nov. 282014
 

De tant en tant, l’activitat política ens deixa perles que ens fan riure fins a límits que mai no havíem pogut imaginar venint, posem per cas, d’un parlament.  La darrera mostra ens l’ha regalat Inés Rojas, consellera canària de cultura, esport, política social i habitatge (déu n’hi do el poti-poti) que, en una intervenció parlamentària a propòsit d’algun que altre problema -sense més importància pel que fa al cas que ens ocupa- relacionat amb el Museu Canari, va afirmar, impertèrrita, que ja estava en contacte amb el doctor Gregorio Chil y Naranjo, per trobar solucions.

Actitud molt lloable per part d’una representant pública, aquesta de dialogar per resoldre conflictes, si no fos perquè el tal doctor va morir fa 113 anys.  Davant d’aquesta constatació només caben dues possibilitats:  o bé la consellera és fervent practicant de l’espiritisme, o bé menteix més que parla.

Francament, més m’estimo fer-me un fart de riure amb aquesta autèntica exhibició d’estupidesa, perquè, si m’ho miro seriosament, no sé què és més greu, si una política incompetent o una de mentidera.  En aquest cas, però, tant li fa, perquè s’hi sumen totes dues característiques.

Quin nivell, el de la màxima responsable insular d’habitatge, política social, esport i cultura.  No t’hi vulguis trobar…



nov. 272014
 

La imatge del president Mas sol, en un escenari enorme, davant de 3000 persones (més els milers i milers que el vam seguir per televisió, no només a Catalunya), en el fons, no és gaire diferent de les que la pintura primer i la fotografia més tard ens han anat deixant de les grans revolucions socials.  En aquest cas, però, hi ha un parell de diferències importants:  La primera, que el líder no s’adreça a una massa furiosa que ha pres els carrers, sinó que ho fa a un públic assegut i pacífic.  La segona,  que aquells que l’escolten i a qui s’adreça no són ciutadans furiosos, són ciutadans de tota mena i condició que volen construir un país millor, i polítics que tenen la responsabilitat històrica de donar respostes.

No tinc cap dubte que ens trobem davant d’una autèntica revolució, però una revolució del segle XXI.  I el millor del cas és que aquest cop pot anar de debò, sempre i quan tothom sàpiga estar a l’alçada.  El president va dibuixar una proposta clara, possible i gens utòpica, molt allunyada de les gran proclames des dels balcons o des de damunt d’un tanc.  Una proposta i un calendari prou versemblant.  Que no és la millor?  potser no, però caldrà plantejar-ne una alternativa més sòlida, en qualsevol cas.  De tota manera, i potser per primer cop a la història, és una proposta, una crida més ben dit, a tota la societat a compartir tota la seva energia durant uns pocs mesos per demostrar al món, de manera inequívoca, que volem ser un estat independent dins del context internacional, i a aconseguir-ho.  Una crida a tota la societat, insisteixo, no només als polítics, als quals es demana la generositat de permetre (que malament sona) que siguin especialistes i professionals acreditats els que ocupin alguns escons del Parlament per ajudar a dissenyar una autèntica transició nacional en les millors condicions i amb les màximes garanties d’èxit, cadascú des del seu àmbit.

La proposta és sobre la taula.  Ara, els polítics tenen el deure de donar-hi resposta.  Però que no oblidin mai que ells són el que són perquè nosaltres votem el que votem.  I segons què faci cadascú les properes setmanes, la revolució pot ser molt més dràstica -i segurament també més inútil- del que ningú es pugui imaginar, i molt més perjudicial per a determinats interessos particulars i de partit.



nov. 262014
 

Paraules molt contundents, d’aquelles que haurien de fer pujar els colors amés d’un, les del Papa al Parlament Europeu.  I és que no és fàcil parlar de recuperar la dignitat del treball, i amb ella la de les persones, davant d’una cambra farcida de buròcrates, de tecnòcrates o de polítics no massa preocupats per altra cosa que la pròpia pervivència com a eurodiputats.

Francament, amb independència les creences religioses de cadascú, que algú amb l’impacte social i mediàtic del Papa faci una crida tan clara i tan mundana, si se’m permet l’adjectiu, en favor de les persones que pateixen – no ho oblidéssim mai, en gran manera per les mesures aprovades en aquesta mateixa cambra-, no es pot passar per alt.

Em quedo només amb un parell de frases, a tall de testimoni:

“Promoure la dignitat de la persona vol dir reconèixer que té drets inalienables que ningú li pot treure arbitràriament, i encara menys per interessos econòmics”.  No oblidem que entre aquests drets hi ha el dret al treball o a un habitatge digne.

“Defensar la centralitat de la persona humana significa, per damunt de tot, permetre que expressi lliurement la seva individualitat i creativitat, ja sigui com a persona o com a poble”.  Es pot fer una proclama més humanista des d’una màxima autoritat religiosa?

