maig 312014
 

Veient tot el que està passant aquests darrers dies a Sants, no em puc treure del cap les paraules de fa uns sis mesos de l’exdiputat Cañas:  “os montaremos un Ulster que os vais a cagar“, un posicionament molt clar en uns moments en què les notícies sobre la presència de personal del Centro Nacional de Inteligencia a Catalunya, per mirar d’aturar el procés independentista anaven apareixent a tots els mitjans.

I és que l’esclat de violència de Sants em genera molts dubtes.  El primer, per què una reacció tan violenta, i tan continuada.  Can Vies no és el primer, ni serà el darrer, local desallotjat, i no recordo una reacció com aquesta.  El segon, per què la violència del primer dia es va dirigir cap a TV3, un mitjà socialment molt defensat com a servei públic i ara clarament amenaçat per les polítiques del ministre Soria.  A més, tenim la immediata tramesa de 300 efectius de la Policia Nacional que ningú, des de Catalunya, havia demanat i que, de moment, estan de vacances pagades (per tots nosaltres) en un hotelet de Calella.  Que potser es vol insinuar que els mossos no són capaços de resoldre la situació i que cal que sigui l’Estat i la seva policia qui prengui el control de la seguretat a casa nostra?

Però per damunt de tot, hi ha un parell de dubtes que em preocupen especialment.  Si una suposada bufetada (encara per demostrar) a Pere Navarro va disparar una tempesta de declaracions sobre els efectes d’un suposat clima de violència latent a Catalunya per culpa de l’independentisme, uns aldarulls sense precedents, com els d’aquests dies, només desperta un silenci molt significatiu, en aquesta mateixa línia.  I finalment:  calia enderrocar Can Vies justament ara, a tocar d’uns resultats electorals que donen una majoria molt més que clara a les forces independentistes?

Xavier Sala-i-Martín i Antoni Bassas, dos personatges poc sospitosos de paranoics, llencen l’interrogant sobre qui pot haver realment darrere de la violència d’aquests dies.  Molt significatiu.

No sé si ja hem creuat aquell punt de no retorn cap a la independència, més enllà del discurs oficial.  I més quan llegeixo que el poder judicial espanyol planteja la pregunta de si una futura Catalunya independent acceptaria seguir sota la corona espanyola (també molt significatiu), però tot el que estem vivint aquests dies em fa pensar en una negociació (o un pols, com vulgueu), on tothom juga les seves cartes (de manera neta o bruta), davant d’un canvi històric d’altíssima volada.  Una negociació que, fins i tot, justificaria la premonició de Cañas de fa uns mesos, de convertir els carrers de Barcelona en un escenari de kale borroka i, de passada, l’independentisme en ETA, que és la comparació que estic començant a trobar a faltar, vista la tendència argumental dels darrers temps.

Alguna que altra resposta i algun que altre aclariment no farien cap mal, ara mateix.  Però molt em temo que hi ha massa coses que no es poden dir, ni mirar d’explicar.



maig 302014
 

No sé si ho acabo d’entendre.  Reconec que de qüestions jurídiques no m’hi entenc gaire, però em sembla que Millet i Montull se’n surten del cas de l’hotel del Palau amb una condemna d’un any de presó, que no compliran, evidentment, i retornant els diners que havien d’aconseguir amb les seves maniobres.  Pel que fa al personal de l’Ajuntament de Barcelona imputat, tothom absolt.

Cap problema.  I si provem d’aplicar la mateixa norma a tothom?  Una apropiació de quatre milions i mig d’euros es tanca amb una multa de quatre milions i mig d’euros (curiosa coincidència) i un any de condemna.  Ja ho saben, això, tots els lladres que hi ha tancats per robar molt menys i molt sovint amb motivacions més defensable que l’enriquiment propi, sense més?  Ja ho saben que tornant el que han robat se’n surten?

