març 312015
 

Algú va dir que si sempre fas les coses de la mateixa manera, sempre aconseguiràs els mateixos resultats.  I deu ser cert, perquè si intentem canviar les nostres maneres de fer, acostumen a passar coses sorprenents o, com a mínim, curioses i noves.

Si parlem de viatjar, en aquests temps d’immediatesa que vivim, el més habitual, i segurament també el més lògic, és fer servir mitjans de transport ràpids:  avions, trens, cotxes… i constatem que són prou efectius i que ens ajuden a arribar allà on volem en poc temps.  Però si el que volem és viure l’experiència del viatge en ella mateixa, el més diferent i, per tant, el que ens aportarà sensacions més noves i desconegudes és caminar.

Quan pensem a viatjar caminant, sense cap mena de dubtes, ens ve al cap el Camí de Sant Jaume, un autèntic paradigma del viatge a peu, farcit de mites, llegendes i relats d’aquells que l’han fet algun cop.  I si encara teniu dubtes que les coses -desplaçar-se d’un lloc a un altre, en aquest cas- es poden fer d’una altra manera, penseu que aquest camí cap al ponent no es mesura en quilòmetres, sinó en jornades, i aquesta és ja una gran diferència.  Posats a fer, ni les unitats de mesura convencional no serveixen, quan realment hi ha una clara voluntat de canviar hàbits i rutines.

Quan som capaços de canviar la manera de viatjar i, fins i tot, la manera com calculem les distàncies, el resultat d’aquest viatge ha de ser, per força, diferent a qualsevol altre.

Ben mirat, aplicar aquesta lògica a qualsevol altre àmbit de les nostres vides, o de la nostra societat, podria ser prou interessant, i qui sap si, com en una mena d’estrany miracle, no serviria per assolir una vida millor, més digna i més humana, al capdavall.



març 302015
 

Ja fa uns quants anys vaig llegir aquest interessant estudi que parla, entre moltes altres coses,  de la fortalesa de les unions més febles, a partir de l’exemple de les flashmob, aquestes trobades puntuals i breus de persones desconegudes amb una finalitat molt concreta.

Imagino que deu ser cosa de l’essència social del gènere humà, però tenim una clara necessitat de formar part d’alguna cosa, ja sigui un país, una religió, una família, un col.lectiu professional… En general, ens agrada que aquesta filiació sigui permanent, però també sentim una gran atracció pel fet de formar part d’algun projecte o d’alguna iniciativa puntual i de poca durada.  I val a dir que molt sovint aquestes breus sensacions de pertinença ens acompanyen tota la vida, amb independència del temps que hagin durat.

Seguir la mateixa ruta que han seguit milions de persones al llarg dels segles, ni que sigui per uns pocs dies, pot ser un bon exemple d’això de formar part d’alguna cosa, de manera efímera, però sentint tot el pes de la història i de tothom que n’ha format part en qualsevol moment.  Ben segur que la força invisible del camí trepitjat per milions i milions de perfectes desconeguts abraça aquells que el segueixen i els crea una complicitat que perdura al llarg de la vida.  És la gran fortalesa de les relacions efímeres, quan realment aporten valors i sensacions positives.  Sentir això, n’estic convençut, ha de ser un privilegi digne de la més sana de les enveges.



març 292015
 

Una de les coses que sempre he trobat interessants de sortir de casa i viatjar és que si grates una mica en les històries, llegendes, costums i tradicions del lloc on vas acostumes a descobrir elements molt similars, quan no idèntics, als nostres.  Aleshores te n’adones que això de la comunicació i de la transmissió del coneixement és més vell que anar a peu.

Un exemple, per posar només un amb diferents elements d’aquests que apareixen i desapareixen a diferents indrets geogràfics pot ser la llegenda que he conegut gràcies a Internet, i que encara es recorda, amb una gàbia a la seva catedral, a Santo Domingo de la Calzada.  Una llegenda de traïcions, de venjances, d’assassinat d’un innocent que no acaba de morir per intervenció divina, que en vol fer justícia, i d’unes bestioles que canten després de passar pel forn.  Mirats així, per separat, són ingredients per a una narració que no se’ns fa gens estranya, i que els segles i les gents d’arreu que han anat fent una mateixa ruta han ajudat a difondre, transmetre i adaptar quan ha calgut.

Aquesta transmissió oral del coneixement, avui, no passaria de grup de Facebook, on tothom diria la seva, on quatre imatges poc o molt manipulades mirarien de confirmar la veracitat o la mentida d’uns fets extraordinaris i on, a tot estirar, unes desenes o centenars de tafaners debatrien sobre la llegenda urbana de torn o el rumor ocasional.