Crec que haurem d’aprendre força coses, tant si creiem com si no, d’aquest home vestit de blanc.



nov. 252014
 

Diu Pedro Sánchez, nova merla blanca del socialisme espanyol, que blindarà la immersió lingüística, si arriba al govern.  Malament rai.  Malament rai quan un sistema legal, recorregut i sentenciant favorablement, amb dècades d’implantació i amb resultats prou positius s’ha de blindar.  I malament rai quan un estat ha de blindar les lleis i les sentències.  Malament rai perquè és una manera molt clara de dir que ni les lleis ni les sentències serveixen de res, si no es blinden.  Per cert, ja em diran com.  Amb més lleis i més sentències que també s’hauran de blindar?

Pedro Sánchez, amb el posat populista que el caracteritza, en la seva visiteta de fa uns dies va mostrar, amb tota la seva cruesa, la realitat de l’estat de dret espanyol.  Un estat de dret on cal blindar les normes que no els agraden perquè es puguin aplicar.  I es va quedar tan ample i tan satisfet de poder oferir la resposta definitiva a tots els mals de la societat catalana.

Val a dir que el seu discurs lliga perfectament amb les pràctiques habituals de la política espanyola, com ara incomplir les lleis (la de finançament autonòmic, per exemple) o d’utilitzar el Tribunal Constitucional per paralitzar tota l’activitat legislativa catalana (com ara, la llei d’horaris comercials, darrerament).  Efectivament, si volem respecte per les lleis -per les nostres-, es veu que caldria blindar-les.

Senyor Sánchez, si aspira a governar mai un autèntic estat de dret, se li gira feina.  En qualsevol cas, amb nosaltres no hi compti, que ja n’estem tips de falses promeses i d’incompliment, també del seu partit, per si li falla la memòria.  Passi-ho bé i tanqui en sortir, si us plau.

nov. 242014
 

Ja sé que el títol pot sonar a covardia, o a provocació.  Però és que no em resigno a haver de passar per culpable d’alguna cosa que no he fet.  A veure si ens entenem.

Vaig votar el 9N, igual com dos milions llargs de ciutadans d’aquest país, però de cap manera no puc acceptar que donar la meva opinió, de manera pacífica, pugui ser delicte.  No puc acceptar que cap tribunal ni cap govern em neguin el dret a opinar.  No puc acceptar la criminalització de la llibertat d’expressió.

Des del profund respecte a tothom que va fer possible aquella jornada històrica, començant pels que en van ser responsables directes, i també tots aquells que els volen fer costat, ara que la justícia en llença sobre ells amb una ira intolerable, i que ho volen fer autoinculpant-se, reitero la meva ferma creença que jo no sóc culpable de res, que no vaig fer res d’il.legal el 9 de novembre, i que no penso entrar al drap (aquesta expressió taurina segur que l’entendran a la fiscalia) d’un sistema que és capaç de perseguir la lliure expressió del pensament i pretendre’s democràtic.

Jo, no m’autoinculpo pel meu vot.  Opinar, mai de la vida pot ser delicte.  Només faltaria.

nov. 232014
 

En el fons, per més atractives que siguin l’aventura i la novetat, ens agrada viure enmig de certeses.  Ens agrada saber que estem bé, on viurem, si treballarem i on, si els nostres també estan bé… I és que les certeses ens aporten la calma necessària per tirar endavant amb claredat.

Però vet aquí que un bon dia t’envaeix una estranya situació de col.lapse, i arriba una mena d’angoixa que sembla que t’hagi pres tot allò que tenies per cert.  La incertesa entra a la nostra vida, sense avís previ i sense demanar permís, i tot al nostre voltant es fa incert, difús, i la serenor desapareix.

Aleshores no ens queda més remei que retrobar les certeses més bàsiques, més primàries i, al cap i a la fi, més fonamentals:  la gent que estimem i que ens aporta seguretat i pau.  I poc a poc, tot va recuperant el sentit i la calma.  És com si, d’alguna manera, el nostre cap deixés anar tot allò que no és fonamental, per concentrar-se a ensenyar-nos de nou com tornar a funcionar, a raonar correctament.

Avui és diumenge, certament.  No sé del cert quin dia farà -ni potser cal-, però el meu entorn i jo estem bé, dins del que cabria esperar.  Tot més o menys en ordre, doncs.  Amb això ja fem.  Passeu un bon diumenge.

nov. 222014
 

No fa gaires dies que ens arribava la notícia que l’Ajuntament de Barcelona volia crear un esdeveniment musical de cap d’any capaç de situar la ciutat, a mig termini, en el mapa d’aquest tipus d’esdeveniments liderats, sense cap dubte, pel concert de Viena.  En concret es tractava d’un concert en un marc tan impressionant com el temple de La Sagrada Família.

