ag. 202018
 

En la situació actual, parlar d’atacar l’estat no penso jo que sigui la manera més intel·ligent d’aconseguir els nostres objectius, sempre i quan siguin els que diuen que són, evidentment.  Amb el bloc del 155 ben sòlid, malgrat tot, amb l’extrema dreta amb carta blanca per actuar a Catalunya, i amb una bona colla de presos, exiliats i acusats, la simple idea de confrontació directa, d’atac, sona a retòrica buida per a satisfacció de quatre que viuen una mica a la perifèria de la realitat.

Ben mirat, però, potser aquelles paraules que el president va pronunciar fa uns dies, i que tantíssima munició han donat de franc a populars i ciutadans, no són altra cosa que l’evidència que ens trobem en un context sense projecte a mig termini i, el que potser encara és pitjor, sense programa a curt.  Aquelles paraules potser evidencien que des del quatre d’octubre passat, tot ha estat un desgavell, un despropòsit i un seguit de decisions segurament benintencionades, però gens encertades, que ens han dut allà on ara mateix ens trobem.  Potser aniria sent hora d’admetre errors, uns errors que molta gent està pagant amb presó o exili, uns errors que massa famílies estant patint, i aniria arribant el moment de replantejar el nostre projecte de futur, sense renunciar a res -malament rai si així fos- però replantejant les línies d’actuació a seguir.  Bé, de fet, el que em temo que caldria és plantejar (no replantejar) què cal fer a partir d’ara mateix.

Som a les portes de setembre, i després d’octubre, i si res no canvia, tot el que anirà passant sonarà a vell, a inútil, a pantalla passada que ens entestem a repetir i repetir sense més.  És urgent un pla de Govern clar i un projecte de país realista a curt i mig termini, si més no.  Només així, els objectius més llunyans podran ser un dia (no d’aquí divuit mesos, evidentment) realitat.  Parlar d’atacar, quan es té la pistola judicial (com a mínim) al clatell, és tota una temeritat absurda, innecessària i contraproduent.

ag. 192018
 

De tant en tant, la millor manera de seguir avançant és aturar-se.  Per molt que pugui semblar contradictori, no podem tirar endavant si no sabem fer una pausa, cada cert temps;  si no som capaços d’obrir un parèntesi en l’activitat quotidiana i oblidar, per una estona, aquesta cursa per etapes que és la vida, constantment farcida de petits o grans objectius que cal anar assolint o abandonant, per no perdre el ritme i per continuar amb il·lusió.

De vegades és fonamental donar-nos un respir, retrobar paisatges, sensacions, prendre aire i revolada, i sentir, al capdavall, com els músculs es relaxen, com la respiració s’encalma i com el cor tornar a bategar a ritme pausat i constant.  Aleshores reprenem la marxa, i tot es fa més fàcil i més agradable.

Cap de setmana d’agost, una combinació perfecta per aturar-se, per oblidar-ho tot unes hores, si més no, amb la certesa que vindrà dilluns, i amb ell l’activitat intensa, frenètica i gairebé contra-rellotge, però amb la seguretat que hi farem front amb l’alè renovat i amb l’energia i les ganes intactes.

ag. 182018
 

Ahir va ser un dia curiós, un dia de contrastos.  D’una banda, acte institucional en record de les víctimes dels atemptats de fa un any a Barcelona i a Cambrils;  d’altra, el testimoni anònim i les mostres de condol de molta gent a les famílies de les víctimes.  I de propina, el record dels servidors públics que van fer la feina amb extrema professionalitat aquell dia.

Sense cap mena de dubtes, l’acte estrella de la jornada era el suposat homenatge a les víctimes, presidit pel rei d’Espanya, un acte que malgrat totes les proclames unionistes cridant a la seva despolitització, es va plantejar com una trobada privada i blindada on tot el protagonisme el van tenir l’exaltació de la unitat d’Espanya i de la figura del monarca, banderes rojigualdes, barrets a joc i serveis de seguretat feixistes inclosos, amb un to festiu, ofensiu i agressiu alhora, que res tenia a veure amb la memòria dels difunts.  Previsible.

