set. 302015
 

Jugada mestra del Govern Espanyol.  Imputar el president Mas i citar-lo a declarar en ple debat sobre la seva futura presidència i amb la coincidència macabra de l’aniversari de l’assassinat de Companys.  La millor manera de guanyar i de demostrar que això dels catalans era el mateix suflé que allò del pla Ibarretxe, i que solucionarà de la mateixa manera:  portant el lehendakari (o el president) davant de la justícia i apartant-lo de la primera línia política. Amb una mica de sort, els farem la meitat de la feina des d’aquí.

Curiosa la miopia política del país.  La CUP, en coherència amb el seu discurs, no vol Mas com a nou president.  Una postura prou defensable, si no fos per l’escenari que ahir mateix es va obrir.  Mireu si ens trobem en un nou escenari que Herrera i Camats no han trigat a afirmar que la imputació ja li va bé a Mas, coincidint amb el raonament, ni més ni menys, de Miguel Ángel Rodríguez, que sempre ha defensat (i aquests dies ho ha reiterat) la idea que al procés li aniria molt bé un màrtir.

La força dels independentistes és la que és, i no en sobra.  Avui, i davant d’aquesta nova iniciativa del govern espanyol (i dels silenci còmplice dels partits d’àmbit estatal), no podem regalar cap peça, en aquesta partida d’escacs que estem jugant, i molt menys la reina.  Ni en nom de la puresa ideològica, ni en nom de res, perquè serà regalar la victòria.

Potser aniria sent hora de recordar que la imputació de Mas, Ortega i Rigau no és per les seves polítiques econòmiques o socials, és per posar unes urnes que tots, remarco “tots” els independentistes els vam exigir que posessin.  I ho van fer, sabent a què s’exposaven.  La nostra resposta serà sacrificar-los i donar raó al PP per mantenir la puresa de la ideologia?

Ja arribarà el moment de passar comptes amb determinades accions de govern (i fem llista de responsables, que no tots són el president, ni de bon tros), però no és així que ho hem de fer. Per dignitat personal i com a país.



set. 292015
 

Em fa una certa pena veure com s’estan forçant els números del 27S perquè diguin allò que volem que diguin, més enllà de les dades oficials i dels posicionaments previs de tots els partits.  L’últim, mirar de comptar els vots dels catalans a fora que no van poder votar per la pèssima gestió, o directament mala fe, -reconeguda sense cap pudor- del Govern d’Espanya.

Malament rai quan el futur s’ha de construir sobre les febles bases de l’especulació.  Si us plau, mirem la realitat objectiva, que vulguem o no dibuixa un escenari una mica nou i interessant i posem-nos al cap que amb aquests bous haurem de llaurar.  Em fa l’efecte que aquestes eleccions ham marcat un temps nou en la política catalana que, amb una mica de sort, haurà de servir per definir com ha de ser en aquest segle, i per deixar de viure, d’un cop per sempre, de les grandeses i misèries del passat.  En concret:

  • Ja sabem quin suport real té Unió.  Massa sobrevalorada dins de la coalició de la qual formava part.  Ells (Convergència també) sabran la raó.  Ara sabem que són una força molt marginal i en perill real de desaparició.
  • El PP, a Catalunya, ho té cru.  Ni la tropa de xoc del govern de Madrid que ha desembarcat a Catalunya aquests dies, ni el seu nou cap de cartell els han servit per altra cosa que no sigui una nova davallada, a mans de Ciutadans.  El PSOE, si fa no fa.  Les ballarugues i tot plegat són quatre diputats menys, per si cal recordar-ho. La majoria silenciosa no existeis.  Que consti.
  • La demagògia es fa forta a Catalunya.  Preparem-nos per als constants atacs a la llengua, a l’ensenyament, a la cultura i a la identitat catalanes.  Faria bé el nou govern de revisar i reforçar absolutament  aquestes àrees -mitjans de comunicació inclosos-, perquè seran camp de batalla els propers anys.
  • La DUI desapareix del panorama immediat -i a mig termini, penso jo-.  La CUP hi renuncia davant les dades de vots.  És el que té fer una aposta a tot o res:  o es guanya, o es perd.  I ens han faltat poc més de dos punts percentuals de vots per guanyar, en aquest cas.  Ens han faltat, i podem fer tanta matemàtica ficció com vulguem i perdre tant de temps com ens vingui de gust, abans de lliurar-nos a la realitat.
  • Què passarà amb la coalició de Junts pel Sí?  Seran capaços de tirar endavant un govern sense caure, un cop més, en la tradicional lluita d’egos i personalismes?  Ara mateix seria molt d’agrair.  Igual com seria molt d’agrair una separació amigable en el moment que calgui -futures eleccions-, perquè només així es podrien constituir dues alternatives nacionals:  una més de dreta i una més d’esquerra, que el país necessita.
  • Serà Mas president?  Imagino que tocarà negociar programes de govern.  I això serà bo, molt bo.  De tota manera, renunciar a la figura i a la projecció internacional de Mas em semblaria un luxe que el futur govern potser no es pot permetre, perquè, en tot cas, la causa de les friccions no sé si és tant ell mateix -potser sí-, o la seva herència política, i la del seu partit.  Caldria destriar molt bé el gra de la palla, en aquesta qüestió i valorar amb exactitud els actius i els passius.

