Feb 182015
 

Si mirem el diccionari, s’hi defineix “honor” com la qualitat moral que emmena algú a no fer res que el pugui desmerèixer en l’estima dels altres o en la pròpia.  D’honor deriva l’adjectiu honorable, evidentment.

Les diferents compareixences que es van fent a la comissió parlamentària que s’ocupa de la corrupció política en general, i del cas Pujol en particular, de moment, van projectant massa ombres, cada cop més difícils d’esvair, sobre l’honorabilitat de la família de l’expresident.  Les darreres, sense anar més lluny, sobre la pròpia Marta Ferrusola.  Caldrà veure com acaba tot plegat, però el que em sembla evident és la pèrdua definitiva i irreparable del bon nom d’aquesta família i de gairebé tots i cadascun dels seus membres.

Recuperant la definició que apuntava al començament, semblaria incompatible la presidència d’un país amb els suposats tractes de favor familiars i, sobretot, amb un tren de vida de luxe desmesurat, amb què s’han mostrat alguns dels fills Pujol, amb absoluta independència del clima econòmic general del país al llarg dels anys.  Mala peça al teler, tot plegat.

Potser aniria bé mirar de recuperar el sentit real de les paraules i tornar a exigir als polítics la condició de persones d’honor, tant si el tractament que reben incorpora l’honorabilitat o no, perquè ja sabem que el nom no fa la cosa.  Aquesta, sense cap mena de dubtes seria la millor aportació que podria fer aquesta comissió parlamentària:  recuperar el significat dels mots, i l’honorabilitat de l’honor.  De les responsabilitat penals, si és el cas, ja se n’ocuparan els tribunals, que és la seva feina.

Feb 172015
 

Ja fa temps que se’n parla força de les llistes d’espera de la nostra sanitat pública, o de les retallades, o dels diferents models de gestió, més o menys privats, que cal aplicar-hi.  El resultat no passa de ser una sèrie de xifres i xifres que aspiren a ser una foto ajustada del sistema sanitari.

Però molt més enllà d’aquesta radiografia econòmica, hi ha la realitat de l’atenció sanitària als hospitals públics -sense anar més lluny-, justament allà on és més necessària, perquè tothom que hi és ha ingressat per algun motiu prou greu, i allà on la línia entre la vida i la mort no sap de números.

M’ha animat a escriure sobre el tema, aquest article sobre les reflexions d’una infermera.  Bé, aquest article i l’experiència recent d’haver hagut de freqüentar, com a acompanyant, un d’aquests modèlics centres hospitalaris que tinc ben a prop.  La meva opinió?  molt en línia del que diu Saturnina Gallardo:  infermeres que no poden atendre com cal ni les cures més greus, perquè el nombre de pacients al seu càrrec supera la seva capacitat; instal.lacions envellides, deprimides, mal ventilades, mal climatitzades, gens adients, al capdavall;  cirurgians inhumans que han abandonat qualsevol resta de respecte a les persones en pro d’una suposadament correcta (o no!) actuació; desatenció del pacient a tots els nivells;  errors generals, fins i tot en la dieta o en la medicació… i tot un cúmul de despropòsits que puc anar relatant un per un, però que segurament que ni cal, perquè si hi pensem una mica, qui més qui menys podria dir la seva.

Si els responsables sanitaris en particular, i professionals diversos en general, passessin -sense cap atenció especial, això sí- uns dies com a pacients dels seus propis hospitals, segur que els números els farien d’una altra manera, segur que no dirien moltes de les barbaritats que diuen, i segur que tots (professionals inclosos) sortiríem guanyant.  Mentrestant, a patir la demagògia i l’atenció deficient.  Encara que ens hi vagi la vida (una xifra més).

Feb 162015
 

Deu haver alguna mena de llei universal que defensi alguna cosa semblant a la idea que tothom és capaç de créixer fins al punt que es creu en possessió de la veritat absoluta.  I és que arribat aquest moment, tot l’esforç se’n va en orris.

Això, si fa no fa, és el que li ha passat a Albert Rivera, un cop ha volgut anar personalment a fer les espanyes, de cara a les properes eleccions.  El seu discurs demagògic i anticatalanista té bona venda més enllà dels nostres límits geogràfics.  Fins i tot, té bona venda la seva imatge d’home jove, que no s’exalta i que parla convençut del que diu; una imatge forjada a cop de tertúlia en canals ultraconservadors.  Tot plegat li ha valgut una bona expectativa de resultats electorals.  Molt bona, de fet.

