ag. 312017
 

Se’ns en va l’agost.  Avui tanca portes fins l’any vinent.  Se’ns en va, i amb ell, diguin el que diguin el calendari i la meteorologia, se’n va l’estiu.  Demà arribarà setembre, carregat de nous projectes, de noves energies.  Començarà un nou curs escolar, començarà un nou cicle ple de sorpreses, d’il·lusions i d’incerteses.  Hi ha qui començarà una mena de compte enrere personal per arribar a alguna fita concreta, i hi ha qui començarà un compte endavant per anar guanyant el futur, dia a dia.  Sigui com sigui, alguna cosa nova i apassionant es posarà en marxa, demà mateix.

Aquesta mena de principi d’any petit que és el setembre, aquesta mena de segona festa major que ens permet somiar i fer plans, carregada d’energia i de ganes de fer, em fa pensar en la força de la joventut, aquell estadi vital en què tot és possible, en què la lluna i les estrelles no són tan lluny i on, amb voluntat, amb constància i amb dedicació, res no es pot escapar de la xarxa dels somnis.

Acomiadem l’agost, si us sembla, amb un autèntic i ja mític cant a la joventut.  Una cançó vella composada per Bob Dylan el 1974, en aquesta ocasió en una interpretació enregistrada el 1976 i publicada dos anys després.  Una versió que sempre em fa tornar als anys de la meva adolescència, però que encara segueix completament vigent i digna de ser escoltada, un cop més.  I tants com calgui, perquè la il·lusió no caduca.

YouTube Preview Image



ag. 302017
 

Ara que es parla de construir una nova república, la catalana, potser aniria bé començar a pensar, més enllà de les estructures institucionals, formals i legals, en determinats elements més intangibles, però que donen la mesura de la qualitat democràtica i cívica d’una determinada societat, com ara els privilegis dels alts càrrecs i, especialment, d’aquells que ja no ho són, però que sembla que es neguin a renunciar-hi.

Per fer-ho fàcil, un exemple:  el desplegament policial pel retorn de les vacances d’algú que va ser ministre en el seu moment, però que ja no ho és.  Parlo del tristament famós José Manuel Soria, que es veu que ha de seguir tenint privilegis i protecció policial, tot i que ja no ostenta cap cartera ministerial.  Evidentment, millor no calcular què costa la broma.

A Espanya, i també a Catalunya, encara no tenim prou clar que els diners públics són diners nostres.  Encara és com si fossin diners de ningú i, per tant, sense cap valor ni cap efecte sobre nosaltres.  Així s’explica que no hagi saltat tot pels aires pels milers de milions que s’han regalat a la banca, mentre el país s’empobria de manera escandalosa, sense anar més lluny.  Això sí, passar la calculadora per si aquí ens gastem tant o quant en comprar urnes, sí que es fa.  Tota una lliçó magistral d’hipocresia.

Si hem de fer un país nou, que sigui amb mandataris dignes, responsables dels diners que estan gestionant, i que són ben nostres, i que comencin a posar límits als privilegis i a les prebendes dels alts càrrecs públics.  Lamentablement, em temo, vista la realitat de casa nostra fins ara, en molts casos i a tots els nivells, des de la política més local fins a la més internacional, que això seguirà sent política ficció.



ag. 292017
 

Avui toca quedar malament, segur, amb més d’un i més de dos.  Però ves, què hi farem.  He llegit de passada el text de la llei de transitorietat que es va presentar ahir.  Com que no sóc politòleg, hi he anat a buscar els punts on més còmodament m’hi puc moure i, ho confesso, n’he sortit força decebut.

D’acord que és una llei de transitorietat i, per tant, res de definitiu.  El text final serà la futura constitució;  però no ens enganyem, aquest text destil·la constitucionalisme per tot arreu, la qual cosa em fa pensar que dibuixa, i en alguns casos amb força detall, la futura carta magna.

Anem al gra.  Hi he buscat què en diu de la llengua i, oh, sorpresa! un breu article, el 24, fa esment dels “drets lingüístics” i ho fia tot a la vigència de l’actual llei de política lingüística, de fa gairebé vint anys, tot parlant de les llengües catalana, aranesa (segur que la llengua no és l’occitana?) i castellana.  Pel que fa al cas de l’Aran, per cert, es despatxa la qüestió en un brevíssim article 5 que proclama la vigència de la llei i l’organització actuals.