Personalment, sempre he cregut que ni Millet ni Montull rebran mai cap condemna mínimament dura.  Hi ha massa gent que els deu massa favors.  I el temps em va donant la raó.  Potser aniria sent hora que els jutges, o el poder judicial, o el ministre del ram, vagin explicant què és això de la justícia igual per a tothom.  Però com que no serà el cas, potser aniria sent hora dedicar un carrer o una plaça a aquests dos insignes prohoms del país.  Així, potser, la memòria col.lectiva no oblidaria amb facilitat tanta vergonya i tanta ignomínia (jurídica, política i també cultural, dit sigui de passada).



maig 292014
 

Ja és ben veritat que abans s’enxampa un mentider que un coix.  I si el mentider és del PP, només cal deixar que passin unes eleccions.  Justament això és el que li ha passat al ministre Soria, que fa quatre dies negava el tancament de canals televisius catalans i poc menys que acusava la Generalitat d’inventar una polèmica i que ara ja no té cap mirament per confirmar que un dels multiplex de casa nostra es tancarà.

D’aquestes declaracions es dedueixen dues coses prou importants:

La primera, que el ministre mentia abans de les eleccions, amb plena consciència de les seves paraules d’aleshores i fent un exercici indigne d’engany amb finalitats electoralistes.  Així de senzill.

La segona, que ens quedarem sense uns quants canals, per ordre governativa.  Com en els vells temps.  Més mitjans en la nostra llengua que es tancaran.  La guerra total contra el català no s’atura.

Conclusió:  si volem mantenir amb un mínim de dignitat la nostra llengua, ja podem anar fugint d’aquells que fan servir la mentida com a argument de govern.

I per acabar:  algú realment es pensa que amb gent com aquesta es pot dialogar i treure’n res de positiu?  Santa innocència (o santa mentida, segons qui ho digui).

 



maig 282014
 

Ahir va fer trenta anys que es va posar en marxa una petita empresa familiar que encara resisteix prou activa, malgrat totes les adversitats i que, a més, en aquest temps ha ampliat el nombre de socis i tot.  I com gairebé sempre passa amb les coses realment importants, l’efemèride va passar sense massa soroll.  Bé, al cap i a la fi, ahir era dimarts, un dia que tampoc -a priori- no dóna gaire de si.  Temps hi haurà.

Ara que vivim èpoques de crisi, a tots nivells, una petita història d’èxit, de persistència durant tres dècades, ben bé podria ser portada de diari, perquè els bons exemples sempre ajuden.  Però no.  Avui són notícia els tancaments, els ERO i tot el que acaba malament.

De tota manera, ahir, un dimarts discret, va ser un dia molt especial per a algú que fa anys va decidir emprendre una aventura compartida, i que se n’ha sabut sortit.  Val a dir que quan aquesta empresa familiar va apujar la persiana, nosaltres hi érem, mirant amb enveja, i preparant-nos per obrir el nostre propi negoci, al cap de no massa.

Ahir va ser un bon dia per recordar que hi ha històries que funcionen, amb trenta anys i més de recorregut, al llarg de l’excitant aventura de viure en família, o de compartir una amistat.

maig 272014
 

Un dels dèficits més important de la nostra societat és que anem perdent la capacitat d’escoltar, tot just quan les vies per emetre missatges es multipliquen dia a dia.  De manera similar, la política va perdent la capacitat d’escoltar la veu dels ciutadans, més enllà de la freda dada del recompte de vots.

Les eleccions de diumenge en són un bon exemple.  Mentre el líder del PSOE anuncia que plega pels mals resultats, el seu col.lega a Catalunya, amb un resultats encara pitjors, segueix sentint ploure, en una demostració de sordesa política molt difícil d’entendre, però compartida per la seva companya de viatge del PP, entestada a presentar com a perdedors aquells que aglutinen més de la meitat dels vots, quan ella en perd un bon grapat.  Evidentment, els sobiranistes radicals, segons ella mateixa.

