maig 312013
 

No és que el Partit Popular em mereixi la més mínima consideració, ni la seva capacitat per dirigir un país la més mínima confiança.  Tampoc no és que m’hi senti ni remòtament proper als seus plantejaments idològics, però reconec que, tal com van les coses, poden seguir al govern durant anys i anys, encara que no sigui per mèrits propis.

Resulta fantàstic llegir que el líder del principal partit de l’oposició a Espanya (del PSOE), el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba és capaç d’afirmar, sense cap rubor, que si no torna a despegar la construcció, no sortirem de la crisi.  Serà bonic esperar més detalls, ara que tenim un superàvit d’equipaments, aeroports i vies d’alta velocitat totalment inútils.

Davant d’aquesta declaració d’incompetència no he pogut més que recordar totes aquelles veus que afirmaven que tota crisi és, en el fons, una oportunitat de canviar les coses.  Deu ser veritat, però no pas a Espanya, on el partit que governa s’ha entestat a fer-nos retrocedir unes tres dècades més que menys, de cop, i el partit que aspira a governar només pot oferir, com a sortida a la crisi, més totxo.  Poc sòlid com a argument per aspirar al govern.

Que lluny queda allò de la nova economia, allò de refundar el capitalisme, l’entusiasme per les energies renovables, la investigació i el desenvolupament i el nou model productiu, la indústria verda, la universitat per a tothom…  Paraules només.

Ara, ja tenim clares les alternatives a Espanya:  o una societat clarament dividida entre rics molt rics i pobres cada cop més pobres o una nova bombolla especulativa que ens condemni a una recessió periòdica i inevitable.

De debò que voleu viure en aquest país?  Doncs això.  Anem passant.



maig 302013
 

Revolucionadets anem tots, des de fa uns pocs dies, pel tema dels preus, les subvencions i, sobretot, l’extensa i escandalosa carta de licors de la cafeteria del Congrés dels Diputats.

No crec que calgui recordar els preus ofensius de les consumicions en aquest digne establiment, ni el milió d’euros passat que cada any ens toca pagar per reduir la factura de les copetes de ses senyories.  De fet, els diaris i la xarxa en van plens.

El que sí que voldria és demanar-me en veu alta si és normal la venda de begudes alcohòliques d’alta graduació, i a preu popular, en un suposat lloc de treball on, entre altres coses, es decideix qui es queda sense casa, sense pensió, sense feina o sense possibilitats d’estudiar.

Ara que, ben mirat, sabent com van les copes en aquella santa institució no resulten tan sorprenents ni determinades intervencions, ni determinades actituds, ni determinades normes que s’hi aproven.

Serà que som uns llepafils i que no sabem res dels usos i costums espanyols.  Ja ens ho explica prou el president del Congrés, ni més ni menys, tot recordant-nos que aquesta manera de fer  “se ha utilizado siempre y ha funcionado bien“.  Home, no sé jo.

Per cert, al Senat també ofereixen el mateix, o ja tiren més de tisanes, sopetes i bon vi?

 



maig 292013
 

La Casa Reial està de pega.  No repassaré els seus problemes, escàndols i disputes diverses, perquè totes són prou conegudes i, francament, no sé ni si val la pena.

De tota manera, el que sí que penso que mereix un comentari és  la doble notícia relacionada amb el iot del Rei, el Fortuna.  No fa gaires dies vam llegir que sa majestat renunciava a utilitzar-lo, no per falta de ganes, sinó perquè Patrimoni li va comunicar que no disposava dels gairebé dos milions d’euros que en costa el manteniment anual.  Pel que es veu, el monarca tampoc no els té, aquests diners, o no pensa pas gastar-los.

Sigui com sigui, el iot al racó.  Després apareixen les informacions aquestes de l’exemplaritat, l’estalvi i els temps de crisi, i tot el que vulgueu, per mirar de salvar els mobles.  La realitat és que uns no tenen els diners i l’altre no se’ls vol gastar.

Però vet aquí que ara arriben els pobres empresaris que en el seu dia es van gratar la butxaca per al reial obsequi i demanen que els el tornin, si no el pensen fer servir, argumentant que era un regal per a un determinat ús i que si l’ús no es fa, el regal tampoc no té sentit.

Esperpèntic i ridícul tot plegat, si no fos que estem parlant del cap de l’Estat.  Bé, d’un estat on aquests regals són normals, on ha de ser l’administració qui posi fre a determinades despeses i on les relacions personals-econòmiques-oficials són tant i tant difícils de separar, pel que sembla.