Insisteixo:  d’acord que és un text legal transitori, però difícilment millorarem la qüestió lingüística si mantenim la política actual, més que superada per la realitat social.  Ja sabem què dona de si una llei de fa dues dècades, i la cooficialitat que consagra.  Si la futura constitució no canvia les coses, ja sabem què ens espera:  el mateix que des de fa vint anys, si fa no fa.  És a dir, la decadència continuada en l’ús social de la nostra llengua.

Nens i nenes.  Adolescents.  Si voleu una professió de futur, feu-vos mestres de català.  Em temo que en aquest nou edifici que es vol alçar, amb importants escletxes estructurals si res no ho evita (i no ho sembla), tindreu feina per a molts i molts anys, perquè seguirem fiant el futur de la nostra llengua a cursos i més cursos, tot esperant la miraculosa multiplicació dels parlants.  Això sí, amb el dret a expressar-nos sempre i arreu en qualsevol de les llengües (català, “aranès” i castellà), no fos cas que algú es pogués arribar a molestar.



ag. 282017
 

En quin moment vam decidir que tot el que hi ha al món està al servei dels nostres desigs?  En quin moment vam pensar que tot es pot fer i que fins i tot les normes de conducta més elementals no són res si ens ve de gust?  En quin moment vam perdre el respecte per la nostra història i pel nostre patrimoni cultural?  Potser aquestes preguntes poden sonar massa dures, però m’han vingut al cap en llegir la notícia d’una gent que va destrossar un taüt de 8 segles d’antiguitat perquè van pensar que era necessari tenir una foto del seu fill a dins.

Qui més qui menys podríem parlar de com és de difícil controlar els nens en un museu, posem per cas.  Però el problema apareix quan són els adults els incontrolables, i més encara la seva necessitat irrefrenable de fotografiar tota l’activitat diària i, si pot ser, de la manera més extravagant possible, com ara retratant el fill en un taüt.  Potser el cas és extrem, per sort, però qui no ha patit el soroll de les converses que no deixen escoltar la música en un concert, o la gent capaç de tot per fer una foto amb el mòbil enmig d’una representació teatral o de qualsevol altre espectacle?  Insisteixo:  en quin moment vam perdre el respecte per la cultura?  Potser en el mateix moment que unes determinades elits culturals van decidir que la cultura era un luxe reservat a quatre iniciats i a quatre potentats i, per tant, no calia posar-la realment a l’abast de la resta de mortals, que mai no la podrien apreciar.

El nivell cultural d’una societat és una bona mesura de la seva qualitat com a tal.  Considerar el coneixement en aquest àmbit un valor prescindible, com està passant cada cop més en el nostre sistema educatiu o en les pròpies programacions culturals i en la seva promoció i difusió, és un repte que com a país caldrà afrontar algun dia si volem realment una societat millor, en la qual el gust per la literatura, la música, la pintura, la història… es facin extensius cada cop a més gent.  I això passa per un canvi substancial en la mentalitat (no ja en els noms) de molts dels responsables i gestors culturals, no ens enganyem.  Mentrestant, seguirem patint la manca de respecte, ni que sigui per tal d’aconseguir una trista foto.

ag. 252017
 

I si algun dia comencem a deixar que determinades coses flueixin de manera natural?  Començo a estar una mica tip de viure a cop de performance.  Alguna que altra, en un moment determinat, està molt bé, i cal, però quan la cosa es converteix gairebé en hàbit, francament, em salten les alarmes del dirigisme. I no m’agrada gens.

Aquest petit comentari ve a to de la manifestació de demà a Barcelona i la ridícula disputa de banderes i samarretes que s’ha muntat.  Que si no s’hi han de portar banderes, o sí.  Que si les banderes han de dur crespons negres.  Que si cal dur una samarreta blava com a símbol de pau, o del que sigui…  Si us plau, que ens hem begut l’enteniment?  Que no som capaços ni de respectar els morts i convocar una gran manifestació amb un únic objectiu, d’altra banda tan clar i contundent com ara el tristament famós “no tinc por” perquè quedi clar que ni un atemptat ni els que puguin venir no ens paralitzaran com a país ni com a societat?  Que hem de fer sempre el numeret i convertir un acte, en el fons, de condol, en una festa d’esplai (amb tot el meu respecte cap als esplais)?

