jul. 312018
 

“Ningú va dir que seria fàcil”.  Caldria gravar aquesta frase per tot arreu, perquè ja és ben cert que tot costa i que res no és senzill.  Nosaltres posem la il·lusió, el saber, la capacitat i les ganes a tot el que fem, però les coses van com van i sempre acostumen a complicar-se, per naps o per cols.

Mirem on vulguem, de banda a banda de la nostra existència, i en trobarem grapats d’exemples.  També trobarem aquells que no volen o no saben fer les coses -sempre una nosa per als nostres objectius-, o l’atzar capriciós que ho pot capgirar tot en un instant.  Sigui com sigui, una petita i incessant cursa d’obstacles que ens toca anar saltant, un rere l’altre, fins que arribem a la meta;  potser més cansats, potser fins i tot tips, però amb la satisfacció final de l’objectiu assolit, gràcies a la tenacitat i a la convicció que ens en sortiríem.

Si mirem les creences populars, que sempre ajuden a veure la realitat amb ulls diferents i savis, la lluna vella, la que va minvant -la que ha començat tot just ara, com aquell que diu- sempre ha tingut mala reputació, especialment pel que fa a les plantes.  Diu la tradició popular que en aquesta lluna només es poden sembrar o plantar plantes d’arrel, aquelles que s’agafen ben agafades a la terra, on troben la seguretat i la solidesa per créixer (alls, cebes, patates…).  La lluna vella d’agost tenia, especialment, mala fama.

Ben mirat, val la pena aprendre un cop més de la saviesa antiga i, davant de qualsevol adversitat, replegar-nos a les nostres arrels, a la terra que trepitgem, perquè així no hi haurà malastruc que ens pugui.  I és que, a grans dificultats, grans respostes i millors resultats.  Tot és no oblidar mai on som i on ens hem d’agafar fort, perquè cap dificultat ni cap malastre no ens venci.  Ni la lluna vella d’agost, ni res.  Setembre és a tocar, i la lluna més nova.

jul. 302018
 

Sempre s’ha dit que als catalans ens perd l’estètica.  I potser sí que tenen raó els que ho diuen, perquè ens podem passar la vida discutint sobre qüestions formals, mentre el fons dels assumptes queda arraconant, sense cap mena de solució.  No posaré exemples, alguns de rabiosa actualitat, perquè penso que segurament no cal.

Per sort, o no, això no passa amb tothom i sempre hi ha aquells a qui les formes tant els fan.  Sense anar més lluny, ahir corrien per les xarxes les imatges del jutge Llarena sopant amb un dels germans Fernández-Díaz i alguns membres del CNI, en un restaurant de costa.  Però no cal patir, perquè és l’estiu, temps de vacances i de tertúlies relaxades al vespre i a la nit, i segur que aquest selecte grup van passar l’estona parlant de la calor que fa, de l’europeu de waterpolo, de toros, de l’eclipsi de divendres, o de la gira americana del Barça masculí i femení alhora.  Segur que sí.

El problema, a ulls d’un català, però, és una qüestió d’estètica.  No fa bonic (deixem-ho així), amb els temps que corren, i menys encara sent qui és, que el jutge Llarena, no qualsevol jutge, tingui aquestes trobades públiques amb membres del CNI, que segur que no tenen res a veure amb les investigacions contra gairebé tot Cristo a Catalunya, i amb un destacat representant de la classe política conservadora barcelonina i germà d’un ex-ministre de l’Interior.  Insisteixo, només una qüestió de formes, no ens cal patir.  I si algú té encara algun mal pensament o algun temor, que esperi uns dies i podrà comprovar com no passa res, no hi ha cap novetat pel que fa a la persecució de l’independentisme i com la pau i l’ordre avancen gràcies al seny i el respecte per l’estat de dret.  Una taula amb comensals dels serveis secrets, de la política unionista i d’una ben determinada judicatura n’és tota una garantia.

jul. 292018
 

La lluna ens va tornar a seduir. I per què no dir-ho, també a decebre, per culpa d’una colla de núvols que, a deshores, difuminaven bona part de les nostres esperances de veure com cal el tan anunciat eclipsi de divendres.  Així són les coses, i així les hem d’anar entomant.  Però de tota manera, per damunt de les petites adversitats meteorològiques, hi ha les bones companyies, els somriures, una taula compartida i la il·lusió, gairebé encara adolescent, de mirar amunt esperant veure molt més del que la realitat ofereix.

Nits d’estiu.  Nits de calma i de respir enmig de la calor de cada dia.  Nits que conviden a viure-les, tant si és sols, com en companyia dels nostres.  Nits que conviden a buscar, enmig de les estrelles, aquell detall que encara ens emociona, entre paraules còmplices i converses sovint tan intenses com intranscendents, tal com correspon a aquests mesos en què tot sembla que, amb prou feines, funcioni a mig gas.

