febr. 282015
 

Els darrers dies hem assistit, amb cara d’estupefacció -o potser no-, a un seguit d’esdeveniments que, tot i que segurament no ens fan cap gràcia, són absolutament legals, d’acord amb la legalitat espanyola i la lectura que se’n fa en aquests moments.  Repassem:

– El Tribunal Constitucional sentencia que els catalans no podem fer consultes, a no ser que sigui per elegir la pubilla de la festa major, i poc més.  Tocat i enfonsat una de les línies de flotació de qualsevol democràcia:  la capacitat d’escoltar la voluntat del poble.

– El jutge Santiago Vidal és apartat de la seva feina durant tres anys per escriure una proposta d’hipotètica constitució catalana, durant el seu temps lliure.  Si un és jutge pot dir qualsevol cosa, menys si es considera que pot anar contra la indissoluble unitat de la pàtria.

– El BOE oficialitza els continguts de l’assignatura de religió catòlica, tot considerant continguts a qualificar l’aprenentatge d’oracions o  la veritat del creacionisme, ni que sigui negant els arguments científics.  Gran avenç en la qualitat del sistema educatiu.

Tot és perfectament legal:  negar el dret a opinar per vies democràtiques i en absència de violència (desmuntat per la via dels fets el gran argument anti-ETA), negar el dret a pensar lliurement i expressar les opinions públicament (la Constitució es veu que també ho deu prohibir), o negar la ciència i els seus raonaments, en una expressió absurda de nacionalcatolicisme per acontentar la clientela més radical i fer-li oblidar la mentida de la reforma de la llei de l’avortament.

I és justament perquè tot això és legal a Espanya, que no hi vull ser.  I m’atreviria a dir que no ens convé ser-hi, si volem viure en una societat lliure, justa i on el pensament i la raó puguin créixer i expressar-se sense por a represàlies.



febr. 272015
 

Igual com en una mala pel.lícula, la realitat de cada dia ens demostra que hi ha altres mons, però que són ben a tocar.  No parlo de ciència ficció, ni d’universos paral.lels.  Parlo de realitats tangibles que conviuen completament alienes les unes a les altres, pel que sembla.

Fa nomes un parell de dies, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, afirmava amb tota contundència que la sortida de la crisi és un fet, perquè tots els indicadors macroeconòmics així ho palesen.  Una fantàstica notícia, si no fos perquè l’altra realitat, no aquella on viu el senyors Valls i uns altres com ell, sinó la que té atrapats milers i milers de ciutadans, sembla que es vulgui entestar a portar-li la contrària.

I és que malament rai si la suposada sortida de la crisi ha d’implicar, tal com passa actualment, que el 20% de la població visqui sota el llindar de la pobresa;  que el mateix percentatge, si fa no fa, es pugui aplicar a la gent que vol treballar i no ho pot fer;  que aquest percentatge és dupliqui, i més, si parlem de joves sense feina;  o que la caiguda de poder adquisitiu de les famílies, per les successives baixades de sous, sigui alarmant, mentre els preus dels productes bàsics, aigua, electricitat i gas inclosos, no facin més que pujar any rere any; o que no sigui estrany trobar ofertes de feina sense remuneració.  Bonica recuperació econòmica.

Aquest és el nostre país, avui.  Un país oficialment en fase de creixement econòmic, però socialment empobrit fins a límits intolerables.  Un país on conviuen dos mons paral.lels perfectament separats per unes poques illes de cases.



febr. 262015
 

El Tribunal Constitucional es carrega la llei de consultes catalana.  Cap novetat, ni res que no fos més que previsible.  Fins i tot les reaccions de qui n’ha volgut parlar han estat previsibles.  Espanya no vol que Catalunya s’expressi lliurement i democràticament, i per evitar-ho mobilitza també tot el seu arsenal normatiu, jurídic…

La part bona?  Que ja podem anar deixant de somiar truites.  Un referèndum és impossible.  Ni el Constitucional ens deixarà mai que el fem, ni els grans partits espanyols tampoc.  Tema tancat, doncs.

