jul. 232018
 

Posem sobre la taula un nou full en blanc, una nova setmana.  Una setmana, com totes les setmanes, que mirem amb certa il·lusió, malgrat la rutina de cada dilluns, i que, sense adonar-nos, anem omplint de projectes a curt i mitjà termini:  que farem les properes hores?  què demà o dimecres?  Què ens quedarà penjat, malgrat tot, divendres?  Qui trobarem, o qui faltarà ara que som en període de vacances?  Quines notícies ens arribaran, ens agradin o no?…

Tot plegat, preguntes simples, amb respostes gairebé intranscendents, però necessàries per ordenar els propers dies i per ordenar-nos nosaltres mateixos.  Avui, dilluns.  Reprendrem a l’activitat ordinària, amb regust, encara, de cap de setmana i amb la mandra de tornar al ritme implacable del rellotge i de les obligacions quotidianes.  Sembla que farà bon temps, això sí.  Ja és molt.

Avui, un dilluns qualsevol, un dilluns més que omplirem i que potser passarà desapercebut, o potser serà inoblidable.  Qui ho sap.  Provem a marcar-nos objectius simples, curts,amb l’ambició justa, i a assolir-los un rere un altre, assaborint el dolç sabor de cada patita victòria sobre l’atzar.  Així, a poc a poc, línia a línia, minut a minut, anirem escribint una pàgina més de la nostra existència, amb l’esperança que, arribada la nit, puguem mirar enlaire, amb calma i en pau, i sentir que ha valgut la pena, aquest dilluns.

jul. 222018
 

Generalment, res no acaba sortint com havíem inaginat en un primer moment que sortiria.  Això no vol dir, però, que res no acabi bé, ans al contrari.  Tenim la capacitat d’adaptar els nostres objectius a la realitat, a les dificultats i a tot el que se’ns posi al davant.  El preu, de vegades, pot ser car, o caríssim, fins i tot;  d’altres, tot és senzill.   En qualsevol cas, tota idea, tot projecte, evoluciona i es va amotllant a totes les complicacions i a totes les oportunitats, fins que arriba allà on, segurament, ni havíem imaginat, de bon començament.

Ben mirat, això que ens sembla tan fàcil d’admetre per a les coses més tangibles, també podria ben bé ser la història de la nostra existència.  Des de petits, anem dibuixant castells a l’aire.  Uns castells que es van alçant o desapareixent així que anem fent anys i que anem acumulant coneixements i experiències.  I aquest fer i desfer, finalment, acaba sent la història de la nostra vida, amb les seves llums i amb les seves ombres.  Però allò que és important, allò que dona sentit al nostre pas per aquest món és, ben mirat, això:  fer i desfer, amotllar.  Així, només així, els nostres castells de sorra tenen sentit i continuïtat amb els del costat, amb els que tenim més a prop, i amb quatre dubtes per aquí, quatre somnis per allà i quatre ganes de plegar per més enllà, entre els uns i els altres, alcem una construcció magnífica:  la nostra existència i la dels nostres, perquè allà on nosaltres no arribem, arribarà algú altre, i allà on els altres no arribin, arribem nosaltres.

I recordant les sàvies paraules de Verdaguer, “lo que un segle bastí l’altre ho aterra”, perquè res no és immutable, ni per sempre, menys les ganes de fer i desfer, menys la nostra íntima obligació de contribuir a aquesta feina col·letiva que en diem empresa, país, club, família… com vulgueu, perquè les prioritats de cadascú són només seves, encara que els afanys siguin, si fa no fa, els mateixos, i sempre, sempre, sumin.  Fins i tot per construir sobre runes, si cal.

jul. 212018
 

Doncs el cert és que començo a estar més que tip d’aquesta sensació, cada dia més intensa, que tot el que hem viscut els darrers anys en aquest país no ha estat més que una enorme presa de pèl perquè els quatre de sempre puguin seguir mantenint el poder que no tenen cap intenció de perdre, a cap preu.  I el cert és que determinades transformacions camaleòniques en els noms, que no en la cosa, no ajuden a esvair aquest pensament.  De la mateixa manera, determinades maneres d’actuar -o de no actuar- a l’hora de la veritat, d’alguns altres, tampoc no hi resulta gaire útil.