Imagino que les coses, al si dels partits, tenen vida pròpia.  Fins i tot, diria, unes lleis físiques i matemàtiques molt diferents de les que regeixen els destins de la resta de mortals.

Farien bé tots plegats a aprendre una mica de les formacions sobiranistes catalanes que, en un moment donat, van saber escoltar el clam del carrer i apostar per liderar un procés de canvi social tan profund com cada cop més irreversible.  De tota manera, potser és demanar massa a qui, com Alfredo Pérez Rubalcaba, durant la seva compareixença per explicar que plegaria pel mal resultat, deixava anar -el subconscient és molt traïdor- que, al cap i a la fi, la seva missió era fer fora el PP.  Malament rai quan l’objectiu d’un partit és només guanyar el rival.  Ara només falta saber si, com els seus predecessors, també acabarà ben situat als òrgans de direcció d’alguna gran empresa, encara que s’hi avorreixi.

 

maig 262014
 

Hi ha notícies que passen gairebé desapercebudes, sense ocupar gaire lloc en cap mitjà i, per tant, desconegudes per a bona part de la població.  Són notícies que semblen condemnades a la discreció més absoluta.

El problema d’aquestes notícies és que molt sovint són la segona part, el final, d’una notícia que sí que ha estat informació de portada i que en el seu moment va generar rius de tinta, hores i hores de debat i, tot sovint, una important polèmica.

Aquests darrers dies ha passat gairebé desapercebuda, com correspon a tota bona notícia discreta, el comunicat que la Fiscalia General no iniciarà el tràmit per il.legalitzar l’ANC, com demanava el sindicat d’ultradreta Manos Limpias.  Oi que recordeu tot el soroll mediàtic que va generar la demanda, en el seu moment?  Doncs tot plegat quedarà en res.  En res més que una polèmica estèril sense altra finalitat que intentar criminalitzar el procés cap a la independència i els seus representants més significats.

Ara bé, tot aquest no res ha costat uns bons diners públics, si més no, en hores de feina de diferents instàncies judicials.  Potser aniria sent hora que els mitjans també quantifiquessin què costen (què ens costen) les maniobres tan indignes com inútils de Manos Limpias i tothom que els dóna cobertura política o informativa.  Aleshores potser tothom se n’adonaria que no són tan netes les seves mans, ni molt menys les seves intencions.

En qualsevol cas, sempre és bo saber de quin costat es troba lo raó, i on rau l’afany de desestabilitzar només per fer mal.

maig 252014
 

Encara que sembli mentida, o que se’ns aparegui com una missió impossible, o acabem assumint que som el producte d’una conspiració còsmica que tot ens ho posa difícil, de tant en tant, la vida ens somriu i ens en sortim.

De vegades, contra pronòstic, som capaços de traçar un projecte a mig termini, d’executar-lo amb constància i de posar-hi tot el que tenim, tota la nostra capacitat i tota la il.lusio, i gairebé per casualitat (o com a resultat d’un treball ben fet, més ben dit), ens en sortim.

Corren temps difícils on llençar la tovallola és, ens molts casos, gairebé és inevitable.  Però malgrat tot, no estem condemnats al fracàs sense remei.  No està escrit enlloc que som víctimes de tots els mals. Tenim l’obligació individual i el deure amb tothom de no rendir-nos i d’explotar al màxim tot el nostre potencial, perquè només així, només si no perdem mai la capacitat de creure en tot allò que som capaços de fer, ens en sortim.

Demà, algú començarà una feina nova.  Algú que haurà estat preparant-se, sabent que potser no li servirà per res, però sense defallir.  Demà, algú sabrà que la constància haurà valgut la pena.  Demà mateix, algú haurà vençut totes les seves pors.  Demà, algú se n’haurà sortit.  L’enhorabona.

YouTube Preview Image

 

maig 242014
 

Això de la denominació “Marca España“, que serveix per identificar tot el que és genuïnament espanyol, va camí d’esdevenir el major despropòsit de la història recent o, si voleu, una font infinita d’acudits.