I ara què?  Doncs a fer servir les eleccions com a instrument de consulta.  I a partir d’aquí, i en funció del resultat, cap a la proclamació de la independència.  Consideració important que no hem de perdre de vista:  el futur ja només depèn de nosaltres.  No podem esperar res d’Espanya, per més que les sirenes cantaires, disfressades de no se sap ben bé què encara refilin amb allò del federalisme, la tercera via i tot el que la realitat s’encarrega de soterrar una mica més avall, cada dia que passa.

Tenim encara uns quants mesos per dissenyar unes eleccions que siguin realment el referèndum que ens prohibeixin.  Unes eleccions que deixin ben clar, en funció del resultat -aquesta és la clau de volta-, i davant de tot el món democràtic, que Catalunya vol ser el nou estat d’Europa.  Com ho hem de fer?  que es comencin a arremangar els polítics autoproclamats sobiranistes, que tenim a tocar la darrera oportunitat en dècades, per no dir en segles.  O tot, o res.  Aquesta és la cruïlla on ens trobem, i el Constitucional ens ho ha volgut recordar.

Ja ho va dir ahir el propi Rajoy:  “quan una sentència és unànime és que alguna cosa passa”.  I tant que passa.  No en tinc cap dubte.



febr. 252015
 

Encara ressonen els ecos de la compareixença del matrimoni Pujol-Ferrusola i del seu primogènit a la comissió parlamentària que, si més no en teoria, ha d’aportar llum sobre la corrupció i, francament, és trist, però penso que ningú no va saber estar a l’alçada ni de les circumstàncies, ni del lloc on va tenir lloc la compareixença:  el Parlament de Catalunya.

Jordi Pujol va acabar adoptant el rol de iaio enfadat, capaç de renyar qui calgui si alguna cosa no és del seu gust.  Marta Ferrusola va perdre els papers en més d’una ocasió, arribant a la gosadia d’afirmar que els seus fills van amb una mà al davant i una altra al darrere, quan un de cada cinc ciutadans de Catalunya (aquest país que no mereix no sé què, segons ella) és al llindar de la pobresa, en el millor dels casos.  I el fill gran de cal Pujol va exhibir una arrogància impròpia en molts moments, que va servir, bàsicament, per deixar en evidència el poc nivell dels seus suposats  interrogadors i la seva pròpia supèrbia.

Per la seva banda, els diputats que representaven els grups parlamentaris van fer gala d’un papanatisme intolerable, més pendents d’acusar sense arguments ni proves per tal d’aconseguir uns segons de glòria al Telenotícies, que d’esbrinar la veritat.  “Diuen, diuen, diuen”, i és ben veritat, només diuen el que abans han dit els diaris.

El resultat de tot plegat?  Dues conviccions, si més no per part meva:  que l’oasi català pujolista no va existir mai (potser era més finca que oasi);  i que el nivell general dels nostres representants polítics és una mica més que justet.

El millor de tot aquest drama?  Un David Fernández exercint de president, i assumint amb rigor aquest paper, i el fet que tothom es va acabar posant al lloc que li correspon, per mèrits propis.

febr. 242015
 

No és el primer cop que veiem imatges com aquestes -de fet, només ens cal tirar quatre anys enrere per trobar-ne una altra de ben similar a Egipte-, però sempre és tota una lliçó que un grup de persones d’una determinada religió protegeixin la pregària d’unes altres d’una altra religió, en qualsevol lloc on els enfrontaments bèl.lics o el terrorisme es disfressen de dogmes de fe.

Ara, justament ara que els recents atemptats de París i Copenhagen, suposadament per venjar insults a Mahoma, han fet trontollar la fràgil convivència entre confessions religioses, és gratificant comprovar que, un cop més, les persones estan per sobre dels fanatismes, plantant-se amb un silenciós i contundent “no en el meu nom” (“no, en nom de cap déu”, si voleu)

Imatges com aquesta d’Oslo ens reconcilien amb el gènere humà i la seva capacitat per buscar la pau, la concòrdia i la convivència, fins i tot en les circumstàncies més complicades.

