oct. 312012
 

Com més avança la ciència i més bé coneixem com funciona el nostre cos, més sobten algunes declaracions, com ara les de Mariló Montero, a propòsit de l’ànima i de la seva possible transferència a través dels òrgans, en cas de donació.

Fa uns anys, Eduard Punset va escriure un llibre amb el suggerent títol “l’ànima és al  cervell”, però es veu que la seva anàlisi científica serveix de ben poc, i encara hi ha qui defensa que l’ànima és al fetge, o als ronyons.  I el més greu és que hagi de sortir la comunitat científica a donar la seva opinió contrària a la de la presentadora.

Realment, molt trist tot plegat.  Tant trist com la presència, encara, de creacionistes, per exemple, o de múltiples línies de pensament absolutament oposades a l’evidència científica, molt sovint a partir de postulats religiosos o de creences ocultistes.

Potser sí que és urgent una reforma del sistema educatiu, però no pas per espanyolitzar els estudiants, sinó per aportar una mica de rigor al pensament de la societat en general.  Potser d’aquesta manera no caldria perdre tant de temps en disputes inútils.

Mentrestant, i per si de cas, que ningú tingui ni el més mínim dubte a l’hora de donar els seus òrgans, perquè en depèn la supervivència d’alguna persona igual com qualsevol de nosaltres, i amb el mateix dret a la vida, més enllà de la incultura i del fanatisme.



oct. 302012
 

No deixa de ser trist veure com un partit que va contribuir, de manera prou important, a construir la Catalunya actual, ara és una força sense força, valgui el joc de paraules, sense nord i a la deriva, incapaç de superar els atacs que venen dels seus parents espanyols que, a força de populisme i d’estratègies no sempre prou clares,  s’han fet amos del timó.

Després d’uns anys en què aquesta formació va ostentar una quota de poder enorme a totes les institucions catalanes, assistim ara a una autèntica debacle electoral, que es pot veure fortament agreujada el dia 25, i molt més encara si a cada intent d’articular una proposta programàtica, rep una desqualificació immediata des de Madrid.

És difícil fer determinades valoracions sense saber tot el que està passant, però no sé jo si determinades persones del PSC, justament aquelles més properes a la realitat actual i al futur immediat del país, no s’haurien de plantejar seriosament abandonar aquest vaixell que s’enfona i que, de fet, no els vol com a tripulació, malgrat que això suposi renunciar a un projecte al qual han dedicat bona part de les seves energies durant anys.  I és que tot anuncia que la tardor ha arribat també al PSC, o al que en quedi, i s’hi anuncia un hiver llarg i dur, amb uns estranys companys de viatge.

Les properes eleccions, entre altres coses, poden ajudar a dibuixar un mapa polític en evolució i, en qualsevol cas, molt diferent al de fa no gaire temps.  I és que el tancament mental dels partits espanyols arrasa amb tot, inclús amb els seus.  Qualsevol cosa en nom de la indissoluble unitat de la pàtria, un principi que no sap de dretes ni d’esquerres.



oct. 292012
 

L’ofensiva anticatalanista del PP segueix fil per randa allò que diuen que diu la seva constitució i, amarats del secular esperit castrense hispà, la llancen per terra, mar i aire.

Ja hem vist els avions que intenten emprenyar, els vaixellots aquells que busquen les pessigolles als pescadors i la infanteria de tota mena personatges mediàtics o polítics que apropen la suposada apocalipsi independentista al públic en general.

El millor de tot plegat?  Que ja ha passat el temps en què podien arribar a fer por.  Ara mateix, dubto que ningú amb una mica de senderi es pugui prendre seriosament les seves tàctiques i les seves declaracions.  Bé, ningú de casa nostra, perquè a l’Espanya imperial, ben segur que sí.

O molt m’equivoco, o el lio de Rajoy ha passat a ser un enorme merder del qual no saben com sortir-se’n, i menys quan els mitjans convencionals:  la mentida, els mitjans afins i l’exèrcit, ja no els poden aportar res de positiu.  I la millor mostra d’aquesta inutilitat la tenim en una curiosa indisposició d’un dels seus ideòlegs principals, José Maria Aznar.

