Jun 282019
 

Ve de lluny, tot i que no gaire, perquè el país és el que és, una borina estranya, densa i amarga, i una lleu olor, mig diluïda en el vent, de destrucció. Ja són aquí els primers incendis forestals de la temporada, i de moment encara ens arriben de lluny, gairebé amb la distància insalvable de les imatges de televisió. I de lluny, també, ens arriben les veus de molta gent oblidada que fa anys i panys que anuncien les catàstrofes que finalment arriben, com a resultat inevitable de la indiferència.

Ja és ben cert que les desgràcies acostumen a mostrar-nos la realitat. Tenim el país que tenim, un país de set milions i mig de ciutadans, que queda perfectament reflectit en el logo de la campanya institucional “7,5 milions de futurs”, de la Generalitat, un logo on podem veure un mapa de Catalunya reduït a la façana pirinenca i a la façana costanera. Potser sí, que aquesta és la visió de molta gent, la d’un país de dues façanes, de dos aparadors, que cal preservar perquè porten esquiadors, turistes i creuers i un buit al darrere que ningú acaba de saber què és ni de què serveix, i que, de tant en tant, encara dona feina i es crema.

Molt, massa, es parla de reequilibri territorial i tot plegat. I se’n parla d’una manera tan buida com de les polítiques de prevenció dels incendis forestal. Però, és clar, tot això també es dissenya des de lluny, amb la perspectiva urbana i els elements d’anàlisi de la mirada bucòlica de la terra i de la gent que hi viu, que sembla que hagi de poder subsistir enmig d’una mena de jardí immens que no cuida prou, a base de melmelades i cerveses artesanes, mentre la terra va quedant, dia a dia, en mans de quatre senyors feudals del Segle XXI que dicten què cal fer i què no val la pena, en funció d’interessos ben particulars, sempre prou escoltats des de la immensa distància dels palaus.

Tenim el país que tenim, les polítiques de promoció i les infraestructures que tenim. Tenim un país cada dia més aparador i menys real. És molt dur, però només el foc, i només per uns dies, deixa al descobert les vergonyes d’una terra que ens entestem a percebre com a modèlica i idíl·lica. Però com tot el que ens mirem de lluny, s’oblida aviat. Tan aviat com s’escampa el fum i es ventilen les males olors. Ara, gairebé en legítima defensa, o perquè ja en tinc ganes, seré jo qui em miraré -o no- el país de lluny, per prendre una mica de gairebé medicinal distància, de tanta mediocritat i de tanta hipocresia.

Jun 272019
 

Podeu dir-me il·lús, però encara penso que la política és, ha de ser, o pot ser, l’art de fer possible allò que a primera vista resulta impossible, per tal de garantir una millor qualitat de vida als ciutadans. És ben cert que si mirem com s’estan produint els pactes post-electorals ens cau l’ànima al terra, perquè tot es redueix, en massa ocasions, a una pugna pel poder i per ocupar càrrecs a totes les institucions. De tant en tant, però, encara apareix algun pacte que ens retorna, ni que només sigui d’entrada, la fe en l’ofici de la política.

Si res no ho evita, i no fa la pinta quan escric aquestes línies, avui, a la meva ciutat se signarà un acord que unirà forces d’allò que tradicionalment hem conegut com a centre-dreta, esquerra i més a l’esquerra, en un govern de coalició impossible a moltes altres ciutats i pobles del país. Per què aquí sí i allà no? D’acord que cada cas és cada cas i que cada ciutat és un món, però apunto una idea: qui lidera el pacte és una persona que ha estat diputat, que ha dirigit la política lingüística del país, que ha estat delegat del Govern, i que, sobretot, ha anat alternat al llarg dels anys aquestes responsabilitats polítiques amb llargues etapes com a professor universitari. Potser aquesta no dependència del sou lligat a càrrecs institucionals també tingui alguna cosa a veure.

