maig 312012
 

Avui, Jordi Savall recull el  Léonie Sonning Music Prize 2012, segurament el guardó més important que pot rebre un músic, a nivell mundial.

Ara fa nou anys, durant la cloenda de l’exposició “L’esplendor retrobada” que es va fer a Lleida amb motiu del 800 aniversari de la col.locació de la primera pedra de la Seu Vella, vaig tenir el privilegi de poder compartir una estona amb Savall i he de confesar que és una de les poques persones que realment m’han impressionat, i de quina manera.

Més enllà de la tècnica interpretativa i del treball de recerca i difusió de la música antiga que ha fet de Savall un referent mundial en aquest àmbit, hi ha una persona absolutament identificada amb l’art, amb la bellesa, amb la música, al cap i a la fi.  Sentir com parla de la seva gran passió i veure com es pot establir una perfecta harmonia entre la vida i els sons antics que ell recupera, amb una paraula suau, acurada i cadenciosa, és una de les grans experiències artístiques que he pogut viure i que transmet una impagable sensació de pau i de calma;  potser la mateixa que la seva idea de la música com a únic pont encara vàlid entre cultures.

Crec que és fantàstic descobrir que darrere d’un gran músic, d’un gran intèrpret, d’un gran investigador, d’un gran català, hi ha una persona profundament apassionada per la seva feina.  Tant de bo hi hagués molts jordis savalls, també més enllà de la música.

De moment, la meva més sincera felicitació pel guardó que avui recull i per la seva capacitat de transmetre emocions, amb la viola, amb la paraula o, simplement, amb la seva mirada antiga i serena.



maig 302012
 

De res, absolutament de res, ha servit tot el que s’ha fet durant els darrers anys per aconseguir una gestió catalana de l’Aeroport del Prat, peça clau en el mapa de les connexions internacionals del nostre país, perquè el govern del PP acaba de tancar, sense intenció de reobrir-la, la carpeta del concurs corresponent.

Un nou projecte de progrés que se’n va en orris.  El Prat seguirà sent una base de luxe per a vols low cost i una terminal més de Barajas.  De retruc, Reus, Girona i Lleida seguiran perdent possibilitats de negoci que haurien de venir de les companyies més econòmiques, amb la qual cosa es deixaria espai al Prat per a vols de llarga distància, la que hauria de ser la seva autèntica missió.

Cada dia que passa em costa més entendre les complicitats entre els actuals governs català i espanyol, perquè dia sí i dia també tenim mostres més que evidents d’una política perfectament planificada i executada de destrucció de Catalunya.  En aquest cas, mitjançant l’ofegament  econòmic.

Aniria sent hora que el nostre govern, amb el president al capdavant, es deixessin de metàfores marineres i d’imatges indesxifrables i comencessin a dir realment què volen per al nostre país, perquè si ens hem de refiar del que veiem, no podem esperar res de bo.  I si és això el que volen, i ja els està bé, si més no sabrem de quin mal hem de morir, perquè som molts que no renunciem a ser qui volem ser, no qui volen que siguem, encara que cada dia sigui més difícil, quan no directament impossible, trobar els canals polítics per articular el nostre desig i fer-lo realitat.

 



maig 292012
 

El partit de futbol de la final de la Copa del Rei va deixar-nos tot un seguit d’imatges que ajuden a entendre l’Espanya actual i la seva manera de veure la realitat, gràcies a una mena d’estranya i informal radiografia social:

– La presidenta d’una comunitat autònoma criminalitzant la lliure expressió sota l’argument de la llibertat d’expressió (la seva, evidentment)

– Un desplegament policial sense precedents en un partit de futbol sense massa risc real per part de les aficions.

– Presència evident i clarament provocadora de la policia durant el partit.

– Manifestacions falangistes en defensa de la unitat d’Espanya i contra l’estat de les autonomies.

– Amenaces de represàlies contra Catalunya i Euskadi per part dels sectors més espanyolistes.

