Jun 152011
 

L’estat de profunta crisi del Tribunal Constitucional, amb membres caducats, dimissions no acceptades, sentències de dubtosa imparcialitat… no deixa de ser, en el fons, una metàfora de la democràcia espanyola que, al cap dels anys, va deixant al descobert les seves mancances a tots nivells, des de la corona fins a l’administració, passant pels tribunals i les Corts.

L’òrgan jurisdiccional que ha de garantir que tota norma sigui conforme a la Constitució és més que evident que dicta sentències força previsibles, en funció dels equilibris entre els anomenats sector conservador i sector progressista, o si voleu, entre els membres dessignats pel PP o pel PSOE.  On és la independència del poder judicial?

Tant li fa si es vulnera la pròpia Constitució per part de qui n’és garant, tot mantenint jutges amb el mandat caducat.  Tant li fa, perquè, per sobre de la Constitució i de la llei, hi ha els interessos i els equilibris de poder dels dos partits majoritaris de l’Estat que només són capaços de posar-se d’acord per anar contra els nacionalismes.  Aleshores, fins i tot, poden compartir govern, com passa a Euskadi.

Tot plegat fa tuf de ranci, de caspós, de centralista i monolític, i de ben poc democràtic.  Malgrat els anys, encara és massa present l’origen d’aquesta democràcia postfranquista.  

Com volem que no hi hagi desafecció davant d’aquests, i tants d’altres, espectacles llastimosos?

css.php