Però ja sabem que una cosa són les institucions, sobretot determinades institucions, i una altra la gent del carrer, que sí que va voler oferir el seu homenatge i el seu condol, de manera discreta, amb flors o amb simple presència, tant a les Rambles com a multitud de ciutats i pobles d’arreu del país.  És el que té no buscar la foto fàcil i no haver de marcar postura de poder davant de ningú.

I per acabar, el record dels treballadors públics, començant pel que aleshores era conseller d’Interior, avui a la presó.  Un apunt:  el major Trapero va demanar fa uns dies que no se’l fes servir com a símbol de res;  i li he de donar tota la raó per dos motius:  en primer lloc, perquè està immers en un autèntic calvari judicial, i no li cal res més i, en segon lloc, i per a mi especialment, perquè com a treballador públic que és, fa un any, igual com cada dia, va fer la seva feina tan bé com la va saber fer.  Mirant la programació especial de TV3 d’ahir a la nit, vaig veure diferents funcionaris (va sent hora de reivindicar el mot, tan desprestigiat per la tradició franquista) que van donar testimoni de com es fa la feina per la qual cobren, amb dignitat i professionalitat, per damunt de la por i de qualsevol dificultat.

Ahir, ben bé, una jornada de grans contrastos, especialment destacables quan es compara la feina d’uns determinats servidors públics, que paguem entre tots i que van voler ser protagonistes al matí, sense cap mirament ni cap vergonya, amb la d’uns altres que ens van deixar les seves reflexions a la nit.  Cadascú que esculli qui mereix respecte.  Personalment, ho tinc molt clar.

ag. 172018
 

Avui sembla obligat parlar del que va passar ara fa un any a Barcelona i a Cambrils, i de tot el que va venir després.  De tota manera, resulta difícil dir res que no s’hagi dit ja.  Se n’ha parlat molt, segurament massa, i tinc la sensació que s’ha fet poc, molt poc, per aclarir com vam arribar allà on vam arribar i per què va passar el que va passar.  Sigui com sigui, avui em ve de gust destacar algunes qüestions encara pendents de resposta, sobre aquells lamentables fets.

  • Com pot ser que els principals partits espanyols es neguin a investigar, en seu parlamentària, uns fets tan greus, però alhora corrin a posar-se a la primera fila dels actes de record?  Potser la seva manca de voluntat d’arribar a la veritat els hauria d’inhabilitar per a qualsevol expressió pública de condol, no?
  • Per què, a diferència de tants altres atemptats terroristes ningú va promoure cap acte popular i multitudinari de rebuig, fora de Catalunya?  Cap institució, cap partit… ningú absolutament.  Gran expressió de solidaritat, sense cap mena de dubtes.  Potser ja era la cocció a foc lent del trist i vergonyant a por ellos?
  • Ja sabem, i la història recent prou que ho demostra, que les víctimes del terrorisme massa sovint han estat instruments en mans del poder, que no ha dubtat mai a servir-se del dolor aliè per als seus fins partidistes.  En aquesta ocasió, no podia ser diferent.  Només cal llegir i escoltar tot el que s’ha dit les darreres setmanes per entendre que les famílies dels difunts importen ben poc, més enllà de ser el fons perfecte per a una foto indigna.
  • I sobretot, per què cada dia que passa resulten més profètiques les paraules del ministre Margallo, vaticinant que a mitjans d’agost a Catalunya passarien coses?  Simple intuïció?  Costa molt de creure.

Avui farà un any i hi haurà cops de colze per sortir a les imatges amb cara de circumstàncies.  Avui tot serà trist, massa trist.  Però demà serà un altre dia, i tothom passarà pàgina o tornarà a les seves vacances amb absoluta normalitat, menys aquells que van perdre els seus i que avui perdran, una mica més, la fe en el gènere humà, i molt especialment en la classe política, començant pel seu màxim representant i la seva testa coronada.

ag. 162018
 

Catalunya és una destinació turística de primer ordre.  Això, a hores d’ara, no ho pot discutir ningú, i bona part de l’èxit es deu a la variada oferta que presenta i que atreu viatgers d’arreu.  A Catalunya es pot fer turisme cultural, turisme de sol i platja, turisme gastronòmic, turisme comercial, turisme de borratxera, turisme d’aventura, turisme rural, turisme sexual… però enguany, ves per on, s’hi afegeix una nova modalitat que encara no sé ben bé com definir-la que és venir a treure llaços grocs.

