set. 302013
 

Ja era hora que els esportistes catalans comencessin a dir prou a una espanyolitat imposada.  Ja cansa escoltar les veus mesetàries omplint-se la boca dels èxits d’esportistes espanyols (diuen ells), com Marc Màrquez, per posar el darrer cas, que ahir mateix es va negar a agafar la rojigualda en guanyar la seva cursa.  Una cosa és haver d’escoltar un himne i una bandera al podi, però passejar-la per la pista, i l’endemà a la portada dels diaris, per més pressions dels grups patrocinadors que hi hagi (perquè n’hi han), ja fa pudor.

Ahir mateix, la selecció espanyola d’hoquei patins guanyava el cinquè títol mundial consecutiu.  Espanyola?  amb quants jugadors catalans?  Si no vaig errat, amb nou.  Si un dia Catalunya és independent, també seguirà guanyant títols?

Anem repassant disciplines, si voleu, però aquestes situacions de victòries espanyoles d’esportistes catalans no són gens estranyes.  El que sí que ho és és que algú es posi les mans al cap quan es neguen a fer propaganda d’una bandera que no consideren prou seva.  I més quan ahir mateix, un autèntic akelarre feixista es va dedicar a cremar banderes estelades, i amb elles, si haguessin pogut, les il.lusions de milers i milers de catalans que sí que ens hi sentim representats per aquest “drap”.

A veure quan entendran aquestes ments obtuses que som catalans i que ho volem ser i dir, també en els èxits esportius.



set. 292013
 

Corren temps difícils, i això de perdre una mica, per petita que sigui, del nostre temps a donar les gràcies, comença a ser un hàbit en evident extinció social.

El diccionari defineix gratitud com ” sentiment afectuós que hom té envers el qui li ha fet un bé, un servei, un favor”.  Fixem-nos-hi bé.  Diu “sentiment afectuós”, no pràctica social, ni costum, ni obligació.  I és que la gratitud, perquè sigui autèntica cal que sigui sentida, que surti espontàniament, com una necessitat d’expressar-se, no com una convenció.  I què es pot dir de l’adjectiu?  “Afectuós”.  Res més allunyat de les obligacions que l’afecte.  Ni res més necessari.

Potser estem massa acostumats a viure en societat, amb usos, costums i pràctiques prou conegudes i massa acceptades, i a ordenar les nostres prioritats en funció d’un calendari, d’un rellotge i d’una agenda.  Potser aniria sent hora de donar-li una mica més d’espai als sentiments i a l’afecte, i practicar el fantàstic exercici que suposa dedicar uns minuts, unes paraules, una trucada telefònica, un senzill gest, fins i tot, que serveixin per mostrar el nostre agraïment a tantes persones que tenim a prop, i que sovint ignorem, sense saber valorar que gràcies a elles acabem sent com som, i gràcies a les quals gaudim d’aquest tresor invisible, i de tant en tant ignorat, de l’estimació dels altres.

No hi ha excuses.  La gratitud es va esvaint, dia a dia, pels laberints del nostre temps, sempre massa ocupat en qüestions importants (quanta hipocresia acostumen a amagar les nostres “prioritats”) i, a poc a poc, però de manera molt evident, esdevenim una gent cada cop més egoïsta, més ingrata.

D’aquí a un mes farà tres anys que aquest bloc va treure el nas per les xarxes.  Potser va sent hora d’admetre que si segueix actiu és perquè algú, en algun lloc, el llegeix.  I de vegades, fins i tot hi torna.  Gràcies, sincerament.  Perquè els beneficis per a mi de l’obligació que m’he imposat d’escriure a diari són infinitament superiors -n’estiu segur-  a allò que aquestes ratlles us puguin aportar, i només en puc gaudir  perquè hi dediqueu un trosset de les vostres vides a llegir-les i comentar-les.

 



set. 282013
 

És molt fàcil fer demagògia i posar-se les mans al cap perquè els infants parlin d’independència, participin a la Via catalana o apareguin en un determinat programa de televisió.  El que ja costa una mica més és prendre la mateixa actitud quan es tracta de la manipulació de nens, en una escola (on se suposa que els nens aprenen els valors que els seran útils al llarg de la seva vida), servint-se d’unes institucions tan respectades a Espanya com l’exercit i la Guàrdia Civil, amb una revindicació tan castisa com allò de Gibraltar español i, de propina, escenificant execucions (suposem que després d’un consell de guerra).

