Jun 182019
 

Les paraules diuen molt, i els actes encara més, de les persones que les pronuncien o els fan. I potser és per una mena d’excés de declaracions i de coses que es fan i desfan cada dia que se’ns passen, massa sovint, alguns gestos, sempre senzills, sempre efímers, però dignes d’atenció, en qualsevol cas.

Aquests dies ens hem fet un fart d’escoltar la xerrameca d’alcaldes i de regidors de tot color, i de veure una pila d’imatges que ens ha deixat la constitució dels nous ajuntaments. Enmig de tot aquest soroll -en molts casos molt més soroll que altra cosa- sobretot provinent de les principals ciutats del país, amb Barcelona al capdavant (faltaria més…), han passat massa desapercebuts alguns gestos interessants, inhabituals i molt significatius.

El nou alcalde de Lleida, per exemple, en rebre la vara que l’acredita com a tal, la va dipositar sobre els palmells de les seves mans obertes cara amunt i amb aquest posat d’oferiment i respecte, es va dirigir a banda i banda del saló de plens, i també al centre, allà on s’asseuen els ciutadans, tot acotant el cap, per tres cops. Diuen els mitjans que se n’han fet ressò que és un gest zen. Segurament és així, però a mi, des del primer moment que el vaig veure, em va semblar un gest d’autèntic retorn del poder, representat per la vara, al poble (als electors, si voleu) i de voluntat de servei, alhora. Sigui com sigui, un gest d’enorme dignitat que contrasta, i de quina manera, amb la tradicional ostentació, vara enlaire, que més aviat recorda aquell famós “tinc el poder” de He-Man, heroi d’infantesa d’algunes generacions de conciutadans.

El temps donarà o traurà la raó. Aleshores sabrem si Pueyo i el seu gest eren només una impostura, o si realment anunciaven un canvi en les maneres de fer; sense cap mena de dubtes, una assignatura pendent de la política municipal, en molts casos. De moment, quedem-nos amb la imatge i amb la secreta esperança que algun dia les institucions siguin realment eines de servei i no plataformes de poder.

css.php