Mirar més enllà del planeta i abaixar la mirada al nostre entorn més immediat.  Els somnis i la realitat, si voleu.  Els grans objectius i les coses menudes, fins i tot.  Això som, i així anem fent, entre el cel i la terra, assegurant cada passa i cada moment amb una constel·lació de paraules, de gestos, de petons pendents o d’abraçades sinceres.  Mirem enlaire, fins i tot buscant respostes a mil i una preguntes, a mil i un dubtes, i aleshores descobrim que totes les respostes, que totes les certeses, són al terra que trepitgem cada dia, potser sense que ens n’adonem prou.

jul. 282018
 

Recta final d’una altra setmana.  Bon moment per recuperar el bo i millor que ens ha deixat.  En aquesta ocasió, em quedo amb les paraules del jutge Llarena de fa uns dies en què afirmava que la justícia no està polititzada, a Espanya, i que la ideologia de cada jutge ajuda a interpretar les lleis i a dictar les sentències.  Entesos, doncs.

A veure, si la justícia ha de ser alguna cosa igual per a tothom, imparcial i independent de la simpatia o antipatia cap a la cosa jutjada, la ideologia personal de cada jutge hauria de quedar desada a l’armari d’on es despenja la toga, al costat de tot allò que farà nosa a la sala.  Si no, seria com si un àrbitre de futbol digués que les simpaties cap a un o altre equip o cap a un o altre jugador, fins i tot, ajuden a xiular un partit d’una determinada manera.  Oi que ho trobaríem una barbaritat?  Doncs això és el que ha vingut a dir Llarena.

No se si els polítics pressionen o no els jutges.  Llarena diu que no.  Però ben mirat, potser ni cal.  Si les decisions judicials depenen de la ideologia política de qui les pren, no calen pressions.  D’altra banda, anem repassant la vida i miracles, les afinitats personals i el marc de relacions socials de cadascun dels jutges més polèmics en cada moment i veurem que la seva cartera ideològica és prou consistent i prou clara.  Quan l’obren a la sala, i Llarena afirma que això passa, ja no cal res més.  I és que si hi ha sentències i intrepretacions de la llei condicionades per la ideologia política del jutge, hi haurà sentències polítiques i, per tant, presos polítics, no ens enganyem.  Gràcies per l’aclariment -innecessari, d’altra banda-, jutge Llarena.  Ara s’entenen, si encara calia, determinades sentències, i no només en l’àmbit polític.

jul. 272018
 

Ha costat una pila d’anys, però finalment ho sabem:  hi ha aigua, en estat líquid, a Mart.  No és ben bé un oceà, ni un llac com els que estem acostumats a veure aquí, a la Terra, però és una gran superficie d’aigua sota metres i més metres de gel que, gràcies als elements químics i minerals que conté ha resistit sense congelar-se.  Justament, aquesta presència d’elements és la que més dificulta la hipotètica presència de microorganismes, tot i que ja sabem que hi ha bactèries i altres diminutes bestioles capaces de sobreviure en condicions, a priori, impossibles.  Potser també hi ha formes orgàniques bàsiques que naden en aquest veritable anticongelant marcià.

Sigui com sigui, una notícia que ens ha tornat a fer mirar amunt, igual com l’eclipsi lunar que podrem veure, si el temps no ho impedeix, aquesta nit.  I és que, no ens enganyem, la fascinació pel desconegut, per allò que tenim tan lluny i pel misteri en general, ens pot.  Somiem  noves formes de vida, de moment només imaginades, amb l’esperança que un dia siguin reals.  Potser no seran éssers verds amb llenguatges estranys, però tant li fa, perquè ja sabem que les coses no sempre (o gairebé mai) són com havíem imaginat.  Que hi ha aigua líquida a Mart?  Doncs ho celebrem, encara que sigui en condicions incompatibles amb la vida.  No ve d’aquí, seguirem somiant.  Que la lluna es tenyeix de vermell per un curiós joc de llums i ombres?  Doncs mirem embadalits, com si no hi hagués demà.

Potser és que la realitat és prou complicada i prou decebedora en molts moments, i ens cal trobar aquestes petites finestres a mons desconeguts i inabastables per no perdre la curiositat, les ganes de descobrir i d’aprendre, ni la fascinació de somiar que no tot està perdut, ni té per què ser tan mediocre com molt d’allò que cada dia ens descriuen les notícies.  Alcem una mica els ulls i mirem amunt.  Sempre val la pena.

jul. 262018
 

Una de les grans fites dels primer ajuntaments democràtics, i els que tenim una certa edat ho sabem prou, perquè ja hi érem quan allò passava i sabem què vam viure i com, va ser la recuperació dels espais públics per a la ciutadania.  L’espai públic, durant dècades, va ser només un lloc de trànsit, que la gent, gairebé de manera individual, feia servir per anar d’un lloc a un altre, amb aquella omnipresent ordre de fons que dictava que ningú no s’hi encantés, i que tothom lleuger i cap a casa.  Les úniques ocupacions massives d’aquest espai éren les que organitzava l’autoritat:  desfilades militars, actes institucinals d’exaltació del règim i manifestacions religioses.

