juny 302011
 

He hagut d’esperar al darrer debat de l’estat de la nació del president Zapatero per sentir-li dir una cosa que fa que el cregui:  no entén la desafecció catalana davant la sentència del Tribunal Constitucional.  I no la pot entendre, perquè mai no ha entès Catalunya (potser ni ha volgut).

En matèria autonòmica, un govern del PP i un del PSOE no presenten pràcticament cap diferència.  Ja ho deia Josep Pla, que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i el temps li dóna la raó.  Així, el president Zapatero no pot entendre la indignació per l’espoli fiscal, ni pels atacs contra el català en tots els àmbits, ni que tinguem altres prioritats en infrastructures que no passin per Madrid, ni que vulguem una relació directa de la Generalitat amb l’Estat, ni que vulguem seleccions esportives, ni que apel.lem a la nostra història de segles per parlar d’identitat, ni que vulguem ser amos del nostre destí, ni que considerem plenament sobirà el nostre Parlament…

Davant d’aquesta incapacitat per entendre què som i què volem, la resposta ha estat l’engany sistemàtic i la dissolució dels nostres trets diferencials dins el cafè per a tothom autonòmic:  retallada de l’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya amb unes actituds que ens van fer tornar cinquanta anys enrere de la mà d’Alfonso Guerra i companyia, engany sobre la voluntat de fer el català llengua oficial a la Comunitat Europea, engany sobre l’hipotètic rescat del contingut de l’Estatut retallat, tracte absolutament despectiu respecte a qualsevol posicionament nacional, priorització sistemàtica de les inversions en clau centralista per sobre de criteris de rendibilitat econòmica, espoli fiscal i deslleialtat absoluta en matèria econòmica, incompliment constant de les xifres d’inversió aprovades pels seus governs, recursos sistemàtics contra qualsevol norma aprovada que impliqui un mínim autogovern… i tot en nom de la unitat d’Espanya i de la solidaritat, només faltaria, amb uns conceptes de diversitat i de federalisme molt més que peculiars.

Efectivament, president Zapatero, vostè no ha entès res de Catalunya, senzillament, perquè a la seva concepció del món, Catalunya no existeix; només existeix Espanya, la nació gran i única formada per territoris diversos, amb alguna que altra singularitat més o menys folklòrica i prou,  i per això no pot entendre la nostra desafecció ni tot el que sentim, i molt em temo que els seus companys de partit a Catalunya tampoc no li sabran explicar.

La realitat és que Catalunya sí que existeix, i la realitat és que sí que ens deuen moltes coses, per molt que digui la vicepresidenta Salgado, tantes que gairebé un 43% de catalans votarien a favor de la independència, per poc més d’un 28% que hi votarien en contra (amb aquests números, es guanyaria qualsevol referèndum de manera clara i contundent).  Potser caldria escoltar una mica més, perquè llavors les coses s’entendrien millor i s’actuaria d’una altra manera (i ara ja no només em refereixo a vostè, evidentment).

 



juny 292011
 

Per si encara hi havia algun dubte sobre l’existència de ciutadans de primera i ciutadans de segona, de tercera… només cal veure qui té capacitat per autoregular-se les condicions laborals i qui ha de patir  retallades de drets per pagar una crisi que no ha creat.

El cas més flagrant és els dels alcaldes que, tot just prendre possessió del càrrec, han corregut a apujar-se el sou.  Amb ells no van les retallades dels sous públics, ni les congelacions, ni res de res, fan el que volen i com volen.  Molt democràtic.

I el darrer cas el tenim en les indemnitzacions per pèrdua de l’escó que han pactat les Corts d’Aragó i que, evidentment, res no tenen a veure amb les indemnitzacions per acomiadament de la resta de treballadors. Tot un exemple a seguir.

És urgent, pel bé de la salut democràtica del país, que s’eliminin, com sigui, aquestes pràctiques d’abús de poder i de mala gestió (per no dir malbaratament o apropiació, simplement) de diners públics.  És una qüestió de respecte, no només als ciutadans, sinó a tots els diputats, regidors, alcaldes… honestos, que n’hi ha, que fan que l’exercici de la política encara mereixi algun respecte.

No començaria a ser hora d’exigir responsabilitats personals (per no dir patrimonials)  per la mala gestió dels recursos públics?  Fins quan hem de suportar la impunitat d’aquests actes?

I encara s’escandalitzen quan diem que no ens representen i ens volen donar lliçons d’ètica democràtica!  Quanta indignitat i quanta hipocresia.  I aquests són els que han de decidir com viurem, a partir d’ara.  Estem ben fotuts si res no canvia.