Que s’ho vagin fent mirar, tots plegats.  I que es posi bonet l’expresident.



oct. 282012
 

“Emapatia” és una d’aquelles paraules que han passat d’un ús científic, i per tant limitat, a un altre de més general, recollint, si fa no fa el seu sentit original, però adaptant-se al nou àmbit d’utilització.  En aquest ús més general que té actualment, la podem definir com la capacitat d’entendre els sentiments, els raonaments i les motivacions dels altres.  O si voleu, allò de posar-se en el lloc d’un altre.

Fa uns dies vaig llegir la notícia d’uns nois que es van rapar el cap per acompanyar un dels seus amics a quimioteràpia.  Evidentment, el noi malalt és només un, el tractament el rebrà només un i el patiment serà només seu, però el gest dels seus amics segur que no és en va, ni per a ell, ni per als nous rapats.

No és fàcil fer costat els que pateixen, més enllà de les paraules, però és imprescindible.

Cada dia llegim notícies i més notícies que ens volen apropar realitats molt dures.  És urgent que qui ara mateix ho està passant realment malament no se senti sol.  Això no solucionarà els seus problemes, però la solitud pot ser letal.  Com ho hem de fer?  No ho sé, però cal trobar la manera.  Cadascú la seva, dins de les seves possibilitats i del seu entorn.

oct. 272012
 

Diu Alícia Sánchez-Camacho que el el PP estima molt Catalunya i nosaltres hem d’estar contents perquè aquesta és la rèplica a les paraules d’Aznar de fa uns dies, que no destil.laven precisament cap mena d’afecte.  I com que la veritat acostuma a anar més lligada als fets que no a les declaracions, cosa que també passa amb els matrimonis, apareixen la tercera en discòrdia, Soraya Sáenz de Santamaria i, com a portaveu del govern de Madrid que és, anuncia una auditoria sense precedents de les competències de les diferents administracions, per evitar duplicitats.

Ara ja sabem qui va dir la veritat, i no va ser Alícia, la de l’amor declarat, precisament.  No perdem mai de vista que quan el PP parla de duplicitat vol dir eliminar competències autonòmiques, perquè la maquinària recentralitzadora i espanyolitzadora s’ha posat en marxa amb tots els mitjans al seu abast i no hi haurà qui l’aturi.  Siguem clars:  segons la manera de pensar popular, tot està duplicat, des de les competències fins a les institucions, començant pel síndic de greuges (que té un homòleg espanyol), seguint pels parlaments, els governs, es sistemes educacitus, els mercats, les lleis o els presidents.  Si ja en tenim un de “nacional” (el de Madrid) per a què en volem més.

Aquesta és l’estimació del PP cap a les autonomies i, molt especialment, cap a Catalunya, que els està sortint rana.  Francament, després d’escoltar les paraules de Sánchez-Camacho no vaig poder evitar  que em vinguessin al cap les imatges de la mantis religiosa (aquell insecte que devora el mascle després d’aparellar-s’hi), de la faula de la granota i l’escorpí o, directament, dels criminals que al crit de “tu ets meva” assassinen les seves parelles.  I és que davant de segons quins amors, més val que no ens estimin tant.

Per si de cas, anem fent papers i no ens encantem amb el divorci, no fos cas que no arribéssim a temps.  I és que el nivell d’humiliació continuada que estem patint ja és del tot intolerable.

oct. 262012
 

De vegades, la política mata.  Això ho estem patint dia a dia.  No, no és que un ministre agafi una pistola i dispari des de la finestra del seu despatx, però sí que és cert que les mesures que un determinat ministeri pren  poden matar.  En poc temps hem pogut trobar, esmunyint-se entre esports i societat, algunes notícies sobre morts a causa de desnonaments, com ara aquesta, o aquesta.

