març 172016
 

Un acte de fe era una cerimònia multitudinària que organitzava la Inquisició espanyola, en la seva època de màxima esplendor, a cavall entre els segles XV i XVI, bàsicament.  El seu objectiu era provar la fe, més enllà de les simples paraules.

Els actes de fe servien com a exemple i avís a la població en general, perquè tothom es mantingués dins de les pautes de conducta pròpies de la religió catòlica en general i del tribunal de la Inquisició en particular, i comportaven un tracte degradant dels inculpats, previ a la seva execució, dit sigui de passada.

Arran del que es va viure al Congrés dimarts, no he pogut evitar recordar aquests rituals de la que ben bé podria ser l’etapa més negra de la història d’Espanya.  I és que la cambra legislativa va acollir un modern acte de fe que buscava consagrar la indissoluble unitat de la pàtria i, de passada, condemnar, un cop més, qualsevol posicionament independentista.

L’acte de fe de la Inquisició sempre comptava amb un sermó (digueu-ne intervencions parlamentàries), una professió de fe col.lectiva (digueu-ne votació) i una processó pels carrers (digueu-ne compareixences als canals de televisió).  Una estructura prou moderna i actual, oi?  La gran diferència entre el que passava fa cinc o sis segles i ara és que dimarts l’acte va sortir bord, perquè ses senyories van ser incapaces de votar de manera unitària una declaració sobre la unitat d’Espanya, amb la qual cosa, aquest acte de fe va esdevenir un nou acte de violència i d’incapacitat (per no dir de ridícul) entre grups polítics al quals els pot la por de semblar massa iguals.

Si Torquemada alcés el cap… què no diria d’aquesta colla d’aprenents d’inquisidors.  Per una vegada, la suposada víctima va sortir prou airosa, gràcies a la poca traça de qui l’havia de condemnar solemnement, un cop més.  I és que ni en nom d’allò que tots juren professar saben fer les coses bé.  Sort en tenim.

març 162016
 

Comença a ser molt més que preocupant el degoteig de casos d’assetjament escolar en algun que altre centre Marista.  A poc a poc es veu que va sortint a la llum una història molt fosca i pel que sembla molt real, que dubto molt que passés en un sol centre educatiu.

Què dimonis passa amb determinats representants de l’església catòlica?  Després del tràfic de nadons per part de determinades religioses i d’incomptables casos de pederàstia practicats per capellans, arriben les denúncies per abusos a les escoles.  I molt em temo que només som al començament.

Aquesta és una realitat silenciada per dècades de connivència entre els poders religiosos i els poders polítics i judicials.  Tant de bo fóssim realment en un canvi de cicle social.  De tota manera, no m’atreveixo a ser gaire optimista perquè segueixen havent pederastes protegits per la pròpia església, malgrat les declaracions del Sant Pare, i assetjadors confessos al carrer.  Això per no parlar de la més que generosa contribució estatal (de governs de qualsevol color) a les arques eclesiàstiques, que també clama al cel, per l’opacitat i el creuament d’interessos que aporta a tot plegat.

Arribarà algun dia la justícia humana també a aquest àmbit?  Potser no.  Ja sabem que a Déu allò que és de Déu i al Cèsar allò que és del Cèsar.  I sembla que si es tracta dels que es diuen dipositaris dels manaments divins tot -o gairebé- els és lícit o, si més no, perdonable.

març 152016
 

Que vivim un rebrot del masclisme més caspós i més desinhibit és un fet difícil de negar, ara mateix.  És sorprenent que després de moltes dècades de treball de moltes dones per aconseguir un lloc digne a la societat, aquesta feina, un cop arribats a un determinat punt, es consideri innecessària i es vagi deixant a banda.  Serà la progressiva presència de dones a llocs de poder o a càrrecs de comandament, el seu accés generalitzat a estudis universitaris, o el que sigui, però la percepció per àmplies capes socials que la igualtat és un fet ha fet abaixar la guàrdia.  I quan s’abaixa la guàrdia, passa el que passa.

Els assassinats masclistes no s’aturen, però ara amb la complicitat d’aquells que reivindiquen els morts homes a mans de les seves parelles dona (com si es poguessin comparar) o un progressiu corrent per tornar a qualificar aquests crims com a circumstàncies pròpies de l’espai íntim de les parelles.  Exactament igual com en temps del franquisme.

