Quan hi ha un problema, el més fàcil, més gratificant i, fins i tot, alliberador, és trobar un culpable. Evidentment, un culpable que res tingui a veure amb nosaltres i que, per tant, ens descarregui de tot pecat.
No és nou que, si parlem del català i de la seva realitat present, sempre sapiguem trobar un responsable de les misèries que en qüestió de llengua ens toca de viure, ja sigui la demografia, la immigració, la manca de recursos, o ja sigui alguna persona, col·lectiu, o grup social, a qui carregar-li el mort i desviar l’atenció del que realment és significatiu. I greu.
La darrera mostra? la Mushkaa. Ja ho havíem vist abans, amb el «cumpleanys» de la Rosalia, el «reflexada» de Sau, o la llengua de Plats Bruts, per exemple. Però, és clar, aquests precedents, tot i un cert rebombori més o menys puntual, semblen (i l’evidència així ho demostra) molt més intocables que una noia jove que fa una música urbana, gens adequada per a oïdes (i ments) acomodades i benestants, ja que barreja el català amb una pila de paraules angleses i castellanes, com fan tantíssims joves de la seva generació, en aquest i en qualsevol altre país del nostre entorn, dit sigui de passada. Aquest perfil és, evidentment, molt més fàcil de culpabilitzar que el d’una autèntica diva, el d’un grup mític, o el d’una sèrie que sobreviu com ningú al pas dels anys.
Però gratant una mica en la situació del català, i en la raó per la qual hem arribat a ser on som, proposo un exercici d’arqueologia administrativa que em sembla prou aclaridor. Agafem els 10 o 15 (o 20, si voleu) darrers pressupostos de l’òrgan competent en matèria de política lingüística (ha anat canviant al llarg d’aquests períodes) i, tot apartant els capítols corresponents a personal i despesa corrent, mirem a què s’han destinats els diners. Si després d’aquest exercici algú pot mantenir que la Mushkaa (i tantes com ella) és culpable de res, que llenci la primera pedra lingüística. I és que estic tan segur que ningú, amb dos dits de front o una mica de senderi, evidentment, la podrà culpar de res, vistos els números…
I és que diguem el que diguem, ens toca viure en una societat formada en una cosa que no fa servir prou, en cap àmbit. De qui és la culpa? Qui té el control de les normes i dels recursos públics?
