des. 312010
 

Ja és vell allò que si alguna cosa pot anar pitjor, anirà pitjor. Per si de cas, vist l’any que som a punt de tancar, proposo de posar el comptador a zero.  I això perquè 2010 ens deixa:

– Una taxa d’atur desbocada.

– Un nombre de persones en situació de pobresa que hauria de fer pujar els colors a més d’un.

– Desconcert i desil·lusió amb la classe política força generalitzats.

– Els preus de l’electritat, el gas, el tren, la gasolina… pujant i pujant.

– Un estatut sentenciat i condemnat que diu que el nostres drets històrics neixen amb la Constitució de 1978.

– Sentències i més sentències dels tribunals espanyols contra la nostra realitat.

– Un dèficit econòmic dels comptes públics sense precedents.

– Una llengua, el català, cada cop més afeblida, indefensa i menstinguda.

– Algunes de les nostres institucions més il.lustres, saquejades. I amb els saquejadors lliures.

– Retallades de sou generalitzades.

– Caiguda lliure del consum i de l’activitat comercial.

– Una ofensiva brutal de l’espanyolisme per mirar d’assimilar la nostra realitat a la seva.

– Una política nacional sovint erràtica.

I podem seguir, com ja imaginareu.  Però també caldrà pensar el 2010 com a any zero, perquè:

– Les consultes populars, malgrat la brutal oposició del poder, han fet forat en la societat.

– Som capaços de sortir al carrer, milers i milers de ciutadans a dir qui som i què volem.

– Encara hi ha lloc per a un nou diari en català, malgrat tot.

– TV3 torna a ser referent televisiu a Catalunya, i en català.

– El nostre sistema escolar encara és viu, tot i que assetjat amb brutalitat.

– El discurs polític més espanyolista comporta una derrota sense precedents.

– La ràdio en català és el testimoni clar que la qualitat té futur i acceptació.

– Tenim un nou Govern i això, sigui com sigui el que hagi de venir -ja ho veurem i ho jutjarem-, sempre obre espectatives.

 – Malgrat tot som vius, i mentre hi ha vida…

I també podria seguir, però millor que ho faci cadascú a la seva manera.

Proposo, doncs, que passem pàgina definitivament i comencem amb un full en blanc. Que 2010 sigui realment un any zero, tancat, liquidat i gairebé oblidat.  I confiem que 2011 sigui realment l’any 1 d’alguna cosa millor, perquè ens ho mereixem.

 

 



des. 302010
 

Fa pocs dies es va conèixer la condemna del dictador, colpista i assassí general Videla, a l’Argentina:  cadena perpètua.

Aquesta, sens dubte, és una de les millors notícies que podíem esperar tots els que encara creiem en els drets humans i no en la impunitat del poder.

Han calgut molts anys, molts morts, molts desapareguts, i moltes mares i àvies a la Plaça de Maig.  I rambé molts advocats i jutges, i judicis, i molta constància, però finalment, la justícia s’ha manifestat en tota la seva esplendor.

El contrapunt, però, és que a Espanya ni s’han jutjat ni es jutjaran mai (remarco:  "mai") els responsables del cop d’estat que va donar pas a la Guerra Civil i a dècades de repressió brutal.  A Espanya, tot indica que hi ha una legitmitat històrica que va de la república a la monarquia, passant per alguna cosa indefinida: el franquisme;  i santes pàsques i tots contents i feliços amb el rei, la constitució, la democràcia i el Valle de los Caidos.

Quina enveja sento aquests dies de la justícia argentina.  Segurament sense motiu, de fet.  Perquè nosaltres, es veu, no hem patit mai cap dictador, colpista i assassí.  I ja poden anar passant governs de tots colors, que res no canvia, i la història se segueix escribint sobre línies molt, però que molt tortes, per esquivar la veritat.

Spain is different. I ho serà pels segles dels segles.

 



des. 292010
 

El president Montilla s’ha acomiadat -era d’esperar- amb una clara referència al que ha estat gairebé el seu lema constant de govern: anteposar el "fer" al "ser";  el pragmatisme a la identitat.

Com a pare, sempre he intentat que els meus fills entenguin que el més important és que "siguin" ells mateixos i que "siguin" bones persones.  El que "facin" o deixin de "fer" serà el resultat del que realment "siguin".  Només des d’una personalitat clara, sòlida i honesta, penso, es pot començar a construir un futur.