Conclusió:  un nou escenari, ens agradi o no, que haurà de propiciar canvis en les maneres de fer i en els continguts.  Tenim uns mesos per preparar les tropes -el Parlament i el Govern-, abans de saber amb qui ens les haurem de veure.  I això pot ser un important avantatge.  Aprofitem-lo, i deixem-nos de jugar a bruixots de les matemàtiques.



set. 282015
 

Doncs ara res.  Res de gaire nou, vull dir.  No tenim la meitat més un dels vots, que eren l’única possibilitat de poder rebre, en un moment donat, un cop de mà de les democràcies europees.  Amb els resultats d’ahir, tan ajustats com vulgueu, tan bons com vulgueu, el nostre serà sent un conflicte intern que haurem de resoldre nosaltres sols.  Però com?  Amb un Parlament majoritari?  Més ben dit, amb un Parlament que tot el que aprova acaba al Constitucional? Una mica difícil.

No crec que calgui buscar culpables, que sempre és fàcil i gratificant.  Crec que des del costat del sí s’han fet esforços més que notables.  Però la realitat és la que és, el país és el que és, i la seva voluntat és la que és.  No hi donem més tombs, que mirar de negar o maquillar la realitat és el pitjor exercici d’estupidesa que podríem fer, ara mateix.

Constituïm el Parlament i formem Govern.  Sobretot, formem un Govern amb canvis importants en els punts més crítics i més criticats la passada legislatura, i en els punts que es preveuen més crítics en l’actual, amb Ciutadans liderant l’oposició i el seu missatge demagògic i aniquilador de la nostra identitat i de la nostra llengua.  I esperem.  Tornem a esperar, com sempre, a veure què surt a Espanya -sempre Espanya- i quines possibilitats hi ha de diàleg, per mirar d’inventar una versió 2.0, nova i molt més útil i amb totes les peces noves que calguin, del peix i del cove, per mirar de construir, realment, la Catalunya possible del segle XXI, que poc o res hauria de tenir a veure amb la del XX, si sabem ser intel.ligents.

L’èpica s’acaba allà on comencen les matemàtiques. És el que tenen les amargues victòries.



set. 272015
 

Votaré per mi.  Això primer que res.  Perquè és el meu deure, igual que el de tothom, i per deixar clar que el meu vot val tant com el de qualsevol altre, ric o pobre, humil o poderós, i que és un vot lliure, meu, únic i irrepetible.  Però també votaré pels meus fills i el seu futur, encara que ells també ho faran i no els cal.  I votaré pels meus néts, que encara no han nascut i que mereixen un país millor.  I pels néts dels meus néts.

I també votaré, d’alguna manera o altra, pels que no avui no votaran.  Pels que no han arribat i pels aquells a qui una burocràcia tramposa els ha impedit de votar des de la distància.  Votaré en nom seu, en memòria seva, encara que el seu vot no es podrà comptar.  I també votaré pels que s’han deixat molt temps i diners per venir a fer-ho.

Avui presidiré la mesa que tants cops he visitat amb la papereta a la mà.  I m’empassaré la ràbia que em fa no poder compartir aquest dia amb qui voldria. Em posaré la camisa de verd esperança i, amb el millor dels meus somriures, faré la feina que m’ha tocat, perquè tothom que vingui voti amb la màxima comoditat, i amb alegria.  I també ho faré pels meus fills, que també vindran, i pels meus nets que encara no han nascut, i pel nets dels meus nets, i per tots els que no han arribat, i pel que tant s’han esforçat per venir.  Perquè avui, cada mesa ha de ser totes les meses, cada vot ha de ser tots els vots i cada voluntat individual ha de ser la voluntat de tot un poble, sencer i il.lusionat.  I això depèn de tots i cadascun de nosaltres, només.

set. 262015
 

Després de la tempesta sempre arriba la calma.  Després d’un parell setmanes terriblement tenses, arriba la calma abans del gran dia.  Francament, aquest cop sí que s’agraeix, i molt, l’invent estrambòtic de la jornada de reflexió.