 

 



juny 282011
 

Qualsevol pressió que s’apliqui de manera constant és força segur que acabarà produint algun efecte.  Aquest enunciat ben bé podria servir per valorar la utilitat del moviment dels indignats.

El repte, al capdavall, és mantenir una pressió social sobre la classe política, principalment, que arribi a provocar canvis en el sentit de les propostes dels indignats.  Ara mateix, de fet, veiem com algunes de les propostes ja es comencen a considerar mesures absolutament viables i, per tant, diferents formacions comencen a incorporar-les a les seves propostes, més o menys adaptades:  CiU i el seu projecte de modificació de la llei electoral, Iniciativa i el tema de les hipoteques o, fins i tot, l’actual vicepresident Rubalcaba, que ja apunta cap a la reducció de la despesa militar.

Potser només es tracta d’estratègies preelectorals, però potser no.

Ja veurem en què queda tot plegat i cap a on va derivant, però el que tinc clar és que si moviment dels indignats és capaç de continuar escampant i explicant les seves propostes, barri per barri i poble a poble, i a través d’Interent; si és capaç d’actuar com un autèntic grup de pressió, com un lobby, si voleu, els resultats s’aniran fent visibles.  A poc a poc, perquè els hauran de fer possibles els partits -els únics amb capacitat de legislar quan arriben al govern-, però s’aniran fent visibles.

Quan hi ha idees realment noves i possibles, només és qüestió de temps que vegin la llum.  I en aquest escenari ens trobem: plantejant alternatives i sumant complicitats.



juny 272011
 

El triomf general del PP a les passades eleccions comença a dibuixar com serà el futur a Espanya si, tal com es preveu, guanya les properes eleccions estatals.

Maria Dolores de Cospedal, un dels actius més importants, ara mateix (i segurament en el futur), del PP, ens dóna un parell de pistes de per on poden anar les coses a partir d’ara:  Retrocés del poder autonòmic per retorn de competències a l’Estat i recuperació del protagonisme de les festivitats religioses, amb la seva estètica més casposa, ben pròpia d’un nacional catolicisme que torna, sense anar més lluny.

Si mirem cap a les Balears, on també governa ja el PP, només cal pensar en la supressió de la Direcció General de Política Lingüística i en la dispersió de les seves competències. Gran política lingüística, i molt respectuosa, sobretot.

El cas valencià, ja és paradigmàtic si parlem d’involucionisme, amb propostes tan democràtiques com prohibir les emissions de TV3 o eliminar progressivament i implacable l’ensenyament en català.

I podríem seguir repassant governs autonòmic, però crec que potser ni cal.

És a dir, que ja ens podem preparar per assistir a un autèntic viatge a cap lloc i a un claríssim retrocés en el temps si, com tot sembla indicar, el PP aconseguix la majoria absoluta a les properes eleccions estatals.  Objectiu:  la unitat d’Espanya.  Això sí, per culpa de la crisi i per racionalitzar la despesa (només faltaria).

I des de Catalunya, què farem?  Molt em temo que no gran cosa més que perdre’ns enmig de baralles inútils entre partits i dins dels partits, jugar a veure qui és més defensor de les polítiques socials (no sé quines) i esgarrapar quatre duros de Madrid, si encara ens necessiten per res.

Mala, molt mala, peça al teler.

 

juny 262011
 

La llibertat d’expressió no és, encara, un dret plenament reconegut, al nostre país.  Hi ha massa temes intocables que, fins i tot, poden portar al segrest de publicacions, com va passar no fa tant amb un exemplar d‘El Jueves, sense anar més lluny.

Hi ha, però, una censura molt més greu i més silenciosa, i és la que s’imposen determinats mitjans per no tractar determinades qüestions i, si no els queda altre remei que fer-ho, per evitar entrar en detalls que puguin incomodar els autèntics centres de poder.

Enmig d’aquest panorama, apareix el primer Anuari Media.cat, sobre els silencis mediàtics de 2010 als territoris de parla catalana, on es recullen 12 temes que no han tingut la presència mediàtica que caldria, atesa la seva importància social:  La impunitat als centres d’internament d’immigrants de Barcelona i València, l’explotació il.legal de recursos al Sàhara Occidental per part d’empreses espanyoles, la implicació de la família reial en el cas Palma Arena, la situació d’abús a les autopistes catalanes, la trajectòria de Samaranch, la situació de les hipoteques, la impunitat de les agressions feixistes al País Valencià, els beneficis milionaris de la crisi, l’absolució de Núria Pòrtulas, la situació d’Andorra com a paradís fiscal català, l’estat d’alarma durant la vaga de controladors i la situació escolar a les aules valencianes.