Sembla que en determinades teories polítiques, aquest principi es capgira.

Com és fàcil d’imaginar, discrepo absolutament amb el missatge de comiat del president.  Si a nivell personal prioritzo "ser" a "fer" (i en cap cas li resto valor als fets, ans al contrari, perquè els fets són la concreció d’allò que realment som), com a país crec que cal el mateix:  primer hem de "ser", hem de saber qui som i d’on venim i, a partir de l’autoconeixement i de la consciència de formar part d’alguna cosa, podrem començar a construir, a "fer". Només així les coses tindran sentit.

El pragmatisme, posat davant de tot, sovint crea monstruositats sense ànima, sense rumb i sense projecte col.lectiu.  I això sí que no ens ho podem permetre com a país.

 



des. 282010
 

M.L. King va tenir un somni.  Jo he tingut un malson, mira tu:

He vist gent i més gent al llindar de la pobresa, a casa nostra, i els serveis socials desbordats.

He vist cues i més cues de gent a l’atur, sense subsidis ni esperança.

He vist els sous en caiguda lliure i la precarietat de l’ocupació que fan tancar les butxaques i reduir les despeses.

He vist togues negres disparant sentències contra la nostra convivència i contra la nostra identitat, atrinxerades en un estatut tan prim com inútil.

He vist avars i lladres passejant lliures després de saquejar allò que ens havia fet sentir orgullosos, fins ara.

He vist intents de censura política a Internet, sota el pretext d’uns suposats drets que algú vol que vol gaudir de rendes vitalícies.

He vist gent amuntegada als aeroports per la irresponsabilitat dels uns i la incompetència dels altres, mentre sonaven sirenes d’alarma.

He vist polítics tibant el seu discurs radical, espanyolista i xenòfob per esgarrapar, a dreta i esquerra, quatre vots mal comptats, embolicats amb la samarreta de "la roja".

He vist mentides i més mentides dels nostres pressumptes amics de la capital del regne.

He vist un país derrotat, al que li cauen per totes bandes, mentre ens van repetint que tot va bé i que no cal patir, amb una rialla hipòcrita, mecànica, als llavis.

Sort que només ha estat un malson i que avui és el dia dels innocents…

 

des. 272010
 

Subscric l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb, a propòsit de les sentències del Tribunal Suprem sobre el català a l’educació.

Ja no compto que ningú pugui dubtar que l’Estat Espanyol està decidit a fer enrere l’estat autonòmic, especialment pel que fa a Catalunya i tots els seus trets diferencials, i la manera que ha escollit és amb els tribunals com a braç executor, ja sigui el Tribunal Constitucional, ja sigui el Tribunal Suprem o, si cal, l’Audiència Nacional.

I és que només en clau de cop d’estat no militar es poden entendre "casualitats" com la publicació de la ja tristament famosa sentència del Constitucional tot just abans de l’estiu (després de 4 anys!), les del Suprem quan hi ha un Govern en funcions, a Catalunya, o la presentació d’un nou recurs d’inconstitucionalitat, ara contra la llei que regula les consultes populars a Catalunya, des de l’executiu espanyol, coincidint amb la investidura d’un nou president de la Generalitat, i sense fer-ne cap esment en la roda de premsa posterior al consell de ministres corresponent.

És més que evident que és fals allò del "govern amic" de Madrid.  Ni ho és l’actual ni ho serà el que vingu.  Cal que en prenguin bona nota els nostres nous governants, perquè venen temps difícils, de clara involució, si no en voleu dir colpisme, tot i que ben bé que ho sembla, efectivament.

 

des. 262010
 

Tot sovint, l’instint col.lectiu representa molt millor que determinats estudis i anàlisis socials el que realment és significatiu a les nostres vides.

Un indicador gens cientìfic, gens representatiu, gens rigurós i sense cap validesa, però si més no divertit, és el caganer estrella de la temporada.  Segons vam poder constatar a través dels mitjans, a la Fira de Santa Llúcia, la figureta amb més sortida ha estat el caganer Bob Esponja, seguit de Tintin, Spiderman, Mesi i Villa.  A continuació, els caganers de polítics catalans.

Resulta fantàstic veure com en un any com aquest que som a punt de tancar, la gent del carrer posa personatges de còmic o futbolistes per davant dels polítics de casa, en una qüestió tan nostrada com és la tria del caganer.

