Ago 312018
 

Durant l’Edat Mitjana, la cerimònia de ser armat cavaller, una condició a la qual només s’arribava després d’un llarg procés d’aprenentatge durant el qual calia demostrar els mèrits necessaris per accedir-hi, anava precedida de la vetlla d’armes en la solitud d’una església on, l’endemà, es duria a terme la solemne cerimònia.

Han passat molts segles des d’aleshores, i el sistema feudal ha estat substituït per altres formes d’organització social, però els rituals, sobretot els que van lligats al trànsit, al canvi de condició en la societat, segueixen sent importants i dignes de preservar, tot i que s’adaptin tant com calgui als temps i les circumstàncies en què ens movem, en cada moment.

Avui, sense cap mena de dubtes, és una d’aquestes jornades de vetlla d’armes.  Una vetlla d’unes armes diferents, però, ja que vetllarem l’armadura dels somnis i l’espasa de la il·lusió, que han de protegir els moderns cavallers en les mil i una aventures que trobaran al llarg de la seva vida.  Avui, jornada de calma tensa, com aquella calma que segueix a la tempesta o del silenci abans de la música.  Avui, entre tots, perquè els  cavallers d’avui no estan sols, traurem tot el llustre als somnis i esmolarem al màxim les il·lusions, perquè demà tot sigui perfecte, i més enllà de demà, encara més.  És el nostre compromís, però sobretot n’és el seu;  el seu compromís d’honor i de lleialtat que els durà per les terres de vegades amables i de vegades tèrboles d’un futur compartit.

Avui vetllarem aquestes armes imaginàries però poderoses i respirarem fons.  Demà, tot serà diferent, perquè començarà una enorme aventura, sempre plena de sorpreses per descobrir, de dracs per vèncer i de castells per conquerir.

Ago 302018
 

Diuen que una imatge val més que mil paraules.  I és ben cert que hi ha imatges que parlen per elles soles.  Una d’aquestes, i ben recent, és la que mostra Albert Ribera i Inés Arrimades, a Alella, escortats pels seus habituals escolanets, després de “netejar” de llaços grocs una barana d’aquella localitat, això sí, davant dels mitjans que s’hi van congregar i amb la cara circumspecta que demana la gravetat de la situació que es veu que provoca aquest símbol.  Si obrim una mica més el focus d’aquesta imatge, però, es pot veure com tot just darrere d’aquesta gent orgullosa de la feina feta, hi ha un grup de persones que estan tornant a posar llaços allà on els acabaven d’arrencar.  La millor demostració de la inutilitat de la demagògia i de la impostura de Ciutadans.

Segona imatge d’aquests dies:  un grup de persones amb granotes blanques, com de laboratori, i el rostre emmascarat arrencant també llaços grocs.  Imagino que l’equipament gairebé asèptic deu ser per allò de la desinfecció “borrelliana”.  El paral·lelisme estètic amb el Ku Klux Klan és tan evident que o bé denota una intencionalitat clara, o bé una estupidesa supina.  Seguint per aquesta línia, per a quan la crema pública de llibres?  Imagino que aviat.

Tercera imatge recent:  un grup de seguidors de Ciutadans atonyinant un periodista de Telemadrid, pensant que era de TV3.  Aquesta agressió, per cert, en el decurs d’una concentració suposadament contra la violència independentista cap a aquells que arrenquen llaços grocs i que, en realitat, només reben la indiferència més absoluta, com en el cas d’Alella.  Ja deia ma padrina, en correcte castellà (així m’entendrà tothom…) que no hay mejor desprecio que no hacer aprecio.  Doncs això, menyspreu.  Menyspreu absolut contra tantes ganes de fer mal.

Quan no hi ha discurs, quan no hi ha projecte, quan només hi ha odi, com és el cas de Ciutadans o del PP de Catalunya, o silenci còmplice, i ben còmplice, i ben covard per cert, com passa amb el PSOE-PSC, les imatges, l’únic recurs que els queda, parlen per elles soles, i dibuixen a la perfecció la mentida i la insolvència política i potser també intel·lectual, de determinats individus.