– Campanyes antinacionalistes orquestades pels mitjans de comunicació conservadors.

– Crides a la prohibició de Barça i Atlètic de participar a la Copa.

– Requisa policial de xiulets a l’entrada a l’estadi.  Caldrà considerar el xiulet com a arma blanca?

– Despesa inútil en un eixordidor equip de so per fer-hi sonar uns pocs segons de l’hime espanyol.

– Manipulació de les imatges, o més ben dit del so, de la televisió pública espanyola per oferir una imatge diferent de la realitat.

– Absències significatives a la llotja d’aquells que proclamen la tolerància i el respecte, començant pel propi rei i pel president del govern.

– Aplicació als nacionalismes del discurs i terminologia que fins s’ara s’havien utilitzat només per parlar de terrorisme.

– I sobretot, una informació puntual i veraç per internet que feia miques tanta manipulació.

A la vista de tot plegat, i del que vindrà, perquè això no ha fet més que començar, algú encara té ganes de seguir formant part d’aquest estat?  Bé, algú al marge de determinats polítics de casa nostra, amb algun que altre insigine botifler al capdavant, evidentment.

 



maig 282012
 

Senyor president, no sé si sou prou conscient de la magnitud de les vostes paraules, pronunciades des del càrrec que ostenteu, però que el president del país, la primera autoritat i responsable polític últim pugui afirmar que “probablement” l’any que ve caldrà repetir una inciativa com la Marató per la pobresa hauria de ser motiu més que suficient per dimitir.

Senyor president, si tot el que sabeu fer és una crida a la consciència de la gent, malament rai.  No havíem quedat que el vostre era el govern “dels millors”?  Si la resposta a la crisi d’aquests “millors” és aconseguir que Catalunya tingui les pitjors xifres de pobresa en dècades, i especialment de pobresa infantil, no caldria plegar?  Ni que només fos per vergonya davant la nefasta qualitat de vida d’aquestes persones i de l’estat de desànim i desesperança col.lectius que heu contribuit a crear i que les vostres declaracions no fan més que incrementar.

Senyor president, ja podeu estar orgullós de ser president d’un país tan responsable i tan solidari com Catalunya, com bé dieu.  El que ja no tinc tan clar és que nosaltres puguem estar igualment orgullosos d’un president que quan cal donar una resposta social, s’apunta al carro de la solidaritat, no al de la política de debó, al servei del país i de la gent.

Senyor president, sempre he cregut que la feina de la Marató va molt més enllà de la simple recollida de diners, perquè té molt de treball de cohesió social i, fins ara, de posada en valor de la investigació, però només pensar que aquesta gran iniciativa es pugui veure pervertida per interessos polítics per tal d’amagar les vergonyes de la incapacitat governamental a l’hora de fer front a la crisi, em sembla inevitable exigir responsabilitats.

Senyor president, francament, si l’any que ve, tal com anuncieu, cal recórrer a una nova Marató contra la pobresa, espero que el vostre govern dimiteixi en ple i reconegui la seva absoluta incapacitat.  O si més no, que ho facin tots els alts responsables d’economia, habitatge, benestar social, treball (i encara em deixo els de salut i educació) i, com a responsable últim, vós mateix.

Senyor president, les circumstàncies excepcionals reclamen aportacions excepcionals, però servir-se de la bona fe de la gent per tapar les vergonyes em sembla, com a mínim, indigne.   O és que el seu govern és incapaç de recollir tants diners com farà la Marató, ni que només sigui reduint alguns dels privilegis de tots els que hi viuen de la feina política, per exemple?

