juny 292016
 

Com cada any, arriba el moment de dir “fins d’aquí a uns dies”.  Parèntesi.  Silenci passatger.  Temps d’agafar aire, de respirar a ritme diferent al que marca el dia dia.  Temps de marxar, de descobrir, de retrobar.  Temps de viure sota uns altres paràmetres, nous, sorprenents, emocionants inclús.

Marxo uns dies i abandono aquest petit espai on cada dia, amb disciplina espartana, hi vaig desant petits bocins de pensaments, de ràbies, de desigs o de fantasies.  Marxo de la mà d’un somriure meravellós, mític;  d’un somriure que sempre sap com obrir-se pas fins al país de l’alegria.  Jo que sóc de somriure rar, fins i tot infreqüent…

Sigui com sigui, habitual o estrany, un somriure sempre és una finestra oberta a un univers meravellós, a un present més bonic i a un futur prometedor que val la pena descobrir.

Avui em ve de gust retrobar una cançó estranya i captivadora de Pau Riba i Pascal Comelade, que parla del poder d’un somriure i de com una ànima en repòs li pot fer un lloc a l’alegria.  A veure si tenim sort i el repòs dels pensaments sense neguits també deixa espai a l’alegria.  N’estic convençut que sí.

Una picada d’ull per al tots els somriures que hem compartit i per a tots aquells només imaginats i encara per descobrir.

YouTube Preview Image

 



juny 282016
 

Ahir va ser un dia de vergonya democràtica.  Ahir, moltíssima gent va arribar a la conclusió que moltíssima altra gent no sap votar.  Com podia ser que tantíssims ciutadans votessin el PP?  És que la corrupció no passa factura?  És que ja ens va bé la utilització barroera de l’aparell de l’estat contra qui no pensa com qui governa?  I es van omplir hores i hores remenant aquestes i altres preguntes similars, intentant esbrinar per què la gent erra el vot i deixa Rajoy i la seva banda, de nou, a un pas del govern.  En el fons, el mateix exercici de cretinisme que va exhibir la classe política, incapaç de pactar res, fent repetir les eleccions perquè no havíem votat allò que volien.

La gent vota el que li ve de gust.  Això que quedi clar.  I tant em fa si vota per convicció, per despit, per mofa o perquè ja no sap què fer amb una colla d’irresponsables.  I aquesta és la grandesa del sistema electoral.  Davant d’una urna només hi sóc jo i la meva decisió, íntima, personal, i de la qual no he de passar comptes amb ningú. Però ara resulta que no i que fins i tot en aquest moment hem de mirar què s’espera que fem.

Ahir, però, hi va haver una pregunta que no es va formular i que potser ajudaria a entendre moltes coses.  Què han proposat els diferents candidats, que hagi estat capaç d’il·lusionar prou com per atreure vots?  Res.  Absolutament res.  El PP ha jugat la carta de la responsabilitat i dels dures que cal fer, ens agradin o no.  I la resta?  Poc més que vaguetats absolutes, des de Ciutadans, un partit sense discurs ni arguments, nascut per atacar el català i prou, fins al PSOE, el més gran exemple de formació que ha perdut la ideologia, ni ells saben quan ni on, i que només pot intentar combatre la dreta amb arguments de dreta.  I què dir del collage de Podemos i companyia, un retalla i enganxa que cada cop enganxa menys perquè és impossible articular un discurs coherent amb aquesta mena de monstre de Frankenstein polític.

No ens enganyem.  No hi ha hagut propostes serioses i atractives.  I a manca de res que convidi a l’aventura, el millor és quedar-se a casa, amb la seguretat de la misèria, si cal, però seguretat, al capdavall.  No va ser cap error, el resultat electoral, va ser desil·lusió.



juny 272016
 

A veure si encara acabarà tenint raó Pedro Sánchez quan va dir que consultar la gent era traslladar-li els problemes que havien de resoldre els polítics.  El resultat d’ahir ben bé podria avalar aquesta afirmació, perquè es veu que no vam ser nosaltres els que vam votar malament fa sis mesos, no.  Van ser els polítics, que no van saber fer la seva feina.  La prova?  Noves eleccions i gairebé idèntics resultats, més enllà del retorn al PP de vots prestats a Ciutadans.