Sabem que la política és la lluita pel poder, i sabem que tant els partits en el seu interior, com entre ells, són una olla en ebullició permanent perquè determinats personatges i els seus acòlits es puguin situar en llocs de privilegi.  El problema, però, és quan la cosa ultrapassa aquest cercle petit i tancat que són les formacions i esquitxa la població en general que, en un moment o altre, creu en les paraules, en les idees, en els objectius comuns.  Aleshores arriba la sensació d’estafa, d’una banda, i el silenci cobard d’una altra, un silenci que amaga vergonyes i veritats.

Aviat farà un any dels fets d’octubre i encara hi ha més ombres que llums al respecte.  Ara, si fa no fa, ha fet poc més d’un any de la fi d’aquells divuit mesos famosos que ens havien de conduir no sé ben bé on;  i les ombres, aquí, encara són més fosques.  Molt poc edificant, tot plegat.  De moment, l’únic que sabem del cert és que, en tot aquest temps, els únics canvis importants són l’absència dels presos i exiliats.  La resta, igual com sempre.  Aniria sent hora d’admetre la impotència o la incompetència, o de plantejar objectius clars i creïbles, per anar fent una mica de llum que no sigui de gas.  Bàsicament, per un mínim respecte a l’honestedat de tanta i tanta gent d’aquest país.

jul. 202018
 

Ja és ben cert que l’alegria va per barris.  Si fa un parell de dies era els grups que formen govern els que feien el ridícul al Parlament, ahin van ser dues de les més altes instàncies de l’Estat Espanyol les que quedaven definitivament en evidència.

En primer lloc, el Ministeri de Defensa, perquè ja era imparable la notícia i les bromes sobre els quatre submarins que van duplicar preu perquè no suraven i es van haver d’allargar deu metres, i que ara resulta que no caben al port on han de fer cap, per la qual cosa cal gastar setze milions més a fer-los-hi lloc.  Francament, no vull ni imaginar si mai han de disparar un mísil, posem per cas.  Potser, com als dibuixos animats, sortirà disparat el submarí i es quedarà a lloc el mísil.  Qui ho sap…

En segon lloc, el jutge Llarena retira totes les euroordres contra els exiliats, la qual cosa els converteix en homes i dones lliures arreu del món menys a Espanya.  Ja tenia raó aquell que va inventar a les darreries del franquisme allò que Spain is different.  I tan different com és…  Fins i tot en termes democràtics.

Però no ens enganyem.  Rere totes les burles i tots els tips de riure hi ha la dura realitat:  Defensa segueix llençant diners en artefactes inútils per a major glòria de les indústries armamentístiques i per satisfer les ordres de l’Oncle Sam, mentre els presos segueixen a la presó i els exiliats a l’exili.  Tot plegat és tan ridícul com vulguem, però la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats cada dia és més lluny.  Han tancat les portes i n’han llençat les claus.

jul. 192018
 

Tristíssim espectacle el que es va viure al Parlament.  Fins ara estàvem acostumants al capítol “vergonya aliena” protagonitzat per una part determinada dels escons, però es veu que el ridícul i la capacitat d’ofendre a la ciutadania que atorga la responsabilitat legislativa a uns i altres no saben de fronteres ideològiques ni de respecte institucional, i han fet el salt, ja veurem si puntual o habitual, a les forces que formen el Govern de la Generalitat.  Gens malament, tot plegat.  Una gran recuperació de les institucions després del 155.

El que es va viure al Parlament, de debò, no serà un pas més -especialment perillós i lamentable al meu parer- en aquest procés de voladura controlada del procés (valgui la redundància) que ha viscut el país els darrers anys?  Molt em temo que sí, que la pugna oberta entre els socis de govern és un nou graó que es baixa per desescalar (paraula odiosa) no sé quina cosa.  O, ja posats, aquesta manca de respecte als seus presos i exiliats no serà en realitat una moneda de canvi mig mal amagda en ves a saber tu quins pactes?

Sigui com sigui, ni ho mereixen els presos i exiliats, ni ho mereixem nosaltres.  Tenim, tots plegats, el dret d’exigir responsabilitat i respecte, com a mínim.  Ja no parlo ni de talent ni d’intel·ligència política, per si de cas.  Ah! Per cert, que ningú no caigui en la temptació de llegir les properes eleccions municipals en clau independentista o republicana, com els agrada dir ara.  Només són una nova pugna pel poder als pobles i ciutats i, sobretot, pel control de les diputacions.  No ens enganyem.  I si no estic en el cert, que ho demostrin.  Fins ara, més enllà de les paraules, fa temps que només tenim espectacles llastimosos.  I la cosa, com podem veure, va a més.

