Set 202015
 

Sempre he pensat que no hi ha pitjor manera de perdre el temps que intentant recuperar el temps perdut, el passat.  I és que el temps, com la vida mateixa, només tenen un sentit de marxa i és sempre endavant, sense aturar-se.

De tota manera, recórrer a la memòria per recuperar sensacions i records és un exercici sempre saludable, igual com ho és retrobar una estona aquells que són part del nostre passat, aquells que han estat part del disseny definitiu del nostre present i aquells, al capdavall, amb qui aspirem a seguir descobrint el futur, des d’un seguit d’individualitats molt properes i inseparables.

Poder compartir una estona amb aquells amb qui tantes havíem compartit fa uns anys, al voltant d’una taula rústica, en un entorn prou conegut i evocador, o recreant-nos junts en el somni fantàstic d’un cistell ple de rovellons, pot fer d’un diumenge qualsevol un d’aquells dies màgics i summament satisfactoris amb què la vida, de tant en tant, ens recorda que tot ha valgut la pena, que som on som, i que té sentit seguir endavant.

Set 192015
 

Que les eleccions del 27 són molt especials ja no ho pot negar ningú.  Perquè déu n’hi do la setmana que anem tancant.  I agafem-nos amb la que vindrà.  Entre totes les coses que han passat, en voldria destacar un parell:  una enorme demostració d’incoherència i una nova amenaça.

La mostra d’incoherència (potser d’incompetència de tot un equip de professionals, fins i tot) la trobem en la visita als Estats Units de Felip VI, màxim garant de la unitat d’Espanya. i de tot el seu seguici, encapçalat per un ministre del ram que ha fet mans i mànigues per arrencar unes paraules molt neutres i prou forçades del president amfitrió sobre aquesta unitat.  Doncs bé, tota aquesta colla, mentre la premsa unionista encara bullia amb la suposada oposició d’Obama al procés català, no va tenir cap inconvenient a retre homenatge, flors incloses, a la tomba del primer president dels Estats Units, el mateix que en va declarar unilateralment la independència de la corona britànica.  “Olé tu“, que diria aquell.

L’amenaça, la de la banca, que ara diu que en cas d’una Catalunya independent s’hauria de plantejar els seus plans d’expansió.  Francament, no es podia esperar res més d’aquesta gent.  Cap sorpresa d’aquells que ja han fet de l’extorsió, l’estafa i l’abús pràctica habitual.  De tota manera, tampoc cal  fer-ne cap cas, perquè dubto molt que tinguin el més mínim interès a perdre ni un cèntim del seu volum de negoci a casa nostra, arribat el moment de la independència.  Entre altres coses perquè saben perfectament que no faltarà qui omplirà el forat que amenacen amb deixar i que, amb tot el que hem viscut aquests darrers anys, ens sobren els motius i les ganes d’engegar-los a pastar i moure els nostres diners allà on no ens amenacin.

Cada dia que passa tinc més clar que aquestes eleccions poden deixar un resultat espectacular i irreversible.  Cada dia que passa tinc més clar que la independència ja només depèn de nosaltres, si no cedim a tota aquesta bateria d’amenaces i insults, perquè el nostre futur, ara sí, és només a les nostres mans i als nostres vots.  I serà, aquest cop sí, el que vulguem per utòpic que ens pogués semblar fa quatre dies.

Set 182015
 

Ja és definitiu.  TV3 i Catalunya Ràdio hauran de compensar els partits que no van assistir a la manifestació de l’11 de setembre tal com ells demanaven (amb la retransmissió dels actes electorals que diguin) i no d’acord amb el criteri periodístic dels dos mitjans.

Un cop més, els poders públics, en aquest cas la Junta Electoral, acaben dictant els continguts que han de tenir els mitjans públics, a instància de determinades formacions polítiques.  Un cop més, la llibertat de premsa no passa de ser una bonica expressió que queda molt bé escrita.

I aquesta notícia coincideix amb un informe del Síndic de Greuges que demostra, amb absoluta claredat, el biaix partidista de les cadenes de televisió privada i l’equilibri de les públiques.  Unes dades que ensorren aquella lletania que els mitjans catalans són els mitjans del règim i tot plegat.

