març 312018
 

Ja fa uns anys que Eduard Punset va afirmar que la felicitat és a l’antesala de la felicitat.  De manera similar, gaudim de les coses només de pensar a fer-les (un viatge, una trobada especial, un espectacle…), però caldria afegir que també en gaudim quan les estem fent, en major o menor mesura, en tant que responguin a les nostres expectatives o que ens aportin sorpreses que no havíem previst i, finalment, també en gaudim recordant-les, perquè la memòria, el record dels moments de felicitat, també és una font de felicitat prou destacable.

Si la vida és una constant evolució cap a algun lloc que desconeixem -encara que aquest destí sigui el no res- val la pena mirar de gaudir cada moment, perquè no tornarà mai més i només tenim una oportunitat per fer-ho.  De tota manera, recrear-nos en cada experiència en els tres temps que comentava:  imaginant-la, en futur, vivint-la, en present, i recordant-la en passat és una manera intensa i magnífica d’acostar qualsevol experiència a aquella felicitat, sovint tan difícil de definir com de trobar.

Avui, Dissabte de Glòria.  Per als cristians, dia de dol per la mort de Crist i el seu viatge als inferns, on tots els difunts de tots els temps esperaven la seva resurrecció.  Un dia singular per als creients, i un dia també singular per a tothom, si el volem aprofitar per mirar fer que sigui un bon dia, en què la nit doni pas a la llum i a les ganes de gaudir del privilegi d’estar vius.  Aprofitem que hi som, doncs.  Avui és un altre dia, una altra oportunitat per ser feliços.

març 302018
 

Ja ho sabem:  tot té un principi i un final.  Tot comença i tot acaba;  i tant pot per per fortuna, com per desgràcia.  Així són les coses.  I aquesta, segurament, és una de les grans lliçons que cal no oblidar mai.  Per més complicat que pugui resultar tot, per més dur i més dolorós, tot se’n va, en un moment o altre.  Per contra, per més agradable i més plaent que sigui allò que vivim, aprofitem-ho amb intensitat, que tampoc no durarà per sempre.

Som de ple a Setmana Santa, segurament una de les èpoques més estranyes de l’any i que més es presta a tota mena de posicionaments personals.  Sigui com sigui, és temps de descobertes o de retrobaments, de recolliment o de festa.  Tot depèn dels interessos, creences o prioritats de cadascú.  I prou pot ser que aquesta sigui la gràcia d’aquests dies: que tant podem fer cap a la neu com a la platja, passant pel retorn a les arrels familiars, o per acollir aquells que tornen.  Tot, absolutament tot, hi cap, i tot està bé, si ens està bé.

Avui, Divendres Sant.  Un dia que per als creients catòlics comença amb un viacrucis i que va avançant amb tot tipus de mostres de dol i de supersticions populars prou estranyes, com ara la prohibició d’escombrar, netejar o fer els llits, o amb pràctiques que actualment considerem políticament incorrectes, com allò de matar jueus que tocava ahir, Dijous Sant, tot i que segons on, tenia molt més recorregut.  Per sort, tot canvia, tot evoluciona, tot s’acaba i tot dona pas a noves realitats i a noves maneres de fer.  Aquí potser sí que val la pena recordar que entre la mort i la resurrecció hi ha un trànsit d’uns pocs dies, i que tot canvi vol, també, aquest període llarg o breu de transformació.

Dies de retrobament, vulguem o no.  Ja sigui amb la nostra cultura tradicional, amb les nostres creences, amb els nostres, o amb nosaltres mateixos.  Tant li fa, de fet.  Potser el més important és que aquests són dies diferents, amb un ritme diferent al de cada dia, que estaria bé que ens servissin per agafar empenta, ara que la primavera es va imposant, a poc a poc però de manera inexorable, i que la vida recomença amb tota la seva intensitat i amb tota la seva passió.

març 292018
 

Ja ho diuen:  “tots els diables s’assemblen”.  I deu ser veritat, perquè sembla que hi hagi coses que s’encomanen, i a fe de déu que no caldria, i allò que era estrany i pervers acaba esdevenint habitual.  El diable guanya.