Què en quedarà del nostre món d’aquí a uns segles?  Què se’n farà de tota la fascinació que avui ens produeix la tecnologia i les seves capacitats?  Mantindran el seu record els nostres successors?  Qui ho pot saber.  De moment, manllevant les sàvies paraules de J.V. Foix, admeto que m’exalta el nou, però m’enamora el vell.



març 282015
 

S’ha escrit molt sobre el sentit i els beneficis de caminar.  Es veu que es bo per a la salut, que ajuda a cremar calories, que activa el cor i fa treballar els músculs, que ajuda a allunyar cabòries… en fi, una bona llista d’avantatges per al nostre organisme.

Caminar, però, també pot ser la manera d’aconseguir un petit somni, una il.lusió.  Pot convertir-nos en protagonistes d’aquelles imatges vistes o imaginades que tant ens han fet somiar.  Caminar, en definitiva, pot canviar la nostra perspectiva del món, perquè ens pot arribar a situar com a actors d’alguna cosa, i no com a simples espectadors.  Quan això passa, caminar s’esdevé un repte personal, un desafiament i la manera més fàcil de demostrar-nos què som capaços de fer i fins on podem arribar, pas rere pas, sempre endavant.

Avui molta gent començarà algun camí, alguna ruta, algun viatge, a qualsevol lloc del món.  Avui tu, sí tu, començaràs el teu particular i personal viatge allà on ningú, ni tu mateixa, saps què t’espera, ni què pots arribar a trobar al llarg de la ruta, gairebé de la llegenda.  Aquesta és l’aventura, i aquest, segurament, l’autèntic sentit de tot plegat.

Bon viatge, i que el camí et sigui propici i generós, i sàpiga correspondre totes les ganes i tota la il.lusió que t’hi han dut.  Estic segur que així serà.

març 272015
 

Internet és, entre moltes altres coses, com aquelles golfes que havia a les cases de sempre, on podies pujar de tant en tant i regirar i regirar entre la pols, fins descobrir autèntiques meravelles oblidades.  Doncs si fa no fa, aquesta és la sensació que tens quan ensopegues, per aquestes webs desconegudes, alguna perla com aquest article que tot i que ja té uns anyets, em sembla que val la pena recuperar.

Massa sovint arribem a creure que tenim dret a tot, i que tot ens ha de ser donat sense més.  Però no som conscients que quant tot ens és de franc, quan l’esforç desapareix, nosaltres, lentament, però de manera irreversible, també desapareixem, i anem a petar a les golfes socials on, arraconats i mínimament mantinguts per uns subsidis massa sovint indignes i vergonyants, ja no fem cap servei, ni cap nosa.

Les golfes estan molt bé per als mals endreços o per tot allò que ja no fem servir però que no volem o no podem llençar, però jo m’estimo més viure a baix, on hi ha la vida, on les coses costen i on res no ens arriba perquè sí.

març 262015
 

Qui no ha assistit mai a una xerrada, conferència, presentació… i ha hagut de patir la dilació més que excessiva de les intervencions?  Segur que qui més qui menys té alguna experiència al respecte.  Bé, dic respecte -ara amb un altre significat-, per dir alguna cosa, perquè és justament el respecte el que es troba a faltar en aquestes ocasions.

El món de la literatura, de la ciència, de la cultura en general, és un món massa farcit d’egos, que fa que aquest culte a un mateix, de manera conscient o inconscient, sigui present en qualsevol acte públic, llevat de molt lloables excepcions (sovint protagonitzades pels millors en el seu àmbit, val a dir-ho).  Qui parla és amo i senyor de la situació i del temps.  Són els seus minuts de glòria i no pensa renunciar-hi, de cap de les maneres.  L’auditori, en una demostració de respecte, acostuma a callar i a no posar de manifest la invasió del propi temps que executa, sense cap mirament, aquell que gaudeix de la posició de poder que comporta tenir un micròfon al davant.  L’únic acte de protesta possible, aleshores, és abandonar la sala a mitja intervenció, cosa que passa sovint, en un espectacle llastimós que aquell que xerra ignora.

I tant els fa, a aquest tertulians, conferenciants, il.lustrats de qualsevol disciplina o polítics en general, si la sala que els acull té horari de tancament, o si les persones que se n’ocupen han complert amb escreix la seva jornada.  Tant els fa, perquè ells tenen la paraula i res ni ningú no els la prendrà fins que així ho decideixin; això sí, sempre després d’haver fet constants referències al fet que ultrapassen amb escreix el temps disponible.  Unes paraules tan buides com moltes de les que van deixant anar en xerrameques totalment prescindibles.

Lamentablement, aquest és l’escenari, massa sovint.  Potser aniria sent hora de deixar-nos de miraments i prendre la paraula a aquells que en fan un ús abusiu.  Al capdavall, el nostre temps és tan, absolutament tan, important com el seu, encara que ells ho acostumin a obviar amb total impudícia.

març 252015
 

Ahir, un nou accident aeri ens sotragava la rutina.  Sortia de Barcelona i es va estavellar als Alps.  Mai no va arribar al seu destí, ni tampoc cap dels seus passatgers.  Ni aquells que anaven a una fira, ni els que tornaven d’un intercanvi amb alumnes d’un dels nostres instituts, ni tampoc els que estaven treballant perquè tothom pogués viatjar tranquil.