Però vet aquí que una cosa és la demagògia, i una altra, intentar convèncer amb alguna cosa més.  Amb algun argument.  Amb alguna idea.  I finalment li ha arribat el moment de parlar als andalusos a Andalusia.  I no se n’ha sortit, perquè a falta de res millor, ha tornat a incidir en el tòpic de l’Andalusia subsidiada incapaç de produir res de profit.  I ho ha fet afirmant que ells (Ciutadans) eren allà per ensenyar-los a pescar (a treballar), amb una imatge molt, molt vella i molt, molt ofensiva.

El senyor Ribera s’ha alineat, sense aprendre res de la història, amb declaracions similars de fa un temps del senyor Duran Lleida (potser és que no són tan lluny com es pensen).  Ara, ja pot anar fent-se a la idea que li espera el mateix èxit que a un altre il.lustre predecessor en això de les aventures hispanes:  Miquel Roca.  Us en recordeu de com va acabar la seva Operació Reformista?

Feb 152015
 

De tant en tant m’envaeix  la sensació que vivim en un món una mica de cartró pedra, a cavall entre la grandiositat dels efectes especials del cinema, la televisió, els videojocs… i els costums, vells i nous, sobretot nous, que cal seguir, si no volem ser titllats de rarets i d’avorrits.

Ahir mateix, sense anar més lluny, vam tornar a haver de patir (o de gaudir, segons cadascú vulgui) el dia de Sant Valentí, oficialment ja, també a casa nostra, dia dels enamorats, tant si ens agrada com si no.  Gairebé al mateix temps, coincidència absurda o no, les sales de cinema es van omplir de cues per veure l’enèsima adaptació de la història masclista (aquesta n’és l’única i autentica dominació) del príncep i la ventafocs de torn, adaptada als criteris de la modernor, amb vernís de sado light.

Davant d’aquest panorama, reivindico els afectes especials.  Aquells afectes espontanis que no necessiten diades, ni comptes de fades, ni rutines imposades.  Aquells afectes que neixen de la complicitat quotidiana, de les dificultats fins i tot; dels projectes i les il.lusions en comú.  Aquells que no són de cartró pedra i pintures de colors. Aquells que són realment bonics, no que fan bonic.

Avui, ni que només sigui per portar la contrària, vull reclamar el dret a viure l’afecte, l’estima profunda, l’amor al capdavall, de manera natural, gratuïta, sincera, i sense artificis ni disfresses, per més que sigui diumenge de carnaval.  Penso que val molt la pena.

Feb 142015
 

Aquests dies hem pogut llegir un titular de premsa, si més no, inquietant.  I és que el Ministeri de Justícia no sap on han anat a parar uns 500 milions d’euros recaptats en concepte de taxes judicials.  Ells no ho saben, i l’Agència Tributària tampoc.

Que desapareguin 500 milions no em sembla que sigui una qüestió menor, sobretot si tenim en compte que han estat recaptats com a taxa per un servei que hauria de ser públic i accessible a tothom, i que ara mateix té un preu, en molts casos, clarament dissuasiu.

Ja ho sabem -de fet, són ells mateixos qui ens ho diuen-: el Ministeri de Justícia no sap què fa amb els diners que recapta.  Per cert, ja els deu haver informat el seu col.lega de Consell de Ministres, Garcia Margallo, sobre quant haurien pogut pujar les pensions amb aquests 500 milions?  Segons els números que els ha fet a Grècia, un 0.7%, si fa no fa.  Més del que han pujat enguany.

Quan la incompetència i la demagògia van de la mà, la cosa fa fàstic.  Aquest és el govern que ens vol donar lliçons d’austeritat, de gestió eficient i de bona governança.

 

Feb 132015
 

Val la pena deixar clar de bon començament, que el rar sóc jo.  Dit això, ja em sento més en condicions d’afirmar que no m’agrada el carnaval.  Bé, de fet, no m’agrada això d’haver-se de divertir per decret; perquè toca.  No m’agraden els homes disfressats de dona, ni les dones disfressades de fulana ni, per descomptat, els homes disfressats de fulana (cosa encara més freqüent).  No m’agraden els excessos alcohòlics per obligació, ni el trist espectacle de gent fent el ruc i cridant, perquè és el que toca.  Ni determinada música forana, que ens hem d’empassar perquè diuen que fa festa.