I tot això va passant a un ritme lent, però implacable, fins que, de tant en tant, algun fet puntual dispara les alarmes per uns dies.  Ja sigui un determinat polític jutjat per assetjament, una discoteca que ofereix com a premi els favors d’una dona, o un regidor que engega l’alcaldessa de Barcelona, directament a fregar, que segons diu, és on hauria de ser en una societat seriosa i sana.  Que s’ha expedientat el regidor?  Doncs molt bé, però no patiu, que la cosa no anirà més enllà, perquè encara podem recordar sense cap pudor allò de la “mujer mujer” de l’època d’Aznar.

Això és el que hi ha.  Un element més de l’onada de conservadurisme i de xenofòbia que avança per tota Europa lentament i implacable sense que cap corrent polític majoritari gosi fer-ne front, si no és intentant jugar al seu propi terreny ideològic, on té totes les de perdre, com van demostrant els resultats electorals i els acords polítics arreu.  Mal futur per a les dones, i per a tots plegats de retruc.  Tota aquesta colla sí que hauria d’anar a fregar, o a pastar fang, ara que el fang que ofega també milers de dones és notícia de portada.

març 142016
 

Decididament, les més altes institucions  espanyoles han decidit passar pàgina del franquisme, llençant a les profunditats de la història els seus crims i intentant dibuixar una realitat contemporània molt diferent i cada cop més allunyada d’allò que van suposar la postguerra i la dictadura.

Ja sabem que l’oblit dels crims va ser moneda de canvi durant la transició, la qual cosa va permetre seguir ocupant llocs de poder i de govern a tota una colla de sinistres personatges.  Ja sabem que ni les demandes internacionals han servit per asseure a la banqueta dels acusats tots aquests criminals prou coneguts per tothom.  Ja sabem que la successió del dictador es va garantir en una curiosa restauració monàrquica, cada cop més feble i més assetjada per totes bandes.  Però el que encara no sabíem és fins on és capaç d’arribar aquesta nova tradició monàrquica per amagar la realitat de la dictadura.

Ahir llegia que s’ha encunyat una moneda amb el lema “70 anys de pau” i amb l’efígie de Felip VI.  Es veu que vol retre homenatge al setantè aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial.  No havíem quedat que oficialment Espanya havia estat al marge d’aquell conflicte?  Hem oblidat l’aïllament internacional al qual fou sotmesa la dictadura franquista?  I més:  d’aquells anys, sota una duríssima dictadura i amb una repressió política en marxa se’n pot dir anys de pau?

Donar per suposat que l’absència de guerra formal és pau és tenir una mirada molt simplista i molt manipuladora de la història i de la realitat de milions de persones que van patir aquells “anys de pau”.  Ara bé, si es tracta de rentar tota la sang que va vesar el franquisme, i fer-ho servint-se de la imatge d’un rei pretesament demòcrata, o és que la corona va molt malament, o és que la mala consciència encara pesa massa i ja es va quedar sense arguments.

març 132016
 

Qui no ha sentit mai pena per algú o per alguna cosa?  No parlo d’aquell sentiment passatger que tenim quan ens arriben segons quines notícies, segons quines imatges.  Parlo de la pena íntima, profunda, d’aquesta sensació que navega entre el neguit, el temor i la compassió amb extraordinària destresa.  Parlo de la impotència davant del patiment d’algú que ens és prou proper com per despertar en nosaltres aquesta invisible bèstia de l’ànim.

La pena, quan se’ns apareix, ens tenalla, ens immobilitza i ens desarma.  Aleshores no sabem què fer ni com, mentre ens abraça amb una capa invisible de tristesa.  Però la pena també ens recorda que som humans, que tenim sentiments i afectes prou intensos com perquè se’ns reveli de tant en tant.  Perquè la pena no existeix sense l’estimació sincera, sense l’amor fins i tot.  La pena només arriba quan algú o alguna circumstància excepcional la fan emergir del fons del nostre ésser per recordar-nos que estimar de debò també implica patiment davant del patiment.