Ago 292018
 

Això és un no parar, i molt em temo que encara tenim per dies.  Fins ara, la persecució política a Catalunya ha anat contra els líders polítics i d’entitats socials, els alcaldes i la població civil en general, de manera aleatòria, però sobretot contra els mestres, aquests grans destructors de la innocència dels nostres fills.  Ara toca un pas més, i és la policia la que rep.

A poc a poc, però de manera inexorable, es va estrenyent el cercle contra tot allò que ens ha fet arribar al que ara mateix som com a societat:  les institucions polítiques (no oblidem mai el 155 i els que el van fer possible), els nostres representants i l’escola.  I ara, com es podia preveure, els mossos, aquell col·lectiu a qui no es perdonarà mai la feina que va fer el primer d’octubre passat.  Ara resulta que la fiscalia els investigarà perquè identifiquen persones que arrenquen llaços grocs per un suposat delicte d’odi, diuen.  Identificar gent violenta, amb estris perillosos a les mans i en actitud clarament provocadora ara resulta que és delicte d’odi.  Un tomb més en la invenció d’aquest macabre relat de la violència independentista que ja fa mesos que s’està volent crear.  Fins i tot, alguna que altra veu destacada del PP ja apunta a prendre la competència de seguretat a la Generalitat, amb absoluta impunitat.  I no passa res.  Tot ben normal.  Tot en ordre.

Quin serà el pas següent?  Els mitjans de comunicació, no en tingueu cap dubte.  S’acosta una tardor complicada i crec que no m’erro si veig a venir denúncies de tota mena i investigacions tendencioses per la cobertura mediàtica que se’n faci.  Al pas que anem, potser ens sortiria a compte fer-nos tots franquistes,  gaudir de la impunitat amb què ells actuen i construir una Catalunya gran i lliure.  D’acord, seríem neonazis repugnants, però també tindríem llibertat per fer i per dir, sense por a ser investigats, perseguits o empresonats qualsevol dia i per qualsevol motiu.

Ago 282018
 

Diu la dita que de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canviï.  La política n’és un bon exemple.  De tant en tant calen cares noves i, aparentment, idees noves, per mantenir els principis i les essències originals, siguin les que siguin, per més perverses que resultin.

De tota manera, i per sort, no tot en aquest món és política i també hi ha ocasions en què per canviar-ho tot, o per tenir aquesta percepció -i les percepcions i les sensacions sempre són dignes de ser tingudes en compte-, no cal canviar gran cosa, sinó només fer net, endreçar, posar ordre.  Pensem, per exemple, en el fet de pintar un espai.  Cal buidar sostres i parets, en un exercici de revisió de tot el que hi ha.  Després ve la pintura, pròpiament dita, potser del mateix color, sense que sembli que aporta cap canvi aparent, però que sempre deixa aquella agradable olor de polit, gairebé de nou.  I per acabar, la recol·locació de tot allò que havíem tret i que pot tornar, o no, al seu lloc original.  El resultat, en qualsevol cas, la sensació que tot ha canviat, que tot s’ha renovat, encara que un observador extern podria dir que tot segueix igual.

I és que tot sovint els grans canvis, les grans renovacions, aparentment ni es veuen, però deixen el rastre i la sensació de netedat que sempre va associada a allò que és nou.  Una bona mà de pintura sempre ho fa brillar tot de nou i sempre aporta un aire diferent.  És una pena que en aquest món d’usar i llençar en què vivim ens anem acostumant a renovar massa les coses, encara que sigui per acabar sempre igual.  Potser aniria sent hora de recuperar el valor de la feina feta (si pot ser ben feta encara millor) i dedicar una mica de temps, o el que calgui, de fet, a treure la ronya que el temps va deixant sense que ni ens adonem, a recuperar el llustre d’allò que ens fa la vida agradable i que aconsegueix que ens sentim realment a gust.

