gen. 282016
 

Es va posant divertit el tema de la formació del nou govern espanyol.  Si a Catalunya hi havia allò de prioritzar l’eix dreta-esquerra o independència-no independència, a Espanya sembla que la la cosa sigui mantenir l’equilibri o permetre l’entrada de nous actors.  Així es pot entendre el posicionament de les vaques sagrades del socialisme (per dir-ne d’alguna manera) amb Felipe González al capdavant, reclamant suport perquè el PP segueixi al govern.  A l’altra banda, Podemos amb uns equilibris cada cop més difícils de mantenir, i Ciutadans que no troba el seu espai, per més que ho intenta.

Les properes setmanes veurem coses que faran bones i innocents les peripècies que vam viure no fa tant.  De moment, Inés Arrimadas, ahir mateix, ja relativitzava la importància de la corrupció per donar suport a un futur govern popular, en aparent contradicció amb el que diu Rivera al respecte.  No oblidem que després de la croada contra el català, la lluita contra la corrupció ha estat el seu gran cavall de batalla.  Ja veurem en què queda tant principi, perquè ja sabem que, de principis, els polítics sempre en tenen de recanvi, per si fan falta.

Però la incògnita més important per a mi, ara mateix, és si finalment governarà un partit amb una corrupció generalitzada com és el PP.  I en cas afirmatiu, amb quins suports.  Espanya ja se situa com a país de la Unió més corrupte.  No fer res per per revertir la situació i tornar a confiar en qui acumula més imputats no sembla raonable.

I Podemos?  Pintarà alguna cosa?  Serà només la nota folklòrica de les Corts?  La veritat és que no els pinta massa bé tot plegat, perquè no sembla que el PSOE, com a tal, tingui massa ganes de posar-se d’acord amb ells i generar una alternativa.  I encara així, no havíem quedat que els socialistes eren casta?  Per cert, no trobeu que fa dies que no se’n parla, de la casta?

Ja és ben veritat que l’alegria va per barris, i que aquells que tant van riure fa uns mesos ara ens regalen un ridícul i patètic espectacle polític, amb un monarca que va donant pals de cec, tot repetint rondes de consultes sense saber, tampoc, cap a on tirar.  És el que hi ha.  Mentre s’ho van rumiant, callo fins dilluns.



gen. 272016
 

Alguna cosa molt fosca recorre Europa i s’hi va instal.lant, em temo que per quedar-s’hi molt de temps.  I no estic parlant de les columnes de refugiats sirians, sinó de tot el que estan posant en marxa diferents governs, amb el pretext que són molts i que no saben què fer-ne.  Alguns exemples:

  • A la Gran Bretanya, algú va tenir la genial idea de posar polseres vermelles obligatòries als refugiats i de pintar les portes de les seves cases del mateix color.  A poca memòria que tinguem, és fàcil trobar nefastos referents no tan llunyans.
  • A Calais s’han utilitzat gasos lacrimògens contra els refugiats.  Ho hem sabut quan Bansky ho ha denunciat amb una de les seves obres.
  • Dinamarca se suma a la dantesca llista de països que han decidit confiscar béns als refugiats per cobrar-los l’acollida, tot limitant el dret al reagrupament familiar.  Confiscar béns i separar famílies d’aquells que fugen de la guerra també ens retorna a mitjans del segle passat, on un altre gran fantasma corria per Europa.

Mentrestant, els neonazis i les formacions d’ultradreta van agafant força i protagonisme arreu, mentre el govern europeu, com ja és habitual, no sap què fer i es limita a beneir una retallada de drets individuals i de la dignitat de les persones sense precedents.  I encara amenaça amb limitar la lliure circulació dels ciutadans (no dels diners ni de les mercaderies, evidentment).

Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca (i a bona part d’Europa) i lamentablement no es tracta de cap homenatge a William Shakespeare, ni al seu Hamlet.



gen. 262016
 

Benvolgut senyor Homs,

Pel que sembla, el Rei Felip tornar a reunir-se amb els líders parlamentaris, a veure si en segona volta aconseguix el compromís d’algun que altre per constituir govern a Espanya.  Imagino que el seu grup hi estarà convocat igual com fa quatre dies, i també imagino que té la intenció d’anar-hi, a diferència de la postura dels seus companys de Govern, la gent d’ERC.