Hi ha milers de manuals i milers de receptes miraculoses per transitar enmig d’aquesta companya incòmoda.  De tota manera, ella sempre farà el seu curs, seguint una estranya saviesa antiga.  Apareixerà quan sigui el moment, quan se senti cridada per l’angoixa que de vegades va de la mà de la nostra capacitat d’estimar, i se’n tornarà a la seva caverna quan la nostra intimitat més humana ens recordi que res no s’atura i que rere la tempesta sempre arriba la calma.

març 122016
 

Sovint, en tot en general i en relació al català en particular, tendim a moure’ns entre el catastrofisme i l’autocomplaença sense saber trobar aquell punt d’equilibri que ens permeti avançar.  I així ens va.  De tota manera, de tant en tant, apareixen veus sàvies que caldria escoltar amb calma i aprendre tot el que ens poden ensenyar.  Una d’aquestes veus és la de Carme Junyent, professora de lingüística a la Universitat de Barcelona, especialitzada en llengües amenaçades.  Parar l’orella a allò que ens diu, especialment aquells que tenen la capacitat o el poder per influir en la dinàmica de la nostra societat, seria un exercici d’intel.ligència molt recomanable.

En aquest enllaç trobareu una interessant entrevista amb ella, al llarg de la qual es repassen qüestions prou interessants i candents en relació amb la nostra llengua i la seva situació en la Catalunya actual.  A tall d’exemple, apunto algunes cites sobre diferents temes:

“El primer que poso en dubte és que el català sigui la llengua vehicular a l’escola de manera generalitzada.”

“La gent aprèn llengües per què li són útils i no per parlar amb els seus veïns.”

“És més greu quan diguin que el català i castellà han de ser oficials perquè això ens porta directes a l’extinció.”

“Morir no és el destí de cap llengua. El destí de totes les llengües és canviar.”

“Els de la CUP molt parlar en femení i…, a l’hora de la veritat, què passa? Que són el partit que tenen més homes en els càrrecs electes!  /…/  Si algú m’explica un sol cas on una societat hagi canviat a través de canviar la llengua potser els començaré a fer cas…”

“Si aconseguíssim que tothom que volgués pogués viure en català ja tindríem molt de guanyat. I això és el que no ha fet la política lingüística.”

I com va dir algú “si volíeu escoltar, obriríeu la finestra”.  No em digueu que no us tempta llegir el que ens explica Carme Junyent.

març 112016
 

La monarquia espanyola fa temps que no viu el seu millor moment.  El rei campechano va anar evolucionant cap a una caricatura que es movia entre el luxe de les caceres, els seus amics àrabs (i els seus negocis) i les aventures extramatrimonials, ja molt evidents i gens dissimulades, casetes construïdes amb diners públics incloses, fins arribar al moment de l’abdicació, un fet insòlit i segurament inevitable.

Dels afers econòmics de la filla d’aquell monarca, i del seu esportiu espòs, millor ni parlar-ne, perquè ja en tenim prou i massa amb l’espectacle judicial nostre de cada dia, mentre viuen el seu particular exili daurat a Ginebra.  Curiós lloc, posats a triar.

I ara li arriba el torn al rei actual, a Felip el preparat, i la seva relació amb algun que altre empresari amb un historial no prou llustrós, pel que fa a afers econòmics.  Però tranquils, que es veu que el compi yogui ja no és amic de la reial parella, tot i la familiaritat amb què es relacionaven fa quatre dies.  Una nova mostra de la lleialtat hispànica, suposo.

El més curiós de tot plegat és que la premsa madrilenya, gelosa guardiana de la monarquia, passa de puntetes sobre un afer francament molt lleig i el govern, fins ara tan animós davant de qualsevol filtració, rumor i directament mentida, vol investigar com és que s’han arribat a publicar els missatges dels reis amb compi yogui.  D’interessar-se pel fons de la qüestió:  la relació entre els monarques i un empresari de pràctiques no exemplars (deixem-ho així), res de res, el que importa és saber qui ha passat la informació.  Del que es tracta és de matar el missatger.

Ja és ben cert que allò que comença malament acaba malament.  I tant la monarquia com la política governamental espanyoles fa anys que no toquen ni quarts ni hores.  Sempre arriba el moment en què la brutícia ja no es pot amagar més i cal fer net.  De tota manera, fer net segons on pot resultar, simplement, una missió impossible.  És tot plegat part d’una tradició massa arrelada.

març 102016
 

La incapacitat absoluta dels líders de la Unió Europea és proverbial.  De fet, si mirem una mica la història, és difícil trobar que hagin estat mai capaços de resoldre cap conflicte, més enllà dels que afecten les butxaques dels grans grups industrials o financers dels estats membres, i encara al preu d’empobrir la immensa majoria de ciutadans i crear una fractura econòmica i social que no es tancarà en moltes dècades.  Fer memòria i recordar la guerra dels Balcans és recuperar la crònica de la incompetència política en grau superlatiu.

