març 312016
 

Avui, segurament (i tant de bo que així sigui), s’obrirà un debat imprescindible sobre llengua i oficialitat en una futura Catalunya independent.  Fins ara hem tingut propostes, idees, posicionaments més o menys dissimulats i poc concrets, però avui, un bon grapat de professionals de la llengua, amb destacats membres de l’Institut d’Estudis Catalans i professors de les universitats de tot el domini lingüístic al capdavant, presentaran un manifest a través del qual prenen postura sobre el futur lingüístic del país, i no tinc cap dubte que aquest document serà el tret de sortida d’un debat intens i necessari.

Recomano la lectura íntegra del manifest en qüestió perquè, com sempre passa, ja hi ha qui li ha fet dir allò que no diu per titllar-lo de nazi i xenòfob.  Cap novetat.  El cert és que el seu contingut és, des del punt de vista científic, molt difícil de discutir.

Què passarà a partir de demà?  No ho sé, però m’agradaria molt que s’obrís un doble debat:  d’una banda, una revisió crítica de gairebé quatre dècades de política lingüística que ens permeti valorar com cal on som i què hem fet aquests anys;  i d’una altra, una necessària presa de postura majoritària sobre quina o quines llengües, i de quina manera, han de ser oficials en el futur.

L’escenari, ara mateix, sembla prou adequat, sobretot perquè el debat es pot encetar a partir del posicionament dels lingüistes, de la ciència.  Ara caldrà veure què hi tenen a dir els polítics i, sobretot, amb quins arguments.  No oblidem que l’enfrontament entre ciència i política no és nou i tot sovint ha acabat resolent-se en favor de la segona, i val a dir que de manera lamentable.  Caldrà veure què hem après nosaltres.



març 302016
 

Va passar dissabte, enmig de les notícies de processons i pel.lícules de romans habituals durant la Setmana Santa:  ja no hi ha vols directes entre Catalunya i l’Alguer.  Una anècdota, només?  Potser sí, però no ho deu ser tant quan els empresaris es comencen a mobilitzar perquè es veu que la connexió els anava prou bé per als seus negocis.  Ja està bé, això de tenir el capital de cara.

Però més enllà dels interessos econòmics, hi ha el trencament d’una via de comunicació entre territoris altre temps propers i que comparteixen una llengua, una tradició lingüística.  Quants estudiants no han viatjat a l’Alguer, aquests anys, per veure si s’hi manté el català i com?  Quantes observacions dialectològiques i sociolingüístiques no han pogut fer, en viu, aquests alumnes?  Aquest és un valor que, sense vols regulars barats es perdrà.  I també es perdrà aquesta petita, però real, sensació de formar part, d’alguna manera, d’una mateixa cosa.

No és el mateix, però d’alguna manera caldria recordar quan es van tallar les emissions de TV3 al País Valencià o quan les televisions valenciana i balear es van deixar de rebre a Catalunya.  Si mirem audiències estrictes, podríem discutir força, però la sensació de poder veure com són les emissions en els territoris veïns amb qui compartim llengua val més que la fredor de les dades.

Sense la connexió aèria amb l’Alguer estem una mica més sols, més aïllats els uns dels altres i, de nou, passem una pàgina més del nostres passat, avançant en el llibre de l’oblit.

Uns versos que canta Marina Rosell, a mode d’epitafi d’uns vols regulars que eren molt més que vols regulars:

“I senties amb mi
com és viu i arrelat, i tan clar,
aquest nostre parlar català
de L’Alguer.”



març 292016
 

Hi ha gent que callada està molt millor que quan parla.  El darrer exemple el tenim en l’expresident Zapatero, que ara va i despenja amb una suposada lliçó de gestió de conflictes tot dient que per resoldre els problemes cal anar a la seva arrel i, referint-se a Catalunya, proposa recuperar l’estatut d’autonomia d’abans de la sentència del Tribunal Constitucional.

Francament, no sé si aquest home no dóna més de si o si és que el seu partit viu al marge de la realitat.  Només a tall de recordatori:  ell és qui es va comprometre a donar suport a l’estatut que aprovés el Parlament, i va mentir.  El seu partit és el que va presentar tota mena d’esmenes contra aquell text fins deixar-lo desfigurat, com bé es va ocupar de recordar el seu company Alfonso Guerra.  El seu partit també va presentar recursos al Constitucional, igual com ho va fer el PP…

