nov. 302012
 

Avui i demà es torna a posar en marxa el gran recapte d’aliments que organitza, lamentablement de nou, el Banc dels Aliments.  I insisteixo en l’adverbi “lamentablement”, perquè cal que algun dia no faci falta cap recapte.

En qualsevol cas, poques iniciatives em semblen més dignes de respecte i col.laboració que aquesta, tant per la seva finalitat, com pel rigor i la seriositat dels seus organitzadors.  Gràcies a aquesta crida, milers de persones tindran garantit un plat a taula cada dia, tot i la brutal conjuntura que patim.

Estic absolutament segur que aquest nou gran recapte serà un èxit absolut, perquè tothom té molt clar que d’aquesta crisi no en podrem sortir només nosaltres, però sí que podem, amb la nostra modesta o gran contribució, fer que aquells que més estan patint vegin la seva situació una mica alleugerida, i que sàpiguen que no estan sols.

M’agradaria molt saber si aquells que s’omplen la boca parlant de solidaritat i de la necessitat d’arrimar el hombro,  és a dir, la classe política en general, té cap intenció de col.laborar, des de la seva enorme capacitat de fer, o si seguiran mirant-se la realitat des de la fredor de les dades econòmiques.  I posats a demanar, estaria bé que CaixaBank, que també col.labora amb el gran recapte, a través de la seva obra social, fes una autèntica contribució, facilitant les coses a tots aquells que poden perdre la seva casa, per no poder pagar la seva hipoteca ni havent de recórrer al banc dels aliments per poder menjar.  Això sí que seria solidaritat de la bona.

Mentrestant, nosaltres anirem fent la nostra aportació per superar, i ben de llarg, totes les previsions d’aliments a recollir.  Nosaltres sí.

 



nov. 292012
 

Un dels debats recurrents a tota mena de tertúlies, el dia que hi ha un petit forat en la programació que cal omplir amb qualsevol cosa amb una mica de ganxo, o quan ho permeten les cròniques de la corrupció o les campanyes electorals, és el de la igualtat de gènere.  Confesso que em resulten extraordinàriament avorrits, la major part d’aquests debats, perquè aconstumen a no ser altra cosa que una successió de tòpics que intenten demostrar que la dona no pateix cap mena de discriminació social, ni laboral, ni a dins de la llar, i que tot és qüestió de mèrit i capacitat.  Qualsevol opinió en contra d’aquesta mena de dogma social universalment assumit és immediatament titllat de mania, de fòbia feminista o, simplement, de ganes de discrepar per amagar la manca de preparació.

Per a tothom que pensi d’aquesta manera, li recomano la lectura d’aquest article.  I és que quan passem del pur comentari d’opinió a una prova experimental mínimament elaborada, afloren totes les mancances d’una societat que es complau a considerar-se igualitària, en un exercici magnífic d’engany col.lectiu.  I parlo dels països suposadament avançats, democràtics i declarats defensors dels drets humans.

Podríem trobar molts exemples similars, en tots els àmbits socials.  Evidentment, la discriminació per gènere no és exclusiva del món científic, ni de bon tros, i penso que és bo recordar-ho, justament avui, que no és cap dia internacional de res que tingui a veure amb aquesta qüestió, però al llarg del qual se seguirà perpetuant una situació terriblement (quan no dramàticament) injusta.



nov. 282012
 

El sistema democràtic espanyol respon a una curiosa concepció del terme que, per ressumir, es pot concretar en votar quan es convoquen eleccions i punt.  Poca cosa, molt poca.

Una bona mostra d’aquest autèntic dèficit de qualitat democràtica el tenim en el fet que cap iniciativa legislativa popular no ha prosperat des de 1983.  És a dir, que més enllà del que diuen les lleis que regulen aquest mitjà de participació popular en la política, hi ha la voluntat dels governs de tot color de no permetre cap involució en la seva exclusivitat legislativa.

D’altra banda, Catalunya també presenta algun que altre aspecte fosc, sobre el qual caldria fer llum.  El darrer exemple, el processament d’un grapat de polítics dels ajuntaments de Sabadell i de Montcada i Reixac, amb els respectius alcaldes al capdavant.  Si més no, cal constatar que la intervenció policial i judicial ha tingut el detall de deixar passar les eleccions.  Curiós, sobretot perquè es tracta de membres d’un partit que fa quatre dies feia bandera de l’honestedat, a propòsit de les acusacions d’El Mundo.

