juny 302014
 

Aquestes darreres hores hem viscut un exemple de com poden ser d’útils algunes xarxes socials, d’aquestes tan criticades habitualment, amb motiu de l’agressió nazi (això de la supremacia blanca sí que és nazisme de debò) a un noi xinès al metro de Barcelona.

Recomano la lectura d’aquest editorial de Vilaweb, on es descriu prou bé el que ha anat passant fins a la completa identificació de l’agressor i del seu entorn.  Només voldria afegir una pregunta:  què passarà amb ell?

Estic segur que els ministres de justícia i d’interior, tan afanyats ells a perseguir qualsevol opinió (no agressió) contrària a la corona o a la unitat d’Espanya, sabran posar la mateixa atenció per detenir, jutjar i condemnar, de manera exemplar, aquesta agressió.  O potser no?

Bé, de fet, estic segur que la cosa quedarà en res.  Un nou tràmit judicial que es perdrà entre una pila bruta de papers en qualsevol jutjat anònim.  És la impunitat del nazisme a Espanya.  Al cap i a la fi, com han de condemnar un noi formal, amb idees assenyades (les de Ciutadans), que va tenir un mal moment?  I encara rai si no és fill d’algú prou conegut, que si no la cosa quedaria dins de l’àmbit domèstic.  Temps al temps.



juny 292014
 

Perdre una estona de tant en tant a mirar el paisatge més enllà de les ciutat i del formigó ens descobreix tot un món que ignorem i que ens parla d’una realitat fantàstica, cíclica i plena de colors i de matisos.

Justament ara que comença l’estiu és temps de sega i, a poc que sortim una mica, trobarem sembrats d’un groc intens esquitxats amb paques de palla que esperen que algú les reculli.  I és que allà on tot era verd fa no massa, ara el groc ho envaeix tot, com si volgués competir amb la llum d’un sol que tot ho inunda.

L’entrada de l’estiu és bon moment per redescobrir allò que passa més enllà de les parets de casa nostra i, potser, per recordar que l’hivern és llarg i que cal segar, collir i preparar-ho tot per al temps en què tot sembla que s’aturi.

I és que per més que ens entestem a construir meravelles arquitectòniques o tecnològiques, la bellesa -i la saviesa- de la natura i de la vida en harmonia amb els seus cicles, ho superen tot.  Si podeu, pugueu de la plana a la muntanya aquests dies, i descobrireu un espectacle majestuós, on el groc s’imposa i es fa ben present arreu.  La terra, la nostra terra, en estat pur, ens diu moltes coses, per més que massa sovint en fem oïdes sordes.

 



juny 282014
 

Fa dies que, a cop d’enquestes, les aigües de la política de casa nostra baixen una mica remogudes.  Imagino que és normal amb l’horitzó immediat d’una consulta que es farà o no, i d’un onze de setembre en què el protagonisme social podria tornar a ser molt evident.  Enmig de tot plegat, però, moviments importants a dreta i esquerra.  Molts moviments, molt tacticisme i, si em permeteu, molta curtedat de mires.

L’esquerra, animada pel protagonisme de la societat civil, intenta posicionar-se al costat més de la gent, ni que sigui a risc de fer perillar algunes de les demandes més transversals, ara mateix, com la sobirania o, fins i tot, la llengua.  Però és clar, és l’esquerra, per damunt de tot.  Ja en parlarem en què quedarà aquest puzle de sigles que s’està muntant.

Esquerra, per la seva banda, s’ha acomodat en una oposició col.laborativa que, pel que sembla, els dóna bons rèdits, en clau de futures eleccions.  Crec que farien bé de pensar si tenen capacitat real de tornar al govern a curt termini i si han après alguna cosa dels seus errors del passat, perquè l’oposició, per més col.laboradora que sigui és una cosa i governar tota una altra.

Pel que fa a la dreta, també sembla que s’ha trencat el monopoli del PP per obra i gràcia de Ciutadans i tant l’un com l’altre semblen condemnats a jugar un paper absolutament secundari.

I finalment, el dos partits que fins ara han ostentat les majories, tampoc no viuen moments de glòria.  El PSC, a les portes de la pràctica desaparició de la vida política o, en el millor dels casos, condemnat a una funció purament testimonial.  I CiU repensant què serà quan sigui gran (o quan toqui posicionar-se clarament per la independència).

El resultat d’aquest escenari?  Una distància cada dia més important entre la societat i les forces polítiques, justament quan la política ha tornat al carrer, una sordesa preocupant del que reclama la societat, i una incapacitat massa evident d’entendre què s’espera del futur més immediat, entestats en simples jocs partidistes d’aquells que ensumen tocar cuixa de poder al preu que sigui, ara que sembla que el pastís s’haurà de repartir.