En el seu moment, recordo que van justificar el fet d’assistir a l’entrevista amb el monarca argumentant que li explicarien què passa a Catalunya.  D’acord.  Ara que ja ho ha pogut fer, però, hem sabut que Felip VI no es va estar de retreure els crits a favor de la república i les xiulades contra la seva persona, tot dient que no ho toleraria més.   Francament, davant d’aquesta actitud directament amenaçadora contra el pensament de molts catalans i contra la seva llibertat d’expressió pacífica, crec que no hi ha res més a parlar.  Es veu que per a aquest senyor, tot el que no sigui l’adhesió incondicional és recriminable.  Molt propi de qui es nega a rebre la segona autoritat de Catalunya perquè considera que no és de la seva corda i no li agrada allò que vam votar.

En resum, que de cara a la futura cita amb sa majestat, li demanaria que no hi anés.  No crec que el seu grup parlamentari tingui res a dir en la disputa pel poder d’aquells partits que han demostrat un nul respecte cap a la voluntat majoritària del nostre país, expressada democràticament a les urnes.  Si fa no fa, el mateix respecte de què va fer gala el monarca.  Amenaces, ni una, i lliçons de democràcia, tampoc.  Si no poden, o no saben, pactar, que segueixin votant fins a la derrota final d’algun d’ells, que això sí que ho entenen.

Senyor Homs, per respecte al poble que representa, no acudeixi a la roda de consultes de Madrid.  No hi té (no hi tenim) res a fer i no hi ha cap motiu per entomar més humiliacions i més retrets.  Ja s’ho faran.



gen. 252016
 

Un bon final, un final d’aquells que deixen bon regust, és el que busquen qualsevol creador per a la seva obra i qualsevol persona per a tot el que fa, o per a la seva pròpia vida, fins i tot.  En política, però, un bon final, si més no per les nostres latituds, sembla impossible d’assolir.  Ara que vivim temps de canvis i de relleus forçat de lideratges, potser és bon moment per demanar-nos per què.

Mirem cap a Espanya, i podrem veure que els diferents presidents han hagut de sortir per la porta falsa, quan no per la de la més indigna memòria:  Suárez amb un partit en liquidació; González, amb el dubte perpetu de la “X” del GAL i convertit en la caricatura burgesa que actualment és;  Aznar, millor ni recordar un ésser lamentable amb ínfules d’emperador;  Zapatero, el triler que va tenir el mèrit de mentir més que parlava i no veure el que tenia al davant;  i ara, potser, Rajoy, el Don Tancredo absolut de la política, venut al capitalisme més indigne.

Però si venim cap a casa, la cosa no millora gaire:  Tarradellas, el sempre discutit i només lloat un cop ben mort;  Pujol, el màxim exemple de com de baix pot caure un polític;  Maragall, el del trist mèrit d’haver cregut amb aquells que l’haurien d’haver ajudat i finalment traït pels seus;  Montilla, un home gris, d’infausta memòria i ara retirat al cementiri d’elefants del senat, si fa no fa com els seus dos escolanets.  I Mas?   Haurà servit de res la seva etapa i la seva marxa?  Encara és massa d’hora per saber-ho, però estaria bé que tot plegat capgirés una història que sembla irreversible.

Seran coses de la política, o serà que encara vivim sense tenir prou interioritzats els valors democràtics i els deures dels més alts servidors públics?  Francament, no sé si m’atreveixo a respondre, perquè la veritat, també en política, pot ser molt dura de pair.

gen. 242016
 

De tant en tant, la saviesa popular, la dels refranys i la de les frases fetes, sembla que o bé tingui respostes per a tot, o bé vulgui jugar a fer-nos parar una mica bojos.  Mirem, per exemple, un parell de sentències relacionades amb el mes que ja anem enllestint, el gener:  “Aigua (o pluja) de gener, omple bótes i graner”, però també “Gener eixut, graner ple; gener plujós, graner buit”.  En què quedem?  És bo que plogui, o que no plogui, al gener?

No ho sé.  No sóc cap expert en refranyer, tot i que sempre m’ha fet molta gràcia la saviesa popular, que acaba tenint respostes ben simples a tota mena de situacions, fins i tot les més complexes.  Potser, en el fons, el que ens ve a dir el refranyer és que malgrat les creences més interioritzades, hi ha allò de l’actitud personal i la manera com cadascú veu el món i la realitat que sempre acaba decidint.  En el fons, potser tant li fa si plou o no.