Farien molt bé els polítics d’escoltar una mica la veu de la ciutadania, i de fer-ne cas, ja posats, perquè només així es podran evitar espectacles vergonyants com aquests que comento, i molts d’altres.

I després parlen de desafecció.  Qui és el desafecte?



nov. 272012
 

Avui, el futur president reelegit, Artur Mas, ha de sentir tot el pes de la porpra pel paper que la història li acaba d’atorgar.  Ni més ni menys que el de liderar la transició de Catalunya cap a la sobirania, si no vol renunciar a la seva paraula, però amb la impescindible complicitat d’altres forces polítiques, potser fins i tot des del propi govern.

Dificilíssima responsabilitat la de Mas, potser tant com la de Junqueras, sobretot, ja que la deriva natural dels resultats apuntaria cap a l’entrada d’Esquerra al govern.  Es fa difícil imaginar, després del que hem viscut aquestes darreres setmanes, pactes de CiU amb el PSC o amb el PP, tot i que aritmèticament són possibles, i coses més rares s’han vist.

Avui tots i cadascun de nosaltres estem absolutament legitimats per exigir dels nostres representants polítics una consciència d’estat que no hem vist fins ara.  Estem absolutament legitimats a exigir una capacitat d’acord i de pacte que vagi molt més enllà d’arguments demagògics i de suposats posicionaments ideològics que tot sovint només amaguen recels i rancúnies personals.  Catalunya és un país prou petit com per saber de quin peu calça cadascun, més enllà del que digui o deixi de dir.

D’aquí uns dies es constituirà un nou Parlament clarament sobiranista, per cert,  i una mica més endavant, un nou govern que, per força, i perquè així ho exigim la majoria de ciutadans que vam poder votar, ha de ser capaç de liderar aquesta autèntica i definitiva transició nacional.

Avui comença un nou temps polític, una nova història, i no podem permetre cap nova traïció, cap nova renúncia.  Només ens val que cadascú assumeixi la quota de representativitat que té, amb responsabilitat, amb orgull i amb sentit de país.  I aquest cop de debò, sentit realment tot el pes de la porpra, per no oblidar el nostre mandat, escrit amb vots.

nov. 262012
 

Poc més de dos mesos ha durat la il.lusió d’un canvi històric a Catalunya.  El Parlament que tindrem dóna menys joc, pel que fa a la volguda independència, que el que teníem ahir, sobretot perquè el primer partit ha perdut força d’una manera extraordinària i, a hores d’ara, amb prou feines podrà fer govern, i sempre a canvi de concessions enormes que, per força, dificultaran la governabilitat (la qual cosa no té per què ser negativa, des de la perspectiva de les polítiques socials, si és el cas).

Per a aquest viatge, no calien alforges, ni un desgast polític terrible que ha donat ales als sectors més immobilistes.   Potser aquests resultats evidencien una distància enorme entre la classe política i els opinadors, i una societat real que, al meu parer, ha castigat amb contundència la poca claredat, els discursos ambigus i unes polítiques socials terriblement agressives.  Al capdavall, una combinació explosiva.

Caldrà veure si el nou govern gossarà aventurar-se en el procés d’un referèndum d’autodeterminació, amb mínimes garanties de sortir-se’n amb claredat, per molt que la presència sobiranista al Parlament sigui més que significativa, perquè, més enllà de les aritmètiques parlamentàries, l’espanyolisme surt molt reforçat, amb un PP consolidat i amb Ciutadans que hi triplica la seva presència.

Finalment, ens trobem davant d’una nova legislatura en què les polítiques econòmiques i socials guanyaran protagonisme.  Mentrestant, em temo que podria ser que la independència hagués d’esperar, perquè qui va convocar aquestes eleccions haurà de donar moltes explicacions, sobretot a l’interior de la seva pròpia formació (i aquí potser serà on tindrà l’enemic més dur), i haurà de fer molts equilibris davant d’una pressió des de l’esquerra en demanda de polítiques més socials, i també des d’un espanyolisme crescut amb el fracàs de l’aposta convergent.