Govern i oposició han manifestat reiteradament, en seu parlamentària i allà on ha calgut, la seva negativa a tirar endavant una reforma legal que garanteixi el dret a la dació en pagament en el cas de les hipoteques, ni han volgut arbitrar cap solució general de lloguer social, per exemple.  I ara en veiem els resultats:  un allau de persones foragitades de les seves cases i cada cop més que prefereixen morir a viure de segons quina manera.

Aquests suïcidis són, en realitat, autèntiques execucions signades per les entitats bancàries, rubricades pels governs i executades pels jutjats.  Però curiosament,  igual com passa amb qui dicta condemnes de mort, ningú no se’n sent responsable, perquè tot es fa en nom de la llei.  Això no són lleis, són sentències.

Quantes morts caldran perquè algun governant, tant me fa si s’autoproclama de dretes o d’esquerres, posi fi a aquesta macabra realitat?    Fins quan haurem de patir que els interessos de la banca esclafin els de les persones?  Algun dia es faran públiques les dades de defuncions directament vinculades a la mala praxi política (no a la crisi, no ens equivoquem)?

oct. 252012
 

Vivim en un país que és i no és.  D’alguna manera sembla com si la boira que ahir va començar a treure el nas per Ponent, aquesta boira que difumina la visió i ens ofereix paisatges a mig camí de la irrelitat, fos tot un metàfora de la Catalunya actual.

Tenim una mena de país que no ho és del tot, per allò que diu la Constitució.  Tenim una mena de Parlament que fa lleis, però no tant, no fos cas que molestin.  Tenim una mena de Govern que de vegades no sabem si realment pot governar o només gestionar.  Tenim una mena de bandera que sembla que fa nosa.  Tenim una mena d’himne que encara fa més nosa.  Tenim una mena de territori que tampoc no és ben bé nostre, perquè forma part, diuen, d’uns altres de més grossos.  Tenim una mena de constitució que en diem Estatut i que de ben poca cosa sembla que serveixi.  Tenim una mena d’escola catalana on el català no és tan present com caldria.  Tenim una mena de televisió, sempre a la picota.  Tenim una mena de policia, amb unes funcions concretes, però no pas totes.  I podríem seguir amb tota mena d’exemples de coses que tenim a mitges.

I ara surt el portaveu del Govern, Francesc Homs, i ens anuncia que necessitem una mena d’estat propi.  No senyor, no.  De “menes de” ja en tenim un tip.  O el que necessitem és un estat propi (sense “menes” de cap mena) o no cal moure ni un dit i ja ens podem anar posant bé per esperar, de la manera més elegant possible, l’aniquilació com a país.

Malament rai quan una persona intel.ligent com el portaveu del Govern parla de “menes”, perquè si fem cas dels precedents, acabarem fent cap a una mena de res.  I això fora un engany de proporcions colossals, sense cap mena de dubte.

oct. 242012
 

Fa un parell de dies podíem llegir una notícia que no per poc previsible, coneguda i assumida és menys greu:  la crisi fa que mengem pitjor, i aquest deteriorament dels hàbits alimentaris generarà problemes de salut a mig i llarg termini.

Independent del que duri la crisi i del que tardi a reduir-se el volum d’aturats, tot el que ara estem vivint ens passarà factura durant dècades, perquè les xifres de pobresa i malnutrició, especialment infantil, i ara també la constatació que s’estan reconduint les pautes alimentàries generals cap a alternatives econòmiques, ni que siguin menys adequades, no hi ha dubte que tindran efectes molt greus en l’estat de salut de la nostra societat en el seu conjunt.

Davant d’aquest panorama, voldria demanar a la cort de tertulians dels diferents mitjans de comunicació, aquest reduit grup d’escollits per pontificar des de les antenes i les pantalles, que tinguin la decència de moderar determinats comentaris quan parlen de restaurants, vins i, en general, de qüestions culinàries, perquè ja resultava ofensiva fa anys, i encara molt més ara mateix, la impúdica exaltació de la cuina i del menjar de màxima qualitat (quan no directament de la tòfona blanca) amb què sembla que els encanti obsequiar-nos sense parar-se a pensar, ni per un moment, que la major part de mortals mai no podran ni acostar-se a cap de totes les exquisideses que ells consideren poc menys que imprescindibles.

