Ago 012018
 

“Cada cosa al seu temps, i les figues a l’agost”, diu la dita.  Hem perdut la saviesa que lliga les nostres vides als cicles de l’any, de la natura.  De fet, hem perdut gairebé la idea que cada cosa arriba al seu temps, i ens hem pensat que tot pot ser a tothora, i que tindrem figues al febrer, si cal.  I així ens va.

Només una petita reflexió.  Agost, tradicionalment, és un temps d’activitat frenètica al camp, un temps de collir.  Avui, però, agost és un temps mig aturat, en què, fent números grossos,  la meitat de la població descansa i altra mitja treballa per garantir-ne el lleure.  A l’agost massa coses s’aturen, de fet.  Moltes empreses, moltes fàbriques, les administracions s’alenteixen de manera més que evident… i a poc a poc ens anem distanciant del que havia estat sempre aquest mes.  De fet, agost és una mena de parèntesi on tot pot quedar aparcat unes setmanes, amb el simple pretext que és agost.  I aquest argument paga per tot.

Però la vida segueix, i moltes coses no s’aturen, malgrat la indiferència o la irresponsabilitat dels que creuen que tenen el poder, gairebé, d’aturar el temps i de sotmetre tota activitat a les prioritats personals, no sempre prou responsables.  Però les coses són així i poc interès hi ha per canviar-les.  Seguim construint una realitat fictícia, artificial, oblidant que cada cosa té el seu temps, i que les figues maduren a l’agost.  Potser aniria bé obrir el nostre camp de visió i recuperar una mica de l’antic saber.  O potser ja és massa tard i ja no hi ha remei.

Diu la cançó:  “Que arribi l´agost, / feixuc i mandrós / que ens fa recordar / la bellesa del temps que passa a poc a poc”.  Doncs ja hi som, i res no s’atura.

YouTube Preview Image

css.php