Segurament, aquesta manca d’afecte cívic cap al carnaval té a veure amb el fet que visc en una ciutat sense tradició carnavalesca, i espero que no m’apedreguin gaire per aquesta afirmació.  El carnaval d’aquí no té l’atractiu lúdic i turístics dels de Sitges o Vilanova, ni la càrrega històrica i tradicional del de Solsona, per exemple.  Aquí no.  Aquí tot el que podem anar a buscar és la recuperació d’una festa tradicional (en el sentit de perduda en la nit del franquisme), però sense gaire més ambició, com gairebé tot el que passa per aquestes terres.  No ens enganyem.

El cert és que em sap greu pensar així, perquè veig molta gent que s’ho passa fantàsticament bé aquests dies.  Tota una sort.  De fet, no aspiro a ser model ni referent de res.  Que tothom faci festa com millor li sembli, que la vida ja és prou complicada, i deixar-se anar de tant en tant pot ser molt saludable.  L’únic que demano, però, és el meu dret a discrepar i, ja posats, a demanar un petit esforç d’imaginació per part de qui correspongui (començant per qui té poder per canviar coses) per mirar d’aconseguir un carnaval, ja que es vol que no es perdi, que sigui realment un reclam per venir a veure’l i a viure’l, més enllà de les llars d’infants i de les escoles de primària, i d’aquesta mena d’espai de festa -deixem-ho així- per a consum intern, que serveix poc més que per cobrir l’expedient amb el calendari, i perquè tornem a casa amb aquell tan repetit i absurd “per a Lleida, ja està bé”, que no es diu gaire, per vergonya, però que segueix omnipresent.

Feb 122015
 

Començo a estar una mica tip que qualsevol cosa, si volem que tingui valor, ha de ser una estructura d’estat.  Malament rai quan sembla que calgui canviar-ho tot, absolutament tot, perquè és llavors quan acostuma a no canviar res, absolutament res.

Tenim eleccions municipals a la vista i sona insistentment la lletania aquella que diu que aquestes eleccions són una mena de primera volta de les plebiscitàries i que els ajuntaments són estructures d’estat.  Doncs no.  Molt em temo que no.  Que ni l’una ni l’altra.

Les eleccions del setembre seran eleccions autonòmiques, si res no canvia, perquè determinades forces polítiques, per més que s’entestin a dir que no, així ho han volgut.  Caldrà veure’n el resultat i la composició final del nou Parlament per valorar si realment pot tirar endavant alguna iniciativa independentista o no, cosa que, a hores d’ara dubto molt, perquè em costa creure que més enllà de petits moviments d’escons canviï gaire de com és ara, i ja veiem què dóna de si, en aquest tema.  Però així ho han volgut, i no hi podem fer gran cosa més, més enllà de votar.

Pel que fa als ajuntaments, no havíem quedat en allò de l’autonomia i la independència municipals?  Ara resulta, per una banda, que els volem convertir en una extensió del Parlament, i d’una altra, volem que siguin representatius d’un hipotètic estat.  Doncs tampoc.  Els ajuntaments són ajuntaments, que ja és prou, i prou important és la seva feina.  I d’ajuntaments n’hi ha als estats i al que no són estats, i les colònies, i a les comunitats autònomes.  Perquè municipis n’hi ha sempre, sigui quin sigui el nivell d’organització política i administrativa superior.

Deixem-nos estar de confondre al personal, perquè estructures d’estat són una hisenda pròpia, una seguretat social pròpia, uns subministraments bàsics (electricitat, aigua, gas, telefonia…) propis, un sistema judicial propi, una xarxa de carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports pròpia, una xarxa diplomàtica àmplia i pròpia i moltes més coses que algú s’entesta a amagar, perquè l’important és guanyar eleccions, siguin les que siguin (i ara toquen municipals), i sigui com sigui.  Encara que sigui omplint-se la boca amb estats cada cop més ficticis.

Feb 112015
 

Cada dia que passa em sembla més premonitori el títol d’aquell llibre de Xavier Bosch:  “Se sabrà tot”.  I és que tot costa, tot és lent, però finalment tot acaba sortint, i tot acaba sabent-se.