Per cert, és curiós que no hi ha el caganer controlador aeri.  Serà per l’estat d’alarma que es manté durant totes les festes i més enllà?

Que passeu un bon Sant Esteve.

des. 242010
 

La SGAE cobrarà drets per uns temes enregistrats al disc de la Marató de TV3, dels quals, els intèrprets, n’han cedit els drets a la pròpia Marató.

Potser sóc molt incult però agrairia que algú m’expliqui on aniran a parar aquests diners, uns 45.000 €.  Imagino que a qualsevol "estrella" amiga de la SGAE que no ha pres part, ni en prendrà mai, ni en el disc ni en la Marató, o directament al compte corrent (no deu ser tan corrent) dels seus directius.

Ja n’hi ha prou d’aquest autèntic saqueig. No es pot robar el que hem donat amb tota la bona voluntat i amb convició, per a una finalitat ben concreta, d’una manera tan misserable.

Potser de cara a l’any vinent caldrà pensar a no comprar el disc i donar directament els diners, per garantir que arriben on han d’arribar.  Potser caldrà actuar amb la SGAE com a amb els governs corruptes de països als quals es dediquen diners en projectes solidaris.

I encara volen que els respectem? Ni a ells, ni als artistes que els defensen, ni a les ministres que els emparen.

Pau a la terra als homes i dones de bona voluntat i a l’infern d’Els Pastorets, ni que sigui, la SGAE i la seva cobdícia.

des. 232010
 

Diu la llegenda (no tinc clar si és real o no) que al Palacio del Pardo, residència del dictador Franco, sempre hi havia un llum encès, al seu despatx, per simbolitzar la seva permanent atenció als afers d’Espanya.  Sembla que el mateix passava a la Sala del Mapamundo del Palazzo Venezia, residència de Mussolini.  Els que teniu una certa edat sabeu que em refereixo a allò que es coneixia com a lucecita del Pardo.

Aquesta imatge m’ha vingut al cap, qui sap per què, quan he sabut que el dia 22 de desembre se celebraria una nova reunió del Govern de la Generalitat.  M’ha resultat curiosa aquesta convocatòria quan el debat d’investidura del nou president toca a la seva fi (de fet, si algun dels grups del Govern en funcions hagués volgut, Mas ja seria president, a hores d’ara) i quan som a punt de tancar l’any.

És ben cert que el Govern ho és, ni que sigui en funcions, fins que no prengui possessió el nou, però em costa imaginar quines qüestions són tan urgents que no poden esperar uns dies, ara mateix.  Potser s’han volgut trobar per acomiadar-se o per desitjar bones festes, qui ho sap. Per seguir la rifa de Nadal plegats segur que no era, no cal patir.

No em puc imaginar una mena de "fanalet de Sant Jaume" (de la Plaça de Sant Jaume). Tot i que potser hem anat justets de llum(s) per veure l’ofensiva judicial contra l’autogovern que tot just acaba de començar.

 

des. 222010
 

Debat d’investidura al Parlament.  El futur president va presentant les línies mestres de la legislatura i parla de "dret a decidir" i de "transició nacional".

La música no pot sonar millor, de fet:  Catalunya ha de fer una evolució basada en el seu dret a decidir.  Ell no ho diu, però jo sí:  caldria anar passant cap a la independència.  La velocitat ja s’anirà veient.

El gran dubte és, com i amb qui s’haurà de fer aquesta transició.  Tornar a confiar en un acord amb Espanya és absolutament una fantasia.  Ja sabem què en pensa en Tribunal Constitucional i ara som tot just a les portes d’una nova involució  jurídica del Trubunal Suprem, ara en relació amb la llengua vehicular a l’escola.  Ja veurem què passa, perquè pinten bastos.

Tot sembla indicar que l’únic futur possible és exercir realment el nostre dret a decidir, decidir de debó, sense condicionants, i anar fent nosaltres sols, amb plena consciència que som un país d’Europa.  Si aquest és el camí que apunta el futur president, la velocitat serà un tema secundari.  Segur.  Si no, rai que patirem…

El perill, un cop més, és que la música no tingui lletra.  D’això en tenim pèssimes experiències, algunes d’elles ben properes.  Ja estem tips de musiquetes boniques, i per això ens cal una lletra ben farcida, com un bon pollastre de Nadal.

Més frustracions no, si us plau. Això no pot tenir marxa enrere. Ens hi juguem ser qui som o qui volen que siguem.

 

css.php