Tot sovint tenim una tendència a pensar que les coses són com són, com han estat sempre, i que ben poca cosa podem fer davant de les dificultats.  Segurament hi ha bona part de veritat i la nostra capacitat de fer és mínima, però també és cert que tot el que fem ens acaba retornant d’una manera o altra, i generalment amb gratitud.  Igual com tant si plou com si no, si tenim cura de la terra i de les plantes, sempre acabem rebent flors, així és una mica en tot, en la nostra vida.  Al capdavall hi som nosaltres i les nostres ganes d’esquivar les pluges a destemps i les sequeres.

gen. 232016
 

Sayonara, baby és una expressió que el cinema ha fet molt popular, perquè apareix quan el terminator bo (permeteu-me ser simplista) destrueix el dolent, a les pel.lícules d’aquesta nissaga.  I aquesta és l’exclamació que em va venir al cap ahir quan es va saber que Mariano Rajoy renuncia a intentar formar govern.  Però atenció.

En primer lloc, caldrà veure si la resta de forces autoproclamades d’esquerres són capaces d’arribar a un acord.  Després caldrà veure quines altres forces s’abstenen per fer el seu candidat president, i a canvi de què.  Cal fer uns números infinitament més complexos que els que hem viscut a Catalunya fa quatre dies, i no oblidem que el costum de pactar, a Madrid, no és moneda d’us corrent.

Si finalment l’acord no fos possible, no descartem que reaparegui Rajoy, que de moment guanya temps i desapareix del focus mediàtic, amb alguna proposta sorprenent, o que es convoquin noves eleccions.  El temps ho dirà, encara que amb el número dos de la seva vicepresidenta investigat (ara es diu així, perquè no els agrada “imputat”) i amb el propi partit també investigat en una perversa ironia, ja que la investigació del partit és possible gràcies a una modificació legal del propi PP, impulsada per l’exministre Gallardón, no sembla el millor escenari per formar cap govern mínimament presentable.

Però insisteixo, el temps dirà;  perquè pel que he pogut llegir (el meu nivell japonès és zero absolut), sayonara admet múltiples significats i a més d’un adéu definitiu, també pot indicar un comiat només temporal.

gen. 222016
 

Aquests dies s’està celebrant a la localitat suïssa de Davos, una nova edició del Fòrum Econòmic Mundial, on experts i mandataris d’arreu debaten sobre economia i sobre com es repartirà la riquesa (i la misèria) durant els propers mesos.  I això passa enmig del luxe que tan altes ments i tan alts mandataris mereixen.

Paral.lelament, a pocs quilòmetres de distància, i en un altre racó d’Europa, aquest amb topònims de clares reminiscències bèl.liques, ha de ser una ONG, Metges Sense Fronteres, qui es decideixi a alçar un camp de refugiats per acollir amb una mínima, diguem-ne, humanitat, els milers de refugiats de guerra que intenten creuar el Canal de la Mànega i arribar a la Gran Bretanya, enmig de l’hivern, la pluja i el fred.  Nous camps de refugiats al cor de la vella Europa.  Una nova vergonya.

Dues cares de la mateixa moneda:  aquesta Europa que acull a tot tren els rics i que ignora els refugiats de guerra.  En això algun que altre país està demostrant una extraordinària destresa, polida i desenvolupada al llarg de dècades d’atenció més que qüestionable als més necessitats, als que han de fugir del seu país per sobreviure.

A casa nostra, mentrestant, també tenim ONG de tota mena que acaben fent allò que governs i administracions no fan, pel motiu que sigui, mentre esperem algun refugiat a qui poder acollir amb dignitat.  Però, és clar, en aquesta matèria, tampoc no hi pintem res i anem a remolc d’uns governants espanyols que ni hi són ni se’ls espera, per donar sostre a aquells que tant els haurien de recordar un passat no pas tan llunyà, si tinguessin una mínima decència en la seva memòria històrica.  Però no és el cas.

gen. 212016
 

Diuen que la ignorància és molt atrevida.  I deu ser veritat, si fem cas de la multitud de comentaris que ha despertat la possibilitat que una diputada de la CUP, Mireia Boya, utilitzi l’occità en les seves intervencions al Parlament.  Només cal seguir algun que altre fil de twitter o, encara millor, els comentaris a la notícia d’un comtal diari (no en reprodueixo l’enllaç perquè em fa fins i tot mandra pensar-hi) on, a banda d’insultar la diputada i el poble que representa, de menystenir les llengües no castellanes i de tornar a repetir allò de la inutilitat d’un servei de traducció, del cost que tindrà, del malbaratament de recursos que suposa…, només hi sé veure ignorància.