El risc?  Un fracàs històric, tant a nivell social, amb un retrocés de dècades, com a nivell de país, condemnat a més segles d’humiliació.  Ens ho podem permetre?



juny 272014
 

Llegint la premsa m’ha vingut al cap la metàfora de jugar en camp contrari, suposo que per influència del mundial de futbol, omnipresent aquests dies.  De fet, la informació que m’ha fet pensar en termes futbolístics és que el Parlament demana un referèndum sobre monarquia o república a Espanya.

La proposta, pel que he llegit, ha estat d’Iniciativa i ha rebut el suport d’ERC i de les CUP i l’abstenció de la resta de grups parlamentaris, llevat del popular -ardit defensor de la corona, aquests darrers temps.  Em resulta estrany que dues forces polítiques clarament independentistes, segons ens repeteixen constantment, es dediquin, amb la que ens està caient a sobre, a alimentar un debat tan espanyol i, en teoria, tan allunyat de nosaltres, com el de monarquia o república.

Ganes de jugar en camp contrari o traïció del subconscient?  No ho sé, francament, però em decep.  Crec que el Parlament, el nostre, hauria d’estar, ara mateix, centrat en altres temes molt més transcendents per a nosaltres, ara que el país se’ns desfà entre els dits, i assumir que cada terra fa sa guerra, i que el debat sobre el règim a Espanya, si realment aspirem a ser un estat completament independent, no és la nostra guerra.  O potser és que això de monarquia o república no ens és tan llunyà?

No hi ha dubte que la vida ens dóna sorpreses, com ens repetia una coneguda cançó, de final no massa recomanable.

juny 262014
 

El dialogant i sempre plasmàtic (aviat no sabrem si és una persona, un ectoplasma o un anunci de telebotiga -repetitiu fins a la sacietat-, quan parla) Mariano Rajoy ha afirmat, sense despentinar-se, que parlarà amb el president Mas si renuncia a la consulta.  Fantàstic.  Una nova expressió de la barra més absoluta.  Perquè jo em demano:  de què haurien de parlar tots dos si no és de com vehicular una petició popular tan massiva com ara la consulta?  Segurament de futbol, deu pensar Rajoy.

Ara mateix, les vies de diàleg entre Espanya i Catalunya, si fem cas del president de la primera, no és que estiguin trencades, és que són simplement inexistents.  Aquesta és la versió oficial, evidentment.  El que està clar és que tots els esforços que està fent el govern espanyol, capitanejat per ministres com Margallo o Wert, i amb mesures tan evidents com el segrest de l’aeroport del Prat via privatització, l’ofensiva a l’ensenyament, o la involució en el compte de resultats del port de Barcelona, no són altra cosa que intentar afeblir el contrari, abans de començar una negociació de debò.

No dubteu que s’està parlant, i molt, de com desactivar l’independentisme.  El problema és que la solució no és fàcil, perquè la bèstia s’ha fet massa grossa per a Espanya, i qualsevol solució passa per l’exhibició flagrant de l’autoritarisme, a través de prohibicions i desplegaments policials (difícil de pair en termes democràtics i d’imatge internacional), o bé pel recurs a arguments difícils d’imaginar que no encenguin els ànims d’una societat i d’un partit (el PP i els seus satèl.lits) acostumats -i incitats- a l’anticatalanisme visceral, que facilitin una consulta i, sobretot, que garanteixin el respecte al seu resultat.

Arribats a aquest punt de no retorn a banda i banda, hi haurà un trencament real, o la solució vindrà per una corona (ara que té nou cap visible) amb dos estats independents però formalment ben avinguts?  Ciència ficció?  Potser sí.  O no.

juny 252014
 

Hi ha expressions que parlen per elles soles.  Una de les darreres, i també una de les més clares, és aquesta del ministre Gallardón:  “Els assumptes de família es tracten en família“.

Molt més enllà d’intentar defensar allò que és indefensable:  fugir d’un accident de trànsit (el seu fill), les paraules del ministre ens traslladen, de cop, a un temps en què, per exemple, la violència domèstica era un assumpte familiar que es resolia a casa, a cops de puny, si calia.  Quantes dones van morir per assumptes de família?  Quants cops van fer ull clucs la policia i els tribunals en aquests casos?  Doncs aquest és el model que defensa Gallardón.  L’avortament, dit sigui de passada, es veu que no és un assumpte de família.

Aquest és el respecte a la justícia del ministre de justícia.  I aquesta la seva mentalitat, expressada sense embuts, a cara descoberta.  Amb absoluta impunitat.

Evidentment, segueix en el seu lloc.  I seguirà.

juny 242014
 

Ja hi hem tornat a ser.  Puntual com sempre, la nit de Sant Joan.  Acollim l’estiu amb festa, segurament la millor manera de fer-ho i amb una càrrega important de bons desigs i de ganes de desfer-nos, amb la complicitat eterna del foc, de tot allò que ens fa nosa i que volem allunyar de les nostres vides.

Ben mirat, la llista de coses que cal fotre al foc pot arribar a ser enorme.  Potser per això hi ha tantes fogueres.  Però la llista de bons desigs tampoc hauria de desmerèixer, i potser per això fem festa, perquè bona part d’aquests desigs, justament, té a veure amb gent que tenim a prop.