 

febr. 232015
 

En perfecta coherència amb les mentides -perdó, declaracions- del ministre Soria sobre els preus de l’energia i la seva no pujada, l’alcale de Quatretonda (País Valencià) i company de partit del ministre, ha decidit que l’energia és barata, si més no per a ell.  I és que no ha tingut altra ocurrència que fer talar un arbre emblemàtic situat a la també emblemàtica Plaça de la Constitució i fer-se’l dur, un cop ja era llenya, a casa seva.

La notícia és tot un esperpent en ella mateixa:  en primer lloc, tot un atemptat vegetal contra la Constitució, més concretament contra la plaça que du el seu nom.  En segon lloc, per la barra d’ordenar que l’arbre, fet combustible, faci cap a casa seva, evidentment de franc, i suposem que amb el transport inclòs.  I finalment, per justificar tot plegat perquè l’arbre, diu, feia malbé el paviment.  El que no farà malbé, ben segur, és la seva caldera o llar de foc.

Efectivament, per al PP, l’energia no és cara.  Senzillament és gratuïta.  Per a la resta de mortals, les coses no són ben bé igual.  Proveu de talar un arbre i endur-vos la llenya, a veure que passa.  Fins i tot a Quatretonda.

febr. 222015
 

Qui no ha rebut mai un regal?  Vull dir, un regal en el sentit més clàssic de la paraula.  Un regal d’aniversari, un regal de Nadal, un regal de benvinguda, un regal de comiat, o un regal sense motiu, fins i tot.

Un regal sempre és una sorpresa, perquè és allò que algú que ens aprecia, per una raó o altra, i que ens dóna, sense esperar res a canvi, alguna cosa que li feia poca o molta falta, que necessitava, i a la qual renuncia.  Pot ser temps, diners, algun objecte personal, unes paraules… que passa a ser nostre, gràcies a la seva generositat i, per damunt de tot, del seu afecte.  I és que un regal sense afecte és tan sols una mena d’engany emocional, a nosaltres mateixos, en primer lloc.

Aquesta setmana que tanquem n’he rebut uns quants de regals.  Algun d’inesperat, algun de sorprenent, algun de més o menys imaginat… regals de tota mena, i regals que agraeixo de cor, perquè sé que tots tenen una cosa en comú:  tots venen de gent que estimo i que, pel que sembla, també m’estima.

No oblidem mai el costum de fer regals.  Perquè en el fons, és una manera més de dir que algú és molt important per a nosaltres.  I en els temps que corren, aquest és un valor escàs i extraordinàriament valuós.

febr. 212015
 

Quan tens una certa edat és prou senzill mirar el món des d’aquesta perspectiva, sovint ja més enrere que endavant i, per tant, amb una perspectiva que porta a relativitzar moltes de les coses que uns pocs anys abans eren fonamentals, i que ara tot just arriben a la categoria d’anecdòtiques.

En el fons, mirem el món amb els nostres ulls de present, sense fer l’esforç de mirar-lo amb ulls de memòria.  D’aquesta manera evitem el risc de la incertesa, del vertigen que sempre produeix el futur i, des d’aquesta còmoda posició, donem consells i dictem judicis de valor sobre les vides dels altres.

D’acord.  No ho fem amb mala fe.  Ho fem pensant que l’experiència és bona consellera.  Però també és cert que massa sovint no ens prenem la molèstia de posar-nos en el lloc d’algú molt més jove que nosaltres, carregat de projectes, d’il.lusions i de dubtes, abans d’obrir la boca.

Potser val la pena intentar fer l’esforç de  recuperar el record de quan nosaltres érem també molt joves, amb tota la vida encara per viure i amb unes expectatives d’èxit gairebé infinites, i des d’aquesta perspectiva mirar què podem dir realment per ajudar a qui ens demana ajuda, o consell, o senzillament paciència i suport.