N’hi havia molts més; fins a una vuitantena, que el Grup de Periodistes Ramon Barnils i  la Fundació Escacc s’han encarregat de seleccionar, fins arribar als 12 que ens presenten.

És molt més que recomanable la lectura de l’Anuari, perquè ajuda força a comprendre que la nostra democràcia i les nostres llibertats encara són massa febles, per més que diguin i ens vulguin fer creure.

 

juny 252011
 

Ara hem sabut que hi ha, a les presons catalanes, 76 persones de més de 70 anys tancades, la major part d’elles per delictes fiscals.  Això sí, ho hem sabut arran de la mort d’una d’elles. La mort sempre és un bon argument per remoure oblits i silencis.

El nostre sistema judicial desperta no poques suspicàcies per diferents motius:  lentitud, hermetisme, sentències polèmiques, sensació de dependència política… però potser allò que més alarmes dispara és veure com determinats personatges, per raons d’edat o de salut, no entren, ni entraran mai, a la pressó, mentre hi ha qui hi mor, ignorat.

No crec que calgui rebuscar gaire per trobar noms com Lluís Millet, per veure que la justícia no sempre és igual per a tothom.  I només cal recordar altres noms com Pinochet, per veure que no tots els sistemes judicials de tots els països funcionen de la mateixa manera.

Bé, suposo que tot plegat és normal si pensem que el poder judicial és el que menys ha canviat (gairebé gens, de fet) des del franquisme.  Un dèficit més d’aquest fantàstic sistema democràtic que tenim que permet que ancians morin a la garjola, condemnats setze anys després del delicte (setze anys de procés judicial!), com en el cas que ens ocupa, mentre delinqüents confesos volten pel carrer, sense cap problema.

I per acabar-ho de reblar, tot això surt a la llum per una pregunta d’Esquerra a la Comissió de Justícia del Parlament.  Ara se n’adonen?  Després de ser al Govern set anys?

juny 242011
 

Es veu que el Congrés dels Diputats està preparant un catàleg de normes de vestimenta per garantir al correcció i el respecte de les persones que visiten la magna cambra.

De fet, confondre respecte amb observança de determinats formalismes és una pràctica habitual en aquelles persones més preopcupades per la seva imatge que per les seves accions, i imposar determinades formes de vestir a determinats espais, més enllà de les estríctament necessàries per garantir unes adequades condicions sanitàries, em sembla un comportament clarament retrògrad i, fins i tot, bastant hipòcrita.

És el que hi ha.  Què es pot esperar d’un personatge com l’actual president de la cambra, tan pintoresc que sembla que ha trobat la inspiració per al seu futur catàleg de bones maneres en el vestir en les normes que regeixen a les esglésies?  No podia ser d’altra manera, ben mirat.  Sigui com sigui, he de dir que mai he tingut cap problema per entrar amb xancles o amb bermudes a cap església o catedral del món mundial.

Però ja se sap, el Congrés dels Diputats està per sobre de qualsevol altra institució, perquè allà es decideix el futur i les condicions de vida o de missèria de milions de persones, o sobre el futur dels nostres fills.  Això sí, sense despentinar-se, ben vestits, ben polits i ben perfumats.

Miri senyor Bono, ja sé que la seva forma d’estiuejar i la meva no tenen absolutament res a veure, però li puc ben assegurar que, quan faig turisme, no acostumo a portar les sabates, la xaqueta i la corbata -ni ganes-, i mai no he tingut cap problema arreu.  Però no pateixi, que no tinc cap intenció d’acostar-me al seu baluard de la decència, no fos cas que profani alguna cosa sagrada.

De tota manera, li asseguro que el respecte no es guanya d’aquesta forma.  El respecte es guanya, no s’imposa, i cal fer-se’n mereixedor.

juny 232011
 

Aquest vespre, revetlla de Sant Joan.  Sense cap dubte, una de les celebracions més nostrades, entre d’altres coses, per tot el que té de simbolisme i d’entroncament amb la nostra cultura més ancestral.

Confeso que el foc sempre m’ha provocat una estranya atracció, ja sigui des de la humilitat de la brassa, com des de la potència de la foguera.  Bé, de fet, a molta gent li passa.

Aquest any ens trobarem, si fa no fa, els de sempre, i compartirem taula i coca i petards i foguera.  I aprofitarem per cremar alguna cosa d’aquelles que ens fan una ràbia especial.  Si puguéssim repassar la història de les fogueres de casa, déu n’hi do si hi han anat a parar samarretes de propaganda de tota mena d’institucions i empreses… no entraré en detalls per no ferir susceptibilitats.

