nov. 122012
 

Som a les portes de les que segurament són (i seran) les eleccions més transcendentals de la Catalunya moderna, les que poden marcar un gir històric sense precedents  i, quan portem ben pocs dies de campanya, confesso que esquivo tant com puc els espais de propaganda electoral.  Cansen molt.

Un dels pitjors efectes que van tenir els anys de bonança econòmica, a nivell polític, va ser eliminar l’èpica dels projectes col.lectius que històricament ens han fet avançar i substituir-los per conceptes més contemporanis com “gestió” o “eficàcia” o per metàfores més o menys desafortunades com la “pluja fina”, o per desqualificacions personals.  Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, sabem que la pluja fina va ser, en realitat, una galleda d’aigua freda, que la gestió va ser un exercici lamentable d’irresponsabilitat, i que l’insult i la mentida són arguments d’ús habitual.  El canvi de l’èpica per la prosa o per la lírica mediocre no va ser massa positiu, em temo.

Però vet aquí que, per variar, no aprenem dels nostres errors i ens entestem a insistir-hi, amb desqualificacions personals, amb mentides intolerables i amb tota mena de bajanades llençades amb absoluta impunitat pels diferents candidats, en un espectacle llastimós, als ulls de qualsevol persona no lligada als seus interessos més mesquins.  No penso perdre ni un minut a fe-ne una repassada, perquè crec que ni cal.  Qui segueixi mínimament l’actualitat sabrà trobar-ne un bon grapat d’exemples.

Enmig de tot plegat, apreix el partit del govern amb una clara crida a l’èpica i se’l titlla de messiànic.  Ben segur que tot líder té alguna cosa cosa de messiànic, aquí i arreu del món, perquè em temo que és consubstancial a l’èpica.  Encara no sé què votaré, perquè tot i que sé perfectament què vull, no sé de qui me’n puc refiar, vista la història recent de tots plegats.  En qualsevol cas, demanaria un esforç a les diferents formacions per ser capaces de generar il.lusió col.lectiva (ni que sigui tirant de messianisme i de sentiments èpics) i de no perdre’s en joc brut entre els membres d’un clan polític que no mereixem, ni en mentides que  fan fàstic, de tan barroeres com són.

Mentrestant, intento desconnectar de la campanya, a l’espera de novetats més edificants, amb la certesa que els catalans independentistes no som monstres assassins.

css.php