Un exemple:  aquella formació política que va néixer per anar contra l’excessiva presència del català a la societat, especialment a l’escola i a la televisió -guardi’m l’hemeroteca de mentir-, així que s’ha anat acomodant al Parlament, ha anat fent del castellà llengua d’ús cada cop més freqüent a la cambra, arrossegant ràpidament a formacions ideològicament afins, en un primer moment, en una mena de lluita de caps de manada per veure qui la diu més grossa, i a la resta de formacions, a poc a poc, de manera difícil d’evitar, però encara més difícil d’entendre.  La sessió parlamentària d’ahir mateix en va ser un bon exemple (repasseu-ne els vídeos, si voleu), però no pas l’únic, darrerament.

Què voleu que us digui, però sentir un aspirant a president del meu país parlant en castellà al Parlament, on absolutament tothom coneix aquesta llengua, em resulta innecessari i, ras i curt, ofensiu per a tota la gent que durant dècades s’hi han deixat tants i tants esforços per fer present el català a tot arreu.  I ja posats, encara em resulta més intolerable que, a mode de cortina de fum, abans fes una petita intervenció en occità, també oficial a Catalunya, per si algú encara no se n’havia adonat.  Deuen ser les noves formes que van imposant aquells que ens volen destruir.

Vivim temps de desconcert i d’agressions en tots els fronts.  Però justament per això, si no tanquem files al voltant d’allò que ens defineix íntimament com a poble i com a país, i la llengua és -o hauria de ser- un d’aquests elements essencials, ens acabarem desnaturalitzant i traint allò que som.  És trist, però la nostra llengua, el català (de l’occità millor ni parlar-ne, si no volem prendre encara més mal) cada dia importa menys a més gent.  És trist, però és real i constatable, més enllà de les grans paraules i dels homenatges a les nostres patums.  És urgent capgirar la situació, al Parlament i arreu, si no volem que tots els diables, com als Pastorets, acabin assemblant-se i parlant el mateix.  La llengua, no ho oblidem, no és cap estructura d’estat, és la biga mestra que sustenta l’arquitectura del nostre país i del nostre model de societat.  Entesos?

març 282018
 

No hauria pogut pensar mai que acabaria dient que les paraules poden arribar a ser la cosa més inútil del món.  Bé, de fet, estem vivint moltes coses que mai no hauríem pogut pensar que passarien, però que han passat, estan passant i encara passaran una bona temporada.

Avui, sessió al Parlament.  Una nova sessió que servirà per deixar anar milers i milers de paraules que, sent amable, qualificaré, fins i tot abans d’escoltar-les, de mediocres.  A hores d’ara, ja sabem quin és el to dialèctic de la nostra cambra de diputat:  una barreja que va del pur exabrupte tavernari, a l’abstracció retòrica absoluta, passant per la repetició monòtona de conceptes vells (diàleg, consens…) que ara mateix ja sabem que fa dècades que no volen dir res.

Paraules, paraules, paraules.  Però, i després?  Doncs, després, titulars de diaris i de cròniques televisives, xerrameca a les xarxes, opinions i opinions dels uns i dels altres… és a dir, més paraules.  I així anirem passant dies i setmanes justificant la incompetència o la brutalitat, a cop de paraules.

Si la política ha de ser l’instrument que permeti a grup humà organitzar-se i avançar en els seus nivells de confort social, fa dies que la política ha desaparegut del nostre país.  Si més no, aquella política que es basa en la capacitat dels nostres representants electes.  És trist constatar com la dialèctica, les paraules, cada dia són més buides i més previsibles, i com la capacitat d’articular i fer possibles les grans ambicions s’han perdut enmig de tant parloteig.  Mentrestant, la realitat fa la seva.  I fa mal.

març 272018
 

Cada dia és més complicat creure i confiar en tot allò que no produeix una satisfacció immediata, un resultat gairebé instantani.  Vivim temps ràpids, vertiginosos gairebé, on la constància i la paciència són espècies poc menys que exòtiques en vies d’extinció.  De tota manera, les grans coses, les fites realment importants, mai no acostumen a assolir-se sense un esforç sostingut durant un temps més o menys llarg, tot i el cansament i els moments de defalliment que tot procés a mig o llarg termini comporta.

