Jun 202011
 

Ahir, les manifestacions d’indignats. Fa dues dècades, aquesta bonica cançó. Recomano seguir la lletra amb atenció, perquè podria haver-se escrit fa dos dies.

Avui encara és més facil posar nom i cara a aquest senyor de Serrat. Segur que cadascú de nosaltres en podria fer una bona llista.

Passen dècades i no acabem d’anar a millor. Algú pot mantenir que no tenim motius per indignar-nos?

Jun 192011
 

Els jocs de paraules són un recurs retòric que tot sovint fan servir, per exemple, els polítics per donar fet el titular als mitjans. Un bon exemple l’hem tingut fa pocs dies amb la frase del president Mas que parlava d'”indignats” i d'”indignes”.

Si repassem el significat de “digne“, i si llegim alguns dels exemples de la definció, veurem que pot haver per repartir indignitat entre molta gent. O potser són dignes els polítics corruptes, els que han dilapidat els recursos públics, els que han multiplicat per quatre el deute català en pocs anys, els bancs que reparteixen bons milionaris mentre reben enormes quantitats de diners públics, els governs que es neguen a debatre qualsevol iniciativa popular, els que incompleixen sistemàticament els programes electorals, els que menteixen sense cap rubor sobre la situació econòmica per guanyar eleccions i després encara reclamen, els poders públics que condemnen a la missèria moltes famílies que no poden pagar les hipoteques, les rendes a excàrrecs polítics per no fer res, la col.locació d’antics governants en empreses privatitzades o de serveis públics amb sous milionaris, la negació sistemàtica del dret a ser, el cinisme de parlar de privilegis per referir-se a drets… i, com podeu imaginar, podríem seguir una bona estona. Això sí que és indigne, indigne d’un país que es diu lliure i democràtic i d’una societat que aspira a ser justa.

Motius per a la indignació sobren, doncs. I pretendre que la indignació sigui sempre cívica, i més quan no se li sap donar resposta des del poder establert, és ser molt càndid o molt manipulador. I totes dues possibilitats són indignes del govern que volem i ens mereixem.

Perquè sobren motius per a la indignació i, sobretot, perquè tenim dret a una societat millor, avui és el dia per sortir al carrer i demostrar que no som terroristes ni indignes de res.

Jun 182011
 

Fer servir una paraula o altra per referir-se a una determinada cosa no és intranscendent.  Un bon exemple recent el tenim en una intervenció parlamentària del president Mas en què va fer servir el terme kale borroca per referir-se a les accions violentes de fa uns dies a la Ciutadella.

Kale borroka és una expressió que activa, de manera immediata, un imaginari col.lectiu vinculat a ETA i la seva brutalitat.  Personalment, trobo que és una utilització exagerada i alarmista del concepte per referir-se a uns fets que, per molt condemnables que siguin, i ho són, van ser molt més aïllats i singulars que, poso per cas, els actes violents que es produeixen en qualsevol celebració d’un triomf del Barça. Aleshores sí que no hi ha cap dubte a parlar de quatre provocadors.  A ningú no se li acudiria titllar de terroristes els seguidors blaugranes.

Ara que, posats a buscar associacions, he de confesar que els bloqueig als diputats em va recordar, immediatament, el 23F, i no pas perquè pensi que els indignats o qui fos van fer un cop d’estat, sinó perquè un dels efectes més perversos i duradors d’aquell fracassat cop va ser l’enroc polític en posicions absolutament conservadores, unitaristes, monolítiques i clarament contràries a qualsevol respecte als drets de Catalunya com a país.  Ara, veiem com tothom lloa uns diputats que poques hores abans, i no sense raó en molts casos, eren objecte de tota mena de retrets i crítiques a tots els mitjans.  Nou tancament de files a la vista?

Cada cop crec menys en la casualitat.  El moviment dels indignats ha deixat fora de joc una classe política acostumada a tenir un xec en blanc de quatre anys per haver guanyat unes eleccions, i això no és democràcia.  On és el compromís amb la ciutadania?  La gent del 15 M reclama coherència i respecte, i la resposta del poder no pot ser, en cap cas, criminalitzar uns fets puntuals i, molt menys, utilitzar-los com a excusa per criminalitzar una multitud de ciutadans que volen expressar el seu malestar i als quals se’ls neguen altres canals.

