sobre el català i l’espanyol a l’escola i tot plegat.   Fet i fet, aquest és un debat etern sobre una qüestió força ben resolta i sobradament reconeguda i avalada per la comunitat educativa internacional.  Per tant, és un debat absurd, eternitzat per sentències inútils que no es tancarà mai, absolutament mai.  No cal que ens hi trenquem el cap.  La causa?  Com a la pel.lícula, per la perpetuació de la voluntat de mantenir enfrontaments sense sentit.  I és que hi ha gent que no sap viure sense un enemic que justifiqui la seva intolerància o el seu poc senderi.  En aquest cas, quatre persones mal comptades, assessorades per falangistes, que no volen admetre que cap altra llengua que no sigui l’espanyola pugui tenir presència pública i menys si “contamina” els seus fills, ni que sigui a costa de la qualitat de la seva educació com a persones (quin tuf de ranci i d’apologia de la superioritat racial o lingüística).

També com en la pel.lícula, el botí és aparentment tan ridícul com uns quants botons, però tan important com per humiliar i aconseguir agressions de tercers.  Ara parlem de sentències ambígües, de recusos interminables, de proclames de llibertat… però també d’una degradació de la convivència i d’una tensió sempre latent que amenaça d’arribar a les aules.  I és que hi ha qui estaria encantat amb aquella antiga, tot i que reescrita i actualitzada, guerra de botons, per imposar una llengua i una determinada manera d’entendre el món.

Molt trist, molt vell i molt inútil, tot plegat.  Però molt il.lustratiu i, sobretot, etern.  Com les batalles del cinema a les pel.lícules de fa cinquanta anys.

css.php