El 2014 seguirem sent Espanya, i no per manca de voluntat, sinó per un greu error estratègic que ha fet saltar pels aires un lideratge clar, em temo.  Esperem, com a mínim, que també siguem una mica menys pobres, a no ser que la col.laboració CiU – PP es mantingui, perquè també suma.  I ja està dit.

nov. 252012
 

Al llarg de la vida hi ha moments en què tenim consciència de viure un moment excepcional i irrepetible, com ara quan acabem uns estudis, tenim un fill o prenem la decisió de viure en parella, per posar només algun exemple.  Al llarg de la vida dels pobles, també hi ha moments com aquests i, sense cap dubte, avui n’és un.

Avui Catalunya pot capgirar la història.  Ja sé que sona molt solemne, aquesta afirmació, però estic convençut que serà així, perquè la continuada humiliació que hem patit per part d’Espanya, i la demostració de brutícia política i mediàtica dels darrers temps, no permeten cap marxa enrere.  O algú es pensa que podem dir “aquí no ha passat res” i, com si fos el joc de l’oca, tornem a la sortida i seguim jugant com si tal cosa?

Igual que passa a les nostres vides, hi ha moments que no tenen retorn i, si s’intenta que en tinguin, els efectes acostumen a ser desastrosos.  Som amos dels nostres actes i allò que decidim a cada moment ens obliga a ser-ne conseqüents i a seguir endavant, més savis, o de vegades ben escaldats, però sempre endavant.

Així doncs, vestim-nos amb les millors gales d’orgull i dignitat i sortim al carrer a dir qui som i, sobretot, qui volem ser, amb alegria, amb esperança i amb il.lusió.  Per un cop, enmig de la crua realitat que ens obliguen a viure, somriem, que avui, realment, podem començar a guanyar.

A partir de demà ja jutjarem les accions dels nostres representants, amb tanta contundència com calgui, però avui, ni que només sigui per un dia, deixem-nos portar per l’esperança que estem obrint la porta a un futur millor, perquè com diu la cançó, avui sí que  “Som aquí, tossudament alçats, proclamant el nom, el temps i el lloc que ens dol i pertany“.

nov. 242012
 

Per fi s’ha acabat!  Quin tip de campanya electoral… Avui toca jornada de reflexió, aquesta absurda jornada que, si els mitjans i les filtracions ho permeten, serà com la calma que precedeix la tempesta.

Vull aprofitar aquests moments de suposada calma per remarcar un fet que no sé si no ens ha passat desapercebut:  que els ulls de molts observadors estrangers estan posats en nosaltres, els catalans, i en aquestes eleccions que, entre altres coses, seran una mena de prova del nou de la democràcia espanyola.  De moment, em temo que la prova no està donant un resultat gaire esperançador, i és que davant la mirada crítica del món, Espanya, en quinze dies, ha aconseguit mostrar la seva autèntica cara i el seu autèntic tarannà.  Repassem, així, per sobre:

– Prohibició de la Junta Electoral d’una campanya publicitària que convidava a votar.

– Filtracions de documents més que dubtosos a determinats mitjans també més que dubtosos.

– Enfrontament i contradiccions entre les declaracions judicials, guvernamentals i policials.

– Un aparell diplomàtic que impideix el vot a la major part de catalans residents a l’estranger.

– Crides a la supressió de l’autonomia de Catalunya.

– L’església catòlica fent declaracions a favor de la unitat d’Espanya.

– Crides diverses a la intervenció militar a Catalunya.

– Enfrontament entre les fiscalies espanyola i catalana.

– Ministres que es contradiuen en les seves manifestacions, i un president que sembla que res no sigui cosa seva.

– Vulneració sistemàtica de la pressumció d’innocència, amb total impunitat.

– Sindicats policials que fan públics documents anònims, carents de credibilitat, als mitjans i no als seus superiors o als jutges.

– Una catorze cops gran d’Espanya (la Duquesa d’Alba), opinant contra la independència.

– Manifestos signats per suposats intel.lectuals, contra la independència, que fa quatre dies es pronunciaven en un altre sentit.

– Admissió de la denúncia contra un president democràtic, presentada per un ex guàrdia civil colpista condemnat.

En resum, tota una exhibició de poderio hispánico, des de tots els àmbits.  I això, només, per demanar una consulta a la ciutadania!

Amb aquest panorama, vull compartir la meva reflexió:  algú encara es planteja donar suport a qualsevol que no proposi sortir, cames ajudeu-me, d’Espanya?