I en el fons, el més revelador de tot plegat, potser és el propi nom del vaixell:  fortuna.  Una fortuna, però, que en aquesta llarga història de despropòsits més aviat avergonyeix que no prestigia.



maig 282013
 

Aquesta mena d’apòstol de l’apocalipsi, sobretot si es tracta de qualsevol qüestió vinculada a Catalunya i el seu dret a decidir, ha tornat a llençar les seves prediccions, en forma de suposats aldarulls davant una hipotètica intervenció de l’autonomia.  Com a ciència ficció, encara, però més que això, no sé jo.

De moment, els morts (no ja els aldarulls), són els de la violència masclista, disparada els darrers mesos (ja en portem 22 dones mortes, aquest any), o les víctimes dels desnonaments;  la darrera, si no vaig errat, de la setmana passada.

En aquest clima de violència real (no la que pronostica Vidal-Quadras), s’inscriu un nou capítol, el de l’home que agredeix aquell que li va vendre accions preferents.

I és que cada cop és més clar que la violència autèntica, la que mata de veritat, o bé ens arriba d’aquests bancs que tant vetlla per protegir el govern popular, o bé d’aquesta mena de mascles alfa que el mateix govern critica  -per fer alguna cosa, bàsicament-, tot titllant-los de “fills de puta”, en tot un exercici de respecte cap a les dones (coses de González Pons).

Apa, a seguir fent política ficció, Don Alejo, que la realitat va per una altra banda.  Li agradi o no.

maig 272013
 

“No s’ha de barrejar esport i política”.  Aquesta és la lletania que hem sentit milers de cops, de part de la dreta espanyola, per negar el dret a les seleccions catalanes.  Potser sí que som molt dolents i barregem les coses.  Qui sap.

Però vet aquí que ara es despengen intentant impedir que Gibraltar pugui tenir selecció reconeguda per la UEFA, sota l’amenaça, fins i tot, de retirar el Barça i el Real Madrid de les competicions europees, en una postura tan ridícula com difícil de complir.

Un cop més queda demostrat que una cosa és exigir als altres, i una de molt diferent, actuar en conseqüència.  Potser aquestes postures deuen ser les tan argumentades raons d’estat.  I les seves incoherències, també.

Sort que la intel.ligència acaba triomfant i deixant aïllades les ments més totalitàries i intransigents.

Per cert, Gibraltar és una nova selecció sota el paraigua de la Gran Bretanya.  Ho recordo per si algú hi vol reflexionar.

maig 262013
 

Hi ha dies que ens deixen grans efemèrides, d’aquelles que es recorden cada any de manera solemne, i hi ha dies que passen sense pena ni glòria.  O si més no això sembla.

Avui, per exemple, fa anys que es va obrir al públic el primer ascensor de la Torre Eiffel (1889) o que es a Londres es va posar a la venda “Dràcula”, de Bram Stoker (1897).  Aquests poden ser dos exemples de coses que passen prou inadvertides, però que si ens ho mirem bé, tenen prou transcendència, l’una perquè canvia radicalment una determinada manera de contemplar les coses i l’altra perquè revoluciona l’imaginari fantàstic col.lectiu.

També hi ha dates, d’aquestes que passen aparentment com si tal cosa, que serveixen per recordar que hi ha persones que decideixen, un bon dia, començar una vida en comú.  I passen els anys i allà segueixen, amb les seves penes i glòries i contribuint a canviar el món, a escala domèstica si voleu, però ajudant a fer-lo un lloc una mica més bonic i més agradable.  I això ja és prou motiu de celebració.

I és que vulguem o no, cada dia té les seves coses, i cal aprofitar-lo, no fos cas que se’ns passi.

maig 252013
 

Costa molt d’entendre, i més encara d’acceptar, que gent de Lleida, que ha viscut sempre a tocar de la Franja, que potser fins i tot hi té parents o amics -cosa prou habitual- pugui pronunciar-se en contra de la petició de retirada de la llei que institueix aquesta barbaritat que és el lapao.

És extremadament trist constatar com la por, la ignorància, la mala fe o la disciplina del partit i l’obediència deguda pels favors rebuts pugui portar a aquests extrems, a determinades persones.

Dubto molt que ningú, absolutament ningú (si encara conserva un mínim de senderi evidentment) d’aquests que viuen a una trentena justeta de quilòmetres dels hipotètics parlants de lapao, pugui afirmar, sense ruboritzar-se ni aclucar els ulls de vergonya, que allò que es parla allà, per més que es creui una ratlla imaginària que ens separa de l’Aragó, no és català.

Vergonya.  Molta vergonya per aquesta exhibició impúdica d’irracionalitat.  I més encara perquè es fa en el si d’una institució pública.  Aquesta setmana, la Diputació de Lleida.  Ja veurem què més haurem de veure.