Miquel Pueyo es va presentar a les eleccions amb la bandera del canvi honest, i de moment prou bé li ha anat, aquesta aposta. Ja sabem que l’honestedat no deixa de ser una declaració d’intencions i, com deia la meva padrina, de bones intencions, l’infern n’és ple, però ningú no em negarà que és un bon principi. El temps, jutge implacable, donarà o prendrà la raó. De moment, tot el que es pot dir (i sobretot esperar) és el que ens recorda un tradicional anunci de cervesa: que una altra manera de viure és possible. Potser una altra manera de fer política també és possible. Ja veurem. D’entrada, el canvi ja hi és. L’honestedat, encara es pressuposa.

Jun 262019
 

Hi ha paraules, conceptes que, a força de repetir-los, fan que acabem perdent la noció de què signifiquen en realitat i de què comporten. Una d’aquestes paraules, molt em temo, és “decidir”.

Si mirem el diccionari, decidir ens remet a la idea de portar alguna qüestió a un resultat definitiu. Però més enllà d’aquesta accepció, decidir, en el nostre dia a dia, és triar, escollir, des d’allò més fútil, fins al més transcendent; des de què prendrem en un bar, posem per cas, fins què volem per al nostre futur, a llarg termini.

Molt, massa potser, hem parlat i hem sentit parlar del dret a decidir. Jo afegiria que el que tenim, en realitat, és l’obligació de decidir, de pensar què volem, com, on i amb qui, i orientar totes les nostres forces, totes les nostres petites o grans decisions, cap a aquest objectiu. Però, és clar, projectar la ment cap al futur, a mig i llarg termini, és complicat i ens obliga i ens condiciona. Sempre és molt més senzill deixar-nos dur per la immediatesa de la realitat, i que sigui ella qui decideixi per nosaltres, sempre que no molesti gaire, ni ens compliqui l’existència més del compte.

Ens agradi o no, res -potser la mort i poca cosa més- és definitiu. Tot es pot orientar, reorientar, abandonar, canviar o incorporar. Només és qüestió de tenir ben clar que sobre la nostra vida i el nostre demà decidim nosaltres, i sempre val la pena fer l’esforç de pensar com, on i amb qui volem aquest demà, i actuar en conseqüència. Tan fàcil que sembla, i tant que ho esquivem, això de decidir. Potser perquè ens obliga a comprometre’ns amb les nostres decisions, decisions que sempre, com tot, tenen les seves llums i les seves ombres. I les ombres sempre fan por, i tot sovint mirem d’ignorar-les, tot i que tancar els ulls mai no sol aportar aquella claror que sempre ens cal per veure-hi.

Jun 252019
 

Dimarts amb regust de dilluns, per començar aquesta setmana laboral estranya i escapçada, que tancarà un mes de juny que se’n va per sempre, deixant un rastre de calor intensa. Ara sí, ja som a la porta de l’estiu de calendari; del que obliga a combinar agendes per lligar les vacances, i el que ens durà lluny, amb una mica de sort, del dia a dia i de la monotonia.

I és que no ens enganyem, durant el juliol i l’agost, tot canvia de ritme. Molt d’allò que és habitual i quotidià es trasbalsa, o directament s’atura, en una pausa en què mig país va alternant festa i feina, i l’altre mig no descansa ni un minut, per mirar de fer el seu particular agost.

Però malgrat tot, res no s’atura del tot. Aquest llarg i estrany cap de setmana ha començat el trasllat dels presos polítics a presons catalanes. Curiós que sigui justament aquests dies de cap de setmana llarg. O potser ben triat, si el que es vol és poc soroll. Aquest és un d’aquells fets que ens recorda que els jocs de mans existeixen arreu, i que sempre passen coses quan tothom està mirant cap a una altra banda. Habilitat o covardia? Podem triar.