Aquest any, però, potser caldrà canviar una mica les coses.  No sé si cremar cap samarreta, no fos cas que encara m’hagi de fer servei, però el que sí que estic temptat de fotre al foc és una llibreta del banc i, si encara en trobo, alguna papereta o propaganda electoral d’algun que altre partit d’aquests que es proclamen valedors de la democràcia, en mostra de gratitud pels serveis prestats…  A veure si amb la foguera de Sant Joan hi ha més sort i realment podem fer foc nou.

Passeu una bona revetlla i aprofiteu per cremar definitivament totes les noses i tots els fantasmes particulars que pugueu.

juny 222011
 

El moviment dels indignats està aconseguint, com a mínim, deixar en evidència la classe política i la seva absoluta manca de capacitat d’entendre què està passant.  Posem uns quants exemples:

Duran Lleida admet que la l’economia està per sobre de la política però, tot seguit, afirma que la resposta a la indignació dels joves és en la política. Curiós, si més no, perquè si admetem que la política funciona al dictat dels mercats i que ell mateix es considera responsable del segrest de la política a Catalunya, malament ho té per resoldre res, no? A més, els indignats no només són els joves, i només cal veure alguna imatge de les manifestacions del dia 19.

El president Mas afirma que de la crisi no en sortirem ni amb dreceres ni amb miracles.  Caldria saber quines són les dreceres.  Pel que fa als miracles, potser li ha de dir al seu company de coalició, Duran, que manté que “no és l’hora del liberalisme, sinó de la doctrina social de l’església”.

Diferents veus d’ERC i d’exdirigents de la formació clamen contra l’espanyolisme dels indignats, perquè hi ha massa presència del castellà i poques estelades. Potser, de fet, com passa a tot el país i en qualsevol àmbit. Fora, evidentment, de l’oasi autoproclamat catalanista i d’esquerres on han viscut els darrers anys.

A d’altres forces d’esquerres sembla que els hagi entrat la febre de demanar referèndums per a tot, com a fórmula magistral de participació ciutadana.

A banda dels polítics, per exemple, el director adjunt d’El Periódico, Albert Sàez, afirma que “fora de la política només hi ha la barbàrie”. Fa dies que no llegia una frase més absolutista i amb menor amplitud de mires. Penso que no cal comentar res més, perquè la frase ja ho diu tot.

Panorama lamentable.  I el més trist és que hagi de tornar a ser el President Pujol, ara que ja no exerceix de president, qui aporti una mica de sentit comú amb raonaments com ara:  “entenc que hi hagi molta gent indignada. Hi ha molta gent que el que té són problemes familiars, arribar a final de mes, gent que mai de la vida s’hagués pensat que aniria a una manifestació d’aquestes característiques” per, tot seguit, parlar de “desesperació” com a causa de la indignació.

Només des de la correcta interpretació dels fets podrem començar a canviar les coses i, com veiem, no sempre el diagnòstic és correcte.

juny 212011
 

Alicia Sánchez Camacho, finalment, s’ha liat la manta al cap i demana ensenyament bilíngüe per al seu fill de quatre anys.

Com acostuma a passar, la realitat posa cadascú al seu lloc, i el lloc de la líder del PP a Catalunya (i del PP en general), en matèria lingüística, és al costat de la dreta més extrema, més espanyolista, més rància, més ignorant, més demagògica i més unilingüe que puguem imaginar:  Convivència Cívica Catalana.

El nom d’aquest estrany ens ja és tot un exemple de clara incongruència: com es pot defensar la convivència cívica i, en nom de la llibertat, demanar no ja una doble, sinó una triple xarxa escolar, en castellà, bilingüe i en català, en funció de les demandes individuals dels pares?  Més val que no es mirin gaire els seus col.legues valencians o balears, o aviat caldrà afegir l’opció trilingüe a aquest despropòsit (un camí massa llarg per acabar arribant al monolingüisme de la lengua común, que és on volen arribar realment, no ens enganyem).

Ironies a banda, un dels grans èxits del sistema educatiu català ha estat, de llarg, garantir una única xarxa escolar, en català, capaç d’assegurar la competència lingüística en català i en castellà en acabar l’educació obligatòria. I si volem trobar-hi alguna mancança, que n’hi ha, sempre és a favor del castellà, cosa que pot refrendar qualsevol ensenyant del nostre país.

El gest de Sánchez Camacho és una provocació en tota regla i una proclama en favor del trencament de la convivència social a través de l’escola.   La resta, populisme i demagògia barats.

El debat entre espanyolisme i catalanisme ja té una nova via oberta, amb un posicionament molt clar del primer.  Cada cop hem de tenir més clar amb qui ens juguem els quartos, especialment en ple debat de pressupostos.

css.php