Francament, em fa fàstic tanta hipocresia, d’una banda, i d’una altra, que encara pugui existir, sense cap problema, una educació tan feixista com la que ens ocupa i que se’ns mostra com molt més digna i recomanable que la immersió lingüística, posem per cas.  I per acabar-ho d’adobar, tot plegat amb la connivència dels pares de les criatures.

Quin abisme entre la pacífica i cívica Via catalana i l’apologia de la violència d’aquesta activitat escolar.  Quin abisme mental i ideològic entre diferents maneres de fer i de mirar la realitat.  Però és clar, els monstres adoctrinadors som nosaltres.

Espanya és així.  Anem posant terra pel mig, per si de cas.



set. 272013
 

Alícia Sánchez-Camacho va acusar ahir el president Mas de fer un “xantatge immoral” per vincular el futur de la paga extra dels funcionaris al fet que el govern de Madrid compensi per la pèrdua que suposa el bloqueig a l’impost sobre dipòsits bancaris.

Dona, potser sí que no tenen massa (gens, de fet) a veure els sous dels funcionaris i la recaptació o no d’un impost que no té caràcter finalista ( com podria ser la restitució de la paga extra), encara que tot són diners, però parlar d’immoralitat…

Francament, penso que el que resulta totalment contrari a la moral, és a dir (i tirant de diccionari), a allò que concerneix als costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa, és l’ofec constant i sostingut de les finances públiques catalanes a base del bloqueig de taxes i impostos (euro per recepta, dipòsits bancaris…) i a l’impagament dels deutes signats, fins i tot en el marc d’una llei fonamental com és l’Estatut, sota el pretext de la crisi i amb la promesa (o brindis al sol, em temo) de pagar quan hi hagi quartos.

Si hem de parlar d’immoralitat, ja ho sap, senyora Sánchez-Camacho.  I si vol parlar de xantatge, potser caldria  començar per l’escanyament econòmic com a instrument coercitiu (si no es vol sentir “de xantatge”), animat amb un discurs apocalíptic per crear pànic, simplement, contra la voluntat d’un poble de decidir el seu futur

En resum, que si vincular sous públics i nous impostos no sona gens bé, encara desafina més aquesta crida a la moral, venint d’on ve.

set. 262013
 

No fa gaires dies, Esperanza Aguirre parlava de la necessitat de catalanitzar Espanya, enmig d’un discurs enganyós, farcit de lloances a Catalunya, com a disfresa rere la qual amagar una negació absoluta del nostre dret,  no ja a la independència, sinó simplement a votar.

M’agradaria recordar tots els intents de catalanitzar Espanya.  Així de memòria, i sense fer gaires esforços (penso que la cosa tampoc no els mereix), recordo tots els anys dels governs Pujol, l’operació reformista de Miquel Roca, i l’intent de pacte de Maragall i el nou Estatut.

No està gens malament, oi?  Cal recordar com van acabar totes aquestes intentones?  Doncs, jo em demano:  per què ara hauria de servir per res un nou intent?  De la mateixa manera, també em pregunto quines possibilitats hi ha d’arribar  a bon port amb una proposta federalista o confederalista?  En tots dos casos, la resposta és la mateixa:  això no serveix de res.  I no serveix de res perquè Espanya ja està prou còmoda sent com és i no té cap, absolutament cap, necessitat ni intenció de canviar l’estat actual de les coses, tret que no sigui per enfortir el seu estat, al preu que sigui.

Per tant, la realitat és que o bé acceptem la situació que tenim ara mateix, procés de recentralització inclòs, o bé seguim, fent cas omís a aquests autèntics cants de sirena que arriben per totes bandes (i és que en això són iguals PP, PSC-PSOE i UDC), tot mantenint el nostre rumb, desafiant fins i tot l’evolució (bona aquesta!) cap a la independència i l’estat propi.

set. 252013
 

Morir, amb les noves mesures del govern del PP serà més barat que seguir un tractament mèdic.  No sé si aquesta és la finalitat última de les darreres mesures de la ministra Mato (ara sí que farà honor al seu cognom), respecte al pagament del 10% del cost de la medicació que se subministri en un centre hospitalari, llevat que el pacient hi estigui ingressat.