I entre unes coses i altres, amb l’incondicional suport de la coca i dels petards, ens hem tornat a trobar els de sempre.  O no ben bé, perquè sempre hi ha que hi manquem, però també hi ha els que s’hi sumen de vell nou.  I així, els uns pels altres, anem construint una estranya, curiosa i diversa reunió de personatges singulars i diferents, amb ganes de compartir la festa i els bons auguris.

Aquest any, casa nostra ha tornat a ser casa de tothom.  La casa de la il.lusió infantil i dels somnis adults.  Casa d’algú i de ningú alhora.

YouTube Preview Image

juny 232014
 

Fa un parell de dies vam encetar, astronòmicament, l’estiu.  Aquesta nit, d’altra banda, tindrà lloc l’estrena popular, a cop de petards i fogueres.  Ja se sap, a l’estiu, tota cuca viu, i tenim ganes d’espolsar-nos una mica tota la ronya acumulada aquests darrers mesos.  Tenim ganes de començar una feina de temporada, d’oblidar-nos una temporada de la feina, d’aparcar d’alguna manera la rutina i de deixar-nos seduir pel bon temps i pel sol.

Ben aviat tot canviarà el seu ritme habitual, des de l’agenda política fins a la graella televisiva.  I és que cal aquest petit parèntesi que ens recorda que seguim vius i que tenim altres coses a fer i en què ocupar els nostres pensaments, més enllà de les cabòries habituals.

Tanmateix, pensem que la realitat sempre és tossuda i que la nit més curta i el dia més llarg ja els hem passat.  Gaudim del bon temps, però no perdem de vista que els dies, lentament però de manera inexorable, ja mateix, es van escurçant.  De fet, ens agradi o no, anem de cara a l’hivern.

Potser és el moment de conjurar-nos contra el futur, de gaudir el present i de no patir tant per allò que passarà.  El present és ara mateix i el futur, per més que ens hi entestem, encara ha d’arribar i no és altra cosa que una incògnita que caldrà anar descobrint.

De moment, bona revetlla de Sant Joan a tothom.

juny 222014
 

Som com som per mèrits propis, però també per herència.  I és que la genètica s’entesta a omplir de sentit aquella dita tan nostra que afirma que els plats s’assemblen a les olles.  I és ben cert.  I potser també per això enyorem tant aquells que ja no hi són, però que ens han acompanyat durant anys i panys, que han estat a la vora mentre ens anàvem fent grans i als que, d’alguna manera, els devem bona part de la nostra manera de ser.

És dura l’absència d’aquells que estimem, però el temps, i potser aquesta petita part d’ells que portem a dins, van endolcint el record i l’enyor.  Aleshores atresorem records amables i, per damunt de tot, prenem consciència de la pròpia identitat, i sentim l’orgull de formar part d’alguna cosa que ens va precedir i que, amb una mica de sort, ens perviurà.

Potser aquest és el sentit últim de les absències, o el significat de la immortalitat, fins i tot.  I és que alguna part d’aquells que ens han donat la vida segueix vivint en nosaltres i continuarà en els nostres descendents.  Els records són capriciosos i se’ns enganxen com espurnes de memòria.  I sort en tenim, per pair millor cada absència.

juny 212014
 

Ja fa uns quants anys que Miguel de Unamuno va pronunciar aquell famós “Que inventen ellos“, una frase que diu molt del caràcter espanyol i també dels seus suposats intel.lectuals.  Ara, calia actualitzar l’expressió als temps que corren i el PP i els seus ideòlegs s’hi han posat de debò.  Si primer va ser el menyspreu absolut a la investigació, amb retallades pressupostàries que ens endarreriran moltes dècades respecte a la resta d’Europa i del món (que investiguin ells), ara arriba, en versió interna alguna cosa com ara “que siguin competitius ells”.

I és que aquest govern tan curiós està a punt de treure’s de la màniga la solució perfecta per sanejar instal.lacions clarament deficitàries, quan no directament ruïnoses, com alguns ports.  Ras i curt:  la meitat dels beneficis dels ports que en generen, com ara el de Barcelona, serviran per pagar els deutes d’aquells que perden calers.

És a dir, que ja es poden esforçar les autoritats portuàries i els inversors estrangers a fer competitius i rendibles els nostres ports que, per obra i gràcia de la solidaritat, de la igualtat, de la poca vergonya o de l’absoluta incompetència, la meitat dels beneficis marxaran fora, a mantenir subsidiats altres ports incapaços de generar riquesa.

La mesura no és nova.  Alguna cosa similar és allò de mantenir els peatges catalans per pagar els dèficits dels de Madrid.  Ara, els ports.  I demà?  Fins quan haurem de tolerar aquest autèntic espoli?  Definitivament ha arribat l’hora de dir “Que s’ho facin ells” i salvar els nostres mobles (o els que ens quedin).

 

css.php