Però si ens ho mirem amb una mica de calma, segur que sabrem trobar bons exemples, en qualsevol àmbit, de la satisfacció intensa que genera allò que assolim a un preu alt -i no parlo de diners-, o després de feina i més feina, un dia sí i un altre també, silenciosa i imprescindible.  I és que, no ho oblidem, la vida, i la major part de les coses importants que aquest concepte tan ampli inclou, és una cursa de fons, un camí per etapes en el millor dels casos, en què pas a pas anem assolint petites victòries, o ens anem acostant a una meta sempre llunyana.

Quan el neguit per no veure resultats de res d’allò que fem, potser cal recordar que el triomf passa per no defallir, per insistir un dia i un altre en accions, en gestos gairebé simbòlics, pels pocs efectes que sembla que tinguin a curt termini, i per ser constants i pacients.  Només així acabem arribant allà on ens havíem proposant.  I és que cedir a la impaciència, abandonar abans d’hora, és la millor manera de fracassar.

Ja ho va dir Pompeu Fabra: “Cal no abandonar mai la  tasca ni l’esperança”.  Doncs això.

març 262018
 

Sempre s’ha dit que els catalans tenim a dins un filòleg i un entrenador de futbol, per la gran facilitat amb què opinem i dictem sentències sobre llengua o sobre futbol.  Ara caldria afegir que també tenim un analista polític i un advocat, fins i tot.  El famós procés també les té, aquestes coses.

Paradoxalment, com més savis ens anem fent, o potser per això mateix, es fa més evident que tirar endavant, per més ganes que hi hagi, sense mapa, ni tripulació és molt complicat, perquè els camins sempre són diversos i no tots igual de plàcids, amb la qual cosa el perill de perdre’s augmenta.  I en aquest punt ens trobem.  Sabem què volem, sabem on volem arribar però anem fent passes sense gaire sentit.

Em costa molt acceptar que tot el que hem viscut els darrers anys, i de manera molt especial els darrers mesos, acabi no servint per a res.  Ara com ara, encara em costa imaginar aquest escenari de país, llevat que hi hagi una rendició més o menys maquillada d’alguna de les grans formacions polítiques -que també podria ser, vistos alguns tristos precedents-.  Sigui com sigui, em sembla que ens acostem a la fi de tot plegat, d’una manera o d’altra, i per encarar aquesta recta final, que pot ser encara llarga i complicada, cal treball d’equip i una estratègia que avui encara veig més amb la forma d’aquella tertúlia de bar en què tothom opina i pontifica, que cap altra cosa.  De moment, paraules, paraules, paraules d’alguns, i reaccions viscerals, ben lògiques d’altra banda, d’alguns altres.  Mals indicadors per seguir fent camí.

març 252018
 

Ningú no va dir mai que res, absolutament res, hagués de ser fàcil.  I és ben veritat.  Tot costa;  però aleshores, tot acaba tenint el regust dolç de la victòria.  Potser no calia complicar tant les coses, fins i tot les més mínimes, però la realitat és com és, i tot el que tenim, tot el que aconseguim, és gràcies a la nostra capacitat de vèncer qualsevol dificultat.

Ja és ben veritat que després de la tempesta sempre arriba la calma, i que tot esforç acaba tenint sempre la seva recompensa.  Així i tot, el camí per arribar a la meta mai no és senzill ni planer.  Però això és la vida, un seguit d’obstacles més o menys difícils de superar i una recompensa que pot ser allò que havíem imaginat, o no.  En qualsevol cas, el camí acaba sent l’important, el que ens omple i ens enriqueix, fins i tot molt més que qualsevol objectiu assolit.

Caminem, no defallim mai.  L’important és tenir clar d’on venim i on volem arribar, perquè la resta anirà venint, al ritme que sempre arriben les coses -sempre més lent que les ganes-, però vindrà a fer-se realitat.  No perdem de vista aquesta idea en cap dels àmbits de la nostra vida i seguim sempre endavant, a pas tan lent com calgui, però sense aturar-nos mai.

març 242018
 

Avui, per primera vegada des de que vaig començar aquestes pàgines immaterials, fa més de set anys, no sé què dir ni què escriure que no resulti excessivament ofensiu o que, directament, em pugui posar davant dels tribunals.