El Col.legi de Periodistes ja ha dit la seva, denunciant aquesta nova involució informativa.  Però ni cas, evidentment.  Ara, un cop més, nosaltres, els ciutadans, tenim la darrera paraula.  Diumenge que ve serà un dia magnífic per anar al cinema, per sortir a passejar, per anar a caçar bolets o per passejar el gos.  I si ens quedem a casa, per no caure en la temptació de connectar aquests canals que es veuran obligats a emetre el que els ordenen i no el que l’exercici de la seva professió els indica.   Aquesta serà la millor resposta a aquesta imposició i a aquells que l’han incitat.  I de diumenge a diumenge, per seguir dient la nostra, que això és un no parar.

Set 172015
 

Hi ha una dita que sosté que si vols eternitzar un problema, el millor és crear una comissió que se n’ocupi.  Potser caldria afinar una mica més aquesta sentència, en el cas de la política exterior i substituir “crear una comissió” per “convocar una cimera”.

És un insult a la humanitat mateixa la incompetència que estan demostrant la Unió Europea en el cas dels refugiats i, molt especialment, per la violència que s’hi està aplicant en el cas d’Hongria.  De tota manera, caldria deixar clar que no és la Unió com a tal qui és incompetent i inhumana, sinó tots i cadascun dels membres de les cimeres (ministres i caps de govern inclosos) que, al capdavall, són els que no prenen cap decisió mínimament digna.

Una altra variant de la dita que comentava al començament, aquesta més hispana, seria que si vols resoldre un problema, el millor és tirar de la força bruta.  Actualment dita majoria absoluta parlamentària.  Això és justament el que està fent el PP amb la seva reforma exprés del Tribunal Constitucional, ara ja sense embuts, dirigida contra Catalunya i, molt especialment, contra el president Mas.  Així ho van admetre ahir mateix en seu parlamentària, modern camp de batalla, on les armes es vesteixen de normes legals.

Dues respostes diferents però igualment indignes a problemes que s’haurien de resoldre des de la política, si la política encara tingués una mínima dignitat.  El primer es vol resoldre eternitzant-lo, ni que sigui a costa del sofriment de milers i milers de persones innocents, i el segons des de la força.

Corren mals temps per a la política.  I per a la dignitat humana.  I encara tenen la indecència de dir que nosaltres i les nostres pacífiques manifestacions som els nazis i els fanàtics que crispem i enfrontem la societat.

Set 112015
 

Agafem-nos fort que ara sí que sí.  Avui, la Diada.  Avui, l’11 de setembre més atípic que viurem, perquè durarà quinze dies, tant com la campanya de les eleccions més transcendents de la nostra vida.

Agafem-nos fort perquè ens esperen quinze dies d’insults gratuïts, d’humiliació, de mentires, d’atacs de tota mena als mítings, als mitjans, als tribunals…  Quinze dies en què els espanyolistes de sempre i els que es pretenen nous voldran seduir-nos a cop de barró perquè seguim sotmesos i dòcils a la seva voluntat.  Quinze dies perquè deixem clar, d’un cop per sempre -i això només ho podrem fer amb una majoria de vots a les urnes- que s’ha acabat el temps de ser els ninots de fira contra els que tot s’hi val, o el sac dels cops, on es fa múscul per guanyar a Espanya.

Un 11 de setembre ho vam començar a perdre tot.  Un altre 11 de setembre, avui, podem començar a recuperar-ho tot.  Només caldrà mantenir-nos fidels als nostres principis, a la nostra identitat i als nostres somnis i resistir, un cop més, l’allau d’improperis que ens cauran a sobre les properes dues setmanes;  perquè en aquesta campanya no s’atacarà el rival polític, se’ns atacarà, se’ns insultarà i se’ns voldrà sotmetre a tots nosaltres pel simple fet de ser catalans, i de voler-ho ser.

Avui, 11 de setembre.  Avui és el dia de retrobar l’èpica i la força de tres segles de resistència per tornar a ser.  Avui comencem a escriure de debò el nostre futur.  Des de la Meridiana, des de la feina, des de casa, o des d’on sigui, però amb la certesa absoluta que el dia 27 votarem per nosaltres, malgrat les brutals agressions que encara haurem de patir quinze dies més.  És el preu de viure agenollat davant de qui ens menysté i ens humilia, o d’atrevir-nos a ser lliures i amos del nostre destí.

Passeu un magnífic 11 de setembre i no afluixeu.  Ni un pas enrere.