Avui és el dia de les grans preguntes abans de la decisió final.  Jo, només me’n faig una, de pregunta:  és possible?  i la resposta sempre és sí.  Aquest cop és possible.  Aquest cop hem deixat enrere les quimeres, les fantasies, els somnis fins i tot, i ens trobem davant de la possibilitat real de fer un nou país, una nova realitat.

Avui miraré l’estelada que fa anys que té un lloc destacat al capdamunt de casa i pensaré si realment li queda poca vida.  Tinc moltes ganes de fer-la desaparèixer i substituir-la per res, perquè ja no calgui.

Avui és el dia de fer un viatge a la memòria -cal no oblidar res, absolutament res- i a l’esperança.  Avui és el dia de pensar que, aquest cop sí, i per única vegada a les nostres vides, d’això n’estic totalment convençut, tenim a les mans el nostre futur i la possibilitat de canviar un destí que ens havien dibuixat immutable.  Avui és el dia d’imaginar els nostres fills, els nostres nets, les generacions que vindran, perquè demà, un arma tan poderosa i tan simple com una papereta, com un vot, pot obrar el gran miracle.

set. 252015
 

Diuen els que en saben que els darrers dies d’una campanya electoral el més important és no cometre errors.  Igual com és recomanable no reservar-hi cap proposta nova, cal no errar.  Ahir, però, l’Ajuntament de Barcelona va viure un espectacle trist i prescindible, especialment aquests dies:  una particular batalleta (no la qualificaria de guerra) de banderes entre un arrogant Alfred Bosch i un histriònic Alberto Fernández Díaz.

Jo em demano:  calia?  Calia fer el numeret de penjar una estelada a la barana del balcó de l’ajuntament?  Calia la resposta histèrica d’un altre regidor?  Calia el paper del tinent d’alcalde Pisarello mirant d’impedir, com aquell que no vol la cosa, l’exhibició de la bandera espanyola?  Francament, crec que no.  Que ens haurien pogut estalviar tot aquest lamentable episodi, vaja.

Enmig de tot, només va aportar una mica de seny l’alcaldessa Colau, diferenciant entre un espai públic, on tot és possible, i un espai institucional, que mereix el respecte que li pertoca a la pròpia institució.  Totalment d’acord.

Si us plau, senyors professionals de la política, podrien estar una mica a l’alçada del moment que vivim i deixar de banda (a poder ser per sempre) actituds i gestos inútils que només serveixen per crear problemes allà on no n’hi ha? O potser és que es volen posar a l’alçada de la delegada del Govern Llanos de Luna?

Per cert, tampoc no calia, i ho repetiré sempre que calgui, l’emissió per TV3 del piromusical de la Mercè.  I menys ahir que, no ens enganyem, l’interès televisiu de molta gent era al Polònia, no al castell de focs del cap i casal.  Però aquest és un altre tema.

set. 242015
 

Tres dies només.  O tres dies, encara.  Tot depèn de com es miri, però només haurem de resistir tres dies més l’allau d’iniciatives i maniobres que volen impedir que expressem allò que volem, i que ho fem de manera clara.  Mirem on som, ara mateix, i imaginem què ens espera aquests tres dies:

  • Enrenou per la doble versió d’una resposta de les autoritats europees sobre la independència de Catalunya.  Per art de màgia la versió espanyola té més text que l’original anglesa.  Evidentment, unes línies fantasma que donen la raó als arguments del PP.
  • Televisió Espanyola convida els seus treballadors a una jura de bandera civil.  Cadascú a la seva:  la jerarquia eclesiàstica demana pregàries i la dels mitjans públics es decanta per l’opció patriotera militar.
  • Les pensions entren en conflicte.  Com sempre.  Una nova manipulació dels pensionistes per espantar-lo.  Per què no els diuen que cobraran del govern de torn d’Espanya, en qualsevol cas, fins que Catalunya no sigui independent, i que llavors serà ella qui pagarà?  O és que no cobren del país que toqui, aquells que hi van anar a treballar i que hi van cotitzar?
  • Detenció de la cúpula d’ETA.  Per un moment, en llegir la notícia, vaig imaginar Aceves cridant que els independentistes són ETA.  Tampoc no vindria de nou.

