març 312014
 

No fa pas tant -o potser en fa massa- que ens sorpreníem amb un nou personatge de la realitat de les nostres ciutats i pobles:  aquell que regirava contenidors d’escombraries buscant-hi alguna cosa per menjar o per vendre.  Aquest personatge, avui, ja no fa girar el cap a ningú, de tan habitual com és.

Tampoc fa tant -o potser també en fa massa- que llegíem que els menjadors socials i els bancs dels aliments estaven desbordats per l’allau de persones que necessitaven els seus serveis.  La cara positiva d’aquesta situació (si és que en pot haver alguna) és el creixement de les iniciatives ciutadanes de suport i solidaritat amb els més desfavorits.  La cara negativa, la irrupció dels fanàtics xenòfobs d’extrema dreta amb les seves campanyes d’ajuda als necessitats nacionals. Evidentment, i segurament, amb una bona injecció de diners públics al darrere, per crear un clima social d’odi que ja sabem que va en augment a tota Europa, per la manca de respostes vàlides per part dels partits que ens governen.

És tan indecent aquesta iniciativa com la impunitat amb què es pot dur a terme, amb la complicitat activa o passiva dels governs populars que s’entesten a negar la crua realitat del país i de milions de persones, no fos cas que fes ombra a la seva eufòria econòmica, ni que sigui carregant contra estudis tan fiables com els que fa Caritas, una institució que, al pas que van, aviat pot ser titllada d’antisistema i contrària a la seguretat de l’estat.  Potser la substituiran pels seus amics d’Europa 2000.  Així matarien dos (o molts) ocells (immigrants) d’un sol tret.  Potser es tracta d’això?



març 302014
 

Diu la dita que hivern dóna les cartes i primavera fa el joc.  Gran veritat que la saviesa popular, un cop més s’encarrega de recordar-nos.  I és que aconseguir qualsevol cosa sempre implica una feina prèvia que, si s’ha fet bé, facilitarà la resta.

L’hivern ja ha passat i les cartes ja han estat repartides.  Ara ens toca jugar, a veure si som capaços de fer un bon joc.  Val la pena, justament ara, no oblidar que sempre hi ha maneres de mirar el món i la realitat, i fins i tot explicar tot el que ens passa, i estic convençut que una de les millors és, sense cap mena de dubtes, amb ulls d’innocència, amb ganes de jugar, fins i tot amb les coses més importants.

Tot això, m’ha vingut al cap en llegir la notícia d’un fantàstic diorama que recrea els fets de 1714, amb clicks.  Una gran manera d’explicar un drama, tot just desdramatitzant-lo.

L’hivern, fa 300 anys, també va repartir les seves cartes.  A nosaltres ens toca seguir jugant.  Exactament igual amb tot allò que ens afecta, amb tot en la nostra vida.  Se’ns van donar unes cartes, però és feina nostra descartar-nos o no i anar jugant, si volem una bonica primavera, com la que de moment estem gaudint, amb una floració majestuosa.



març 292014
 

El sector públic sempre ha estat el blanc de les ires i les burles socials.  I val a dir que, en alguns casos, amb raó.  La imatge del funcionari ineficient -per no dir-ne directament mandrós- que, a l’empara d’una feina vitalícia, es dedicava a deixar passar els dies tot esperant la jubilació, ha estat una realitat.  No seré pas jo qui ho negui, i ben bé podria fer una llista de noms que he anat recopilant al llarg dels anys.

L’altra cara de la moneda, però, és que l’administració compleix els seus objectius públics amb personal que s’hi incorpora sota els principis d’igualtat, mèrit i capacitat, i d’aquí el procediment de les oposicions, únic filtre a la contractació indiscriminada, vulguem o no, malgrat totes les seves deficiències.

