Gen 252016
 

Un bon final, un final d’aquells que deixen bon regust, és el que busquen qualsevol creador per a la seva obra i qualsevol persona per a tot el que fa, o per a la seva pròpia vida, fins i tot.  En política, però, un bon final, si més no per les nostres latituds, sembla impossible d’assolir.  Ara que vivim temps de canvis i de relleus forçat de lideratges, potser és bon moment per demanar-nos per què.

Mirem cap a Espanya, i podrem veure que els diferents presidents han hagut de sortir per la porta falsa, quan no per la de la més indigna memòria:  Suárez amb un partit en liquidació; González, amb el dubte perpetu de la “X” del GAL i convertit en la caricatura burgesa que actualment és;  Aznar, millor ni recordar un ésser lamentable amb ínfules d’emperador;  Zapatero, el triler que va tenir el mèrit de mentir més que parlava i no veure el que tenia al davant;  i ara, potser, Rajoy, el Don Tancredo absolut de la política, venut al capitalisme més indigne.

Però si venim cap a casa, la cosa no millora gaire:  Tarradellas, el sempre discutit i només lloat un cop ben mort;  Pujol, el màxim exemple de com de baix pot caure un polític;  Maragall, el del trist mèrit d’haver cregut amb aquells que l’haurien d’haver ajudat i finalment traït pels seus;  Montilla, un home gris, d’infausta memòria i ara retirat al cementiri d’elefants del senat, si fa no fa com els seus dos escolanets.  I Mas?   Haurà servit de res la seva etapa i la seva marxa?  Encara és massa d’hora per saber-ho, però estaria bé que tot plegat capgirés una història que sembla irreversible.

Seran coses de la política, o serà que encara vivim sense tenir prou interioritzats els valors democràtics i els deures dels més alts servidors públics?  Francament, no sé si m’atreveixo a respondre, perquè la veritat, també en política, pot ser molt dura de pair.

css.php