L’Agència Efe, agència de notícies espanyola, en una nota sobre els noms de persona que corren per Catalunya, ens informa que un bon grapat de nens deuen el seu nom al programa televisiu Operación Triunfo.  En concret, aquells que es diuen Ot (que es veu que té origen televisiu i no germànic, com sabíem fins ara).

Realment fa riure el nivell d’incompetència i d’ignorància de determinats subministradors de notícies.  La veritat és que si aquesta és la manera com genera notícies l’Agència Efe, s’entenen moltes de les coses que van sortint als mitjans.

D’acord que han rectificat la informació, però el fart de riure que ens hem fet no ens el treu ningú.  I riure, sempre és una bona manera de tancar la setmana.

Sort tenim que encara hi ha agències rigoroses pel món, que si no…

maig 232014
 

Llegint la premsa d’aquests dies m’han vingut al cap un parell de preguntes que per a mi tenen respostes òbvies, però que voldria plantejar, perquè potser no veig les coses com realment són.

La primera és:  quina diferència hi ha entre Jean-Marie Le Pen i la seva recepta per acabar amb la immigració amb l’ajuda d’un virus mortal, l’alcalde de Sestao que titlla la immigració de merda i proposa de fer-la fora a hòsties, i el diputat popular que es lamenta que no es pugui eliminar algunes dones?  Per a mi, francament cap.  Igual com no n’hi ha tanta amb aquells que van decidir eliminar tothom que consideraven inferior.

La segona:   en temps de crisi, pot ser millor argument una entrada de futbol que una feina?  Doncs es veu que per a la Junta Electoral, sí.  Bé, de fet, no és tan estrany en un país en el qual el ministre d’afers exteriors no s’està d’utilitzar la selecció espanyola de futbol amb finalitats estrictament polítiques.  I això que ells mai barregen esport i política, que si ho no…

Agafem-nos, que arriba el mundial de futbol i assistirem al penós espectacle de l’espanyolisme més ranci, més caspós, més mascle i més miserable.  Un espectacle que intentaran que ens faci oblidar tots els drames quotidians.  I preparem-nos per gaudir d’una exaltació nacionalista que, en no pocs moments, adoptarà posats i actituds clarament xenòfobs, i sempre masclistes.  Però com que només és futbol, i només és un joc, no passa res.  O sí?

maig 222014
 

Es veu que el candidat i exministre popular Cañete ha dit que va estar desafortunat amb les seves paraules de fa uns dies.

Desafortunat?  No sé.  Si mirem què diu el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española a propòsit de “desafortunado“, el significat ens remet a  la idea de desencertat, de no oportú.

Com que de les declaracions que comentem hem de deduir que Cañete és una persona formada i intel.lectualment ben dotada, també podem deduir que sap utilitzar les paraules exactes, especialment en públic.  I crec que si realment considerés que el que va dir no té cap base  i que, per tant, era una simple exhibició de masclisme visceral, un insult,  hauria triat alguna altre concepte diferent a “desafortunat”, que més que cap altra cosa vol dir “inoportú”.

Inoportú, segur, en clau electoral, evidentment.  Però masclista i ranci, també.  I encara més.

Qui vulgui entendre les darreres declaracions de Cañete com a disculpes, que ho faci.  Per a mi no passen d’un mediocre intent de rentar una imatge pública de tots ben coneguda, refugiant-se en el vell recurs de la inoportunitat (que no del reconeixement de l’error). I encara rai que no diu que se l’ha malinterpretat.

Per cert, quan diu:  “Si alguien se sintió ofendido pido disculpas” (aquest “si” condicional, quantes coses que diu), només li falta afegir “especialmente si se trata de una dama” (perquè ja sabem que són més sensibles a les agressions verbals, oi Cañete?).

Quant cinisme disfressat d’educació.

 

css.php