Un accident aeri sempre ho altera tot.  Són més morts de cop dels que estem acostumats a pair en accidents de trànsit, per exemple.  Dies de dol oficial, alteració de les agendes polítiques, programes informatius especials… tot es remou substancialment quan passa un d’aquests fets i més quan entre les víctimes hi ha conciutadans nostres.

Aquesta alteració del ritme quotidià, però, també fa que es modifiquin algunes pautes de comportament que mai no s’haurien de modificar.  Així, trobem periodistes que canvien la seva línia habitual en favor del sensacionalisme més miserable i posen el focus de la informació en les cares i les vides dels difunts, o alguns responsables polítics que fan bandera, de manera clarament excessiva i sobreactuada, del seu dolor per la pèrdua d’algun veí, com si mai no morís ningú, més enllà d’aquests gran sinistres.

És el que passa quan l’audiència i els vots, per exemple, manen per sobre de la professionalitat i el rigor.  Trist i lamentable, però ben real.  Tan real com el dolor, sense anar més lluny, dels adolescents que havien compartit intercanvi, complicitat i afectes amb uns companys d’altres terres que ara ja no hi són.

Si us plau, deixem descansar els difunts.  Deixem que les famílies i els amics puguin fer el seu dol en pau.  I sobretot, no manipulem la tragèdia, que al darrere hi ha persones que pateixen o que ens han deixat per sempre.

març 242015
 

De tant en tant hi ha curioses coincidències que serveixen per demostrar que hi ha diferents maneres de fer, en funció dels interessos de cadascú, davant de situacions prou similars.

Fa uns dies llegíem, indignats, que Ryanair havia impedit el vol d’un nen receptor d’un trasplantament.  Es veu que el negoci, les normes i el respecte a la vida humana no tenen massa a veure.  Però vet aquí, que gairebé al mateix temps, llegíem que l’avió presidencial grec s’havia posat a disposició d’una nena per traslladar-la a Hannover, on havia de ser operada d’un tumor cerebral.

En tots dos casos, eren dos nens els que necessitaven un trasllat urgent.  L’omnipotent capitalisme privat, representat per Ryanair en aquesta ocasió, va fer oïdes sordes.  El poder públic, i de propina crític amb les normes neoliberals del mercat, no va tenir cap inconvenient a posar-se a disposició de qui necessitava els mitjans que té al seu abast.

Encara hi ha maneres diferents de fer les coses.   Per sort.

març 232015
 

La indecència del govern del Partit Popular està assolint unes cotes que seran molt difícils de superar en el futur.  Ja sabem que menteixen compulsivament, per tal d’adequar la realitat (la seva realitat) al discurs triomfalista amb què volen encarar les futures convocatòries electorals, encara que l’autèntic balanç dels seus anys de govern sigui un escenari de terra cremada, tant a nivell econòmic, com laboral, com democràtic, com cultural.

Però el ministre Montoro, aquest sinistre personatge, ha fet un pas més, tot exigint a Cáritas que deixi de donar xifres de pobresa perquè es veu que molesten a la versió oficialista de la realitat espanyola.  Per si algú encara tenia algun dubte, Espanya és un país on la realitat s’amaga o es prohibeix, en pro d’una gran mentida que vol dissimular unes polítiques catastròfiques per al conjunt de la societat.  Evidentment, unes polítiques altament positives per al grans cercles de poder afins al PP.

La indecència política està arribant a nivells tan insuportables que em demano si a algú el pot sorprendre que vulguem marxar ben lluny d’aquestes pràctiques, d’aquestes maneres de pensar, i d’aquestes autèntiques declaracions de principis.

març 222015
 

Fa uns dies que corre per Internet aquesta imatge d’un metge de Califòrnia (podria ser de qualsevol lloc del món) després de perdre un pacient seu de dinou anys.  Aquesta és la viva representació del dolor, del fracàs, de la impotència.  Però més enllà de la imatge en ella mateixa hi ha tot un discurs, encara molt més important.

Qui no ha perdut mai un amic, un projecte, una feina, una parella, un somni…?  Qui no ha sentit mai la plantofada terrible del fracàs amb què la vida ens baixa dels núvols, de tant en tant?  Tot en tenim experiències, i sabem que, aleshores, l’abatiment, la frustració i la pena ens dominen i ens deixen en un racó, encongits, com el metge de la foto.

Però si llegim el comentari de la imatge trobarem que als pocs minuts de la fotografia, el metge tornava a entrar al servei d’urgències amb el cap alt, amb tot el seu orgull professional, si més no aparentment, intacte i amb la seguretat que el que fa, malgrat els fracassos, és important.

I què fem, nosaltres, quan ens trobem en una situació similar?  Doncs si fa no fa el mateix.  Serrem les dents, alcem el cap i seguim, perquè la vida només ens permet anar endavant i perquè la nostra existència, i tot el que fem, és important per a algú, i val la pena.

css.php