Ja està dit.  Ara només cal esperar una mica de moderació verbal en temps com els que pateix tanta gent, perquè una mica menys d’esnobisme seria molt recomanable.  O si més no, s’agrairia que no ens prenguessinper idiotes incapaços de valorar la diferència entre els productes més exclusius i de màxima qualitat i els de consum més generalitzat, i menys ara que ens toca anar rebuscant ofertes, en el millor dels casos.

oct. 232012
 

Una de les coses positives de no veure en directe un determinat programa de televisió, sobretot si aconsegueix una quota de pantalla de gairebé el 24%,  és que l’endemà pots sentir els comentaris i opinions de gent de tota condició i ideologia i arribes a treure alguna conclusió, ni que només sigui a nivell personal, del personatge protagonista del programa en qüestió.

Això és el que m’ha passat amb el programa “Salvados” en què hi va participar el president Mas.  No el vaig veure, però ja no sé ni si cal, perquè he sentit tota mena d’opinions al respecte.  En síntesi, gairebé totes coincideixen en la credibilitat que transmet el president.  De fet, més enllà de la claredat o no de les seves propostes, hi ha consens en el sentit que allò que diu és creïble, i aquest és un valor fonamental que no tots els polítics, ni de bon tros, poden oferir.

Tot sovint, i jo el primer, reclamem capacitat de lideratge als nostres responsables polítics.  Potser ara tenim un president que en té, just quan cal portar el país cap al seu autogovern.  De tota manera, cal remarcar que el mateix consens, o molt semblant, al que hi respecte a la credibilitat, el trobem en demanar-se si tot plegat no serà més que una quimera, borbònica o no, o una estratègia per acabar allà on erem i poc més.

I és que la història és un llast molt important.  I amb CiU tenim molta història de peixos i de coves, de putes i de ramonetes i “tot i ques”, però també tenim, per primer cop en molts anys, un projecte col.lectiu que sembla possible i una persona que s’hi ha posat al davant.

Realment, som a les portes d’unes eleccions i d’un futur apassionants.  Ja veurem qui dóna la talla i qui no.

 

oct. 222012
 

Enmig de les bestieses que llegim als mitjans, dia sí i dia també, sempre a propòsit de la realitat i del futur de Catalunya, em plantejo una pregunta:  què és millor, respondre o ignorar?

La primera intenció, sobretot quan les mentides que es publiquen afecten directament o indirecta la nostra feina de cada dia (i som molts, moltíssims, els que ens trobem en aquesta situació, des de diferents àmbits socials i professionals) és contestar de manera contundent.  Si esperem cinc minuts, però, la raó ens diu que no cal discutir amb qui no està disposat a escoltar res més que les seves insídies.

De tant en tant, algun dels nostres representants polítics, en general poc  disposats a entrar en batalles dialèctiques, respon amb un posicionament similar al dels seus atacants, i es posa de manifest el seu enorme error.  El darrer exemple el tenim en la postura del conseller Puig a les veus que demanen la intervenció de l’exèrcit o de la Guàrdia Civil contra Catalunya, tot afirmant que els Mosos d’Esquadra estarien al costat de la Generalitat.  Error.  Molt greu error, posar-se al mateix nivell que la caverna espanyolista, com hem pogut veure.

En resum, que davant la mentida anticatalana, o bé reaccionem amb la indiferència que mereixen la ignorància i el fanatisme, o bé contestem des de la intel.ligència i la raó, posant en evidència els enganys, com en aquest exemple ben recent, però mai amb els seus propis arguments, però en sentit contrari.

La dificultat rau en saber quan cal adoptar una postura o l’altra, sobretot perquè pel mig hi ha l’ús de la intel.ligència, un do valuossíssim que cal administrar amb bon criteri.

css.php