jul. 182018
 

Vivim temps estranys, en què sembla que res no vulgui ser allò que realment és.  El partits polítics juguen a no semblar partits, sinó moviments transversals, o cívics, o el que sigui.  Els bancs amaguen que són bancs, com si aquesta paraula fos motiu de vergonya.  Determinades empreses, les grans subministradores, sense anar més lluny, ja no diuen que són companyies elèctriques, gasístiques o d’aigua, mirant de vendre’s com a ecològiques o fantasioses.  Les persones no volen ser com són, ja sigui a través del gimnàs o de la cirurgia.  Els viatges ja no són viatges ni descobertes de llocs desconeguts, sinó experiències.  L’amistat, tot sovint és una simple conjunció d’interessos contra la solitud i la buidor, però ens entestem a dir-ne amistat, que sona més bonic.  Fins i tot els currículums s’engreixen sense cap pudor, amb títols que no han existit mai, sobretot si són màsters o doctorats.  I podríem seguir trobant més i més exemples de com s’intenta amagar la realitat, per la raó que sigui.

El pitjor de tot, però, és que ens n’anem acostumant i li trobem el gust a enganyar-nos.  Confiem cegament en els que sempre han manat, simplement perquè canvien de nom i d’imatge, o ens acomplexem perquè no seguim uns determinats cànons estètics artificials, sense adonar-nos que anem omplint l’existència de realitats inventades i falses que, més d’hora que tard i de manera inevitable, es demostren com les fal·làcies que són.

Potser aniria tocant tornar a dir les coses pel seu nom i recuperar el valor i el sentit de tot plegat.  Potser aniria ser l’hora de mirar cara a cara a la realitat i, si no ens agrada el que veiem, buscar la manera de canviar-la, i deixar de maquillar-la de forma grollera o de negar-la fent passar bou per bèstia grossa sense cap pudor.  Potser va sent hora de recuperar el valor real de les coses, sense artificis ni enganys.  I si no en tenen, de valor, d’abandonar-les com les andròmines inútils que són, i buscar-ne d’altres que siguin útils i positives de debò.

jul. 172018
 

Torna a sonar, i molt em temo que potser no serà cap culebrot d’estiu, allò de la necessitat d’eixamplar la base (independentista o republicana, com vulgueu) i es comença a sentir una remor que insinua noves eleccions a la tardor per mirar d’aconseguir una majoria parlamentària més sòlida que l’actual.  Una mica cansat, tot plegat.

Potser només es tracta de soroll polític, però el nou canvi de nom de l’antiga Convergència no sé jo si apunta a les eleccions municipals de l’any vinent o si té un recorregut molt més curt.  De qualsevol manera, no em sembla gaire intel·ligent anar canviant de sigles cada pocs mesos, sobretot perquè l’únic que transmet aquest ball de bastons mal dissimulat és una pugna intestina pel poder al si de la formació, una qüestió vital per a qui es dedica en cos i ànima a la política (i a qui li va el sou), però ben poc important per al conjunt dels mortals i, menys encara, per al progrés de la societat.

Vivim moments de desconcert.  Fa uns pocs dies, Vicent Partal va escriure que l’Estat ha perdut, però que ara nosaltres hem de saber guanyar.  I es pot donar la circumstància que no ho sapiguem fer ni contra un rival derrotat.  De moment, els grans moviments als partits apunten en aquesta direcció.  El ball de cadires i l’equilibri o no entre famílies -les de sempre- és massa important encara.  Mentrestant, per exemple, a Lleida sense delegat del Govern, fins a avui.

Tota aquesta gent, entendrà algun dia que les majories només es poden assolir amb vots, i que els vots els donem nosaltres?  Mirar d’eixamplar el que sigui només a cop de pactes, sempre amb fosques intencions, és un pegat que no acaba servint mai de res.  I ara cal força més alçada de mires.  Parlem, per exemple, de començar a governar de debò i començar a demostrar que aquí sabem fer millor les coses que des d’allà?  De moment, no.

jul. 162018
 

Definitivament, jo vull ser nostàlgic.  La nostàlgia t’atorga gairebé carta blanca per fer qualsevol cosa.  Pots cridar, fer gestos, onejar banderes i cantar cançons sense haver de patir que ningú t’acusi de res i acabis davant d’un tribunal, o a l’exili.  Si més no, això és el que ahir vam veure al Valle de los caídos, on uns milers de “nostàlgics” (així els van definir no pocs mitjans espanyols) es van concentrar per protestar contra el trasllat de les restes del dictador i per desplegar tota la seva parafernàlia habitual.