Però la història, si no se n’aprèn, es repeteix.  I ara tenim els milers de refugiats que intenten entrar a Europa fugint de la guerra, la misèria i la mort.  La resposta?  L’habitual:  tancar fronteres i tractar les persones com a massa informe que es pot amuntegar, traslladar, humiliar i eliminar com i quan calgui, no fos cas que alteressin l’equilibri interior i la calma civilitzada i democràtica d’aquesta Europa que ja no hauria ni de gosar mirar-se al mirall.

Recomano la lectura d’aquest article, que ens dóna les claus de què pensa fer la Unió Europea amb els refugiats que moren a milers enmig del fang, el fred i la desesperança.  Llegia fa uns dies que des de la terrible imatge d’Ailan, aquell nen mort a la platja a finals de l’estiu, ja són més de 400 els nens morts en l’anonimat.  De dones, homes, vells… ni en parlem.  Ni dels malalts.  Segurament tots devien ser perillosos terroristes islàmics.

Aquesta és la nova Europa, la de les deportacions en massa, la que condemnarà milers de persones a un exili, per dir-ne d’alguna manera, forçat a Turquia, per tal que aquest nou aliat ens tregui el problema del davant.  I ja sabem que Turquia, fervent defensora dels drets humans, com demostra la seva cura amb el poble Kurd, farà mans i mànigues perquè tots aquests miserables, en el sentit més literari i literal de la paraula, tinguin un bon lloc on caure morts.  El que els passi un cop traspassin les fronteres de la Unió, se’ls en refot.  Sortiran del focus mediàtic i de la vista dels ciutadans, que és del que es tracta, i ja sabem que mort el gos, morta la ràbia.

Som a les portes del que podríem qualificar de nazisme democràtic?  Vist el funcionament de la Unió Europea i l’actitud dels seus dirigents, ens sobren raons per pensar-ho.

març 092016
 

Si no en teníem prou amb fregar el ridícul amb el llenguatge, per tal d’evitar la discriminació per gènere, arriba li toca el torn als semàfors.  Anem bé.

D’acord que cal evitar un ús sexista del llenguatge, però també d’acord que cal mantenir i preservar la dinàmica pròpia de les llengües i la seva evolució;  i això és justament el que no ha fet l’Ajuntament de Barcelona traient-se de la màniga el terme “donanatge” per referir-se a l’homenatge a una dona.  Sí que “homenatge” deriva d'”home”, però també hi deriva “homicida”, i a ningú se li acut parlar de “donacida”, o “humanisme”, i no crec que “donanisme” pugui ser considerat un terme útil ni recomanable.

I ara, els semàfors a València, amb pictogrames de figures humanes amb faldilles.  Francament, no hi sé veure en el ninot dels semàfors cap marca distintiva de gènere, ni masculí ni femení.  En canvi, en la figura amb faldilles sí que hi veig una marca i prou connotada, per cert.  En qualsevol cas, si del que es tractava era d’evitar possibles connotacions sexistes, no era més senzill tornar als orígens i recuperar el llum vermell o verd, sense cap figura?

D’aquí a uns mesos tindrem jocs olímpics i els pictogrames de cada esport.  També caldrà fer distinció de gènere?  Posarem faldilles a uns i a uns altres no?  Si no es pot competir amb faldilles (natació, per exemple), quina marca inventarem?  I com ens ho farem, si volem passar l’estona, entre competició i competició, amb l’antic joc del penjat, per no pecar de discriminadors i penjar només homes?  Si us plau, una mica de sentit comú, que amb aquestes ocurrències no s’avança ni mig pas cap a la igualtat de gènere.  Més aviat al contrari, no ens enganyem.

març 082016
 

8 de març.  Dia internacional de les dones.  Avui, un minut de silenci discret, gairebé imperceptible per totes aquelles dones assassinades per les seves parelles presents o passades, amb la secreta esperança que avui, si més no, no en matin cap.  Una treva de vint-i-quatre hores ja fora tot un èxit.

Avui, també, gratitud absoluta i admiració per totes aquelles dones que, des de l’anonimat, amb orgull i amb tenacitat a prova de tot, fan que el nostre món sigui una mica més just, més digne i més lliure.  Segur que en coneixeu unes quantes, també.

Avui no cal dir res més.  Només recordar i agrair.

css.php