Suposo que la poca cultura (també democràtica) d’aquests individus els fa ignorar que des de l’aprovació de l’Estatut vigent, l’occità és una llengua oficial a Catalunya.  Tan oficial com ho són el català i l’espanyol.  Per tant, ni servei de traducció, ni sobrecost,  ni malbaratament.  Res.  Només respecte a la llei (no els emociona, aquest concepte?) i als drets d’una ciutadana a utilitzar la seva llengua pròpia.  Per cert, caldrà veure si arran de la polèmica, aquells que tan satisfets estan d’exhibir el seu bilingüisme sempre que tenen ocasió, s’adonen que en nom d’un suposat respecte, a banda de mentir, l’únic que fan és marginar i menystenir els catalans que tenen com a llengua pròpia una tercera.

Cert que aquesta oficialitat formal ha tingut poc desplegament social, a banda d’iniciatives puntuals i discretes, tant públiques i privades.  Potser aniria sent també el moment que qui en té la responsabilitat comenci a explicar i divulgar la llengua i les cultures occitanes que, no ho oblidem mai, són part inseparable de la nostra llengua, de la nostra cultura i, encara més, de la nostra història. També és un deure i una qüestió de justícia social i lingüística que té tothom que sempre parla amb la boca plena de respecte a les llengües i d’amor a la cultura.

Mireia, que l’occità se senti amb normalitat al Parlament.  A veure si finalment algú escolta.  No afluixis!

gen. 202016
 

Hem començat aquesta setmana amb una notícia mig perduda entre l’allau d’informacions de tota mena que cada dia ens cau a sobre, però que penso que val la pena recordar:  la imatge de la primera flor nascuda fora de la terra.

Fet i fet, és només una flor de color taronja.  Res d’especial, si no fos que s’ha desenvolupat, fins arribar a l’estat que es pot apreciar en les fotos, a l’estació espacial que va fer tombs al nostre planeta, i en unes condicions d’humitat, temperatura, insolació… molt diferents a les nostres.  Es veu que per poder florir ha patit força, per les dures condicions ambientals i, fins i tot, per la presència de fongs.  Però finalment s’ha obert camí i ens ha ofert una de les imatges més curioses en molt de temps, la d’una flor amb la terra al fons.

Pot semblar una rucada, però penso que aquesta imatge és ben bé la plasmació d’un principi que no hauríem d’oblidar mai:  que la vida sempre s’obre camí, ni que sigui en les condicions més adverses.  Prou que ho sabem, aquí baix.  De fet, només cal fer un cop d’ull a la resta de notícies que hem llegit aquests dies per trobar tants exemples com vulguem de capacitat de superació i de supervivència.  Ho sabem tant, que tot sovint ens n’oblidem i caiem en la temptació de pensar que tot ha de ser fàcil i ens ha de ser donat de franc.

Una flor taronja sobre un fons blau, tot un cant a la bellesa, a la vida i a l’esperança, ben mirat.

gen. 192016
 

Fa molta mandra, però no me’n puc estar.  Ahir a la nit, en horari de màxima audiència, Televisió Espanyola, la televisió pública, va emetre la pel.lícula, per dir-ne d’alguna manera, “Raza“, una apologia pamfletària del feixisme, rodada el 1941 (dos anys acabada la guerra) a partir del guió del dictador Franco.

És curiós constatar que la propaganda feixista és encara ben viva a Espanya i es pot emetre per televisió, sense cap problema, cosa que no passa a cap país del nostre entorn amb etapes històriques similars.   Només cal veure el debat que s’està vivint a Alemanya  a propòsit de la reedició de Mein Kampf, d’Adolf Hitler, ara que han vençut els drets d’aquest manual ideològic del nazisme.

I parlant de curiositats, el mateix dia que la televisió pública espanyola ens regalava aquesta obra d’art de la cinematografia hispana, començava el judici contra els franquistes que van atacar la delegació de la Generalitat, a Madrid, l’any 2013.  Evidentment, segons ells, és un judici contra una protesta pacífica i patriòtica.  Realment, una curiosa coincidència.

Mentrestant, aquí ens entretenia un programa d’humor sobre futbol (bé, bàsicament sobre el Barça).  També ens ho hauríem d’anar fent mirar, tot i que més m’estimo bavejar per un equip de futbol que ressuscitar els fantasmes de la dictadura, o eximir-los de tota culpa.  Us imagineu que TV3 programa una pel.lícula totalment pamfletària sobre la independència i contra Espanya?  Una pel.lícula, per cert, que ni existeix ni se l’espera.

css.php