Ago 272018
 

Sostenella i no enmendalla” és una expressió castellana antiga, l’origen de la qual caldria buscar-lo en el romancer tradicional i que reflecteix aquell antiquíssim concepte d’honor cavalleresc  en què, un cop empunyada l’espasa, no es podia tornar a guardar fins acabat el combat, a risc, fins i tot, de perdre’l.

Em fa l’efecte que justament això és el que els ha passat a la gent de Ciutadans amb la gran mentida de la dona que arrencava llaços grocs i que va ser agredida per un independentista radical.  Tot sembla indicar que l’agressió no va tenir res a veure amb cap motiu polític i sí més aviat amb qüestions d’incivisme i de xenofòbia.  Justament dos valors (diguem-ne així) que darrerament defineixen a la perfecció el comportament dels de Ribera i Arrimades.  Malgrat les declaracions dels implicats i malgrat la falsedat de les imatges que van fer servir per denunciar públicament els fets i exaltar els ànims, aquests dos líders segueixen mantenint l’independentisme com a origen de l’agressió, arribant a exigir que la fiscalia investigui si hi ha delicte d’odi.  Que no falti de res.

Ja fa uns anys que el ciutadà Jordi Cañas va llençar la seva amenaça més evident:  “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar“.  I a fe de déu que ho intenten de totes les maneres possibles, ja sigui cridant a la violència de prendre’s la justícia per la seva mà, ja sigui aviant grups feixites als carrers, ja sigui mentint sobre qualsevol qüestió, malgrat la tossudesa de la realitat (odi als carrers, tensió social, intolerància lingüística, adoctrinament, violència…).  Però què més podem esperar d’una gent d’un país que inventa relats per condemnar innocents i que malbarata, des del govern, diners públics per defensar les mentides, l’odi i la ràbia de l’instructor.  Doncs això, “sostenella i no enmendalla“, fins a l’Ulster  final, o fins allà on calgui.

Ago 262018
 

Sempre he estat una persona més aviat solitària i poc donada a les relacions socials.  Fora inútil intentar negar-ho.  Ja des de l’escola no m’agradaven els treballs en grup, ni fer coses en equip.  Malgrat tot, això de viure en una comunitat, en societat si voleu, fa que sempre acabis entrant en relació amb persones diverses en diferents àmbits, durant l’etapa d’estudiant, a la feina, a les estones de lleure, a la família… i a poc a poc, i gairebé sense adonar-te, vas descobrint que hi ha gent i espais comuns que valen la pena i on et sents especialment còmode i ben a gust.

A poc a poc, els anys m’ha ensenyat que val la pena compartir la feina, els neguits, les il·lusions, les alegries, la pena, les esperances…, tant si són propis com si són dels altres, tot fent-los una mica propis, també.  Hi haurà qui en dirà de tot plegat empatia, sociabilitat, comunicació, o de qualsevol altra manera.  Tant li fa.  Al capdavall és la capacitat i el plaer de compartir, de superar l’egoisme que tots tenim a dins i de trobar la felicitat en la felicitat d’aquells que apreciem, d’una manera o altra.

Amb els anys vaig aprenent, i encara em queda molt per aprendre -o això espero, si més no- a trobar el gust de formar part d’alguna cosa molt més gran que jo mateix i a gaudir quan els altres són feliços, senzillament perquè la il·lusió i l’alegria s’encomanen, i val molt la pena deixar-se contaminar per aquests virus tan meravellosos que són l’afecte i la complicitat.  I qui no ho fa, s’ho perd.  Us ho ben asseguro.

 

Ago 252018
 

Un dels temes més recordats, i amb raó, del musical “Els miserables”  és “one day more“, una composició intensa i coral en la qual diferents personatges avancen en les seves històries particulars, però, per una raó o altra, tots demanen un dia més, una mica més de temps.  No sé per què m’ha vingut al cap aquesta peça, però m’ha fet pensar en allò del got mig ple o mig buit, segons es miri.