Sortir dels espais de confort sempre és una aventura.  I l’edat i la suposada experiència són alguns d’aquests espais.  Així és que quan tu, que ets tan jove i tens tantes ganes de fer coses em demanis l’opinió, intentaré, i no sempre me’n sortiré, respondre’t des del record de quan tenia la teva edat; des del record de quan la lluna havia de cabre en un cove; en el meu cove, de fet.  Només llavors podré tornar al present, mirar-me a mi mateix i parlar realment des de l’experiència.  Des de la meva experiència, perquè no en tinc cap altra.

febr. 202015
 

Finalment, la famosa hipotètica reforma de la llei de l’avortament del PP ha estat avortada.  Primer va caure el seu principal impulsor:  el ministre Gallardón;  i ara sabem que tot aquell enrenou, totes aquelles manifestacions ultracatòliques, tots aquells escarafalls en favor de la vida, només han servit per posar en evidència, un cop més, la gran mentida que era el suposat programa electoral del PP.

Al cap i a la fi, no s’haurà tocat ni un sol supòsit d’avortament legal.  Ni una línia de la legislació vigent. Tota la modificació és fer la vida una mica més difícil a les joves entre 16 i 18 anys que es veuen obligades a prendre la dramàtica decisió d’avortar, perquè necessitaran el permís patern per fer-ho.  Val a dir que, en molts casos, segur que ja hi comptem, amb la complicitat i la comprensió dels seus pares, però aquelles que no, aquelles a qui la por fa amagar aquesta dura decisió, restaran molt menys protegides i hauran d’avortar d’amagat, sense condicions, gràcies al govern que tant defensa la llibertat i els més febles (això diuen, no?)

En resum:  que a canvi de no canviar res i de complicar la vida a les dones més vulnerables, el PP presumirà d’haver complit un altre punt del seu programa:  modificar la llei de l’avortament.  Francament, per a aquest viatge…

El que jo em demano és què pensaran totes les persones que de bona fe anaven a les manifestacions antiavortistes i que van donar el seu vot a aquesta colla, convençudes que aquests polítics compartien amb elles principis i maneres d’entendre la vida.  Segur que s’han de sentir profundament manipulades i enganyades.  I amb raó.

Cada dia que passa es veu més clar que l’ideari del PP no és més que un seguit de mentides per mantenir-se al poder, en benefici propi.  Exclusivament en benefici propi i sense cap respecte per res ni per ningú.

 

febr. 192015
 

Mai no hauria imaginat Maria Dolores de Cospedal incitant la seva gent (la del PP) a utilitzar el català de manera sistemàtica.  Bé, de fet, la cosa té trampa.  El que de Cospedal vol és fer servir sempre la denominació “Ciutadans”, en català, per referir-se al partit liderat per Albert Rivera, per tal de desqualificar-lo com a proposta vàlida per al govern d’Espanya, pel fet que és català.

Vaja!  El pobre Rivera titllat de català, de no apte per a Espanya… com s’ha de veure el pobre home.  Amb tot el que ell ha fet per fer fora el català de la vida pública i ara es veu així, tan injustament tractat i víctima de la seva pròpia catalanofòbia.  Si fins i tot ha fet eliminar el català de la seva web, la criatura.

De tota manera, hi ha un parell de detalls que em fan força gràcia.  El primer, que finalment el PP es descari i assimili ús del català i desqualificació política.  Molt democràtic i molt respectuós amb la diversitat lingüística.  El segon, que temin realment els possibles resultats electorals de Ciutadans, tot i les seves classes de pesca a Andalusia.

Sigui com sigui, sempre és divertit escoltar els populars espanyols fent servir, ni que només sigui una paraula, el català, i malgrat totes les variants de pronunciació que són capaços d’exhibir per dir-la.

css.php