Però vivim temps de canvis, i també per a les administracions.  Un clam social amplificat per la crisi exigeix menys “privilegis” per als treballadors públics i menys despesa amb càrrec als pressupostos.  La resposta?  les externalitzacions (privatitzacions, per a ser més exactes).  És a dir, que en lloc de corregir les pròpies ineficiències (en el cas de les administracions, una assignatura eternament pendent), ens traiem les puces de sobre.  El resultat?  Ja l’anem veien:  hospitals que passen a gestió privada, bloqueig de les convocatòries d’oposicions, proliferació d’instituts i institucions mixtes que assumeixen feines que fins ara gestionaven les administracions, externalització de la publicitat de TV3, per deixar-la en mans d’un grup de comunicació privat (Godó, en aquest cas)… i ara, de propina, la facultat dels director d’escoles d’escollir, segons el seu criteri, fins a la meitat dels mestres i, en determinats casos, la totalitat, als centres centres que dirigeixen (a partir d’ara, que governen).  Els futurs mestres ja saben que hauran de pidolar, director a director, un lloc on treballar, i plegar-se als seus designis, que molt em temo que res tindran a veure amb allò de la igualtat, el mèrit i la capacitat, i molt amb afinitats personals o polítiques.

El sector públic té data de caducitat:  la de la jubilació dels que hi treballem.  I això passa quan els pocs estudis que s’han fet constaten que la privatització no implica necessàriament ni menys despesa, ni un millor servei, ni cap estalvi -ans al contrari- per als ciutadans, com bé podem comprovar en aquells àmbits que s’han anat privatitzant fins ara, sota l’argument fals de la millora del servei i de l’estalvi.

Fins ara ens hem queixat de les ineficiències dels serveis públics.  Ara sabrem què es viure sense ells, ni sense els seus principis.  Calcem-nos, que això serà dur, ens sortirà car i no tindrà marxa enrere.



març 282014
 

Si hi ha alguna cosa semblant a la justícia de debò, no a la que s’administra als tribunals o que depèn dels poders públics, molts dels màxims responsables actuals hi hauran de retre comptes, en algun moment.

Aquesta setmana ens ha deixat dos terribles titulars.  El primer, els quatre nens morts en un incendi en un pis d’El Vendrell.  No eren moros, ni immigrants, ni forasters, ni muricecs (ni cap altra bestiola). Eren quatre nens innocents, quatre persones (remarco “persones”) que van trobar la mort, ho vulguem admetre o no, per causa d’una crisi injusta, per una execució (mai més ben utilitzat el mot) hipotecària que els va fer fora de casa, i per la misèria moral de qui els va negar un trist subsidi.

El segon titular és el d’un gran dependent de 13 anys al qual se li van negar les ajudes, fins que va morir.  Molt coherent amb declaracions com:  “¿Tiene sentido que un enfermo crónico viva gratis del sistema?”.  Ara sabem la resposta:  per a les grans dames del PP, no.  De fet, podem comprovar que no té sentit ni que visqui.

La macabra casualitat s’entesta, novament, a recordar-nos que en segons quines coses, no hi ha grans diferències entre Catalunya i Espanya, lamentablement.  I aquest és el nostre drama quotidià, per més explicacions i arguments que ens vulguin donar uns i altres.

Assassins.  Aquest és l’únic nom que se m’acut per definir els responsables últims d’aquestes morts (i de tantes altres).

març 272014
 

D’un temps cap a aquí, i auguro que aquest és el futur més immediat, no hi haurà resolució del Govern, ni res que aprovi el Parlament ni, m’atreviria a dir, cap pronunciament públic de ningú, sempre que provingui de Catalunya, que no acabi davant d’un tribunal espanyol o altre.  I si es tracta del Constitucional, ja sabem quina serà la seva posició.

La impotència davant d’un procés democràtic i pacífic com el nostre, només se sap manifestar amb amenaces i amb pals a les rodes, en forma de denúncies i processos judicials, des d’aquesta Espanya que es vol presentar moderna i democràtica.  És el que hi ha, i més val que ens hi anem acostumant.

Dit això, la pregunta és:  i què?  Doncs res, nosaltres a la nostra, perquè contra la irracionalitat i l’absència absoluta de voluntat de diàleg només val apel.lar a la persistència en la via que hem seguit fins ara:  la democràcia i el poder de les urnes (és a dir, de la voluntat majoritària del poble) per damunt de tot.

I sobretot, no oblidem una cosa fonamental:  no estem fent res que no s’hagi fet abans arreu del món.  Els nostres governants i representants parlamentaris estan seguint un full de ruta perfectament homologable a processos similars que han portat diferents països cap a la sobirania plena.  El que no és homologable, i costa  de trobar-hi similituds a fora,  és la sordesa política espanyola i el seu ranci immobilisme.  Deu ser allò de la Marca España (o que Spain is different, com es deia a les acaballes del franquisme).

març 262014
 

Era de preveure.  Després del ridícul de Manos Limpias i la denúncia contra Artur Mas, ara hi tornen, però contra l’altra bèstia negra de l’independentisme:  l’Assemblea Nacional Catalana, personificada en la seva presidenta, Carme Forcadell.