Un dia més.  Qui no ha desitjat mai que el temps s’aturi, que ens deixi gaudir del que fem, amb la certesa que cada minut que passa ens acosta a la fi d’allò que ens fa feliços.  D’altra banda, qui no ha sentit també la sensació d’anar sumant dies que es van superant, quan les dificultats ens envaeixen.  Aleshores aquest dia més és un altre dia que hem passat i que ens acosta a la fi de l’angoixa o del dolor.

Sigui com sigui, ben mirat, sempre acabem demanant més temps, segurament l’única cosa impossible de recuperar.  Anem fent els nostres comptes enrere per arribar allà on volem, entre el neguit de pensar que ens faltarà algun dia de més, o la certesa que hem avançat un altre dia i que els nostres objectius són més a prop.

Escollim si avui ens toca demanar un dia més o sumar un dia més.  Però en qualsevol cas, gaudim del moment, de la il·lusió en el futur i del desig que, acabat el compte enrere que cadascú de nosaltres tingui en marxa, per qualsevol motiu, tot serà com voldríem, o fins i tot millor, perquè les veus de tots, dels solistes i del cor juntes, sempre generen una meravellosa harmonia.  Mentrestant, deixem-nos seduir per la música, que sempre és bona companya.

YouTube Preview Image

Ago 242018
 

Es veu que sí, que li han agafat el gustet a això de fer que tot sembli el mateix.  Un bon exemple és afirmar, sense cap mena de rubor, que arrencar llaços grocs és igual que posar-los, en nom d’una pervertida idea molt particular del que és la llibertat d’expressió.  Però no ens enganyem, n’hi ha molts més, de casos, i sovint molt més sibil·lins.

L’Òscar Andreu va publicar fa poc més d’un any, un llibre que porta per títol “com bullir una granota, i altres relats”, el primer dels quals explica que si posem una granota en una olla i anem escalfant l’aigua a poc a poc, acabarà bullida, sense adonar-se.  Doncs els mateix passa en tants i tanta àmbits de la societat:  si anem admetent com a normal coses que no ho són, sempre acabarem escaldats, i ben escaldats.  L’ascens al poder de Hitler i els seus n’és tota una lliçó que convindria no oblidar.

Un altre exemple ben clar del que vull explicar:  s’organitza una manifestació, posem per cas, independentista, que aplega un nombre X de persones i que es desenvolupa sense cap tipus de violència.  A continuació se n’organitza una altra, de signe contrari, amb un nombre Y de persones, que acaba en aldarulls, violència i ferits.  Davant d’aquesta doble realitat comencen a difondre’s missatges del tipus “manifestacions independentistes i unionistes”, sense entrar a valorar si X és igual a Y o no (si no marquem diferències, estem igualant, o dividint en parts iguals, si voleu);  “aldarulls i violència a Barcelona” (suposem que allà s’han fet les manifestacions), sense entrar gaire en el petit detall que la violència només ha existit en un cas.  El resultat acaba sent que tant els partidaris d’una idea com de l’altra són iguals, representen el mateix volum de població, tenen el mateix nivell d’agressivitat i, per tant,  que mereixen el mateix respecte i atenció, facin el que facin.  Acabem de legitimar la violència, d’igualar-la a la reivindicació pacífica i de crear l’argument tendenciós de la divisió de país.  I com que ens ho hem menjat amb patates, ens acaben d’escaldar.

Aquest pervers mecanisme d’argumentació i de creació de realitats falses és ben present a tot arreu des de fa mesos.  Ara vindrà -esperem- la polèmica per l’exhumació del  cadàver de Franco.  Si badem una mica ens acabarem empassant, si no fa anys que ho hem fet, que un genocida assassí és un honorable cap d’estat més, com tants d’altres.  Aquesta va ser, de fet, la gran escaldada de la transició.  I així ens va.  Però no aprenem.