Senyor president, aquesta Marató contra la pobresa, no ho oblidi, no és la marató de la solidaritat, és la marató de la vergonya davant crua la realitat;  és una resposta social a una incapacitat política que ha hipotecat el futur del país i la vida de milers de persones (tingueu present, sense anar més lluny, que la malnutrició infantil la pagarem durant dècades en forma de transtorns de salut, de subsidis, de desesperança…).  Només pensar que s’hagi hagut de fer aquesta Marató us hauria de fer replantejar moltes, moltíssimes coses de la vostra activitat política.  Que potser demano massa?

maig 272012
 

Dissabte passat vam tenir un bon exemple de què és fer allò que cal fer, al marge de tot el soroll i de totes les intoxicacions.  Evidentment, estic parlant de la final de la Copa del Rei, un partit de futbol absolutament contaminat per polèmiques alienes als seus protagonistes.

Al capdavall, però, els resultats que es podia esperar:  xiulada monumental que cap burda manipulació va poder emmudir, insults a la incendiària major del regne i futbol, un partit de futbol net i amb dos equips i dues aficions que van posar de manifest una actitud envejable.

Avui arriba la Marató per la pobresa de TV3 amb un rerafons similar, perquè és difícil parlar d’aquesta iniciativa sense denunciar les institucions i empreses que són molt responsables del creixement de la pobresa a casa nostra.  De manera similar a dissabte, crec que el que cal és assenyalar amb contundència els responsables del desastre (uns responsables a hores d’ara prou identificats) i, tot seguit, centrar-nos a aconseguir tants diners com puguem perquè els nostres veïns puguin tenir una vida una mica més digna.

I és que malgrat totes les intoxicacions, la realitat sempre es la que és i sempre acaba sortint, per bé o per mal.  I un altre bon exemple el tenim en el discurs del periodista Joaquim Maria Puyal quan va recollir el premi al català de l’any.  Només una observació: el moment en què va dir al president de la Generalitat que tenia tot un país al darrere.  M’agradaria que aquesta afirmació fos una llosa a la conciència de tots els responsables polítics que els obligués a pensar i a actuar en funció de les necessitats i esperances d’aquest país que tenen al darrere (i al qual es van comprometre a servir) i no d’uns interessos molt particulars, ja siguin de partit o de determinats poders fàctics.

De moment, us deixo el discurs del mestre Puyal i el telèfon de la Marató per la pobresa:  905 11 50 50.  La resta, soroll i palla que ens amaga el gra.

maig 262012
 

Ja vaig comentar, quan es va saber que TV3 convocava una marató extraordinària contra la pobresa que tenia sentiments contradictoris al respecte i, de fet, en aquests mesos hem pogut veure posicionaments tant a favor com en contra i prou ben carregats d’arguments, en tots dos casos.

Personalment opino, en portes de la crida, que cal col.laborar-hi, perquè la situació que pateixen milers de persones del nostre país és inadmissible.  Més d’un 22% de pobresa i una mica més, encara, en el cas dels nens, molts dels quals no tenen garantit ni un àpat decent al dia, és una realitat de Catalunya que ens obliga a fer qualsevol esforç de solidaritat que puguem.

Dit això, m’agradaria molt no veure durant la Marató cap dels polítics que ens han dut a aquesta situació;  ni els que van gestionar el país mentre la crisi se’ns venia a sobre, ni els que el gestionen ara amb unes mesures que fan que cada cop més gent visqui molt pitjor.  No és coherent, ni tolerable, que aquestes mateixes persones que aproven retallades brutals ens demanin solidaritat per tapar la seva incopetència o els seus poc clars interessos.  De cap manera.  Si volen col.laborar, que ho facin, però que callin, ni que només sigui per vergonya.  Ja els passarem factura quan sigui el moment.

Pel que fa a les grans empreses que hi col.laboren només puc dir que el seu exercici d’hipocresia és tan gran que resulta del tot evident i per més que hi aportin, la seva imatge és la que és i tots la tenim ben clara.  Així doncs, si una mínima, ridícula fins i tot, part dels seus beneficis pot servir per a una cosa bona, aprofitem-la, perquè hi ha qui li va la vida de rebre o no aquests diners, però sense que això comporti cap mena de simpatia cap aquestes autèntiques fàbriques de missèria i precarietat que són algunes d’aquestes companyies.