Aquests dies hem sabut que Ciutadans ha llogat una avioneta que ha passejat per algunes de les nostres platges una pancarta amb un missatge incitant a treure llaços grocs, com en els millors anys de la propaganda de Nivea i les seves pilotes unflables.  Paral·lelament, ens ha arribat la notícia d’una regidora de Lucena (Còrdova) de la mateixa formació política, que dedica part de la seva estada amb nosaltres a practicar aquesta nova activitat lúdica:  arrencar llaços grocs.

Francament, crec que s’ha d’estar molt malalt d’odi o tenir molt poc senderi per no entendre que qualsevol estat que es vulgui democràtic ha de poder admetre, sense cap escarafall, que una part de la ciutadania demani llibertat per als presos polítics.  Però es veu que els constitucionalistes Ciutadans, entre d’altres, són més de prohibir, reprimir i silenciar qualsevol legítima i pacífica reivindicació, si és contraria al seu pensament.  Doncs apa, encara que la temporada turística ja enfila la recta final, a promocionar el turisme fanàtic contrari als símbols grocs i a omplir els carrers i places d’aquests elements.  Tot sigui per incrementar la xifra de visitants, ja que la justícia, a més de cega sembla que sigui sorda.

ag. 152018
 

Que la llibertat d’expressió és una autèntica fal·làcia, ara mateix, a Espanya, digui el que digui la sacrosanta Constitució, és un fet innegable.  Mai, absolutament mai, des de la mort del dictador havíem viscut una situació de persecució semblant a la que avui pateixen molts grups musicals de tot arreu, pel contingut de les lletres de les seves cançons.  El cas de Valtònyc, exiliat per aquest motiu, és un exemple paradigmàtic, però ni de bon tros una excepció al que està passant.  Ahir mateix vam saber que el grup valencià Riot Propaganda està sent investigat per la Guàrdia Civil per un suposat delicte d’odi, per les seves lletres.

Tornen els anys negres de la censura i de la repressió franquista en què les lletres dels temes que s’havien d’interpretar en un determinat concert havien de comptar amb l’aprovació de l’autoritat competent.  Ara, com abans, és aquesta mateixa autoritat, ja sigui un regidor de qualsevol ajuntament, qualsevol guàrdia o un ciutadà benpensant (Ciutadans, per exemple, ha elevat a la categoria d’agent judicial qualsevol dels seus seguidors, com bé saben a Reus), qui s’ocupa de garantir que tot es fa d’acord amb la llei (no sé ben bé quina) i que les cançons només parlin d’amor, de desamor o de com maltractar dones, però mai de política, en un sentit amplíssim del terme.

Si dir que el PP és el partit més corrupte de la Via Làctia és delicte d’odi, malament rai.  A tot estirar podria ser un error de càlcul a l’hora de sumar tots els investigats i condemnats per corrupció d’aquesta formació i comparar el resultat amb les xifres d’altres partits amb perfils similars.  I així anem.

En fi… aquesta és la situació i la qualitat democràtica espanyola.  Per cert, per a tots aquells càndids que encara es pensen que l’origen de tots els mals és allò de l’independentisme català, que comencin a rumiar què vol dir censurar les lletres de grups valencians.   Ara són ells, però i demà?  Però no patiu, que quan les lletres (Carnaval de Cadis, sense anar més lluny) fan mofa o atempten directament contra la dignitat de polítics catalans, això de l’odi passa a ser ironia i llibertat d’expressió festiva.  Anem prenent nota, sobretot aquells que es dediquen a les lletres improvisades i sense supervisió governativa, com ara els garrotins i similars, a veure què canten.

