gen. 312017
 

García-Albiol, líder popular i anterior alcalde de Badalona és un personatge que ha aconseguit escalar en política a cop d’improperis i de declaracions xenòfobes, masclistes i autoritàries.  Res de nou, fins aquí.  Però ara m’ha sorprès amb un raonament  que explica moltes coses i que caldria retenir.

La cosa neix arran dels insults i atacs a la regidora Fátima Taleb, de Guanyem Badalona, per la seva doble condició de musulmana i dona.  Per a García-Albiol, les denuncies de Taleb (a qui es refereix com a “concejal musulmana“, detall prou significatiu) només són excuses per amagar la seva incompetència.  Molt clar.

Però què passa si donem per bo el raonament i, quan García-Albiol i els seus companys de partit o d’ideologia denuncien marginació, feixisme aliè i atacs de tota mena per la seva condició d’espanyols, els responem que tot plegat només són excuses per amagar la seva incompetència?  Si el raonament val per a fets tan constatables com els insults en públic i les agressions físiques, encara més quan es tracta de simples especulacions, oi?

Fent servir l’argument de García-Albiol, en el seu cas i en el dels seus, per la pròpia inconsistència dels fets que sovint intenten fer passar per reals, a més de parlar d’incompetència, potser caldria començar a pensar, també, en una possible insolvència intel·lectual.  Val la pena seguir rumiant-hi una mica, davant de tanta saviesa.  Una piulada per reflexionar, sense cap dubte, aquesta del líder popular.



gen. 302017
 

Tothom que ha tingut contacte amb l’administració sap dues coses:  la primera, que els problemes tècnics són el millor eufemisme per amagar allò de “perquè vull” i, la segona, que tot tràmit burocràtic tindrà tants defectes com vulgui el seu titular.  Al cap i a la fi, algú va dir que la burocràcia és convertir alguna cosa fàcil en difícil mitjançant coses inútils.  I això és una mica el que està passant amb el pagament de les beques.

Aquest cap de setmana hem sabut que el Ministeri d’Educació ja ha fet el pagament de les beques (universitàries i no universitàries) de tothom menys de Catalunya.  Oh, sorpresa!  El motiu?  defectes en la paperassa.  Quina casualitat.  Algú encara gosa parlar de lleialtat institucional?  Algú encara pot dir, sense avergonyir-se fins al ridícul, res en favor del diàleg amb el Govern de Madrid?  Algú encara creu que estem prou bé i que així hem de seguir?

Avui són les beques, ahir rodalies, un altre dia els aeroports, les carreteres, la llengua, la seguretat, els horaris comercials, la pobresa energètica… i podem seguir fins a l’infinit i més enllà, si cal.  Però no fa falta.  És absurd intentar confiar, amb cara d’imbècils i amb un lliri sempre a les mans, en aquells que ja sabem com actuen sempre que tenen ocasió.  Avui són les beques, però això és, tant sols, una més de tantes i tantes i tantes.  I és que com diu una dita castellana que es veu que s’ha oblidat fa temps, obras son amores, y no buenas razones.  Les proclames en favor del diàleg no ajuden a estudiar.  Els diners a temps, sí.  Anem passant?



gen. 292017
 

Igual com s’incorporen paraules als diccionaris, no aniria del tot malament poder-ne llençar alguna que altra, de tant en tant, al contenidor de l’oblit.  I ja posats, per què no comencem per “seny”, un terme intraduïble que ha esdevingut arma letal posat en mans d’aquells que ens estimen tant que ens volen callats i obedients.  Em provoca nàusees cada cop que sento personatges absolutament irracionals omplir-se la boca repetint un i mil cops “seny, seny, seny”, com un mantra o com una tortura.

Suposo que, en el fons, no podem esquivar la dialèctica entre el cor i la raó, entre el seny i la rauxa, entre els somnis i la realitat.  Vivim sempre en el terreny pantanós que separa un i altre sense línies definides i sense cap senyal indicador.  I el més gros és que l’un no pot existir sense l’altre, si assumim la nostra condició humana.  Les màquines, de fet, ara mateix (i creuem els dits que així sigui per molt de temps) només són raó, freda raó.

Fa prop de 400 anys, Blaise Pascal, matemàtic, físic, inventor, escriptor, teòleg i filòsof, entre altres mèrits, ja va dir que “el cor té raons que la raó no comprèn”.  Aquest savi occità, fill de Clarmont d’Alvèrnia, des de la ciència i des de les lletres (es veu que una i altres no són calaixos estancs) ja ens va deixar un avís a navegants.  Però com que no hi ha blanc sense negre, anem els catalans i ens traiem de la màniga el conill del “seny”.  Sempre hem estat genials per posar aigua al vi, encara que una dita ben nostrada ens recorda constantment que sense emocions no valen raons.

Com diria el gran i sempre citat Mariano Rajoy, “is very dificult, todo esto“.  De fet, és complicat moure’s entre el sentiment i la raó.  Però, al capdavall, és la vida.  I ningú ens va dir que res fos fàcil.



gen. 282017
 

Hi ha dies que una imatge ho diu tot.  Per exemple, aquesta que he trobat a la xarxa, de quatre supervivents d’Aushwitz.  Que no ens falli la memòria i recordem sempre qui i  per què.