A veure si ho entenc.  No es pot cobrar l’euro per recepta, que certament té un determinat efecte dissuasori, a part de l’evident voluntat recaptatòria, però sí que es pot cobrar un 10% de tractaments oncològics, crònics… (molt més que un euro per recepta i, a més, sense cap efecte dissuasori, per tractar-se dels tractaments de què es tracta).  Molt coherent el criteri, no sembla.  Cap novetat, amb aquesta gent.

Però com sempre, feta la llei, feta la trampa.  Si el pacient està ingressat, no paga.  Fem apostes sobre un increment radical del nombre d’ingressos de determinades malalties i determinats pacients crònics?  Vista la llei, seria molt d’aplaudir que els metges fessin una mica la vista grossa i facilitessin l’accès a medicacions imprescindibles a aquells que no poden pagar-les.  El resultat?  un increment de la despesa hispitalària, infinítament superior a l’estalvi farmacèutic.

Conclusió.  Quan anem al metge, haurem de substituir allò d'”és greu?” per un “doctor, és car?” i, tot seguit, segons la resposta, per un “no creu que hauria d’estar ingressat, doncs?”.

Felicitats ministra, acaba de descobrir que morir a casa és barat.  Potser encara ens dirà que així es reforcen els lligams familiars (de la família cristiana que vostè diu defensar, evidentment).  Ara que, més d’hora que tard, la mesura també serà un estalvi en pensions, oi?

set. 242013
 

Això de la consulta sobre el nostre futur, cada dia que passa m’agrada més, i més convençut estic que tirarà endavant.  I és que per ser que no erem tanta gent a la Via catalana, o que no es pot fer perquè és il.legal, déu n’hi do la de gent que s’hi està despertant per dir la seva.  Per dir sempre “no”, de fet.

A banda de la ja tradicional ofensiva de diferents ministres espanyols, i dels seus acòlits (i acòlites) a Catalunya o dels vells feixistes ressucitats per obra i gràcia de les cadenes de televisió i dels diaris més radicals, van apareixent personatges diversos, desbarrant amb més o menys gràcia.  Els darrers, el retornat (i retronat) Duran i Lleida i la seva incendiària indefinició, Navarro i la seva ocurrència diària, o el propi Felipe González i el seu successor llunyà Zapatero, també contraris als nostres postulats, ara que queda tan lluny aquella famosa mentida:  apoyaré…  Com si no tinguéssim memòria.

Per l’altra banda, però, també van sortint veus que es posicionen a favor de la independència, com la nedadora Ona Carbonell o la tenista Laura Pons que, com tants d’altres abans, han hagut tota mena d’insults per intentar explicar la seva postura.

Però més enllà del que diguin o deixin de dir els uns i els altres, el que més m’agrada, i més optimista em fa ser, és que mentre uns són capaços d’argumentar la seva manera de pensar, els altres són absolutament incapaços d’oferir cap raonament lògic en defensa de la negativa al dret a votar.  No hi ha forma que surtin de paraules com “no”, “impossible”, “il.legal”, de desqualificacions sense cap base racional, o de les amenaces d’una ridícula intervenció militar.

Per ser que això de la consulta no pot ser, quant de soroll està generant, no?  O potser és que sí que pot ser i temen el pitjor?

set. 232013
 

A poc a poc, i si el conseller del ram no ho evita, ens anem acostant a la data assenyalada pels defensors a capa i espasa (actualitzeu l’expressió com millor us sembli) de la sagrada i indissoluble unitat de la nació espanyola, des del búnquer de la Constitució (diuen).

Serà curiós veure com es trobaran a Barcelona un bon grapat de personatges sortits del túnel del temps i de diferents llocs d’Espanya (es veu que la majoria silenciosa d’aquí no deu ser prou majoritària), disposats a plantar cara a la Via Catalana, animants (i ben segur que subvencionats) pel PP o per Ciutadans, si parlem de partits parlamentaris, i per tota mena d’associacions feixistes, amablement tolerades pels governs espanyols.  Valdrà la pena comparar la impecable, festiva i pacífica cadena de l’11 de setembre amb els aldarulls, provocacions i violència que desplegarà aquesta concentració.

