des. 212010
 

Debat d’investidura al Parlament.  El futur president va presentant les línies mestres de la legislatura i parla de "dret a decidir" i de "transició nacional".

La música no pot sonar millor, de fet:  Catalunya ha de fer una evolució basada en el seu dret a decidir.  Ell no ho diu, però jo sí:  cal avançar cap a la independència.  La velocitat ja s’anirà veient.

El gran dubte és, amb qui s’haurà de fer aquesta transició.  Tornar a confiar en un acord amb Espanya és una mica una fantasia.  Ja sabem què en pensa en Tribunal Constitucional i encara som tot just a les portes d’una nova involució  jurídica, ara en relació amb la llengua vehicular a l’escola.  Ja veurem què passa.

Tot sembla indicar que l’únic futur possible és exercir realment el nostre dret a decidir, i decidir de debó, sense més condicionants, i anar fent nosaltres sols, amb plena consciència que som un país d’Europa.  Si aquest és el camí que apunta el futur president, la velocitat serà un tema secundari.  Segur.

La por, però, és que, un cop més, la música no tingui lletra, per més bé que soni.  D’això en tenim pèssimes experiències, algunes d’elles ben properes. 

Més frustracions no, si us plau.

des. 212010
 

Sovint es parla de la distància entre els interessos de la població en general i els de la classe política.  I el cert és que si en algun moment aquesta distància manifesta tota la seva esplendor és, per exemple, en els debats d’investidura.

Ens trobem davant uns resultats electorals on només un dels candidats és racionalment viable com a futur president.  També ens trobem amb una distribució d’escons que allunya, i de quina manera, la primera força política de la resta.  I malgrat tot, hem d’assistir a l’espectacle de "voto no en primera ronda i ja en parlarem a la segona", con si hi hagués alternativa, en un pueril joc de batalletes parlamentàries.

Per una simple qüestió de respecte a allò que la gent del país, amb els seus vots, ha decidit d’una manera tan clara, no penseu que caldria no fer el ridícul institucional passant dies i dies per acabar investint president qui ja se sap de bon començament que ho serà?  O potser és que els partits de l’oposició realment pensen que en poden treure cap rèdit?

Si qualsevol dels partits que no aspiren a presidir la Generalitat, perquè el seu nombre de vots no ho permet, en primera votació, donés suport al candidat "natural", segons les urnes, amb el simple argument que així ho ha decidit la ciutadania, ben segur que sí que en treuria un bon rèdit, ni que només fos -que no és poc- en credibilitat.

Una mica més de respecte, si us plau, per l’opinió dels electors (si realment creiem que la sobirania resideix en el poble i no en els partits), més enllà de les posicions polítiques de cadascú i de les estratègies que no porten enlloc. 

 

css.php