I ara què?  Doncs ara, ja s’ho faran.  Que comencin a fer de polítics i deixin de jugar llançadors de titulars, que per això els paguem.  Això o noves eleccions, cosa tampoc gens descartable.  Ridícula, però de cap manera descartable.

Sigui com sigui, el resultat electoral d’ahir deixa algunes coses clares.  La primera, que Espanya no té cap voluntat de canviar res.  Ja li està bé la situació dels darrers anys.  La segona, que un referèndum és impossible, absolutament impossible.  La tercera, que Catalunya no té cap més futur que la submissió permanent, amb aquest panorama.  Per tant, que vagi espavilant la nostra classe política.  I finalment, que els polítics espanyols ni saben fer la seva feina, que hauria de ser oferir a la ciutadania una estabilitat parlamentària i al govern, ni saben llegir allò que la gent diu a les urnes.  Bé, això ja fa molts anys que ho tenim clar.  O majories absolutes o casos.  I així ens va.

Quins mesos ens esperen.  Sort que ja tenim l’estiu a sobre.



juny 262016
 

Viatgem.  Viatgem per plaer, per feina, o simplement per no estar quiets.  En qualsevol cas, el viatge sempre és la manera de conèixer, de descobrir o de retrobar paisatges, sensacions.  Viatgem amb els ulls ben oberts i amb aquella curiositat que ens convida a mirar tot el que anem trobant pel camí.

Creuar els camps acabats de segar, amb les bales de palla escampades en aparent desordre és recuperar una realitat que sovint tenim oblidada entre l’asfalt i els llums de colors.  Els camps grocs, especialment quan el sol hi projecta tota la seva varietat de llums i ombres és, d’alguna manera, tornar a la terra, a l’origen de tot plegat, a un món oblidat però fonamental.

Finals de juny, entre el fum i les brases de les fogueres de Sant Joan, i amb l’expectativa d’unes vacances cada cop més a prop, és bon moment per sortir de casa, per anar a buscar el groc que anuncia l’estiu, i la bellesa magnifica d’un treball de sega ben fet.

Ahir vam retrobar aquestes sensacions conegudes i enyorades.  Demà tornarem al soroll i a la rutina, amb l’enyorament de la calma, i amb la satisfacció de saber que encara ens queden descobrir tantes coses,  potser només recordades o imaginades, però que tenen sentit i ens alegren la vida.

juny 252016
 

Com se’n pot dir d’un sistema polític on la policia entra a la seu d’un diari, sense ordre judicial (el matís és important) a requisar documentació?  Segons el ministre Fernández Díaz, imagino que estat de dret, com a mínim.  De dret a fer el que es vulgui, des del poder.

Com se’n pot dir d’una esquerra que proclama sense cap pudor que consultar a la gent és traslladar-los decisions massa importants que han de resoldre els polítics?  Tenint en compte que la decisió en qüestió era romandre o no a la Unió Europea, imagino que decidir qui ha de governar, per a aquesta meravellosa esquerra no deu ser cap tema important, perquè sobre això sí que ha de dir la seva la població.  Pedro Sánchez, cada dia més gran.

Com se’n pot dir de la mateixa hipotètica esquerra quan afirma que convocar un referèndum és un error o una irresponsabilitat? Democràtica, potser?  No ho compto.  Bé, ja fa anys el concepte de democràcia de Felipe González.

I podríem seguir repassant la galeria d’horrors polítics que van anar desfilant ahir pels diferents mitjans en resposta al resultat del referèndum de la Gran Bretanya.  Tots plegats, a esquerra i dreta, evidencien només una cosa:  la democràcia, a Espanya, no existeix.  Votar regidors o diputats, només, no és democràcia.  Però es veu que per a la classe política hegemònica, potser és massa i tot.  I en això sí que es poden d’acord un ministre més que franquista, un candidat tan d’esquerres que aspira a governar sense fer cap cas del que el poble vol, o un expresident que titlla d’irresponsable una consulta.

Francament, ahir es va evidenciar la diferència entre una democràcia amb segles de tradició i una altra de fireta, que encara balla al ritme de la trompeta i la cabra.  Lliçons, cap ni una, si us plau.

juny 242016
 

Admetem-ho:  ens agrada el foc.  I per això, i per tot el ritual que s’hi associa, la nit de Sant Joan, aquesta festa d’obertura oficial de l’estiu, es una nit molt especial.  El foc, al capdavall, purifica, escalfa i il.lumina.  No és poca cosa.