Una mostra recent?  Què i i qui hi ha al darrere dels atacs a la immersió lingüística a Catalunya.  Doncs com ja es podia imaginar, una barreja de Ciutadans, Convivència Cívica Catalana, FAES i PP, entre altres.  Justament aquells que tenen una clara inclinació a fer bandera de la convivència social i a acusar, sense miraments -i sense raó-, l’independentisme (i el catalanisme) de trencar la unitat del país.

Val la pena llegir aquesta informació al respecte.  Si jo fos un dels pares que reclama l’escolarització en espanyol per als seus fills, amb tota la seva bona fe (imagino que actuen de bona fe, perquè es tracta de l’educació i del futur dels seus fills) em sentiria clarament enganyat i manipulat per aquests falsos valedors de la llibertat i de la pau social.

Un exemple més de qui vol crear conflictes allà on no n’hi havia.  Ara ho sabem i en tenim evidències.  Fi del debat, doncs.  Afany colpista i res més.  I que no s’amaguin rere la llengua.

Feb 102015
 

La publicació de noms que apareixen a la famosa Llista Falciani, de persones amb calerons amagats del fisc en un bonic banc suís no fa més que confirmar el que fa molt de temps que tenim prou clar:  qui té diners els amaga a Hisenda i, de propina, no els té en bancs d’aquí, per si de cas.

I van apareixent noms i més noms de persones conegudes:  banquers, esportistes, empresaris, polítics…, en una macabra desfilada que hauria de fer pujar els colors a tots aquells que s’han acarnissat amb Jordi Pujol, per exemple.  I és que sense treure-li ni mica la culpa que pugui tenir per no declarar uns quants milions d’euros, també estaria bé, per pura coherència, no oblidar cap nom, i jutjar tothom, sigui qui sigui, amb els mateixos paràmetres, i amb el mateix nivell d’exigència, especialment per part dels mitjans de comunicació, massa proclius a santificar o a criminalitzar segons de qui es tracti, o segons d’on sigui i a passar per alt determinades informacions que no els són especialment còmodes.

En qualsevol cas, el que queda fora de qualsevol dubte és que el sistema fiscal que tenim és ineficient i es fonamenta en el setge sistemàtic a les classes mitjanes, afavorint l’evasió dels que més tenen, ja sigui a través del moviment de capitals a determinats paradisos, com a través d’instruments tan perversos com les SICAV.  No aniria fent falta una nova regulació que permetés un repartiment més just de les càrregues tributàries i la persecució real del frau?   A veure quin és el govern capaç de posar-s’hi, perquè fins ara…  O potser és que tots els governs tenen massa plom (o massa or, si voleu) a les ales?

Feb 092015
 

Tot just hem encetat el febrer, com aquell que diu, i ja estic tip de bajanades.  Estic tip de sentir parlar de llibertat i de respecte a les lleis com a norma de fe, en nom de les quals es pot fer tot, absolutament tot.  Estic tip de sentir parlar de diàleg, quan en realitat volen dir imposició dels uns i submissió dels altres.  Estic tip d’haver d’aguantar que dos milions llargs de persones no són res, ni poden res, i un sol alumne pot canviar el projecte educatiu d’una escola.  Estic tip d’haver-me de sentir que sóc un nazi.  Estic tip, al cap i a la fi, de tanta estupidesa disfressada de responsabilitat política.

I no hem fet més que començar, perquè tota aquesta colla d’arreplegats que no tenen on caure morts més enllà de les moquetes dels seus despatxos oficials, han de preservar els seus privilegis als ajuntaments, als governs autonòmics o a les grans poltrones estatals, i enguany toca revalidar privilegis.

Arribarà el dia en què tantíssima demagògia, tantíssim insult gratuït i tantíssima estupidesa deixin una mica d’espai perquè s’hi coli la política de debò?  Perquè aparegui l’autèntica voluntat de fer una mica millor la vida de la gent, de tota, no només de la seva?  Francament, ho dubto molt mentre aquells que ara criden i criden pensant que algú, més enllà d’ells mateixos i dels mitjans de comunicació, els escolta, segueixin sent els protagonistes de tot plegat.

Regeneració, diuen?  quina, si sempre els mateixos, amb els mateixos discursos buits i amb les mateixes necessitats particulars?  Decididament, valdria la pena una màquina del temps que ens fes saltar, de cop, tot aquest any que just ensumem.

css.php