Avui, les paraules sobren.

 

gen. 272017
 

No sé què dimonis està passant, ni si hi ha alguna estranya conjunció astral, però si es volen tirar més pedres a la teulada pròpia, difícilment es podrà superar una acumulació de despropòsits com la que estem vivint.

D’entrada, unes sorprenents declaracions de l’exjutge i actua senador Santi Vidal posant a sobre de la taula una sèrie de suposades actuacions il·legals del Govern.  Sense cap prova, evidentment, però amb el crèdit d’un personatge prou conegut i, si més no fins ara, respectat.  Ara li tocarà al vicepresident Junqueres aclarir la situació de la millor manera possible, però el mal ja està fet, i em temo que ja no té remei.

I com si no n’hi hagués prou, la consellera Munté es despenja demanant als funcionaris que ens agafem un dia de festa per anar el sis de febrer a donar suport als acusats pels fets del 9N.  Consellera, si us plau, abans de demanar res potser caldria retornar una mica el respecte a la feina dels treballadors públics, un i mil cops maltractats per diferents companys seus de Govern.  I li dic en nom dels milers de funcionaris sense filiació política que hem accedit al nostre lloc de feina per mèrit i capacitat, i amb molt d’esforç.  No barregem les coses, que cadascun de nosaltres, com a ciutadans, no com a funcionaris, sabem què hem de fer i què no davant la situació política del país.

Si es van succeint declaracions com aquestes, l’arsenal dialèctic i demagògic d’aquells que ens volen callats serà immens, i ja no hi serem a temps de res.  En tot procés, la discreció i la prudència són imprescindibles, si es volen assolir resultats.  I si hem de jutjar pel que està passant darrerament, de discreció i de prudència anem massa curts.

gen. 262017
 

Al final acabaran tenint raó els unionistes quan diuen que el procés ho tapa tot.  D’acord, no és ben bé així, però sí que és cert que al país passen coses molt greus i no se’n parla perquè tots els focus d’atenció són a una altra banda.  Un bon exemple són unes declaracions recents del conseller Comín justificant la massificació de pacients als passadissos perquè, segons ell, a les infermeres ja els va bé per comoditat o per seguretat.  I afegeix que això li han dit les pròpies infermeres.  La resposta de les professionals al·ludides no s’ha fet esperar.

Malament rai quan el màxim responsable d’un departament ha de justificar una situació inadmissible i ha de traslladar la responsabilitat al seu propi personal.  I per veure millor la gravetat de les paraules del conseller, plantegem una altra situació.  Jo dic:  “l’estructura de l’administració està plena d’alts càrrecs que només aspiren a solucionar les seves situacions personals i a garantir-se una jubilació ben sucosa.  I m’ho han dit alts càrrecs”.  Oi que fa mal a tots aquells que creuen en la seva feina?  Doncs encara que alguna infermera -si és el cas- hagi pogut dir el que sigui, per la raó que sigui, atorgar carta de normalitat a una situació inadmissible, la dels malalts amuntegats als passadissos, és tan greu que exigiria alguna que altra assumpció de responsabilitats en forma de dimissió o de cessament.  Si fa no fa, el mateix que caldria amb aquells que es vanten de la seva privilegiada posició dins l’organigrama del Govern, i sense cap pudor anteposen els propis interessos al servei del país.  Que n’hi ha.

Aquestes, i moltes altres, són algunes de les deficiències del nostre sistema.  I això no se soluciona amb cap referèndum.  Cal una neteja a fons de les estructures de poder i de moltes de les persones que les okupen (la “k” no és cap errada tipogràfica) i començar a primar la professionalitat per davant dels equilibris territorials, de gènere, de carnet o d’afinitat personal.

gen. 252017
 

Profeta:  persona que, per una capacitat endevinatòria, preveu coses que s’esdevindran o simplement preveu el futur.  Aquesta és una  de les accepcions de la paraula, i aquest és també un dels atributs que li hem de reconèixer a Mariano Rajoy, qui ahir, a primera hora de la tarda, sense saber si el president Puigdemont havia fet la seva conferència o no, ja afirmava, sense cap pudor, que el president havia rebut el tracte que mereixia.

Gran profecia.  Perquè, efectivament, Puigdemont, Junqueras i Romeva van rebre allò que havien anat a buscar i que mereixen:  una sala plena, respecte i atenció.  Em fa l’efecte que a Rajoy no li faran falta portes giratòries quan plegui de la política i sempre es podrà dedicar a treballar en algun d’aquests programes de mitjanit farcits de tarotistes i altres endevinaires.