Ahir, un any més, ens vam tornar a retrobar al voltant d’una taula, amb coca i cava per desitjar-nos el millor i per demanar, secretament, que la foguera cremi per sempre tot allò de negatiu que ens acompanya i que de vegades es resisteix a abandonar-nos.  En el nostre cas, sempre hi ha una bona amiga que prepara uns bonics paperets perquè hi escrivim allò que volem que perduri i també allò que volem que el foc s’endugui per sempre.  Els paperets fan cap al foc, amb l’esperança que el ritual antic i sempre viu faci el seu efecte.

Aquests segons en què repasses què hi ha de realment positiu i què de negatiu en la teva vida són un fantàstic exercici d’avaluació personal.  Gairebé un joc, si voleu, però una manera de recordar el valor de la família, dels amics, d’allò que apareix de sobte i ens fa la vida més agradable… en fi, totes les coses bones que ens envolten i que sovint queden amagades per la força del dolor, la tristesa i els problemes de cada dia.  Però no cal patir, que d’aquests darrers ja se’n va ocupar ahir la nostra amiga foguera, mai prou ben valorada.

I cremades les penes, cava, estiu i els millors desigs, que la vida és breu, però pot ser tan captivadora com les flames canviants del foc.

juny 232016
 

El menyspreu del saber i l’odi contra tot el que és diferent són dos trets característics d’una determinada mentalitat casposa i rància de l’Espanya de postguerra.  Però de tant en tant, encara apareixen personatges que ens recorden que setanta anys, posem per cas, no són gran cosa, i que determinades creences encara segueixen ben arrelades en algun que altre individu.  Un bon exemple el podem trobar no entre una colla de neofeixistes rapats, sinó, per exemple, en la jutgessa que va retirar la custòdia de la seva filla a una mare, tot argumentant que l’aprenentatge del català podia ser un escull a la seva evolució.

L’afirmació és molt greu, per la ignorància que reflecteix.  És doblement greu perquè ve d’una jutgessa, una persona a qui se li suposa una determinada formació i un cervell amb capacitat de raonar per poder distingir el bé del mal.  Però és encara més clamorosa perquè la tal jutgessa ho és de Tenerife, localitat eminentment turística, on les llengües no només conviuen, sinó que el coneixement de més d’una és un valor en ell mateix, encara que només sigui per pur interès econòmic.

Així està el pati.  Una cosa és parlar d’aprendre diferents llengües i una altra parlar del català, una mena de trampa mental degenerativa que deu poder convertir una persona normal en una mena d’ésser socialment marginat.  Quanta misèria intel.lectual.

Per sort la cosa ha acabat bé i la jutgessa de marres no se n’ha sortit.  Això sí, després d’un parell d’anys de plets i de nombroses despeses.  Quants diners i quantes energies podríem estalviar si el seny fos moneda d’us més corrent, també als tribunals.

juny 222016
 

Que les clavegueres del poder existeixen arreu, ja ho sabíem.  Que els discursos de transparència i honestedat, a segons quins nivells, sempre acaben amagant pràctiques gens dignes, també.  I que en política sembla que tot s’hi val, encara més.  Però vet aquí que ara tenim una curiosa i interessant prova de tot plegat, en forma de converses entre el ministre de l’Interior i el fiscal anticorrupció de Catalunya que venen a posar en evidència moltes coses que ja sabíem però que s’havien negat sistemàticament.

I és que ara ja no hi ha cap dubte que les clavegueres de l’Estat Espanyol s’han mogut durant anys per mirar de trobar qualsevol cosa on agafar-se per carregar contra l’independentisme.  Només cal recordar informes policials més que dubtosos, acusacions sense base i tota mena d’injúries revestides de veracitat perquè les formulava qui les formulava.  Però ara sabem que  tot plegat  no era altra cosa que una pràctica habitual entre diferents poders de l’Estat.

Ara vindrà l’espectacle de la negació de l’evidència, d’acusar el responsable de l’enregistrament, el de la seva filtració i, en general, tothom que vulgui interpretar allò que s’hi diu.  Segur que tot estarà tret fora de context i que res no és el que sembla, no en tingueu cap dubte.  Tant li fa.  L’evidència és tan potent que esquitxa no només una cúpula ministerial, sinó també un òrgan que no estaria de més que hagués de retre comptes davant el Parlament de Catalunya.