Amb aquesta proposta, d’alguna manera, es volia donar continuïtat a altres celebracions puntuals que marquen el canvi d’any, com ara els focs artificials, ja clàssics en grans ciutats del món i a les quals també es va sumar la capital catalana.

Però vet aquí que ha aparegut un element que sembla que no s’havia previst.  I és que l’1 de gener, a l’interior del temple, fa fred.  Resultat:  Barcelona abandona el projecte de concert per donar la benvinguda al nou any i trasllada la sessió musical als voltants de Sant Jordi, en una data variable segons l’any i, per tant, sense cap capacitat per esdevenir referent de res.

Ras i curt:  hem passat de proposta important a nivell europeu, si més no, a un nou concert que es perdrà en el mapa de propostes musicals barcelonines, per més que es faci en el marc del temple de Gaudí.  A veure si finalment no acabarà evolucionant cap a festival d’estiu, en autocompetència amb el de Pedralbes…

Tot plegat, em fa un cert tuf de pegat, d’improvisació i de no massa claredat d’idees, francament.  Una pena per a una bona iniciativa.  Encara que, posats a fer, també podríem mirar d’inventar, i no de copiar.

Encara que posats a fer, també podríem mirar d’inventar, i no de copiar.

nov. 212014
 

La fiscalia espanyola, sempre tan diligent per actuar de motu propi per empaitar i criminalitzar iniciatives democràtiques com el 9N, sembla que no tingui cap pressa, ni cap interès, a investigar i perseguir alguns delictes tan greus i tan reals com l’abús de menors.

On és la fiscalia en el cas dels capellans pederastes de Granada?  Fins i tot el Papa hi ha intervengut directament en aquest afer, i de manera pública i notòria, però la fiscalia no es mou, ni d’ofici ni, molt menys, a instància del Govern.

Aquesta és la justícia espanyola, la que persegueix una consulta a la ciutadania amb tots els mitjans al seu abast, i que no s’immuta davant dels abusos a menors.  Potser la propera consulta que vulguem fer l’hauríem d’organitzar a les esglésies?  Com sembla que el clero és invisible, si més no per al fiscal major del regne, potser serà la manera.

nov. 202014
 

Sempre és il.lustratiu que aquells que més criden en favor de la imparcialitat dels mitjans de comunicació públics, especialment si es tracta dels mitjans catalans, es posin en evidència ells solets.

Aquest és el cas del president de la Diputació de València i la seva nova televisió pública.  I dic “seva”, no per res, sinó perquè ell mateix ha afirmat, sense cap rubor, que als mitjans públics “sempre ix més que un altre el que està governant”.  Per cert, no sé per què s’ha hagut de convertir “ix” per “surt” a la notícia de l’enllaç.  Potser des de Barcelona estant ja no es té notícia del verb “eixir”?

Reflexió lingüística a banda, és molt revelador que després d’afirmar que la nova televisió pública valenciana serà imparcial i força folklorista, admeti que comptarà amb més quota de pantalla reservada per a aquells que governen actualment.

Digna successora de la difunta Radiotelevisió Valenciana i de Canal 9.

nov. 192014
 

Ves per on que ara resulta que aquells que han insultat, desqualificat, mentit i titllat de nazis tothom que els ha vingut en gana, amb absoluta impunitat i en nom de no sé jo quina legalitat, ara s’esveren per un gag humorístic.

Evidentment, m’estic referint a la versió d’una coneguda escena cinematogràfica en què Hitler esbronca els seus oficials.  En l’adaptació de “Polònia”, Rajoy escridassa alguns dels seus ministres pel seu fracàs davant del 9N.  Val a dir que les adaptacions d’aquesta mateixa escena, protagonitzada per tota mena de personatges, inclosos esportistes i polítics de tots els colors, són tot un clàssic a Internet.

En aquesta ocasió, però, ni un símbol nazi, ni un uniforme, ni cap referència més enllà de la pròpiament cinematogràfica, però el crit al cel contra els guionistes del programa.  I és que aquesta gent de pell finíssima per a segons què és així:  tolera qualsevol exhibició feixista, i més encara si va referida als catalans i als seus representants, començant pel president Mas, a qui hem pogut veure diverses vegades caracteritzat amb uniforme nazi, però no admet cap broma sobre ells.

Èxit rotund, un cop més, de “Polònia”.  Sort tenim de guionistes i de programes com aquest, que ens presenten la realitat política en clau d’humor i sense el dramatisme ni la mala bava habituals.

L’enhorabona pels responsables del gag.  I si no els agrada, com diria la diputada popular Andrea Fabra: “que se jodan“.

css.php