Sigui com sigui, tot arriba i tot passa. I lentament, com enmig de la mandra d’un migdia d’estiu, tot es va fent habitual, i rutinari. I tot es va desenfocant i es va perdent, com diluït per la calitja. Més ens val aprofitar aquests mesos que ja tenim a tocar, ni que només sigui per aparcar en un costat del nostre dia a dia, alguna que altra realitat impossible d’entendre i que se’ns va fent rutinària, de tant irracional com és. Setembre arribarà, i qui sap carregat de què. Però això serà un altre dia. Avui, no.

Jun 242019
 

Cap de setmana intens, que avui té una mena de pròrroga molt d’agrair, dit sigui de passada, i que va arribar al seu punt àlgid ahir a la nit, nit de fogueres i de desigs compartits, nit de Sant Joan.

Què deu tenir el foc que atreu d’aquesta manera encisadora i hipnòtica? Què fa que puguem passar, si cal, les hores contemplant els moviments imprevisibles i sempre canviants de les flames? Què té que sedueix amb aquesta força, capaç de captar la mirada, fins i tot, dels més menuts? Potser la seva importància ancestral, com a font de llum i d’escalfor, en aquells temps en què ben poc ho era tot. No ho sé, francament, però el que sí que tinc clar és que la nit de Sant Joan és la nit del foc, la nit de cremar tot allò que volem lluny de nosaltres, i de desitjar amb força allò que no volem que marxi mai, a l’escalf del foc nou d’estiu.

El foc crema, destrueix, fa cendra i fum tot el que toca. Però després genera nova vida. Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana d’inici de tot, un bon auguri que anunciava la revetlla, aquella cita on saps amb quants comences, però mai amb quants compartiràs finalment foguera, perquè va concitant voluntats i afectes per compartir un moment màgic, esperat, conegut i sempre nou.

Enguany, per fer honor a tot el que hem viscut en aquests mesos que ja portem consumits, valia la pena fer un bon foc, apuntar bé els objectius, en forma de desig d’allò que volem lluny, i cridar amb totes les nostres forces: “Drakaris”. La màgia de la nit de Sant Joan farà la resta. No cal res més.

Jun 222019
 

Doncs, com aquell que no vol la cosa, ahir va arribar, puntual com sempre, l’estiu. I a fe de déu que ho va fer fidel al seus principis i a la seva manera, amb calor intensa i amb tempestes, en una barreja estranya i no sempre del tot fàcil de pair. Però és el que té aquesta estació tan esperada i, malgrat tot, sempre tan criticada.

A més, l’estiu sempre entra per la porta gran, a les nostres vides. Hi entra amb la nit de Sant Joan, com a primer bon dia, que no és poca cosa. Això, però, avui encara no toca. Avui és un dia de trànsit entre l’entrada d’aquest nou estiu que qui sap què ens té preparat, i una revetlla que ja s’ensuma i que a poc a poc va prenent forma. Avui és un bon dia per gaudir de la fresca de primera hora del matí, quan el sol tot just s’insinua rere l’horitzó, i quan els ocells comencen a recordar-nos que aviat tocarà llevar-se.

Temps d’estiu. Temps lent, de mandra i horaris desordenats. Temps de dies llargs i nits curtes. Temps de vacances amb regust de mar, de muntanya, de carretera i manta. Temps d’aparcar les rutines i la rigidesa del ritme d’un dia a dia que se’ns menja a poc a poc. Temps de gaudir de la llum i fins i tot d’aquella calor que ens abraça, ens reconforta i ens molesta al mateix temps. Ahir va començar l’estiu. Ahir es va acabar un cicle que ens ordena més enllà del calendari, i avui mateix en comença un de nou, breu i intens, com la memòria de cadascun dels estius que hem viscut.

Avui és un bon moment per fer festa abans de la festa. I entre festa i festa, per gaudir de les bones companyies i dels afectes que no saben de mesos ni de dates, ni d’estacions d’inici, ni finals, perquè ni comencen ni s’acaben, i només perduren. Quina millor manera de rebre l’estiu?