 

nov. 232012
 

Poca feina deu tenir el Papa quan es pot dedicar a esbrinar la versemblança històrica de les representacions tradicionals dels pessebres.  I com que la poca feina acostuma a tenir efectes demolidors, ara ens tocarà repensar la imatge que tots plegats tenim d’aquestes estampes nadalenques i, de passada, el cançoner, o els pastorets, fins i tot.

Amb la darrera publicació del Papa cauen alguns dels elements més assumits en el nostre imaginari pessebrístic.  En primer lloc, la mula i el bou i, de retruc, i en tant que animals, també els ramats d’ovelles, pastors inclosos (es veu que el bestiari de l’època no era ben bé el que nosaltres fem servir).  Pel que fa als reis, sembla que tampoc no són tan reals com pensàvem, i l’estrella resulta que és una supernova.  Això sí, en manté intacta la virginitat de Maria (un dogma és un dogma i no es toca).

Quina patacada de realisme, tot d’una.  I encara rai que no ha parlat ni de l’àngel (imagino que aquesta figura ressisteix qualsevol dubte científic), ni el nostre benvolgut caganer (ni que sigui per pura fisiologia).

En resum, que quan aquest Nadal ens plantegem com hem de fer el pessebre, podem triar per la versió “canònica”, seguint els criteris papals, amb la qual cosa ens estalviarem un bon nombre d’elements (serà que això de retallar i estalviar no té límits), o per la “tradicional” (apòcrifa), tot i que ja no sé si serà o no pecat, perquè si no segueix l’ortodòxia vaticana, qui ho sap.

Ja és ben veritat que qui no té feina el gat pentina, o la mula i el bou elimina.

nov. 222012
 

Ara que pinten bastos per a la investigació, amb el demolidor efecte que això tindrà, en termes d’endarreriment copetitiu, crec que val la pena llegir aquest article, llarg però interessantíssim, sobre set coses que la ciència -l’aplicació del mètode científic- pot aportar a la política, per millorar-la substancialment.

Sé perfectament que fer aquest tipus de recomanacions és picar sobre ferro fred, perquè els nostres mandataris no volen (ni poden) aplicar aquestes mesures, però sempre és bo llegir coses interessants que ens aporten una visió crítica i assenyada de la realitat que ens toca viure.

A tall de resum, aquests set enunciats bàsics són:

1. Apredre a detectar errors i a canvair d’opinió.

2. Admetre que altres idees poden ser millors i més exactes que les pròpies.

3. Ser prudents mentre no s’arribi a la certesa necessària per poder fer afirmacions.

4. Necessitat de disposar d’una base cultural sòlida.

5. Coneixement d’idiomes.

6. Saber tactar amb rigor les dades i les xifres.

7. Disposar d’una visió general del món i de la realitat.

Si us ve de gust, ara us convido a redactar set principis generals pels quals s’hauria de regir la ciència, en base a la manera real d’actuar dels nostres polítics.  Per apretar a córrer, oi?

Si no acceptaríem com a vàlida una determinada manera poc rigorosa de fer ciència, perquè hem de donar per bons uns principis d’actuació més que discutibles quan es tracta de política?

Crec que exigir una mica de rigor sempre és bo.  També en política.

nov. 212012
 

No, no.  No tinc cap intenció de parlar de la imatge del candidat Mas amb els braços oberts, ni del ja tan sobat messianisme que la foto pot transmetre.  De fet, no tinc cap intenció de parlar de res que tingui a veure amb la campanya electoral.

Moisés és el nom d’un dels dos avis d’un petit poble de Sòria que han saltat a la fama, sense pretendre-ho, gràcies a un vídeo que Internet ha fet famós perquè fa cinc anys, en plena bonança econòmica, ja vaticinava el desastre econòmic que patim.  Moisés torna a ser notícia, però ara, lamentablement, amb motiu de la seva defunció.

Moisés Ciriano és un més de tants padrins i padrines que tots podem reconèixer i que ens aporten una visió de la realitat i de la vida que sovint menystenim per catastrofista o per antiquada i que faríem bé de no despatxar amb tanta lleugeresa com ho fem.

La mort d’una persona sempre és un esdeveniment trist, però quan qui se’n va s’endú per sempre un tros de saviesa popular, d’aquella saviesa antiga que perdura al llarg dels anys (dels segles, si voleu), tots perdem una mica d’aquell sentit comú bàsic, elemental fins i tot, que tanta falta ens fa.

Dencansi en pau Moisés.  Aquest Moisés:

css.php