La lliçó de tot plegat?  Que la nostra suposada democràcia és feble, molt feble.  Tant com seguir donant cobertura a pràctiques més pròpies d’un règim encara no condemnat i, pel que es pot veure, encara molt viu.

juny 212016
 

Aquests darrers dies ha aparegut a la premsa una d’aquelles informacions que de tant en tant treuen el nas per recordar-nos que no vivim, ni de lluny, en un país normal.  Resulta que només un 8% de les sentències judicials es redacten en català, i aquest valor és un mínim històric des de la recuperació (per dir-ne d’alguna manera) de la nostra llengua als tribunals.  Quina sorpresa.

La justícia, ben mirat, és el fidel reflex del que passa en molts altres àmbits socials, des del cinema fins a la sanitat, passant per la televisió o el que vulgueu.  El català és prescindible i el castellà no.  I aquí hi ha la mare dels ous.  Ja podem anar fer campanyes de conscienciació amb un lliri a la mà i ja podem anar fent cursos i més cursos i expedint certificats i més certificats de coneixements, que saber alguna cosa no implica, com podem comprovar, fer-la servir.

La rutina i la mandra són males companyes de viatge de qualsevol canvi.  I també ho és la unitat del sistema judicial espanyol, únic i indivisible per a tot el territori nacional.  Amb aquest marc legal tot queda en mans de la bona voluntat dels professionals.  I amb això no anem enlloc.  Jo mateix m’he trobat amb escriptures redactades en castellà on s’explicita que se m’ha ofert la possibilitat que ho estesin en català i l’he rebutjat.  Curiosa manera d’actuar d’un notari, de qui se suposa que dona fe de la veritat.  Quina barra.

Ja podem anar clamant pel baix índex de presència del català a la justícia, ja.  Si ni els presidents i expresidents poden declarar en català en condicions, què podem esperar els ciutadans anònims?  La presència del català als tribunals només ha crescut, i poc,  quan s’hi han injectat quantitats importants de recursos, però quan s’ha tancat el goter, s’ha acabat la ficció.  Aquesta és la realitat, i la solució passa només per un nou marc legal que no podrem aprovar mentre no tinguem la capacitat de fer-ho.  La resta, brindis al sol i llàgrimes de cocodril.

juny 202016
 

No sé ben bé si hi ha qui creu que les solucions que un cop han funcionat són remei vàlid per a tot mal, o si la imaginació i la capacitat de posar-se al dia ja no són moneda d’ús corrent, o si pensa que la resta de mortals som idiotes, però cada dia podem trobar exemples de com les paraules, les expressions, les maneres de dir les coses posen de manifest aquest interrogant que acabo de plantejar.

El darrer, i per a mi més flagrant exemple en matèria política, el tenim sentint no fa gaires dies Pedro Sánchez quan va pronunicar, amb solemnitat i rotunditat “puedo prometer y prometo…”.  Patètic.  Això és el canvi i l’avenç social, segons Sánchez.  Anem arreglats.

Però no només en política passen aquestes coses, també en matèria de llengua, per exemple.  I com a mostra, aquest imprescindible article de Ferran Suay, una de les veus que cal escoltar amb atenció cada cop que parla o escriu.  Ell es refereix al País Valencià, però no cal ser massa llarg per veure que el paral.lelisme amb Catalunya és tan fàcil que ens hauria de fer pujar els colors.  Però no és el cas.  Només faltaria.  Aquí seguim també amb paraules velles, amb conceptes vells, amb idees velles que, en conjunt, han demostrat la seva incapacitat, i que, a tot estirar, acompanyem d’una parell d’emoticones i així seguim dormint tranquils, segurs que hem fet arribar el nostre missatge nou i renovador a joves i modernets i que hem fent la nostra aportació a la història i a la salvaguarda de la llengua.

No es poden canviar les coses si no som capaços d’articular noves solucions i expressar-les amb paraules noves.  Però resulta tan còmode seguir rebolcant-nos en el fang antic, convençuts de les seves propietats curatives.  O potser és que no hi ha més cera que la que crema?  Així ens va.

css.php