Manos Limpias, aquest autèntic òrgan executor dels poders espanyolistes més rancis (és a dir, de la major part dels poders espanyols) ens ho ha posat molt fàcil, amb la seva nova denúncia, perquè demanar la il.legalització de l’ANC és demanar, de fet, la il.legalització de la immensa major part dels catalans, o de Catalunya, si voleu.

Quan totes les enquestes parlen del creixement de l’independentisme, de l’immens suport a la consulta del 9 de novembre, i quan les iniciatives de l’ANC tenen la resposta social de la manifestació de la Diada de 2012, o de la Via Catalana de 2013, està clar que intentar il.legalitzar aquesta associació que sempre ha actuat amb absolut respecte a la llei i de manera totalment pacífica és voler il.legalitzar el país sencer.  I em temo que aquesta és l’autèntica intenció.

No ens equivoquem, darrere de les denúncies del sindicat ultra no hi ha la consulta.  Hi ha la voluntat de suspendre l’autonomia de Catalunya; el retorn a l’Espanya una i gran, com ja fa dies que apunta un dels grans ideòlegs de la involució, Alejo Vidal-Quadras.

Però de què servirà tot plegat?  La querella contra l’ANC, que no tirarà endavant, només servirà per alimentar la bèstia dels mitjans madrilenys, que ben segur que hi sucaran pa, i de quina manera.  De passada, s’atiarà una mica, si encara calia, l’anticatalanisme més visceral i creixeran les veus que exigeixen la intervenció política (i policial o militar) del nostre país.

I el pas següent? Sembla que Òmnium i el Cercle Català de Negocis. Potser més endavant l’Associació de Municipis per la Independència?  els mitjans de comunicació catalans? o qualsevol esbart dansaire o colla castellera, ja posats?  No ho descartem, per si de cas.  Ens trobem davant d’una ofensiva en tota regla contra Catalunya i el seu autogovern, i els objectius són prou previsibles.  Gairebé tant com el nostre futur, si volem seguir existint.

març 252014
 

De tant en tant costa pair la realitat quan les notícies, totes ben diferents, s’amunteguen en poc temps.  Això és el que passa aquests darrers dies.

La mort de Suárez comparteix titulars amb la victòria del Barça al Bernabéu, amb l’enregistrament de “Boig per tu” interpretat per Shakira, l’espectacular triomf de Marc Márquez en la primera cursa de la temporada, els ecos de les càrregues policials a Madrid o la petició del Barça de la retirada d’un anunci d’auriculars en què apareix Cesc Fàbregas (potser per massa fidel a la realitat?).

Si ens ho mirem en detall, molta demagògia i molta hipocresia juntes.  Tanta que només em venen ganes de passar pàgina com més aviat millor.  I és que, de tot plegat, em quedo amb la notícia del tema que Shakira ha versionat, i crec que amb força elegància, encara que hagi modificat els primers compassos de la versió original que anunciaven inequívocament el que venia després, i amb l’encert de mantenir un barbarisme històric, que bé mereix passar a la posteritat, fossilitzat en la lletra d’una gran cançó, icona d’una època del nostre país.

Sort en tenim que quan tot es manipula tant com els que ha passat aquests darrers dies, sempre ens queda el refugi de la música per evadir-nos una mica de tota aquesta realitat (encara que determinada música, interpretada per segons qui, ofengui a alguns).

març 242014
 

A sant de què l’anunci de la imminent defunció d’Adolfo Suárez, quan els metges  no havien donat cap senyal d’alarma?  La roda de premsa del seu fill, la setmana passada, va desfermar un allau d’articles, reportatges, documentals i tertúlies al voltant de la figura de l’expresident espanyol, presentat com el gran democratitzador de l’Espanya franquista i com l’home capaç d’establir consensos a tort i a dret.

