Mar 142012
 

Van passant els anys i a Catalunya no passa massa res d’especialment bo.  Dels temps del “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” fins ara, sembla que el discurs ha de ser forçosament el mateix.  Seguim demanant el mateix, fins i tot l’escola en català.

Han passat governs de tot color, aquí i a Espanya.  Ha hagut pactes, governs amics, enemics declarats, socis incòmodes… de tot una mica, no fos cas que ens quedés alguna cosa per intentar, i el resultat és sempre el mateix:  nosaltres acabem pagant una festa que no és la nostra, malgrat la pedagogia, la voluntat d’acords, la pressió per pactar o no… sempre el mateix.

Si hem provat de tot i el resultat no canvia, potser és que l’objectiu no és el correcte.  Potser no hem apuntat on calia.  Potser és l’hora de deixar de mirar a Espanya i enfocar de portes endins, només.  De fet, si mirem la composició del nostre Parlament, les forces catalanistes i independentistes sumen majoria.  La clau de volta, tant ara com en el futur (podem jugar a fer els càlculs parlamentaris que vulgueu), doncs, és la coalició Convergència i Unió.  En el moment que CiU faci un pas clar cap a la independència, ja hi serem, per més que cantin PP, PSC-PSOE i quatre despistats més.  Si el Parlament i el Govern decideixen que marxem, marxem.

No té sentit seguir intentar treure res dels diferents governs espanyols.  L’expoli segueix i seguirà pels segles dels segles (16.000 milions l’any 2009, segons el conseller); el català sempre serà objecte d’atac i marginació; els nostres recursos, fins i tot els bancaris, aniran marxant a poc a poc, i cada cop serem una societat més pobra i més subordinada.  Ara que s’ha constituit l’Assemblea Nacional Catalana i que sembla que la societat civil vol assumir un lideratge clar potser és el moment d’orientar tots els esforços a aconseguir que CiU aposti clarament i en el seu conjunt per la independència.  Només així aconseguirem que la Generalitat acabi liderant un canvi que, aleshores, serà irreversible.

Cada dia hi ha més veus al si de Convergència i d’Unió que es posicionen per l’adéu a Espanya.  Ara cal pressionar, de la manera que sigui i des de tot arreu:  partits, mitjans, opinadors, sindicats, entitats cíviques… perquè aquestes veus esdevinguin majoritàries.  Aquesta és l’única solució, perquè -deixem-nos estar de romanços- el famós pacte fiscal no serà (suposant que mai arribi a ser alguna cosa) res més que el que ja hem tastat durant dècades.  Ja sabem com es negocien els diners amb Madrid i què se’n treu.

Vivim temps de transformacions socials molt importants a nivell planetari.  Potser és el moment de plantejar canvis de fons a casa nostra, i no de partit al govern o d’estratègia, sinó d’objectiu i de prioritats.  La nostra única prioritat hem de passar a ser nosaltres mateixos, i el nostre objectiu que CiU, ja mateix, assumeixi el lideratge del camí urgent a la independència.  Ni un sol esforç més orientat a Madrid.

css.php