Sigui com sigui, ahir, la representació del Govern, amb el president al capdavant, va poder explicar la situació a Catalunya sense intermediaris, sense distorsions, i malgrat els intents de populars i socialistes (que com ja és habitual van tornar a anar de la mà) d’evitar-ho, i malgrat les profecies apocalíptiques.  Ara, caldrà veure de què va servir la conferència d’ahir.  De moment, per confirmar que tothom té allò que mereix, uns atenció i reconeixement, i uns altres el ridícul més absolut.

gen. 242017
 

Ho hem vist en multitud de pel·lícules nordamericanes:  hi ha molta  gent que mor de malalties perfectament tractables per no tenir una assegurança privada que cobreixi les deficiències del seu sistema públic de salut.   Sort tenim, pensem aleshores, que la sanitat espanyola és universal i garanteix l’accés de tothom als seus serveis.  I ens quedem tan amples.

Però resulta que no.  Resulta que la sanitat espanyola, i la catalana evidentment, no és tan gratuïta com sembla i, per tant, deixa de ser tan universal com ens diuen.   Fa uns dies vaig llegir aquest article que posa en evidència la imposiblitat de moltes persones d’accedir a la medicació que necessiten, per manca de recursos.  La pobresa sanitària existeix, igual com existeix la pobresa energètica, i també mata, de manera silenciosa.

Aniria sent hora de revisar conceptes com universalitat i gratuïtat, i fer-ho des d’una perspectiva més real i més social.  I ja de passada, apliquem la lliçó a altres aspectes de la vida, com ara l’educació pública, que també passa per universal i gratuïta i que suposa a les famílies una despesa gens menor cada curs.  És molt fàcil presumir de serveis de franc, però fer pagar per tot el que els envolta i que resulta imprescindible per poder-los aplicar.  I en aquest punt ens trobem.

gen. 232017
 

És una curiosa paradoxa dels temps que vivim.  D’una banda tenim l’obsessió gairebé malaltissa de quantificar-ho tot, de mesurar-ho tot, de tenir números de tot i, d’una altra, som conscients que, sotmesos a tortura, els números diran el que nosaltres volem que diguin.  Per un cantó volem tenir dades objectives de la realitat, però per un altre manipulem les dades fent que no en siguin gaire, d’objectives, però que responguin als nostres interessos.

No fa gaires dies vam saber que l’Ajuntament de Lleida havia presentat unes dades extraordinàries pel que fa a recursos dedicats a serveis socials.  Tan extraordinàries que van fer que algú se les mirés amb atenció suficient com per veure que s’hi havien comptabilitzat les cotitzacions a la Seguretat Social de tots els treballadors municipals.  Res, tot plegat força més de la meitat del total presentat.

També s’ha parlat aquests dies de l’informe d’Oxfam sobre la riquesa a nivell mundial, i que va deixar un titular que afirmava que les vuit persones més riques del planeta tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat.  Déu n’hi do.  De tota manera, recomano llegir aquest article sobre la metodologia utilitzada en aquest informe, no exempta d’errors prou significatius, que acaben donant resultats no prou científics.

En un cas, de manera intencionada i, en l’altre, per manca de rigor, constatem que les dades, suposadament fredes i neutres, no ho són tant.  En el cas de les institucions, lamentablement, ja ens hem acostumat a no creure’ns cap xifra que ens vulguin vendre, perquè sempre són esbiaixades.  Però en el cas d’entitats com Oxfam, s’agrairia més rigor a l’hora de presentar els seus estudis, perquè dubto molt que tinguin cap interès a presentar la situació de la riquesa mundial més crua del que realment ja és, i dubto molt que es vulguin fer trampes al solitari com sí que fan altres.

gen. 222017
 

“Ara és demà”, escrivia fa quatre dècades Miquel Martí i Pol, en una bellíssima expressió d’optimisme i de confiança en el futur.  Amb els temps que corren, però, potser hauríem de reescriure les seves paraules i transformar-les en un “ara és ahir”, per entendre que vivim immersos en la immediatesa i en la volubilitat de totes les coses.  Entre l’una i l’altra, anem fent, amb un ull posat en el passat, a mig camí entre la memòria i la nostàlgia, i un altre ben enfocat a un futur que sovint ens costa de veure amb una mica de claredat.

Admeto que mai no hi arribat a entendre el concepte de la relativitat del temps, tal com el planteja Einstein, però el que sí que tinc clar és que la meva percepció del temps -i la de tothom, penso jo- varia en funció del moment vital que travessem o del que estiguem fent a cada moment.  Com diria un altre grandíssim poeta, Gabriel Ferrater:  “que lent el món.  Que lenta la pena de les hores que se’n van de pressa”.  I és que tot és massa lent i, alhora, tot passa massa ràpid, deixant un regust de pena per allò que ja ha passat, perquè sabem que és irrecuperable.

En el fons, vivim entre l’esperança que ara és demà i que tot és possible, i la pena d’allò que ens abandona massa ràpid.  Som (sóc, si voleu) així d’estranys, o potser l’expressió viva de la relativitat de tot plegat.  Avui és diumenge i tot pot ser una mica diferent, intens o avorrit, segons decidim.  Si sabem triar i ens hi posem, el dia passarà gairebé sense que ni ens adonem, sense cap rastre de pena poètica, ans al contrari, i ens sabrem una mica més a prop de demà, del futur que desitgem i en el qual tenim posades totes les nostres esperances.

css.php