L’arrel del problema no és la sentència del Constitucional.  L’arrel del que vivim ara és la manca de respecte al text que va sortir del Parlament;  el menyspreu absolut a la voluntat del poble de Catalunya, expressada democràticament.  Però, és clar, aquí no voldrà pas tornar.  Ni cal, de fet, perquè ara que sabem moltes coses més que fa uns anys, ja no hi ha estatut que valgui.  Catalunya ja ha passat pàgina i ara l’única proposta acceptable d’Espanya és un referèndum vinculant sobre la independència, i que la ciutadania decideixi què vol.  Però d’això ni parlar-ne, evidentment.  Bé, llevat que es faci una reforma constitucional, que Catalunya voti massivament en contra i llavors, prèvia reforma legal, ja en parlaríem.  És a dir, d’aquí a una pila d’anys, en tot cas, i suposant -que és molt suposar- que no hi hagués més mentides pel mig.

Insisteixo, hi ha gent que està millor callada.  I hi ha propostes que provoquen tanta vergonya aliena que ridiculitzen la classe política que les avala.  Aquest és el cas de Zapatero, el del seu partit (a Espanya i a Catalunya).



març 282016
 

Avui, un any més, Dilluns de Pasqua.  El dia de la mona.  Punt final d’un llarg cicle que arrencava amb el carnaval, seguia amb la cada cop més ignorada quaresma i es tancava amb la Setmana Santa i el seu seguit de tradicions, fins arribar al punt culminant d’avui, festa grossa com més ens agrada, al voltant d’una taula i d’un pastís.

S’ha acabat l’hivern, entra la primavera i ja tenim els ulls posats en un estiu que encara ni s’anuncia, però que ja tenim ganes de veure.  Al cap i a la fi, a l’estiu tota cuca viu.  I què millor que viure, ara que la llum del dia s’allarga i que tot sembla tenir presa per brotar.

No està gens clar d’on ve això de la mona.  En tot cas, de molt antic.  De molt més lluny que l’actual significació cristiana.  Tant li fa d’on surti, de fet.  Potser és que la humanitat, les diferents cultures, les diferents civilitzacions, sempre han tingut la necessitat de celebrar coses amb amics i parents a taula, amb algun menjar diferent, festiu i dolç.  I així seguim.  I per molts anys que ens puguem seguir trobant per compartir alegries i penes, novetats i absències amb aquells que ens són més propers.

Avui, menjarem, beurem, riurem i farem festa, i els neguits quedaran aparcats per una estona.  Potser sí que aquesta és la veritable resurrecció i allò que ens empeny a tirar endavant, amb confiança en el futur i en tot el que val la pena viure, tant si és gros i transcendental, o senzill i imprescindible, com el simpàtic pollet de la mona.

març 242016
 

Entrem de ple als dies grans de la Setmana Santa.  Per a uns, la màxima expressió de la seva fe i per a uns altres unes petites vacances per encetar la primavera.  Sigui com sigui, uns dies en què mort i resurrecció prenen tot el protagonisme, ja sigui com a creença o perquè trencar la rutina sempre comporta tornar-hi amb energies renovades.

En el fons, creients i no creients compartim aquesta mena de necessitat de renovar-nos, de renéixer per seguir endavant.  Canvien les maneres d’expressar-ho i, en el cas d’aquesta setmana, els hàbits i les tradicions que tots mirem de seguir.  De les processons a les caravanes, dels oficis religiosos, a l’esquí o al sol i la platja.  Tot, d’una manera o altra, és el culte a la mort (del fill de Déu, o de la rutina) per entrar a una nova realitat que ens doni motius i forces per continuar endavant.

Potser sí que aquests dies són bon moment per tancar determinades qüestions, determinats neguits i per tornar a la realitat de cada dia amb ànim nou i amb la serenor que dóna saber que encetem un nou cicle vital.  Potser, en el fons, aquesta és la gran lliçó de la Setmana Santa.  Potser sí que val la pena mirar de deixar morir i reposar moltes coses, molts problemes, moltes petites o grans realitats i esperar el retorn al dia a dia, amb ànim nou, quan bona part del món celebri amb joia el misteri de la resurrecció.  Ens retrobem dilluns.

març 232016
 

Ja és ben cert que cadascú plora amb els seus ulls.  Al cap i a la fi, la societat és plena de desigualtats i tothom, al seu nivell, no acaba de tenir allò que necessita.  Uns patiran per què menjar cada dia i uns altres per quin iot nou han de comprar.  Això és així, i el més trist de tot és que ho tenim assumit com a normal, com una part més de la nostra realitat.  El problema d’aquest autèntic error del sistema és quan s’utilitza per a la demagògia o per al populisme més fàcil.