Finalment arriba el fatal desenllaç, a les poques hores que l’equip mèdic (que no va arribar a ser  “habitual”) parlés d’un pacient que no presentava novetats.  Llavors és quan em demano per què aquest anunci.  Francament, només hi sé trobar dues respostes.  La primera, que el fill es va avançar en les seves prediccions malgrat les informacions mèdiques, amb una roda de premsa tan insòlita com innecessària.  La segona, més recargolada, és que s’ha volgut instrumentalitzar la figura de Suárez per ocupar totes les portades i titulars uns dies en què pràcticament tots els mitjans han evidenciat el seu ridícul no informant de les marxes que dissabte passat van aplegar-se a Madrid.

Potser és una lectura massa forçada, però em sembla tan estranya la imprudència d’un fill respecte a la mort encara no produïda del seu pare, que no puc pensar més que en altres raons més pròpies de qui ens té acostumats a la manipulació informativa, en un país capaç d’insultar perquè algú interpreti una cançó en català o per un anunci d’auriculars (això sí, tots dos tenen en comú Catalunya, el gran enemic d’Espanya, ara mateix, juntament amb els que exigeixen dignitat i els que salten la tanca de Melilla).

De propina, el propi monarca espanyol va encapçalar, als pocs minuts de l’òbit, la nòmina de pronunciament públics televisats recordant l’obra del difunt.  I agafem-nos amb el que ens ve a sobre aquests propers dies (o setmanes).

Potser no sabrem mai el motiu de la roda de premsa del fill de Suárez, però el que sí que sabem és que vivim temps de canvis imminents en què tothom juga les cartes com pot o com sap, i on res no és ben bé el que sembla.  Ni la figura del president traspassat, per més que ara se’ns presentarà com a modèlica i escrupolosament observadora de les lleis, del respecte i de la tolerància.

març 232014
 

Ja estem fets a llegir estudis de les universitats més insospitades del món, descobrint-nos coses que ens fan pensar si no tenen res més a fer o, fent bona la dita, que qui no té feina, el gat pentina.

Però també, de tant en tant, ens arriben els resultats d’algun que altre d’aquests estudis que venen a corroborar alguna cosa que ja intuíem però que sempre va bé que es confirmi des de la perspectiva de la ciència.  Un d’aquests és el que s’ha fet a la Universitat de Budapest i que arriba a la conclusió que humans i gossos processen la informació de manera similar i a les mateixes regions del cervell.  És a dir, que els gossos ens entenen.

Qui que hagi tingut un gos a casa no ha dit mai allò de “sembla que entengui el que li dic”.  Doncs ara sabem que sí, que efectivament ens entenen.  Potser és el moment, ni que sigui per contrastar-ho, repetir l’experiment amb determinats polítics sotmesos a determinats estímuls.  Qui sap si no ens emportaríem alguna que altra curiosa sorpresa.

De moment, i ara que sabem que hi ha una cosa que es diu comunicació i que  flueix entre nosaltres i els nostres gossos, ja ens podem quedar més tranquils, conscients que no som bitxos rars, quan pensem que aquest fantàstic animal que sempre tenim a la vora sap com i quan fer-nos companyia.

 

 

març 222014
 

“Què passa quan malgrat tot aquest esforç no ens assemblem a aquests models de bellesa imposats?  Què passa quan la panxa no és prou llisa, la faldilla curta et marxa les xixes i l’escot no és tan espectacular com el de la tele? Que ens tornem vulnerables, que sentim que no tenim cap mena de valor com a persones i que necessitem constantment el reconeixement dels altres per sentir-nos vàlides.”

Aquest breu text el podrien signar milers i milers de dones joves, no tan joves, adolescents… que, per alguna raó o altra, han sabut descobrir, més enllà dels estereotips, la dictadura a la qual viuen sotmeses, fruit d’una pressió mediàtica insuportable, i d’uns interessos econòmics més que substancials.

El text és un fragment d’una interessantíssima reflexió que porta per títol “Perquè ens agrada ser unes ‘guarres‘”.  Crec que hauria de ser un d’aquells textos de lectura obligada, tant per a homes com per a dones, especialment quan pensem que no som tan monos ni tan mones com caldria.

Avui només vull recomanar una gran reflexió sobre el feminisme, sobre el rol de les dones a la societat de principis del segle XXI, de fet, especialment ara que bufen vents de canvi en molts àmbits.

css.php