En resum, molts nervis al cantó unionista.  Molts nervis i molta guerra bruta.  Ara ens cal no fer ni un pas enrere i no caure en el parany letal de les seves mentides, tan enormes com la que va quedar al descobert amb la incompetència de Rajoy i la seva ja famosa entrevista radiofònica.  Són tres dies per poder dir allò que realment volem.  Tres dies de resistència a la mentida per no haver-nos de penedir durant anys d’haver cedit als arguments de la por.  Cedir avui serà cedir per tota la nostra vida, no ho oblidem.

set. 232015
 

Així que avança la campanya electoral anem sentint veus a banda i banda que donen suport a una o altra posició.  A favor de l’independentisme s’han pronunciat músics, artistes, gent del cinema, esportistes, científics, escriptors, petits i mitjans empresaris… a favor de les posicions unionistes, l’exèrcit, la banca, la gran patronal, l’església… Bé tampoc és ben bé així, perquè, de fet, alguns bancs, com ara el BBVA o Bankia ja s’han desmarcat, amb més claredat o menys, del comunicat de l’associació a la qual pertanyen -encara esperem una postura clara de Caixabank i Banc de Sabadell, perquè qui calla atorga- o, pel que fa a l’església, els bisbes catalans han marcat una postura de respecte a la voluntat dels ciutadans ben diferent a la de la Conferència Episcopal.  Una postura de respecte que, per cert, ha estat compartida pel Papa Francesc, malgrat les pressions que està rebent del govern espanyol.

A la vista d’aquest panorama, les eleccions de diumenge ens interroguen sobre quin model de país volem, si hem de fer cas de qui es posiciona públicament en favor de cada opció.  Francament, a mi em costa molt imaginar una Catalunya de misses expiatòries pel pecat (la immoralitat, diuen) de la independència, no tan diferents de la gent agenollada davant dels cinemes que projectaven pel.lícules on apareixien nus, fa quatre dècades (o cinc).  M’estimo més una Catalunya que miri endavant que una encadenada a un passat fosc i de molt ingrata memòria.

Que les eleccions no són plebiscitàries?  Formalment no, però cada dia que passa es dibuixen més clares les dues alternatives.  A dins de cadascuna, matisos.  Importants en alguns casos, però només matisos.

 

set. 222015
 

Quan un govern no té altre argument que la por, i més si aquest argument no se basa en cap argument mínimament  científic, sinó en l’alarmisme gratuït, és que està intentant defensar una causa que sap perduda.

Això és, justament, el que està fent el govern del Partit Popular amb Catalunya pel tema de la independència.  Primer van ser els auguris d’aïllament internacional, després va mobilitzar el poder judicial i l’exèrcit, més endavant els grans agents econòmics i suposo que ja només podem esperar un pronunciament de la jerarquia eclesiàstica, del cap de l’estat o, si fos el cas, una abducció extraterrestre o l’apocalipsi zombi.  No els queda gaire més munició.

De tota manera, aquesta autèntica ràfega d’amenaces cada cop té menys efectivitat, perquè d’una banda no té cap fonament raonable i, d’una altra, sovint prové de gent amb tanta credibilitat com el Banc d’Espanya, tot un exemple de professionalitat en la supervisió econòmica, sobretot els darrers anys.

Els agradi o no, tot plegat no és gran cosa més que el tren de la bruixa, on diferents personatges es van alternant per espantar els viatgers, sense més conseqüències.  De tota manera, i això només dependrà de nosaltres, hem de vigilar de no caure en el parany d’un tren, com el de la bruixa, que ens acabi desembarcant al mateix punt de sortida.  Però aquesta és tota una altra qüestió, en la que sí que jugaran les matemàtiques i la voluntat de tots i cadascun de nosaltres, no les paraules de qui se sent, o se sap, lligat, o deutor, de qui sap què, com aquests que tant parlen aquests dies.

set. 212015
 

Vergonya és el que vaig sentir ahir durant l’estona que vaig estar seguint el suposat debat electoral del TV3.  I dic vergonya perquè allò no era cap debat, només era un guirigall en què determinats candidats, en una perfecta exhibició de la seva habilitat dialogant van torpedinar qualsevol intent de desplegament argumental de la resta.

Va ser molt il.lustratiu veure com molts dels que bramen pel diàleg per resoldre les demandes del poble català tallaven sistemàticament qualsevol intenció que consideraven oposada als seus interessos.  Tota una demostració de com és la negociació amb Espanya.  Ja ho sabíem, de fet.  Ahir només en vam tenir una nova mostra amb càmeres al davant.

Un lamentable espectacle, al capdavall, que ni la moderadora, que en cap moment va poder moderar gran cosa, va poder evitar.  Admeto que no vaig acabar de veure’l.  Vaig pensar que no m’aportava res, absolutament res, aquell orgue de gats que ens havíem de creure que era un debat.

Agrairia, de tot cor, a TV3 -i a la resta de cadenes, en general- que en el futur s’abstinguessin de convocar aquelarres de la intolerància com el d’ahir fins que els representants polítics (i els partits que representen) no aprenguin a estar a l’alçada del respecte que ens deuen.  Els espectadors no mereixem que es denigrin en públic les formes i els comportaments democràtics d’una manera tan miserable.  Ni que es menystinguin la nostra intel.ligència i la la nostra paciència.

De tota manera, diumenge passarem comptes i posarem cadascú al lloc que li pertoca, per més que bramin.

css.php