Jun 152011
 

L’estat de profunta crisi del Tribunal Constitucional, amb membres caducats, dimissions no acceptades, sentències de dubtosa imparcialitat… no deixa de ser, en el fons, una metàfora de la democràcia espanyola que, al cap dels anys, va deixant al descobert les seves mancances a tots nivells, des de la corona fins a l’administració, passant pels tribunals i les Corts.

L’òrgan jurisdiccional que ha de garantir que tota norma sigui conforme a la Constitució és més que evident que dicta sentències força previsibles, en funció dels equilibris entre els anomenats sector conservador i sector progressista, o si voleu, entre els membres dessignats pel PP o pel PSOE.  On és la independència del poder judicial?

Tant li fa si es vulnera la pròpia Constitució per part de qui n’és garant, tot mantenint jutges amb el mandat caducat.  Tant li fa, perquè, per sobre de la Constitució i de la llei, hi ha els interessos i els equilibris de poder dels dos partits majoritaris de l’Estat que només són capaços de posar-se d’acord per anar contra els nacionalismes.  Aleshores, fins i tot, poden compartir govern, com passa a Euskadi.

Tot plegat fa tuf de ranci, de caspós, de centralista i monolític, i de ben poc democràtic.  Malgrat els anys, encara és massa present l’origen d’aquesta democràcia postfranquista.  

Com volem que no hi hagi desafecció davant d’aquests, i tants d’altres, espectacles llastimosos?

Jun 142011
 

Les darreres eleccions municipals han fet que les CUP puguin arribar a tenir alcaldes a quatre municipis catalans.

El fenomen CUP és molt interessant, i més encara en un moment de desafecció política cap als partits tradicionals i de creixement d’una demanda cada cop més forta de reorientar la democràcia cap una realitat de base àmplia.

Caldrà seguir el treball de les CUP en aquestes localitats perquè són l’espai on es podrà valorar realment la viabilitat d’un projecte polític que vol transformar les coses i que, a priori, pot sintonitzar prou bé amb els valor que es revindiquen des de diferents sector, com ara els col.lectius d’indignats o un independentisme amb cada cop més força i menys presència institucional.

Vivim temps de crisi econòmica greu, i això ho fa tot difícil i estrany, però també vivim temps de transformació de la nostra societat i de la manera com s’organitza per autogovernar-se.  I això és apassionant.

Caldrà veure com va evolucionant el país els pròxims anys.  Potser tot plegat serà només una il.lusió que no es materialitzarà en res, però potser serà alguna cosa molt més transcendent.

Jun 132011
 

Si la setmana passada ens arribava la notícia de la detenció de la cúpula d’Anonymous i de la incautació del servidor des d’on es dirigien les seves actuacions, amb una foto impagable, per ridícula, d’un policia mostrant una màscara com a trofeu, no han calgut ni 48 hores perquè aquest grup, oficialment ja sense cap ni infrastructura d’organització, fes caure el web de la policia i el de l’INEM de propina.  Com és possible, sense cúpula i sense infrastructura?

Com va dir Dylan, "els temps estan canviant", però hi ha qui encara no ho sap i segueix utilitzant sistemes i rutines vells contra realitats noves, i es demostra que ja no serveixen.

Estem vivint les primeres passes sòlides d’una nova societat més horitzontal, capaç d’actuar en molts llocs alhora i de concentrar tota la seva força en un moment.  Ni la política, ni la seguretat, ni els moviments socials tornaran a ser el mateix, en un futur immediat.  Les mobilitzacions dels indignats, sense caps, sense interlocutors, sense gaire marge a la pressió, per tant, fan parar boja la policia i els responsables polítics que no sap ben bé quin paper fer.  Anonymous, i la resta de moviments que "viuen" a la xarxa, està demostrant que es pot exercir una pressió important sobre els poders públics, sense líders, sense cares visibles, sense interlocutors.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat, però potser sí que estem davant d’una autèntica reinvenció de la pràctica política, en el seu sentit més ampli i més social.  Potser només calien nous mitjans perquè la societat i els joves especialment es possessin en marxa.  Ara els tenen, els saben utilitzar, i poden arribar a ser molt eficaços.

 

Jun 122011
 

Quan el tripartit ja presentava signes claríssims de descomposició va arribar l’ajornadíssim traspàs de les rodalies ferroviàries a la Generalitat.  El discurs oficial del moment va ser que aquesta era la transferència més important, després de la de la policia, que permetria millorar un servei que pateixen milers de ciutadans diàriament.