Avui plou, amb aquesta tenacitat de la pluja que ens tanca a casa.  Avui us voldria amb nosaltres i no hi sereu.  Aquesta primavera té l’olor intensa i penetrant de les fulles mortes de la tardor.

Avui m’estimo més callar.  Això sí que ho puc decidir lliurement.  Demà serà un altre dia.  Avui encara és ahir.

YouTube Preview Image

març 232018
 

Tots els països tenen una festa nacional, una data que acostuma a recordar una victòria, o el principi d’un procés que hi dugui.  Catalunya, però, celebra la seva festa nacional rememorant una derrota bèl·lica.  Tota una declaració de principis.

Ahir vam assistir a una derrota en tota regla de tota la classe política sense excepció.  Ahir, del Parlament, van sortit derrotats els que proposaven un candidat a president, que no va  passar de candidat.  També van sortir derrotats els que no volien aquest candidat perquè, de fet, no van guanyar absolutament res.  I també van sortir derrotats aquells que van posar els principis per davant de tot, perquè van contribuir, amb la seva coherència ideològica, a mantenir funcionant aquesta màquina de destrucció massiva del país que és el 155.

Des del primer minut de la sessió parlamentària d’ahir es va deixar sentir un tuf irrespirable, barreja de derrota, d’impotència i d’incapacitat.  De tota manera, un detall gens menor i penso que prou positiu:  es va posar en marxa el comptador de dos mesos per investir president, formar govern i començar, de debò, la recuperació institucional, o per anar a unes noves -i molt em temo que nefastes- eleccions.  Prou dilacions que només fan més fonda la ferida.

Però això ja és història.  Avui es podria incrementar la nòmina de presos polítics, en aquest país que fa aigües entre la impotència dels uns i la indiferència, quan no la crueltat, dels altres.  Avui, fins i tot el candidat presidencial d’ahir podria fer cap a presó per no res.  Mentre la classe política reordena les seves forces i mira com renovar-se amb nous elements i noves estratègies, si encara aspira a la victòria, la gent anònima, que només patim el mal que fa tot plegat, tornarem a sortir al carrer a repetir fins a la sacietat que volem lliures els presos polítics (els que ho són i els que ho seran), que volem que tornin els exiliats, i que volem desactivat l’article 155.  Com s’ha d’aconseguir tot això ho deixem a les mans d’aquells que ens van demanar el vot en el seu moment, siguin del color que siguin, i que ara han de ser capaços de correspondre a la nostra confiança i a la nostra persistència.

març 222018
 

Ja ho diu la dita:  “ets més dolent que el fred tardà”.  I és que el fred tardà és aquell que només té per objectiu destruir, fer malbé les flors i evitar que neixin els fruits.  Els pagesos prou que ho saben, com és de dolent el fred tardà.  I nosaltres també.  Aquests dies l’estem patint, aquest fred que no lliga amb l’inici de la primavera.  Però és el pa que s’hi dona, ara mateix.

També en política hi ha una mena de fred tardà.  Hi ha una manera de fer que només té per objectiu destruir, fer malbé la feina dels adversaris, per tal de poder-se mostrar orgullós davant el món, amb el cap del rival a la mà, com els exèrcits més salvatges.  Ahir mateix, la vicepresidenta del Govern espanyol es vantava d’haver cessat més de dos-cents càrrecs públics catalans i d’haver destruït les estructures que la Generalitat havia anat construint.  Gran mèrit.  Enorme botí.

Avui tindrem una nova mostra d’aquest fred tardà.  Avi, sessió d’investidura d’un president que, com passa amb les glaçades a deshora, segurament no tirarà endavant.  Els jutges, el Rey o els poders polítics de l’estat prou que se n’ocuparan, demà mateix.

Mentrestant, nosaltres, pobres pagesos, mirem al cel amb l’esperança que arribi el bon temps, perquè ja hem fet tot el que podíem fer per garantir una bona collita.  Ara ja no depèn de nosaltres i amb prou feines podem engegar quatre aspersors o encendre quatre focs per evitar el desastre.  De tota manera, ja ho deia Raimon:  “al meu país la pluja no sap ploure”.  Al nostre, el fred no sap quin és el seu moment.  Al d’ells, els polítics no saben fer política.

css.php