Jun 212019
 

Qui no ha dit mai allò de “tant que costa de preparar i després passa en un moment”? Segur que ningú s’ha estat mai de pronunciar aquesta frase, o alguna de similar, i sempre amb tota la raó del món. A poc que ens ho mirem, ens adonem que una bona part de la vida se’ns en va fent plans, organitzant, programant, preparant un futur que ha de venir, i que volem que surti bé, al nostre gust. I finalment, aquest futur arriba, més o menys com havíem imaginat, passa com una exhalació, i ens deixa, com aquell que diu, amb la mel als llavis, i amb un grapat de records.

Ben mirat, és com si la vida ens anés desfilant entre projectes i records, sense massa temps, tot i que sempre intens i valuós, per viure un present que se’ns escapa entre els dits. I malgrat tot, seguim preparant i imaginant allò que ha de venir, ja siguin unes vacances, una feina, una celebració, una trobada… I això, no ens enganyem, ens fa feliços, perquè ens fa sentir amos de la nostra existència i d’allò que vivim. I és que, segurament, el breu instant que és el present és massa poc per acumular totes les il·lusions com som capaços de generar, i ens cal aquest preludi, amb el seu temps afegit a l’avançada.

I després arriben els records. Ah!, quina meravella el bagul de la memòria. Amb quina precisió elimina allò que molesta, i deixa només les millors sensacions, les paraules i els gestos amables, potser per dir-nos que tot està bé, i que tot el que vivim ens porta al punt exacte allà on som, que segurament és l’únic on realment podem ser, i on hem de ser.

Avui és un dia de preparatius per a molta gent del meu voltant. Benvinguda sigui aquesta barreja de preocupació i d’il·lusió que obre la porta d’una realitat molt temps imaginada, finalment viscuda, i que de ben segur no oblidarem mai.

Jun 202019
 

Ahir va tornar a passar. Ahir vaig ensopegar, per enèsima vegada, amb una d’aquestes fotos que pots trobar per tot arreu, on apareix un grup de persones, entre les quals pots identificar ràpidament el polític de torn, no només per la seva posició central en el grup, sinó, sobretot, pel seu somriure d’anunci de dentífric, tan injustificat com fals.

Començo a tenir la teoria que a major grau d’incompetència, incrementada per l’ànsia irrefrenable d’ascendir en la piràmide del poder, o si més no per mantenir-s’hi, major la superfície dentària que es mostra a les imatges en públic.

No seré jo, més aviat ensopit poc fet a somriure indiscriminadament, qui valori negativament aquest posat que sempre hauria d’anar unit a la idea de felicitat. Però aquest somriure impostat, fals, fins i tot cínic o pervers… aquest somriure és tota una altra cosa. Francament, qual el veig tan fora de lloc, sempre em quedo amb les ganes -a una foto és complicat- de demanar al polític en qüestió: “i tu, de què rius?”. Potser aquesta pregunta sense previ avís, gairebé a traïció, li esborraria el gest del rostre per una bona temporada.

Crec que hi ha un temps per a qualsevol cosa. També per riure, per plorar, per posar-se seriós o per badar, fins i tot. I aquesta idea és extensible a tota la classe política. Al capdavall, la credibilitat també passa per saber estar, de la manera i amb el gest adequats, en cada situació. Somriure de forma permanent, sense motiu, converteix un gest bonic, segurament el més amable i seductor que pot fer qualsevol persona, i que sempre hauria de ser transmissor de bones sensacions, en una ridícula ganyota d’hipocresia.