Ja ho sabem.  Una estelada, cantar “Els Segadors”, alçar el puny o demanar la independència o la república són expressions de feixisme, però onejar la bandera amb l’àliga, cantar el “Cara al sol“, alçar el braç i cridar en favor de Franco, són nostàlgia.  Realment, hi ha coses que només poden passar a Espanya.

Però bé, ja posats, i ara que se’n parla, proposaria que les restes del dictador, si finalment surten del mausoleu on es troben, siguin escampades per diferents vorals de carreteres secundàries de la geografia espanyola, i que aquests punts on es dispersin no es difonguin.  Seria la justa compensació a una vida de terror i brutalitat.  Aleshores, els nostàlgics tindrien un nou alicient:  buscar restes, igual com fan tantes i tantes famílies represaliades i executades.  I ja que hi som, no penso que calgui patir gaire a apuntalar la mostruositat arquitectònica d’El Valle.  Una bona voladura controlada, un cop recuperades i retornades les restes mortals de tothom que hi va ser dut per decret, seria el millor llegat a la història.

Però ja veurem en què acaba tot plegat.  De moment, que la Real Academia Española de la Lengua vagi actualitzant el seu diccionari i afegeixi un sinònim als significats de “nostálgico”“fascista” (“nazi” i “franquista” també valdrien).  Ja que la justícia mira cap a una altra banda i els poders públics callen, almenys que la RAEL es posi les piles.

jul. 152018
 

“Guardar-te voldria, perquè amb treball t’he feta” és la frase que es pot llegir a la llinda de “Can Bellestoles”, a Santa Pau (La Garrotxa).  Aquesta frase, gravada sobre la pedra el 1761, es va fer popular en la seva època i ha anat pervivint perquè vol representar el caràcter català.  Sigui com sigui, aquestes paraules les hauríem de posar arreu per no oblidar mai que res no és de franc, que tot costa i que tot allò que aconseguim s’ha de saber conservar.

Molt se’n parla de la pèrdua del valor de l’esforç en la nostra societat.  Vivim temps on la immediatesa ho presideix tot i on sembla que qualsevol fita, tant en l’àmbit professional, com personal o social ens ha de venir donada, perquè ens pertoca.  Però no.  Generalment res no ens arriba sense un treball callat i constant, i generalment res no ens cau mai del cel.

Avui que és diumenge, dia de descans per a molta gent, vull recordar tothom que sap que l’única manera de convertir els somnis, les il·lusions, els projectes, en realitats, es amb treball, amb perseverança i amb molt esforç.  Per a tota aquesta gent, una cançó de l’argentí Alejandro Lerner, publicada el 1983, que més endavant popularitzaria el granadí Miguel Ríos, i que ens parla d’esforç, de constància i de com és difícil seguir endavant.  Una cançó que també val la pena recuperar quan el desànim i el cansament ens amenacen.

YouTube Preview Image

jul. 142018
 

Darrer escàndol sobre la figura del rei emèrit d’Espanya.  Un més, de fet, i res que no intuís o sabés tothom.  Però és clar, quan qui fa i desfà és algú constitucionalment irresponsable, tema tancat, sigui el que sigui.  Allò que per al comú dels mortals (digueu-ne súbdits, si voleu) és delicte i presó, per a sa majestat és una anècdota més que passa ràpid, amb més o menys rebombori, en algun racó mig amagat dels mitjans.  Això sí, ni insinuar que la realitat és la que és, que acabes davant dels tribunals o a l’exili, sobretot si tens la gosadia de dir les coses cantant.

Ben mirat, el que es comenta aquests dies sobre diverses qüestions econòmiques gens netes lligades a la fortuna personal de Joan Carles I no ens hauria de sorprendre massa en un país on ha quedat més que demostrat que la justícia és una o una altra en funció del delinqüent.  Per tant, res de nou, llevat del petit matís que ara és l’antic cap de l’Estat el suposat malfactor.

Com que no ens en sortirem, perquè la Constitució blinda tot el que el monarca pugui arribar a fer (dels diferents governs que n’han refrendat els seus actes al llarg del temps, millor ni parlar-ne, evidentment), potser el millor, sobretot ara que és temps de laxitud estival, és prendre-s’ho amb sentit de l’humor, sempre una bona cataplasma quan la justícia falla.  Així doncs, recuperem un tema d’Els Pets, publicat d’any 1994, perquè hi ha històries que tornen i tornen per més anys que passin i per més que ens vulguin dir que hem avançat.  Cap problema.  No passa res.  I ara!

YouTube Preview Image

css.php