El cert és que em costa imaginar que no tinguem cap problema per participar en els recaptes del Banc dels Aliments, per exemple, i neguem la col.laboració amb la Marató.  Crec que ara cal prioritzar;  i l’única prioritat, ara mateix, és aconseguir que algunes de les persones que pateixen, ben a prop de la porta de casa nostra, puguin tenir una vida una mica més digna.  Per aconseguir aquest objectiu, qualsevol mitjà val, i la Marató és una molt potent eina de país  que cal aprofitar.  A banda, no oblidem que, com diu la dita, en temps de guerra, qualsevol forat és trinxera.

Tant de bo que, com a societat que es vol justa,  no haguem de patir, mai més la vergonya feta solidaritat d’haver de tirar endavant una activitat com aquesta i que totes les futures maratons responguin a una aposta per la excel.lència i per la investigació.

maig 252012
 

Encara tenim ben fresques, i més ara que Amnistia Internacional s’ha encarregat de recordar-les, tot denunciant una clara violació dels drets humans, les imatges de les càrregues policials durant el desallotjament de la Plaça de Catalunya de Barcelona, l’any passat.  Bé, també podríem afegir-hi unes quantes actuacions policials posteriors, en la mateixa línia, de fet.

Ara ens arriba una curiosa imatge corresponent a una manifestació d’Occupy Frankfurt, en la qual es pot veure que la policia s’ha tret el casc i marxa amb els manifestants, obrint-los pas.

Crec que sobren les paraules, perquè la comparació de les imatges ja és prou eloqüent.

Només dues preguntes:

1.  Quin és l’autèntic significat de la paraula “democràcia”?

2.  Qui sap llegir la història i aprendre del passat?

Tot plegat, potser, és qüestió d’actitud cívica i social.  O de sentit comú.

 

 

 

 

 

 

 

 

maig 242012
 

El govern espanyol del PP no té prou amb condemnar milions de persones a la missèria (el 26% de la població infantil -per tant, en edat educativa- és oficialment pobra, a Espanya), sinó que encara es permet el luxe d’acusar els més febles, els més pobres,  de malbaratar el diners (pocs o cap) que tenen.

Entenc que el govern al complet subscriu les paraules del seu ministre d’Educació, Cultura i Esport, ja que no ha estat fulminantment cesat, cosa que cabria esperar de qualsevol govern d’un país civilitzat, després d’unes declaracions en què es demanava què vol dir no tenir recursos, a propòsit de l’encariment de l’educació, i afirmava que si algú podia dir que no tenia recursos era perquè no els volia treure d’altres despeses.

No és el primer cop que el ministre Wert es mostra com un autèntic estúpid, carent de qualsevol indici de moral i de respecte a la població a la qual va jurar servir, però aquestes darreres declaracions són totalment intolerables en un suposat servidor públic.  Cabria pensar en una dimissió, com a mínim, però és clar, en algú que se situa tan per sobre de la resta dels mortals, aquesta possibilitat, senzillament, no existeix.

I aquí no passa res.  Des del pedestal en què s’ha situat el govern Rajoy, amb els seus sous i amb els seus privilegis, es pot dir el que es vulgui.  I no passa res.  I com que no passa res, hem de concloure que tot el govern dóna per bones les declaracions d’un dels seus ministres.

Per si algú encara no sabia qui i com governa, ara potser ja no tindrà cap dubte.  Mentrestant, segueixo pensant que no fer fora aquest impresentable personatge és un insult permanent a la ciutadania.  I més després de llegir aquest article d’Ignacio Escolar.

