Jun 022019
 

Venen temps de canvis, d’acords i de formacions de majories de govern a tota mena d’institucions, i venen també temps de desil·lusions, i de veure com el castell de cartes de moltes esperances s’ensorra irremissiblement, per obra i gràcia del pragmatisme, de l’aritmètica, o d’interessos inconfessables.

Això que veiem en la governança pública, de tant en tant, ben mirat, no és gaire diferent del que anem vivim en tots els àmbits, on les il·lusions i les esperances, de vegades, només de vegades, tiren endavant, però a voltes fan figa, i deixen pas a realitat que tot sovint no havíem pogut ni imaginar. I així anem fent, i així anem construint el futur, present a present.

Segurament, l’element clau per no caure en el desencís cada cop que un somni esdevé fum és no posar gaires esperances en res, fins i tot en ningú -o gairebé-. Aleshores és quan tot el que arriba, sigui molt o sigui poc, és una sorpresa, un imprevist capaç d’aportar alegria i de dibuixar un demà que ni ens havia passat pel cap. No esperar és trobar sempre, com qui va ensopegant amb tresors amagats que ni coneixia.

Potser aniria bé aprendre que dipositar un vot no hauria de ser sinònim de dipositar gaires esperances. Així ens estalviarem un bon grapat de decepcions. Igualment, treballar, fer relacions socials, tenir aficions, viure, al capdavall, també ens hauria de fer somiar en la justa mesura per no ensorrar cap fantasia, quan la realitat ens visiti. Que sigui la realitat qui ens regali els somnis. Benvinguts seran, i ens trobaran a punt per estar a l’alçada, per més increïbles que puguin semblar.

css.php