ag. 142018
 

Sense cap mena de dubtes, una de les pitjors coses que pot fer un polític és frivolitzar el patiment de la població a la qual se suposa que ha de servir.  Això, justament, és el que fa uns pocs dies va fer Andrea Levy, valor en alça del PP i digna representant d’aquells que volen competir amb Ciutadans per guanyar l’espai de l’extrema dreta més franquista i més feixista.  Levy va parlar de risc de guerra civil a Catalunya per culpa dels que defensem els llaços grocs (sembla que aquests llaços i aquest color han passat a ser l’origen de totes les desgràcies i l’encarnació suprema del mal).  Segons ella, podem provocar una guerra civil.

Ben mirat, però, potser sí que li he de donar la raó en una cosa a la senyora Levy.  M’explico:  per arribar a una situació bèl·lica, cal que una de les parts enceti la via de la de la violència contra l’altra.  I això sí que fa mesos que està passant a Catalunya, perquè els que defensen els postulats d’aquesta senyora, a l’empara d’una impunitat que gens té a veure amb els valor democràtics, campen com volen agredint a qui consideren enemic, sense mirar ni edat ni possibilitat de defensa.  És la violència gratuïta que genera l’odi irracional contra aquell que pensa diferent.  A l’altra banda, una resposta absolutament pacífica, sense cap agressió com a resposta.  Per tant, si ha d’haver una guerra, com diu la senyora Levy, serà perquè els seus, que tenen les armes, el poder, la ràbia i la impunitat, la provoquin.  O, si més no, ho intentin, fins al moment sense èxit.  De moment, uns peguen i els altres responen sense violència, i res no fa pensar que la situació hagi de canviar, malgrat les discrepàncies ideològiques evidents.

Parlar de guerra civil en la conjuntura actual és una nova falta de respecte -una més, de fet- als milions de morts d’aquell conflicte encara ben viu a la memòria de massa gent, i encara amb massa ferides per tancar, en bona part gràcies a aquells que van fundar i que sostenen la formació en la qual milita Andrea Levy.  Però això, ja fa anys que sabem que tant se’ls en refot.  Els morts són història, però l’odi del feixisme és ben present, gràcies a gent com ella.  Aquesta és l’autèntica i l’única llavor de l’odi i de la violència.

ag. 132018
 

Doncs va ser que no.  Un cop més, l’atzar, en aquesta ocasió vestit de núvols de tronada estiuenca, ens va privar de l’espectacle dels perseids creuant el cel.  Les llàgrimes, ahir, no van ser les de Sant Llorenç, sinó la pluja que va refrescar l’ambient i que ens va deixar ben freds.

Ben mirat, això d’ahir prou que podria ser una metàfora del que va passant els darrers mesos.  S’anuncien coses, hi posem les ganes i les esperances i, a l’hora de la veritat, apareix qualsevol circumstància i ho esguerra tot.  Aleshores, ve allò de repetir que mai no havíem estat tan a prop del que sigui, que anem per bon camí i tot plegat.  Doncs ahir el mateix;  mai, des de fa un any, ho havíem estat tan a prop del dotze d’agost, data òptima per mirar al cel, però ja ha passat, amb molta més pena que glòria, i ara només ens queda confiar que els núvols escampin i que ens puguem aconsolar amb una menor intensitat de meteors, amb una mica de sort, aquests propers dies.

Expectatives i realitat.  De vegades ben compassades i de vegades cadascuna al seu ritme.  Ahir, la segona no va fer ni cas de la primera.  Però aquí estem, i seguirem esperant i confiant.  Ben mirat, no ens en queda d’altra.

ag. 122018
 

Torna mitjans d’agost, un any més, i tornem a mirar amunt amb l’esperança de veure alguna estrella fugaç, ara que tornen els perseids, la pluja de meteors que, puntual, acudeix a la seva cita amb els terrícoles, per Sant Llorenç.  Alguns miraran el cel amb un interès astronòmic, altres per simple curiositat, o per la creença que els desigs que es pronuncien quan passa un d’aquests meteors sempre es fan realitat.