Ara, els hereus ideològics del franquisme ens parlen de neutralitat de l’espai públic.  Una neutralitat que vol dir, no ens enganyem, el mateix que fa seixanta o setanta anys.  Tothom cap a casa, llevat que l’autoritat competent ens convoqui (partits de futbol de la selecció, processons, desfilades, actes organitzats per les institucions, o manifestacions patriòtiques, posem per cas).  Una manera fina de reconquerir els carrers per part del poder.  El pretext, abans, garantir l’ordre públic.  Avui, l’argument que es vol fer servir és preservar la neutralitat d’aquests espais davant de qualsevol símbol que no representi tothom;  com si els militars, una bandera, o una religió representessin realment tothom.

Perdre els carrers, els espais públics, com a lloc de trobada de la diversitat més absoluta és renunciar a la llibertat d’expressió.  Així de fàcil.  Els espais públics són els espais de tothom i, per tant, hi ha de caber tot, absolutament tot, amb independència que ens hi sentim identificats o no, justament per respecte a totes les opinions, no només a aquelles que dicten l’autoritat competent i els poders fàctics.  I el més irònic de tot plegat és que aquest segrest dels carrers per part dels que manen es veu que es fa en nom de la llibertat, un altre concepte pervertit i emmanillat.  La neutralitat no existeix, no ens enganyem.  El respecte, o en el seu defecte la tolerància,  sí.  Que no ens enredin, un cop més, ara que la memòria es va qüestionant dia sí i dia també, i que fins i tot la història més recent es pot reinventar i prostituir sense cap contemplació.  Allò de la democràcia passa per aquí, no ho oblidem.

jul. 252018
 

25 de juliol.  Tal dia com avui, fa vuitanta anys, començava la Batalla de l’Ebre, un dels episodis més cruels de la Guerra Civil.  Un episodi llarg, de més de cent dies de combats i de desgast, més enllà de les tropes, d’una població civil que, com sempre passa, acaba patint la crueltat o la incompetència dels seus governants.

Fa tot just tres dies, diumenge, passejàvem entre les runes i els fantasmes dels carrers i les cases del poble vell de Corbera d’Ebre, mirador excepcional sobre les serres de Pàndols i de Cavalls, on gairebé encara es poden sentir els ecos i els crits d’uns combats terribles i devastadors.  Avui, només runa i alguna que altra imatge que ens colpeix i ens interroga:  una porta que barra el pas a una casa destruïda, però amb una clau encara nova en el pany, per donar fe que allò que en el seu dia va ser una llar, encara té amos.  O un petit pom de flors, ja seques, davant d’una altra porta tancada;  humil record dels que s’hi van deixar la vida.

Passejar entre la runa i escoltar el silenci ens retorna a allò que massa sovint la memòria oblida.  I cal fer-ho.  I tant que cal fer-ho.  Tenim l’obligació de no oblidar res, molt més enllà dels actes institucionals i de les grans paraules.  No podem oblidar els nostres que van morir anònimament en un lloc encara indeterminat, al llarg d’un riu que tant és vida com pot ser sepultura.  I tenim, encara més, l’obligació de no perdonar ningú dels que van provocar tant dolor i tanta destrucció.

Corbera ens interroga constantment.  Una imatge:  un balcó que ja no mira enlloc i on ja no s’hi asoma ningú (o potser massa gent).  Segurament el símbol més clar d’un silenci eixordidor que encara espera respostes.  Ni oblit, ni perdó.  Memòria.

jul. 242018
 

Caldria anar revisant els diccionaris per afegir-hi una nova accepció al terme “tolerància” que tingui a veure amb connivència i complicitat.  Si més no, aquesta és la reflexió que em va venir ahir al cap després de llegir els comentaris d’Albiol i Ribera, dos grans defensors de la tolerància (cap a ells i els seus, evidentment) a propòsit dels incidents del cotxe de Vic.

Vejam.  Diu Albiol que troba comprensible l’indicent (o l’agressió, com vulgueu) cap a la plantada de creus grogues.  Per la seva banda, Ribera, en un to similar, afirma que quan l’estat desapareix, alguns es prenen la justícia pel seu compte, en un nou exercici d’empatia cap als agressors i de deformació grotesca del concepte de justícia. En tots dos casos, uns justificació i defensa explícites de la violència.  Res de nou, però ara més clarament que mai, potser.