Set 102015
 

Molt poques vegades un lema electoral resulta realment atractiu i reflecteix amb claredat la importància d’una determinada crida a les urnes.  De fet, estem acostumats a lemes que no es recorden ni durant les campanyes i que solen ser apel.lacions a la necessitat d’un canvi o a la promesa d’un futur millor.  Tot molt previsible, de fet.

Però vet aquí que ens trobem davant d’unes eleccions totalment atípiques.  El 27 de setembre no només elegirem un nou Parlament sinó que, vulguem o no, ens pronunciarem sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui independent.  El resultat dirà la seva, però de moment, la candidatura Junts pel sí ha presentat un lema de campanya que, al meu parer, recull perfectament tota aquesta transcendència històrica del moment que vivim:  “el vot de la teva vida“.

El dia 27 tindrem una ocasió de votar alguna cosa que no tornarem a poder fer mai més ningú dels que ara tenim la responsabilitat de votar.  Si el resultat és favorable al sí, perquè ja no caldrà.  I si és favorable al no, perquè hauran de passar dècades, moltes dècades, per tornar a construir una il.lusió col.lectiva i una oportunitat com la que ara tenim.

El dia 27, molta gent que ja té una edat votarà, finalment, per allò que ha estat somiant durant tants anys.  Els més joves, per la possibilitat d’un futur nou i diferent.  Sigui com sigui, serà un vot que no marcarà una legislatura, sinó que condicionarà tota la resta de la nostra vida, i la dels nostres fills i nets.  Aquesta és la grandesa de la cita, i aquest el mèrit del lema d’aquesta candidatura.  Felicitats als publicistes o a l’autor de la frase, i que serveixi perquè sapiguem estar a l’alçada de tot el que ens hi juguem.

Set 092015
 

Cada dia que passa se’ns fa més evident que rere una falsa túnica de suposat respecte a les lleis i a l’estat de dret s’amaga l’autèntic uniforme del franquisme.  No fa gaires dies, la vicepresidenta del Govern d’Espanya intentava justificar la reforma del Tribunal Constitucional per convertir-lo en tot un tribunal d’excepció, amb l’argument que qui no fa res dolent i segueix les normes no ha de tenir por de res.

Ja vaig dir que aquest argument servia per justificar-ho tot, pena de mort inclosa.  I ha tardat ben poc un altre membre del mateix govern a confirmar-ho.  Concretament, el ministre de Defensa, que ahir va dir que si tothom feia el que havia de fer, l’exèrcit no intervindria a Catalunya, justificant així una involució militar davant d’un determinat resultat electoral.

El ministre Morenés, autèntic ministre de la guerra, segons les seves declaracions, ens ha volgut recordar qui mana, en aquest país.  De tota manera, l’únic que ha aconseguit és deixar clar el seu particular concepte de democràcia i, de passada, el del govern del qual forma part (no ha estat cessat, ni s’espera que ho estigui), encara que la vicepresidenta hagi hagut de sortir immediatament a mirar d’apaivagar els ànims, sense adonar-se que estava contradient el seu argument de fa uns dies.  Coherència que no hi falti.

Ara ja ho sabem, fem bondat, que si el jutge de torn, que ben bé pot ser un ministre, pensa que no fem les coses com cal, es posarà la caputxa de botxí i esdevindrà executor de les sentències que ell mateix dicta, jutja i executa.  Tota una lliçó de democràcia, un cop més, i un nou insult a tots els militars que porten dècades intentant, sense massa èxit pel que es veu, que l’exèrcit espanyol sigui plenament democràtic i no una rèmora de la dictadura.  Exactament igual que determinats governants, dit sigui de passada.

Set 082015
 

Ahir es va presentar la temporada escènica del país, amb una gala que vam poder veure a través de TV3, sota el nom “Catalunya aixeca el teló”.  Bé, de fet, va ser la presentació de la cartellera principalment teatral, barcelonina dels propers mesos.  Cert que algunes de les obres, més tard que d’hora acabaran caient per algun teatre d’altres territoris Vallès enllà, en un degoteig més aviat anecdòtic.