Ago 232018
 

Llegeixo, amb una barreja de sorpresa (poca) i indignació (més) que alguns turistes es queixen del cant de les cigales en algunes localitats occitanes.  Puc donar fe que aquestes bestioles són capaces d’emetre un so particularment intens -molest fins i tot, si voleu- a l’estiu, però també puc donar fe que aquesta mena de banda sonora que t’acompanya allà on vagis acaba sent un dels atractius, un dels trets identitaris, d’unes determinades zones d’aquest país veí.

No és el primer cop que sentim, allà i aquí, que hi ha turistes que es queixen del soroll dels campanars de les esglésies, de l’olor de les granges, o dels tractors que surten a treballar a punta de dia.  Ara, el cant de les cigales.  Anem progressant.  Realment, hi ha qui només pot estar a gust tancant entre quatre parets, amb els sorolls de fons dels cotxes, dels tubs d’escapament de les motos, de les sirenes de les ambulàncies o dels camions de recollida d’escombraries.  Suposo que els sorolls de la ciutat són perfectament naturals i assumibles per tothom, però no així els propis de les zones rurals o de la natura, fins i tot.

No sé jo en quin moment vam perdre la consciència que vivim en un determinat territori, en un determinat espai natural més o menys intervingut i, diguem-ne, domesticat, però que encara manté, segons a on, la seva particular idiosincràsia, com bé ens recorden les cigales occitanes.  Sigui com sigui, no estaria de més recordar, també -o especialment- als turistes, que s’informin una mica d’allà on van perquè, vagin on vagin, seran en terra estranya i hauran d’aprendre a conviure amb una realitat que no és la seva habitual.  D’això també se’n diu respecte, un bé cada dia més escàs, lamentablement, tant Pirineu enllà, com aquí mateix.

Ago 222018
 

Ha tornat la lliga de futbol.  Una mica més aviat del que és (o era) habitual, però ja és aquí, per a satisfacció de multitud de periodistes i comentaristes que ja tornen a saber com omplir hores i més hores de ràdio, per exemple, i per a satisfacció, evidentment, de milions de ciutadans que vibren amb cada partit com si els anés la vida en el resultat.  Anem tornant a la normalitat.

L’esport en general, i el futbol, ja que en en parlem, ens pot ensenyar moltes coses.  Una, per exemple, pot ser que no és el mateix crear joc que destruir-lo.  Qualsevol espectador d’un partit sap quan està veient un espectacle i quan tot el que veu és una simple defensa només pensada per evitar el gol contrari.  No és el mateix.  Provem de traslladar aquesta idea a altres àmbits.  De fet, ja fa dies que assistim a la polèmica de si és llibertat d’expressió posar o treure llaços grocs;  una polèmica animada, i de quina manera, per a major satisfacció dels que han decidit que es poden prendre la justícia per la seva ma, per la fiscal general de l’Estat que considera que tant posar com treure llaços són el mateix.  Doncs no, senyora fiscal, no és el mateix crear o destruir, ni en el futbol ni enlloc.  No és el mateix dir que silenciar.

Si realment parlem de llibertat d’expressió, la resposta a la presència de llaços grocs hauria de ser la presència de llaços, posem per cas, taronja, o blaus, o vermells…  Aleshores sí que estaríem parlant de dues manifestacions d’opinions diferents que competeixen per fer-se sentir a la societat.  Però no és el cas.  Igual com passa amb els equips dolents, uns juguen i uns altres fan tot el que poden per evitar que es pugui jugar, a la recerca desesperada d’un resultat immediat que els doni algun punt, cosa que de vegades passa, però de vegades no.  En qualsevol cas, a la llarga, mai no acaba sent una bona estratègia per guanyar campionats.  Això sí, llevat que l’àrbitre xiuli a favor (per voluntat o per ignorància) dels que només saben destrossar el joc dels altres.

css.php