Caldria recuperar una mica el seny i tornar a distingir què fem en cada moment i com cal actuar en cada cas.  Demà hi haurà una manifestació per quinze persones mortes.  Elles, les seves famílies i el suport de la gent són l’únic objectiu.  No ho oblidem, i no ens perdem, com tants i tants cops, en una estètica inútil i, en aquesta ocasió, del tot improcedent i absurda.  La maduresa com a país també es demostra en aquests detalls gens menors.

ag. 242017
 

Diuen que una imatge val més que mil paraules.  I a fe de déu que de vegades és ben cert.  Un bon exemple recent el tenim en la portada de fa un parell de dies d’ABC, en la qual, a tota plana, es podia veure  el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, mostrant, ben agafada amb la mà, una foto del darrer dels terroristes responsables dels atemptats de Barcelona, tot just acabat d’abatre pels mossos d’esquadra.  Ni enllaço la imatge, ni m’entretindré en el text que l’acompanyava, perquè em semblen de tan mal gust que qui vulgui ho podrà trobar tot sense gaire esforç.  Al que vaig, avui, és a la imatge.

No recordo cap fotografia similar, en la qual un ministre de l’Interior aparegui en públic amb el trofeu d’un terrorista abatut o detingut.  Serà que aquests dies de vacances estic aprofitant per veure Joc de Trons, però no he pogut evitar veure en el ministre qualsevol dels reietons cruels de la sèrie amb el cap d’algun dels seus enemics agafat pels cabells, mostrant-lo, ben orgullós, en públic.

Sé que ho he dit en articles anteriors, però és la lògica de la mentalitat de guerra, en què només hi caben vencedors i vençuts i on l’únic enemic possible és l’enemic mort.  Marca Espanya, de fet.  De tota manera, què es pot esperar d’un govern que menteix sistemàticament i que es veu corregit per organismes internacionals, com ara Interpol, sense que passi res?  Imagineu que un conseller de la Generalitat fos desmentit per una institució europea?  Imagineu l’allau de crítiques, el rebombori que es muntaria i les dimissions que caldria afrontar?  Doncs a Espanya, res.  Res de res.  Com qui sent ploure.  Ja és ben veritat que tot s’hi val en l’amor i en la guerra, i hi ha qui només sap pensar (per dir-ne d’alguna manera) en clau bèl·lica.

ag. 232017
 

Segurament, el fanatisme no deixarà mai de sorprendre’m.  Qualsevol fanatisme.  Ara mateix, sense anar més lluny, unes recents declaracions de Jaime Mayor Oreja apuntant als matrimonis igualitaris (homosexuals, perquè m’entengui tothom) com una de les causes de la degeneració espiritual d’Occident i com una de les febleses que facilita i propicia atemptats com els de Cambrils i Barcelona.  I va i es queda tan ample, després de deixar-ho anar.  Imagino que el mateix deu passar a Niça, Londres… O potser és que Espanya segueix sent la reserva espiritual d’Occident, tota sola?  Això sí que és una guerra de civilitzacions (o més aviat religiosa) en tota regla.

Però bé, què en podíem esperar, d’aquest personatge.  A tall de recordatori, és el mateix que mai no ha condemnat el franquisme perquè és una part de la història d’Espanya (es veu que segons què, si ha passat -i per tant és història- ja no és condemnable, encara que dubto que sigui capaç de dir el mateix d’ETA, per exemple, una part de la història del seu País Basc natal), o d’afirmar que aquella època va ser una etapa d’enorme placidesa.  Per a molts, placidesa eterna, dit sigui de passada.

Per cert, Mayor Oreja va ser ministre de l’Interior entre 1996 i 2001 en governs d’Aznar, un altre gran demòcrata de tota la vida, i el va succeir al càrrec, oh sorpresa! Mariano Rajoy, de qui encara deu haver algú que està esperant que digui alguna cosa intel·ligent a propòsit dels atemptats (jo no, francament, perquè no fa cap falta), tot i que deu estar prou ocupat amb els triomfs del Real Madrid i es veu que el Marca no en va parlar, d’aquests atemptats.  I tota aquesta colla ens venen a donar lliçons de convivència i de moral.  Quin tip.

ag. 222017
 

Ahir va caure el darrer dels terroristes, i sembla que el principal agent, de  l’atemptat de Barcelona.  Ahir a la tarda, per què negar-ho, tots vam respirar una mica més tranquils.  Capítol tancat, tot i que la història segurament continuarà, igual com les investigacions policials, tal com va deixar clar el major Trapero, personatge cridat a entrar per la porta gran de la iconografia catalana contemporània.