Això sí que és actuar conscientment en contra de la realitat, en un acte d’obediència cega.  Impropi d’algú que ha fet de la política ofici.

maig 232013
 

Reclamar una mica de senderi i coherència de les files de la dreta més dreta, ara que estan tan esverades, és gairebé demanar un impossible.

Mentre el diputat Cañas torna a parlar de colpistes per referir-se a aquells que defensen el dret a fer una llei de consultes al Parlament i mentre la diputada Camacho nega que el tal Parlament estigui legitimat per aprovar aquesta llei, els mitjans de comunicació afins els fan una magnífica cobertura, sempre amb un total respecte als principis democràtics.  A saber:

-Un tertulià de la COPE (cadena de la Conferència Episcopal Espanyola) ja parla de tornar a afusellar Companys.

– La cadena de telvisió de l’església augura sang en el dret a decidir, mentre crida a suspendre l’autonomia.

Acusar els altres de colpisme i fer-se fort amb aquestes declaracions com a barricada no sembla massa coherent.  Tan coherent, si més no, com fer bandera del dret a la vida i cridar a l’execució.

I és que potser la coherència només la saben aplicar per seguir-se negant a condemnar els crims del franquisme, per parlar de reconciliació en relació a la División Azul o per negar la persecució del català durant la dictadura.

Hi ha dies que més valdria no obrir els diaris ni engengar la tele ni la ràdio.  Quanta paciència…

 

maig 222013
 

Tradicionalment, hem estat els nacionalistes, els sobiranistes, els independentistes, els separatistes -digueu-ne com vulgueu-, el que hem fet servir la violència per imposar les nostres idees a sang i foc.  Bé, això és el que sempre s’ha defensat des de la dreta per ciminalitzar-nos.  Nosaltres som els violents, els radicals, els dels conflictes al carrer i els que atemptem contra la pau social…

Però vet aquí que ha hagut de ser el mistre Wert, aquest personatge de fosc present i, sense cap dubte, d’ingrata i ignominiosa memòria, qui ha hagut de posar les coses a lloc tot dient que aquells que ens oposem a la seva reforma educativa (bàsicament els que he anat esmentant en el paràgraf anterior) som ocellets apuntant a les escopetes.

Per un cop li he de donar la raó.  Ells són els que tenen les armes i no dubten a utilitzar-les.  Ells són els que ostenten el monopoli de la força i l’exerceixen per imposar (ordeno i mando) les seves idees.  Nosaltres, mentrestant, només som ocellets que ens volem sentir lliures perquè ens agrada volar, encara que no ens acabem de decidir a fugir de les armes que sempre ens apunten.

I això ho ha dit el ministre tot just després de criticar el llenguatge bel.licista que es fa servir contra la seva llei.  Qui és el bel.licista?  Nosaltres ja ho savíem, però ara ell ens ho confirma, en tot un exercici d’incoherència ben propi de qui defensa una aberració educativa com la que ens vol imposar, ja sigui a cop d’escopeta, o de majoria absoluta, perquè com va dir algú que ara mateix no recordo, “les lleis són normes, però també són armes”.

maig 212013
 

La primera resposta de les diferents institucions i estaments educatius davant l’anunci de la futura llei Wert d’educació ha estat l’apel.lació a no aplicar-la, a Catalunya.

Aquest posicionament, però, em planteja un dubte:  és possible no aplicar una llei que es reserva el dret a fixar currículums clarament uniformitzadors, des de Madrid, i també s’atribueix la capacitat de determinar els continguts de proves periòdiques d’avaluació que tots els alumnes han de superar per aconseguir les seves titulacions?

Ho dubto molt.  Mentre l’Estat sigui qui decideix quins continguts s’han d’assolir, i qui n’evalui els coneixements, la llei Wert s’haurà d’aplicar, si no volem anar generant promocions d’estudiants sense titulació oficial.  Estem realment disposats a jugar amb el futur dels nostres alumnes, amb el risc de deixar-los sense estudis acreditats?

Més enllà de les proclames irades hi ha la realitat.  I la realitat és que amb aquesta nova llei Catalunya deixarà de tenir poder sobre el seu sistema educatiu, en favor de l’Estat.  I si algú encara creu en la capacitat de negociació durant el tràmit parlamentari, que vagi mirant com aplica la seva majoria absoluta el PP i comenci a deixar de somiar truites.

Si volem mantenir un determinat model d’escola catalana, només hi ha un camí, i no és la insubmissió.  És la independència.  La resta, paraules i bones intencions condemnades al fracàs.  El resultat lògic d’una capacitat d’autogovern tutelada i extremadament limitada.

css.php