maig 202012
 

De vegades, la frontera entre realitat i ficció no és gaire clara i no se sap ben bé qui alimenta a qui.  Sense anar més lluny, el fracàs de Bankia m’ha retornat el magnífic final d’El dia de la bestia, d’Álex de la Iglesia, en què l’anticrist venia al món a l’hombra de les “Torres Kio” (les de la Puerta de Europa, de Madrid).  I és que no deixa de ser tan curiós com premonitori que l’origen de tots els mals vingui d’un dels símbols del poder econòmic espanyol on, no ho oblidem, hi ha la seu de Bankia.  Si volem ser una mica més recargolats, encara podríem parlar d’això de porta d’Europa, però potser no cal.

En aquella ocasió, la realitat, un paisatge urbà real, donava peu a una ficció.  Ara, disset anys més tard, es tornen a unir el mal absolut i la banca, però en un nou escenari (tant real com de ficció), amb la identificació de les torres negres de CaixaBank, a la Diagonal de Barcelona, amb Mordor.  En aquesta ocasió no és l’arquitectura real qui proporciona un escenari, sino que és un espai fantàstic, la terra negra de Mordor, qui ens vol descobrir l’autèntica realitat d’un altre banc.

I és que ho mirem com ho mirem, recórrer a la fantasia i a la imaginació sempre és un bon recurs, sobretot en uns temps en què la realitat se’ns manifesta especialment crua.  D’altra banda, no és estrany que a través de la fantasia, o dels somnis, arribem a descobrir la veritable essència de les coses i trobem noves respostes a preguntes i situacions velles.  I potser això és el que ens plantegen tant el cinema com els indignats, amb les seves imatges.

Atrevim-nos, doncs, a deixar-nos endur per la fantasia, per la imaginació, per la ficció, fins i tot, perquè són el lloc on viuen els somnis, perquè de vegades poden ser, si volem, més reals que la pròpia realitat i, perquè com va dir el poeta, “és quan dormo que hi veig clar”.

css.php