Sigui com sigui, sempre el mateix exercici de culpabilitzar la víctima.  És el clàssic “és que van provocant”, “fa dies que s’ho buscava” o “si és que es vesteixen com a putes”.  Passen els anys, passen els líders, però el fons, les conviccions i els arguments no canvien.  Vivim -tornem a viure, de fet- la perversió absoluta de conceptes com ara “ordre” o “llibertat” i la inmunitat de determinades forces (o tropes) vives, i ben vives.

Definitivament, cal actualitzar els diccionaris per adaptar-los a la realitat.  Fet i fet, potser, el millor seria fer un nou diccionari català-feixista, per entendre correctament l’autèntic significat de moltes de les paraules i expressions que amb absoluta impunitat deixen anar, dia sí i dia també determinats personatges.  Aquests d’avui són només un parell d’exemples, però en trobaríem a patades, de semblants. Fins i tot més enllà de les formacions que representen.  L’extrema dreta, el feixisme, ha tornat, i molt em temo que per quedar-s’hi una bona temporada, amb la connivència i el beneplàcit de massa gent d’ideologia suposadament llunyana.  Les noves fornades de camises blaves ja són aquí.

jul. 232018
 

Posem sobre la taula un nou full en blanc, una nova setmana.  Una setmana, com totes les setmanes, que mirem amb certa il·lusió, malgrat la rutina de cada dilluns, i que, sense adonar-nos, anem omplint de projectes a curt i mitjà termini:  que farem les properes hores?  què demà o dimecres?  Què ens quedarà penjat, malgrat tot, divendres?  Qui trobarem, o qui faltarà ara que som en període de vacances?  Quines notícies ens arribaran, ens agradin o no?…

Tot plegat, preguntes simples, amb respostes gairebé intranscendents, però necessàries per ordenar els propers dies i per ordenar-nos nosaltres mateixos.  Avui, dilluns.  Reprendrem a l’activitat ordinària, amb regust, encara, de cap de setmana i amb la mandra de tornar al ritme implacable del rellotge i de les obligacions quotidianes.  Sembla que farà bon temps, això sí.  Ja és molt.

Avui, un dilluns qualsevol, un dilluns més que omplirem i que potser passarà desapercebut, o potser serà inoblidable.  Qui ho sap.  Provem a marcar-nos objectius simples, curts,amb l’ambició justa, i a assolir-los un rere un altre, assaborint el dolç sabor de cada patita victòria sobre l’atzar.  Així, a poc a poc, línia a línia, minut a minut, anirem escribint una pàgina més de la nostra existència, amb l’esperança que, arribada la nit, puguem mirar enlaire, amb calma i en pau, i sentir que ha valgut la pena, aquest dilluns.

jul. 222018
 

Generalment, res no acaba sortint com havíem inaginat en un primer moment que sortiria.  Això no vol dir, però, que res no acabi bé, ans al contrari.  Tenim la capacitat d’adaptar els nostres objectius a la realitat, a les dificultats i a tot el que se’ns posi al davant.  El preu, de vegades, pot ser car, o caríssim, fins i tot;  d’altres, tot és senzill.   En qualsevol cas, tota idea, tot projecte, evoluciona i es va amotllant a totes les complicacions i a totes les oportunitats, fins que arriba allà on, segurament, ni havíem imaginat, de bon començament.

Ben mirat, això que ens sembla tan fàcil d’admetre per a les coses més tangibles, també podria ben bé ser la història de la nostra existència.  Des de petits, anem dibuixant castells a l’aire.  Uns castells que es van alçant o desapareixent així que anem fent anys i que anem acumulant coneixements i experiències.  I aquest fer i desfer, finalment, acaba sent la història de la nostra vida, amb les seves llums i amb les seves ombres.  Però allò que és important, allò que dona sentit al nostre pas per aquest món és, ben mirat, això:  fer i desfer, amotllar.  Així, només així, els nostres castells de sorra tenen sentit i continuïtat amb els del costat, amb els que tenim més a prop, i amb quatre dubtes per aquí, quatre somnis per allà i quatre ganes de plegar per més enllà, entre els uns i els altres, alcem una construcció magnífica:  la nostra existència i la dels nostres, perquè allà on nosaltres no arribem, arribarà algú altre, i allà on els altres no arribin, arribem nosaltres.

I recordant les sàvies paraules de Verdaguer, “lo que un segle bastí l’altre ho aterra”, perquè res no és immutable, ni per sempre, menys les ganes de fer i desfer, menys la nostra íntima obligació de contribuir a aquesta feina col·letiva que en diem empresa, país, club, família… com vulgueu, perquè les prioritats de cadascú són només seves, encara que els afanys siguin, si fa no fa, els mateixos, i sempre, sempre, sumin.  Fins i tot per construir sobre runes, si cal.

css.php