A Antena 3 li han caigut de totes bandes per la foto que va publicar, a propòsit de la vaga de controladors francesos, en què mostrava un nen que plorava perquè havia perdut el vol per anar a Eurodisney.  Les xarxes es van encendre contraposant aquesta imatge amb les dels nens sirians que malviuen enmig del fang als camps de refugiats.   Qui té la raó?  On és la fina línia que separa la informació i la realitat de la crítica fàcil i la demagògia?

Imaginem que nosaltres som els que hem perdut un vol, per un conflicte que no és nostre i que fa saltar pels aires les nostres il.lusions i potser els estalvis de molt de temps.  No tenim raó per exclamar-nos?  I tant que sí.  Evidentment, si el que ha saltat pels aires és la nostra forma de vida, la nostra casa i tot el que teníem, també.  On és el problema, doncs?  Segurament en una mirada falsament solidària, que ens empeny a demostrar empatia cap als més febles i a carregar contra aquells que ens semblen privilegiats, mentre seguim menjant quan volem, dormint en un llit i amb la calefacció engegada.  I que duri per molts anys la nostra comoditat.

Que la imatge no és encertada?  Potser no.  O potser sí.  Cadascú que la jutgi des de la seva perspectiva, sense temptacions benintencionades de jugar a posar-se en la pell dels altres, ni de dictar un nou ordre universal.

Ens costa molt poc erigir-nos en mesura i donar lliçons de tot, sentint pietat dels que no hi arriben i carregant contra els que la superen, la nostra estricta línia d’ordre i de justícia, però habitualment sense abandonar, ni per un segon, aquest espai de confort que hem decidit que ens pertoca.

 

març 212016
 

Et trobarem a faltar.  Ho dic per mi i per molts.  Et trobarem a faltar enmig de trastes i eines, als bancals, a sobre d’un tractor vell que et delata fumejant, als teus mil invents, entre les escaroles i les carxoferes, a la barbacoa de bon matí, al volant del teu cotxe, a les llavors que ja broten i que no veuràs,  davant del foc, a casa, a la neu, als rius juganers plens de vida, als prats i entre les roques, i a les salves silencioses que tiradors anònims dispararan en honor teu.  Et trobarem a faltar i ja no tindrem a qui trucar quan les coses no rutllin, quan necessitem la seguretat d’algú fort, sempre disposat i carregat de solucions.  Ja no et tindrem quan realment ens facis falta.  Ja no et tindrem mai més.

Te n’has anat massa d’hora.  No hauria d’haver estat així, però no hi has pogut fer més.  Prou que ho has intentat amb totes les teves forces, però ja saps que la incompetència i l’arrogància, per més que es vulguin dissimular rere bates blanques i s’armin amb bisturís, sempre són pèssimes companyes de viatge.  En aquest cas, d’un cruel viatge de molts mesos que aquells aprenents de bruixot que es vanten de salvar vides i que en realitat en destrossen, aquells que t’hi van dur, haurien hagut d’evitar.  Però ni en van saber, ni van acceptar la seva incapacitat, més enllà d’amagar-se de tu i de tothom entre els passadissos  i rere els historials clínics que anaven passant de mà en mà.

És irònic que qui no ha sabut retenir-te es passegi indolent per un hospital que porta el nom d’un grandíssim savi, pensador i metge de reis i papes de fa més de set segles.  Quant hem perdut en aquest temps i de què poc serveixen aquells que avui insulten la seva memòria amb indignes, covardes i inhumanes maneres de fer.

Et trobarem a faltar en tot i arreu, i ja només ens quedarà, quan el dolor s’apaivagui una mica, el record que sempre tornarà a nosaltres en cada cosa que ens vas ensenyar, en cada invent teu, en cada imatge, en cada anècdota que mai no oblidarem, i en cada somriure que ens vas fer aparèixer, tants cops, fins i tot quan les coses eren més difícils, rient-te de qualsevol problema, fins que te’n sorties.  Tu ja no hi ets, però seguiràs ben present, d’alguna manera, en cadascun de nosaltres, a través de tot el que ens vas ensenyar i regalar;  en tot el que de tu vam aprendre i en tot allò que amb tu hem pogut compartir.  I sobretot, seguirà ben a dins nostre la impagable lliçó de les teves immenses ganes de fer i de viure, per damunt de qualsevol dificultat.  En sabrem fer honor, no en tinguis cap dubte.  Adéu i gràcies, Benito.

març 202016
 

Eduard Punset va dir que la felicitat és a l’antesala de la felicitat.  De manera similar, l’espera deu ser l’antesala de tot allò que ens passa.  Ben mirat, esperem constantment.  Esperem que neixi un fill, esperem un resultat, una resposta, la sortida d’un tren, o algú que hi arriba;  esperem que la vida ens vagi millor, que ens toqui la rifa, la felicitat, potser fins i tot l’amor;  i esperem, algun dia, també la mort, la nostra o la d’aquells que sentim a prop.