Diuen els que en saben que aquesta és una manera de demostrar la potència de la indústria cultural del país.  Malament rai quan hem fet de la cultura només una indústria, un negoci.  Jo, càndid de mi, que sempre havia pensat que la cultura era una manera de compartir i conjurar emocions, alegries i misèries, amb les d’altres, molt més lúcids que el comú dels mortals, que han tingut l’encert de presentar-nos-les en un format atractiu que, al capdavall, ens fa més savis, més persones, més feliços i més humans. I ara resulta que només és un negoci, com qui cria porcs i elabora uns embotits que ens hem de menjar perquè el negoci no faci figa.

Fixem-nos que la gala d’ahir, contingut i qualitat a banda, va ser una nova demostració de la ciutat-estat en què s’està convertint Barcelona (i més si un dia som independents).  Una mena de ciutat de meravelles que irradia la seva potència, que ha de servir i ser admirada pel conjunt del país, vulguem o no.  Perquè, no ho oblidem, més enllà de la metròpoli hi ha vida, hi ha gent i coses folklòriques i desconegudes que s’organitzen i fan a la seva manera.  Són aquelles realitats que es visiten els caps de setmana o per vacances, i pocs cosa més.   Que exagero?  D’aquí a uns dies tindrem una nova demostració amb el piromusical de la Mercè que ens haurem d’empassar per TV3, perquè és el gran espectacle de llum i so de la capital-estat i, com a tal, referent per a tothom.  Només faltaria.

No anem bé quan un país fa de la cultura només un negoci i de la seva capital protagonista únic.  Però aquesta és la realitat que tenim, ahir servida des del Liceu, antic temple cultural de la burgesia barcelonina, i avui escenari de luxe per a autocomplaença dels moderns intel.lectuals escènics, televisius i polítics.  Els nous senyors de la cultura.

Set 072015
 

Aquesta setmana que ha quedat enrere ens ha deixat dues imatges que caldria retenir a la memòria, sobretot per no oblidar mai tot el que representen.

La primera, la d’un nen de tres anys mort a una platja.  Un nen com qualsevol dels nostres, vestit com vestirien els nostres i en una postura tan plàcida que ens recorda tant alguna que hem vist en els nostres fills que, amb la seva serenor remarcava el drama.  De fet, una de les moltes adaptacions que corren per Internet situa  el nen sobre el llit d’una habitació infantil i res no es fa estrany.  Res, menys un petit detall:  el descans etern d’aquest innocent.

La segona, la foto de família dels ministres d’afers exteriors de la Unió Europea, incapaços d’arribar a cap acord, mentre es veuen novament superats per la societat civil que s’apressa a ajudar els refugiats que arriben a l’Europa occidental, al marge dels governs.  En aquesta foto ofenen els somriures.  Són molts els ministres només pendents que les càmeres capturin el seu millor posat, somrient.  De què riuen?  De la seva insolvència política?  Del dinar de luxe que endraparan amb càrrec a tots nosaltres? És tan sols un somriure idiota?

La primera de les imatges colpeix (o hauria de colpir) consciències.  Però la segona indigna, tant perquè demostra aquesta manca de consciència com perquè ens insulta a tots amb el somriure de la indiferència i de l’egolatria.  Així és aquesta Unió Europea, un cementiri d’innocents i un paradís d’incompetents.  Novament, una imatge (o dues) diuen més que mil paraules.

Set 062015
 

Com aquell que no vol la cosa, ha arribat el setembre, un mes estrany, de retorn a la rutina, sempre amb poca o molta mandra, i també un mes de contrastos.  I es que ja ho diu la dita; el setembre, o asseca la font o s’endú el pont.  O caixa, o faixa.

Els dies s’escurcen, comença a refrescar, les pluges es tornen més traïdores i menys previsibles, els nens tornen a escola i, vulguem o no, tanquem la capsa màgica de l’estiu i ens tornem a centrar en tot allò que diuen que és important i seriós.

Suposo que ha de ser així, perquè viure sempre en l’excepcionalitat de l’agost no deu ser possible, però això no treu que costi el retorn a la normalitat, i més si pensem el que tenim al davant:  tardor, hivern, fred… Però el cicle de les estacions és tossut i el calendari no dóna treva.

Som al setembre.  Un setembre que enguany pinta mogut i especialment excepcional.  Agafem-nos fort, que la cosa promet.  I en qualsevol cas, busquem entre els seus dies aquells que per algun motiu ens donen referents segurs, aquells que fan que la nostra vida tingui sentit, malgrat totes les incerteses i tots els entrebancs, i recordem sensacions i il.lusions d’antany, sempre renovades i sempre valuoses.

css.php