Ahir a la tarda, un mosso d’esquadra va disparar i va matar un assassí.  Exactament igual com fa quatre dies van fer uns altres companys seus, i tant em fa si eren homes o dones, alts o baixos, o joves o vells.  De fet, el millor que els podria passar a tots plegats és que la seva identitat romangui sempre anònima, per seguretat seva i per evitar que la premsa sensacionalista i els fanàtics de tot signe els converteixin en símbol o en objectiu.  Per sort, el cos al qual pertanyen i la societat catalana en general hi estan fent els possibles perquè així sigui.  Gratitud eterna per la seva feina, silenci i discreció.

La pregunta que em faig, però, és que deu passar pel cap d’aquests agents un cop han vist que els seus trets han encertat.  D’acord que són professionals preparats i tot plegat, però són persones i saben que la seva actuació ha evitat moltes morts, però n’ha causat alguna.  Els seus trets han mort algú.  Algú que, com tothom, tenia una història una família, una vida.  Crec que, a més de la gratitud a la feina policial, cal fer arribar, com bonament puguem, el nostre suport als agents, perquè matar, no ens enganyem, no és fàcil i de ben segur que els passa factura.  Justament és aquesta factura la que fa encara molt més valuosa la seva decisió i els seus actes.  Tots hem dormit més tranquils, avui.  I ells?  Tant de bo que també.

ag. 212017
 

Els atemptats de Barcelona i Cambrils estan deixant al descobert moltes mentides i moltes veritats sobre la situació real de Catalunya, de la seva gent, de les seves institucions i de la seva relació amb els seus equivalents a Espanya.  Cada dia que passa, gairebé cada hora que passa, es fa més evident l’abisme mental entre els uns i els altres.  Per fer-nos una idea de la situació, val la pena llegir aquest article, publicat ahir mateix i que resulta prou il·lustrador.

Però des de la publicació del text ja han passat més coses que ens haurien de fer pensar en quin país vivim, ara mateix, i quin país volem.  A tall d’exemple, només dues observacions:

Primera:  funeral més o menys d’estat -no estic massa al cas de com funciona el protocol reial- amb una missa catòlica a la Sagrada Família.  És evident que a l’estat aconfessional que diuen (la sacrosanta constitució ho explicita) que és Espanya, li importa un rave el pensament de les víctimes a les quals suposadament es vol honorar i es respon a un atac, sobre el contingut religiós del qual s’ha insistit fins a la sacietat, amb més religió.  Tot molt coherent.  I de propina, un oficiant absolutament fora de lloc, per més cardenal que sigui, per a major satisfacció dels més il·lustres assistents.  Mentrestant, les cues per signar el llibre de condol de l’Ajuntament de Barcelona segueixen plenes de ciutadans anònims que volen expressar el seu suport sentit i discret a les víctimes i a les seves famílies.

Segona:  podríem repassar exhaustivament totes les declaracions per comprovar que el to i les paraules del president, del conseller d’Interior, del major dels mossos i de tothom que ha pres la paraula, de manera oficial aquests darrers dies, han estat de preocupació, de dolor i de recerca dels responsables d’un crim.  Aquest ha estat l’estil fins que ha aparegut el ministre Zoido parlant de cèl·lules i de desarticulació, sense anar més lluny -i sense raó, dit sigui de passada- amb un to i un llenguatge propis de l’estil bèl·lic, on només hi caben vencedors i vençuts.

Veieu les diferències?  Doncs això.

ag. 202017
 

Setmana atípica, aquesta que tanquem.  Una d’aquelles setmanes que es recordaran molt de temps i que ens han d’ajudar aprendre moltes coses que havíem pogut intuir, però que mai no havíem sentit, realment.  I és que, de tant en tant, la vida ens sacseja amb una virulència inesperada i contundent i ens mostra el seu rostre més dur.  Aleshores, la sorpresa, el desconcert i la por se’ns fan presents i ens obliguen a descobrir nous escenaris, noves maneres de seguir endavant.

Aquesta setmana hem après, si encara no ho sabíem, que som vulnerables, fràgils, i que necessitem, i de quina manera, aquells que tenim a la vora, perquè només des de la solidesa dels neguits compartits, només fent causa comuna de la incertesa i la inseguretat ens fem forts i ens podem alçar de nou, enmig de qualsevol escenari advers.

El dolor passa, fa el seu curs, ràpid o lent, però passa, i la calma, amb la seva parsimònia, finalment ho va posant tot de nou a lloc;  i la calma duu la il·lusió renovada.  Avui és diumenge;  vulguem o no, un dia que sempre tanca un període i dona pas a un altre, a una nova setmana, a un nou dilluns, principi de tot o, com a mínim, de la voluntat tossuda i renovada de tornar a somriure i a passejar sense angoixa.  I voler és el primer pas per poder.

 

css.php