Jun 192019
 

Llegeixo que un regidor de l’Ajuntament d’Avià ha rebutjat un premi que atorga la Comissió Europea, per la feina feta en aquesta localitat en favor de la sostenibilitat energètica, i que ho ha fet perquè les institucions europees giren els ulls davant de l’existència de presos i exiliats polítics a dins de les seves fronteres. No cal ni dir que el gest va rebre una primera repulsa dels responsables de l’acte, per allò de no barrejar política amb sostenibilitat energètica, a la qual cosa el regidor va respondre que era conscient de la incomoditat que provocava el seu gest i que ja podien retornar el premi al comissari europeu d’Energia, un vell conegut nostre: Miguel Ángel Arias Cañete, absent de l’acte, dit sigui de passada.

Aquest gest m’ha fet pensar que vivim en un món global on tot està interconnectat, però en el que tot ha d’estar perfectament dividit en compartiment estancs, sobretot la política, que es veu que encara que tingui incidència directa sobre qualsevol activitat, s’ha de mantenir en un lloc ben allunyat de tot, no fos cas que molesti a aquells que remenen es cireres. Doncs no. La política és present arreu, d’una manera o altra, tant si parlem de cultura, d’esport, de ciència, d’educació, de sanitat, de sostenibilitat, d’energia… perquè són les polítiques que fan i desfan els polítics les que dissenyen el futur de cadascun dels àmbits de la nostra societat. Reduir la política a un afer de quatre governants que resolen les seves diferències en institucions hermètiques o, en el pitjor dels casos, servint-se dels tribunals, és un exercici d’indignitat majúscula. I pretendre que això no afecta cap altre espai social, que no ens afecta personalment, és una absoluta ingenuïtat, si ens ho empassem, i una mostra d’hipocresia intolerable.

En el fons, és com si acceptéssim que fulano de tal és un bon mestre, per exemple, perquè sap molt de la seva matèria, tot i que es dedica a grapejar criatures. Oi que costa poc d’entendre que una cosa no és, no pot ser, impermeable a l’altra? Doncs això. Si les institucions volen respecte, que se’l guanyin en totes les seves actuacions. En totes, sense exclusions.

Jun 182019
 

Les paraules diuen molt, i els actes encara més, de les persones que les pronuncien o els fan. I potser és per una mena d’excés de declaracions i de coses que es fan i desfan cada dia que se’ns passen, massa sovint, alguns gestos, sempre senzills, sempre efímers, però dignes d’atenció, en qualsevol cas.

Aquests dies ens hem fet un fart d’escoltar la xerrameca d’alcaldes i de regidors de tot color, i de veure una pila d’imatges que ens ha deixat la constitució dels nous ajuntaments. Enmig de tot aquest soroll -en molts casos molt més soroll que altra cosa- sobretot provinent de les principals ciutats del país, amb Barcelona al capdavant (faltaria més…), han passat massa desapercebuts alguns gestos interessants, inhabituals i molt significatius.

El nou alcalde de Lleida, per exemple, en rebre la vara que l’acredita com a tal, la va dipositar sobre els palmells de les seves mans obertes cara amunt i amb aquest posat d’oferiment i respecte, es va dirigir a banda i banda del saló de plens, i també al centre, allà on s’asseuen els ciutadans, tot acotant el cap, per tres cops. Diuen els mitjans que se n’han fet ressò que és un gest zen. Segurament és així, però a mi, des del primer moment que el vaig veure, em va semblar un gest d’autèntic retorn del poder, representat per la vara, al poble (als electors, si voleu) i de voluntat de servei, alhora. Sigui com sigui, un gest d’enorme dignitat que contrasta, i de quina manera, amb la tradicional ostentació, vara enlaire, que més aviat recorda aquell famós “tinc el poder” de He-Man, heroi d’infantesa d’algunes generacions de conciutadans.

El temps donarà o traurà la raó. Aleshores sabrem si Pueyo i el seu gest eren només una impostura, o si realment anunciaven un canvi en les maneres de fer; sense cap mena de dubtes, una assignatura pendent de la política municipal, en molts casos. De moment, quedem-nos amb la imatge i amb la secreta esperança que algun dia les institucions siguin realment eines de servei i no plataformes de poder.

css.php