I és que les coses sempre són diferents segons qui les faci, i les maneres d’actuar d’aquesta gent són les de l’atemptat contra l’acte de la Diada a Madrid, o la d’aquesta concentració de Mataró.  Catalunya té la seva manera de fer les coses i Espanya, la seva marca (o petjada) particular.

Potser el dia 13 de setembre, serà el moment de mirar a la cara Alícia Sánchez-Camacho o Albert Riera i demanar-los qui crea fractura social, qui genera violència i qui destrueix la convivència.  I si m’apureu, a qui li interessa realment tota aquesta tensió innecessària.

Si finalment es fa aquesta manifestació feixista (molt més feixista que unionista), crec que el millor que podem fer és ignorar-la absolutament, no caure en la seva provocació, no respondre amb cap actuació, i deixar que facin l’únic que saben fer, esperant que els mossos d’esquadra realment defensin la gent i els béns de Catalunya d’aquells que venen només a agredir.  El conseller, al capdavall, haurà de retre comptes de què hauran fet, o deixat de fer, i per què, igual com els responsables polítics que alimenten la concentració.

 

 

 

set. 222013
 

Una afirmació a propòsit de la teoria de la relativitat (no prou acurada científicament parlant, però prou útil) podria ser que que no hi ha un punt d’observació absolut, sinó que tots són relatius i tot el que observem depèn al nostre punt d’observació.  És a dir, que fins i tot el temps depèn de qui i quan se’l miri.

De fet, tots tenim l’experiència de com de cruel pot ser un rellotge, tant si esperem alguna cosa que no acaba d’arribar, com si en gaudim d’alguna altra que no voldríem que passés mai.  Però la física és així (o la vida), i està clar que la nostra posició davant de cada cosa condiciona la percepció que en tenim.

Avui pot ser un d’aquells diumenges presidits per l’espera, per aquesta mena de curiós compte enrere, la qual cosa el fa diferent a qualsevol altre, en una barreja d’emoció i impaciència.  Potser aquest és l’escenari perfecte per llegir (o rellegir)  aquesta alliçonadora reflexió.

Avui molta gent esperarà alguna cosa  positiva, tot sabent que arribarà, encara que a la seva hora (no abans), mentre altres desitjaran que el temps voli per abandonar qualsevol situació especialment complicada, o que s’alenteixi i no acabi de passar mai.  Però vulguem o no, el temps seguirà al seu ritme.  La resta, les nostres circumstàncies i els nostres desigs.

I es que com diuen els versos de Gabriel Ferrater:  “Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se’n van / de pressa”.

set. 212013
 

Habitualment, quan es parla de la crisi econòmica i se li volen posar noms, una cosa que ens agrada força, aquesta que les coses tinguin rostre, es recorre als grans responsables del seu esclat als Estats Units, a determinats banquers espanyols (i algun que altre català) o a polítics que, en el seu moment, no van fer res per evitar-la o que després no han aconseguim altra cosa que fer-la més profunda.

Però hi ha uns altes noms.  Hi ha un intent d’escriure una llista macabra de totes les persones que, impotents davant d’una realitat extremadament cruel, no han trobat altra sortida que el suïcidi.  Us recomano llegir aquesta llista (encara incompleta) que corre per Internet.  Són les persones que s’han tret la vida, a Espanya, bàsicament a causa de les anomenades “execucions hipotecàries” (què expressiu, no?).

Sona a autèntica burla veure com alguns destacats banquers i polítics (i jutges, no els oblidem) ben responsables de tot plegat, viuen enmig del luxe que els regalen altres bancs, una feina privilegiada, o el paradís dels consells assessors o de direcció de grans empreses, sovint privatitzades, mentre la llista de víctimes creix i creix sense aturador.

No sé si hi ha cap mena de justícia divina o còsmica (començo a dubtar-ho, vista la realitat).  Però per si de cas existís, desitjo ferventment que no concedeixi ni un segon de repòs a tots aquests autèntics criminals.  Cadascú de nosaltres en podria fer una bona llista.

css.php