Potser és hora de seguir l’exemple dels rectors de les universitats espanyoles i fer el buit a determinats personatges, com aquest José Ignacio Wert.  Al capdavall, si ells poden governar d’esquenes a la ciutadania, la ciutadania també pot viure d’esquenes a ells.

maig 232012
 

Rouco Varela passarà a la història, entre altres lamentables mèrits, per ser l’arquebisbe que més va fer per la connexió església-estat i per posar-la al servei dels seus interessos econòmics, per qualsevol mitjà i amb qualsevol pretext.

Ara, en plena crisi econòmica i quan les butxaques de tothom van més buides, entre altres raons per la puja d’impostos de tota mena, el president de la Conferencia Episcopal Española es pronuncia sobre la possibilitat que l’església catòlica pagui l’IBI dels seus immobles, i ho fa al seu estil, amb amenaces, i deixa anar, sense immutar-se, que si s’ha de pagar, els diners sortiran dels imports que es destinen a Caritas.

És a dir, que l’església catòlica només són edificis que no paguen impostos i obres de caritat.  Si no es poden estalviar els diners de l’IBI d’enlloc més, senyal que no hi deu haver res més.  Curiós, sobretot a la vista de les exhibicions de luxe i ostentació que no s’estan de fer alguns dels seus mandataris, especialment quan els visita el seu cap superior.

Ja és un insult a la ciutadania que l’església no pagui impostos, que rebi cada any una fortuna en diners públics, que disposi d’una presència directa a la declaració de la renda, o que segueixi tenint la capacitat d’influència que té sobre els governs de qualsevol color, però que quan s’insinua que potser haurà de començar a ser una institució “normal” (i pagar impostos és un signe de normalitat) amenaci els més desafavorits, diu molt poc de la teòrica caritat cristina que diuen abanderar els seus responsables, si és que en tenen (de caritat i de sentit cristià).  Bé, potser aquesta actitud, de fet, ja ho diu tot.

maig 222012
 

Qui ha dit que l’Estat no inverteix en autovies a Catalunya?  S’acaba d’obrir al trànsit la flamant autovia A14 que uneix les localitats d’Alguaire i Almenar.  Són 7 quilòmetres d’autovia i quatre i mig més d’enllaç des de l’antiga N230, que segueix comunicant Lleida i la Val d’Aran.  És a dir, que per fer els 7,2 quilòmetres que hi ha entre les dues localitats per la N230, si fem cas de la nova inversió de l’Estat, ara en farem 11,5;  això sí, 7 d’ells per autovia.

Crec que aquesta nova via hauria de passar a ser un autèntic monument a la incompetència, a l’absència de planificació i a tot un seguit de governs i de ministres que ens han dut al punt on som ara:  camí d’enlloc, com l’A14.

Posats a fer, crec que el millor seria convertir la nova infrastructura en autopista de peatge.  D’una banda, es crearia algun que altre lloc de treball malpagat i temporal per instal.lar-hi cabines, barreres i senyals i, d’una altra, algú s’hauria de contractar per poder cobrar de manera manual.  Segurament, aquesta autopista tindira trànsit zero i no recaptaria res, però com a mínim podria servir per fer el “jo no vull pagar” més increïble de la història, sense cap dubte.

Una altra possibilitat és instal.lar-hi una bateria de radars, perquè si com preveuen els alcaldes de les localitats afectades s’acaba convertint en una mena de circuit de velocitat, la recaptació per multes podria ser un negoci prou interessant.

La cosa no seria tan greu, ni tan absurda, si els més de 150 km. que falta contruir entre Lleida i Vielha estiguessin en marxa, però no és el cas i no estan pressupostats, ni les obres tenen data d’inici.  Tot un exemple de la incompetència dels governs anteriors, de la incapacitat de l’actual i de la política espanyola en matèria d’infraestructures.

De moment, ja tenim un nou atractiu turístic a promocionar:  l’autovia que no porta enlloc.  Qui sap si organitzar visites guiades des de l’aeroport d’Alguaire no serviria per atreure-hi nous vols.  Ja posats…

css.php