Així i tot, cal recordar que la capacitat real de gestió de la Generalitat en aquest tema és mínima, ja que la titularitat de la major part dels elements que constitueixen el trànsit ferroviari segueixen en màns de l’Estat.  Potser l’única escletxa d’esperança era la possibilitat de canviar d’operador;  és a dir, fer fora Renfe, això sí, a partir de 2012.

Ara, però, sabem que això tampoc no serà, perquè el govern de Madrid no ha fet, ni sembla tenir cap intenció de fer, les modificacions legislatives que permetin el canvi d’operador ferroviari a Catalunya.  Així doncs, seguirem amb unes infrastructures anacròniques, amb un operador llastimós, sense poder incidir en gran cosa més que en horaris i preus, però donant la cara com a titulars del servei (per dir-li d’alguna manera).  

Efectivament, aquest traspàs va ser una fita històrica, però per a Madrid, que ens ha carregat un mort de proporcions descomunals gràcies, també, a més mentides i incompliments d’aquest govern amic de Catalunya.

Per a aquest viatge, ni que sigui de rodalies, no calien alforges.

I nosaltres, anar pagant i anar aguantant.

Jun 112011
 

Aquesta podria ser la resposta de qualsevol responsable de qualsevol mitjà "seriós" (¿?), tertulià, opinador o assimiliat, si li preguntem què passa a Grècia.

Resulta que el moviment d’indignats allà és potentíssim i, fins i tot, s’ha arribat a plantejar la possibilitat d’un referèndum (evidentment del govern) sobre les mesures d’austeritat.  Qui ha dit que de tot això no en pot sortir res?

Aquí, però, com ja és habitual, tothom mira cap a una altra banda, no fos cas que despertéssim de nou la bèstia indignada.

El més curiós és que la premsa internacional sí que en parla, sense cap por, d’aquest moviment grec.  Nosaltres, però, hem de tirar d’Internet, un cop més -i ja en són massa- si volem estar al cas de la realitat real, no de la realitat oficial.

Quin país! I quina paciència amb aquesta democràcia tan democràtica que tenim…

Jun 102011
 

Els futurs pressupostos de la Generalitat, per primer cop a la història, són més petits que els anteriors.  Un esforç econòmic sense precedents que, finalment, sembla que algú reconeix.

Dubto molt que els pressupostos de l’Estat comportin un exercici de contenció tan clar (algú es pot imaginar l’Estat reduint els seus pressupostos?  Jo no).  I encara ho dubto més dels comptes públics de determinades comunitats de les quals, a poc a poc, anem sabent que tenen uns deutes brutals (València amb els proveïdors sanitaris) o que encara s’embranquen en projectes que havien de finançar-se amb capital privat, com la F1, també a València, que ja no saben com treure-se-la de sobre per ruïnosa (més de 100 milions d’euros cada any).

Per la seva banda, el govern de Madrid no té cap mirament a exigir a Catalunya, només a Catalunya, de fet, un aprimament pressupostari encara més gran, sota tota mena d’amenaces.

I jo en pregunto:  On són els exercicis reals de contenció?  Nosaltres ho sabem:  a Catalunya. I de moment, enlloc més.  Qui és, doncs el culpable de l’endeutament espanyol?  Nosaltres?

Cada dia és més cansat i més car seguir sent súbdits del Regne d’Espanya.

Jun 092011
 

Hi ha alguna cosa més soporífera que un partit de tennis a l’hora de la migdiada? 

Crec que sí:  un noticiari que vagi informant dels possibles pactes polítics per governar als diferents ajuntaments.  És la crònica de la mediocritat política, de la demagògia portada a les darreres conseqüències i la repetició fins a la sacietat de quatre idees que, de tan repetides, sonen buides, com ara tot allò de garantir la governabilitat, de respectar (o no) la voluntat popular, que si la llista més votada…

Ara que hauria d’arribar el bon temps, potser caldria evitar la celebració d’eleccions, perquè el risc de migdiades profundes a cop de telenotícies és enorme i pot fer caure sota mínims els indicadors de productivitat del país.

Arribarà algun dia que la política pugui presentar alguna cosa nova i no infantilment previsible com el que anem patint dia sí i dia també?  Acomodem-nos al sofà, que em temo que tenim per estona.

Mentrestant, i a l’espera del Tour de France, el gran somnífer estival, haurem de seguin fent la migdiada amb la monotonia ensopidora de les declaracions dels vells coneguts.

I el millor de tot és que es pensen que els fem cas…  quin gran servei que ens fan, ells.

css.php