Esperar pot ser emocionant i agradable, però també pot ser dolorós.  Pot ser l’estona que precedeix la felicitat, o l’entrada als inferns.  Així i tot, esperem.  Esperem sempre, perquè no podem fer altra cosa, perquè el futur no depèn només de nosaltres, i  perquè tot sovint no el podem controlar, ni fer anar per allà on voldríem, ni al ritme que ens agradaria

Esperem.  I quan l’espera s’acaba, arriba la realitat esperada.  O temuda.  Aleshores, de vegades, també arriba la buidor de saber que, en el fons, estàvem esperant allò que no volíem que passés.  És llavors que ens agradaria poder tornar enrere i seguir esperant més i més, encara,  Però ja no hi ha retorn, i s’obre de bat a bat, davant nostre, la porta cap a alguna altra realitat, sempre plena d’interrogants, de noves incerteses i de més i més esperes.

març 192016
 

Definitivament, sembla que Catalunya viu fent tombs sense moure’s de lloc, com un hàmster en la seva roda.  Si més no, en qüestions prou importants com ara la llengua, un aspecte fonamental en qualsevol societat i que no hem estat capaços de resoldre de manera satisfactòria, si més no fins al moment.  I si parlem d’un futur estat, aniria sent hora de posar-s’hi de debò.

Admeto que em fa molta mandra tornar a veure com es reobre el debat de si la cultura (i imagino que també la literatura) catalana s’expressa en altres llengües que la catalana.  Aquesta setmana que s’acaba hem tingut nous lliuraments d’aquesta tragèdia per capítols  Algú pot imaginar la cultura anglesa (o la seva literatura) expressant-se en suec?  O la francesa fent-ho en alemany?  Oi que no?  Doncs pel que fa a la catalana, tampoc.  Una literatura i una cultura tenen una llengua pròpia d’expressió, que és la que les fa singulars i diferents de les altres.  Així de senzill.  Tinguem-ho ben clar.

Altra cosa és si parlem de la realitat sociolingüística del carrer i de com conviuen, es relacionen, o xoquen les diferents llengües que s’hi parlen, i com això, a curt o llarg termini, pot provocar canvis, interferències, manlleus… mutus.  Però aquesta és tota una altra qüestió que cal no barrejar amb els conceptes de llengua de cultura i llengua nacional que, en el cas de Catalunya, només poden correspondre’s amb el català.

Sempre han coexistit diferents llengües en un mateix espai geogràfic, però la identitat cultural, quan ha estat sòlida i important (i negar la solidesa i la importància de la cultura catalana em semblaria irresponsable), sempre ha estat vinculada a una sola llengua.  Quantes llengües van conviure en l’antic imperi romà?  Algú gosaria negar la cultura llatina lligada exclusivament al llatí?  Doncs això.

març 182016
 

Diu la dita que el març marçot mata la vella i la jove si pot.  Ahir, aquest mes perillós i traïdor es va endur el nostre gosset.  No és ni la jove ni la vella, però -i això tothom que ha tingut un gos ho sap- és el complement perfecte de petits i grans.  A qui no li ha canviat mai la cara quan, tornant a casa després d’un dia complicat, l’ha vingut a trobar una bestiola que el saluda movent la cua i fent saltirons, aliena a qualsevol problema?  Qui no ha sentit la companyia impagable que és un gos ben a la vora quan res no ve de gust, quan la tristesa ens envaeix, o quan la malaltia ens deixa derrotats?

Segur que des de fora costa d’acabar d’entendre, però qui n’ha viscut l’experiència sap que un gos acaba sent un més de casa i que, quan se’n va, deixa un buit, petit i de quatre potes si voleu, però un buit al capdavall que, no per prou conegut, és menys difícil d’assumir.

Ahir va morir el nostre gos, un gos pelut i simpàtic que ens acompanyava des de fa una dècada.  Va morir gairebé per sorpresa, igual com apareixia -i desapareixia- per les cantonades, per una malaltia tot just diagnosticada.  Va viure bé, molt bé, aquests anys.  I nosaltres també.  Ara, la casa estarà més neta i més endreçada, però també més buida, i a nosaltres ens faltarà alguna cosa que la rutina dels anys havia convertit en imprescindible.  I això que només era un gos.  O, potser, justament, perquè era un gos.

css.php