Desig i realitat, quina estranya i encisadora parella de ball.  Ben mirat, ens passem la vida intentant construir una realitat que vagi fent possibles els nostres anhels més íntims.  I de vegades ens en sortim i de vegades no tant;  si fa no fa com quan mirem el cel, de nit, esperant que les estrelles passin ràpides per davant dels nostres ulls, amb més o menys sort segons els dies.

En qualsevol cas, hi ha un punt on la nit i el dia es donen la mà, per un breu instant, on el somni i la vigília comparteixen espai i on, potser, els somnis i la realitat s’ajunten en uns moments de calma.  És aquell breu punt en què les primeres llums tot just s’insinuen enllà de l’horitzó, i quan els darrers estels es van apagant.  En aquest moment, tot és encara un joc confús de tènues clarors i d’ombres que es van esvaint, de volums a mig definir, en unes imatges, en un paisatge, meravellosament irreals que s’aniran definint així que el sol s’obri pas.  En aquell moment, m’agrada mirar al voltant i retrobar la pau i l’harmonia de la bellesa de tot allò que tenim a prop i que la llum o les ombres, de tant en tant, no ens deixen veure prou bé, però que aleshores resulta tan seductor.

Deixem-nos atreure, un any més, per la fantasia que recorre el firmament, i endinsem-nos en una realitat a mig camí entre la claror i la fosca, on la calma crea escenaris per al record i per a la imaginació.  I demanem un desig, passi o no aquella estrella fugaç perquè, com deien aquells vells trobadors, “adés serà l’alba” i tot tornarà a dependre només de nosaltres sols i de la nostra traça per fer els somnis una mica més reals.

 

ag. 112018
 

Ja fa dies, molts dies i mesos, de fet, que es va consolidant un missatge social terriblement perillós, que és aquell d’evitar tot el que pugui crear divisió (així en diuen) entre la població.   Rere aquest missatge aparentment conciliador, però, s’amaga el fet que l’únic que segons els que el defensen crea divisió és allò que té a veure amb la independència en un sentit ben ampli, des del propi plantejament polític, fins a l’exigència de l’alliberament dels presos polítics, o el dret a expressar determinades opinions en públic, o a exhibir determinats símbols, o inclús colors.

Però si pensem una mica – un hàbit cada cop més estrambòtic, pel que sembla-, la democràcia és la que genera divisió, ja que permet que aforin diferents opinions i diferents maneres d’entendre el món i d’organització d’un determinat territori.  I aquesta és la gràcia:  que davant de diferents postures es pugui escollir la que cadascú consideri millor; que es pugui votar i que, evidentment, s’acati el resultat  i s’actuï en conseqüència.  Però ara resulta que la nova lectura que l’espanyolisme està fent de la democràcia és la d’evitar qualsevol discrepància o punt de vista diferent al d’aquells que governen Espanya i tot el seu cor d’escolanets polític, sindical, intel·lectual, periodístic…  Potser, seguint el seu argument unificador, va arribant l’hora de prohibir el futbol, perquè genera divisió, o la música (sempre tan diversa i diferent) o, per què no, la moda, capaç de generar productes, especialment femenins, que es veu que inciten a una determinada violència masclista i que enamoren a uns i escandalitzen uns altres.

Només una pregunta per a tots els que des de la dreta fins a l’esquerra (suposant que aquesta distinció encara tingui sentit, cosa que dubto, i molt) defensen la prohibició de tot allò que divideix i s’escuden en el cap d’estat com a garant superior de la veritat absoluta i de les essències pàtries:  som gaire lluny, encara, o ja hem arribat a aquell tristament famós Ein volk, ein reich, ein führer (si fa no fa: “Un poble, un imperi, un líder”).  Ho pregunto per tenir una idea de per on passem, en realitat, o si ja hi som, ara que ja es poden assaltar impunement ajuntaments per arrencar-hi pancartes.  El pas següent?  Llegim la història i tindrem la resposta.

css.php